Fados a Lisboa

Lisboa té la pell vella, cansada i crostada pel vent i un cel de teulades i aigua. Vista de lluny, sembla dormisquejar vora riu mentre la seua blancor desgastada refulgeix sota el sol i el temps hi passa sense parar-ne massa esment. De prop, però, s’exhibeix ben desperta i afanyosa: adés ranqueja com els tramvies coster amunt, guanyant alçada i perdent alè, pels carrers d’antic empedrat; adés et fita amb un somriure hospitalari que sedueix com l’olor del bacallà al forn o la familiaritat de la roba que s’eixamora estesa als balcons d’un atzucac.
Descuradament bella, Lisboa magnetitza amb la seua fesomia malgirbada, els seus colors pastís i el seu aire alhora decadent i esplendorós.
El fado va nàixer a Lisboa, perquè no tenia més remei: és un lament de carreró humit i parets encalades, de replecs nocturns i sentors atlàntiques, melangiós i crepuscular com la ciutat que els seus textos no paren d’invocar.
D’uns anys ençà el fado viu un inesperat reviscolament empès, entre d’altres coses, per la  seua nova projecció internacional de la mà de Madredeus, Dulce Pontes, Mísia, Mariza i altres noms que, sovint des de la perifèria del gènere, han fet fortuna a cavall de la indústria de la World Music, amatent depredadora de nous mercats i sempre disposada a inventar noves fórmules d’èxit, es diguen Mariza, Buena Vista Social Club, Spaccanapoli o Taraf de Haïdouks.
El fado, òbviament, viatja per altres camins: visita diligent el teatre, omple si cal pavellons i és molt generós amb la seua fotogènia, però només es mostra en la seua plenitud a la taverna, el lloc d’on prové i que completa, amb els músics i l’audiència frec a frec i la melodia fluint sinuosa per l’atmosfera fosca i carregada, esquivant els gots de vi i buscant amb precisió els seus destinataris.
(continua)

Dissortadament, tavernes en queden ben poques. L’Estado Novo de Salazar inventà els restaurants típics i tractà de reduir el fado a folklore pintoresc per a turistes: el fado hi sobrevisqué compartint taula amb la banalitat i el souvenir barat, com la perla més bella enmig d’un aparador ple de bijuteria maldestra. Cada nit, al Café Luso o a la Pairrerinha d’Alfama, fadistes d’ulls closos i cor inflamat, entonaven l’antiga sentimentalitat lisboeta entre el dringar de la coberteria, el fum del tabac i rostres àvids de tipisme i saudade.
Ara l’Alfama i el Bairro Alto en son plens d’aquests restaurants típics que cada nit amenitzen el sopar amb una sessió de fado per a turistes i afeccionats. En els seus escenaris improvisats, davant un públic que no sempre sap apreciar la diferència entre el llautó i l’or pur, s’ha forjat una nova generació de fadistes que a hores d’ara protagonitza una de les èpoques més interessants i fructíferes que es recorda del gènere: Camané, Pedro Moutinho, Ricardo Ribeiro, Raquel Tavares, Carminho, Ana Moura…
Passem dues nits a Lisboa buscant la vigència actual del fado: la primera, a la Mesa de Frades, a l’Alfama, segurament el més semblant a una antiga taverna que es pot trobar a Lisboa —juntament a la Tasca do Chico—; la segona, a un dels restaurants típics amb més pedigree, O Faia, al Bairro Alto.
La Mesa de Frades es una antiga capella recoberta de taulelleria divuitesca i reconvertida en restaurant: petita i recollida —no hi caben més de set o vuit taules—, ha hostatjat en els darrers anys algunes nits de fado glorioses.
Hi acudim un dilluns de desembre, mentre un tímid plugim humiteja les llambordes d’Alfama i els seus carrers resten deserts. I comencem amb males notícies: ens informen que les actuacions s’iniciaran avui molt més tard del que és habitual perquè els músics estan participant en un espectacle en el Museu del Fado. Acabem de sopar aviat —ens hem fotut un dinarot a la Casa do Alentejo que fa que mirem aquestes viandes delicioses amb aprensió— i passem dues hores llargues de vi i conversa, mentre alguna de les altres taules es cansa d’esperar i abandona el local. Quan ja comencem a dubtar, s’obre la porta i se’ns talla la respiració: entra Ricardo Ribeiro i, a la poca estona, ni més ni menys que Rao Kyao —l’extraordinari instrumentista que ha sabut maridar Portugal i l’Orient amb el seu saxo i les seues flautes de bambú—. Porta a la mà dues flautes: les expectatives s’eixamplen per moments, i encara ho fan més quan hi compareixen Raquel Tavares i, potser avisat a darrera hora per l’absència dilatada dels músics, Jorge Fernando, violista i importantíssim compositor de fado contemporani. La seua presència al local desperta un clam d’eufòria: s’abraça perllongadament amb uns i altres —la seua abraçada amb el periodista i escriptor Nuno Miguel Guedes, que seu a vora nostre, de tan llarga i emotiva, ens arriba a commocionar també a nosaltres—. En pocs minuts el restaurant s’ha omplert de gent que ve exclusivament pel fado: que sembla menjar, beure i respirar només fado. Les llums s’apaguen fins deixar el local absort enmig de la penombra, els músics —Jorge Fernando a la viola i un guitarrista que desconec i que desplegarà els seus contracants amb una fluïdesa superba— s’asseuen contra la porta que resta tancada i comencen a tocar. La veu de Ricardo Ribeiro, incorporada al conjunt sense solució de continuïtat, provoca un estremiment col·lectiu que havia viscut ben poques vegades en la meua vida: de sobte, tots ens hem posat a viure dins del seu cant que ens embolcalla com un líquid amniòtic, tebi i dens, absolutament familiar. Ribeiro canta fent ús d’una dinàmica prodigiosa, reforçada pel silenci amb què se l’escolta i l’absència de qualsevol mena d’amplificació. La seua declamació, poderosa i delicada, amarada d’una sensualitat deliqüescent, atrapa fins i tot la mateixa Raquel Tavares que, asseguda un parell de metres davant nostre, la segueix amb els ulls tancats i el rostre travessat d’emoció. Després intervindrà Rao Kyao, que convertirà el fado en un so de vent al canyar, amb una expressivitat continguda i concisa, física i espiritual en proporcions inusuals. I la nit caurà pel pendent de la matinada amb altres veus, ara de fusta, després de vellut, tothora autèntiques i sinceres, sense cap concessió a l’espectacle perquè la vetllada no en té res, d’espectacle: és l’expressió pura i sentimental d’un gènere que continua viu i vigent en la distància curta i en la penombra de llocs com aquest.
L’endemà, a O Faia, la situació serà ben diferent —i no només perquè la nota duplica literalment la de la nit anterior—. És un restaurant car, amb fadistes de prestigi residents, que comencen a cantar mentre sopem i que dominen tots els recursos d’una situació com aquesta.
La primera en intervenir és Ana Marta, una cantant jove que s’hi lliura amb cos i ànima, defensant un repertori ben escollit amb una veu estimable i una presència plena de força i convicció. Després ho farà Antonio Rocha, vell canalla de pell endurida en mil places, llest i sorneguer, que ens regalarà un fado banyat d’una profunda tristesa. Tristesa que a poc a poc anirà encomanant-se al propi intèrpret que emmudirà el local amb el seu fraseig com més va més adolorit i trasmudarà el seu posat, abans una mica cínic i aviciat, per altre d’una vulnerabilitat inaudita. Més tard serà el torn d’Anita Guerreiro, altra fadista històrica que hi buscarà, més que l’impacte emocional, la complicitat immediata del públic amb una interpretació plena de trucs i picardia.  Finalment, arriba l’hora de Lenita Gentil, l’estrella de la sala, fadista també de llarga trajectòria i un cert renom internacional. Lenita fa el paper que li pertoca: és la diva de la nit i demostra un control absolut de l’escena, tota impostura en la gestualitat, tota misteri en la veu. Una veu que pot passar de la força huracanada a la fragilitat extrema, sempre amb una corporeïtat massissa i un gra fi d’una bellesa enervant. Cal tancar els ulls per fer-li justícia: imaginar-la a la Mesa de Frades, enmig de la foscor, polsant aquest cant malenconiós davant aquell públic, més receptiu i proper que el que avui omple O Faia —que es limita a exclamar, sense emocionar-se.
I no hi ha temps per a més. Quan eixim al carrer, ja ben passada la mitjanit, el Bairro Alto es replega sota un xàfec considerable. Acabem la vetllada passejant entre la pluja, ja enyoradissos d’una escapada massa breu que toca a la seua fi.

Ho cantava Amalia Rodrigues: “Que fazes aí, Lisboa, de olhos fincados no rio?”. Així ens hem quedat nosaltres després d’aquestes dues nits tan diferents de fado: de olhos fincados en Lisboa, punt de fuga que reclama, a hores d’ara, totes les nostres mirades, tots els nostres records, tots els nostres pensaments. Potser és el que en diuen saudade.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*