Fira Mediterrània (i III): Mar Mur, Botifarra, Souad Massi, Mara Aranda i Solatge…

El dissabte és el dia en què la Fira esclata definitivament. Un riu de
gent ompli els carrers, els espectacles es multipliquen i l’agenda
s’omple a vessar de bons propòsits i frustracions anticipades per no
poder-la acomplir.
Ja de matí es nota un ambient diferent: la Fira esdevé menys
professional i més popular. La Taverna retrona amb les castanyetes que
enarboren els balladors mentre dibuixen les jotes, fandangos i boleros
que interpreten, amb el seu punt cordial i una mica sofisticat, els Xaloc
Música
. Al Pati del Casino, Marcel Casellas pren el pols a la seua
enèsima iniciativa, la Cobla dels Sons Esssencials, on sembla incidir
en els camins oberts per Estramp Jaç, ara des de la sonoritat vernàcula de la
cobla. El carrer bull amb les melodies circulars i els ritmes obsessius
dels Fanfaraï, que no s’estan de barrejar rumba i gnawa o raï i son
cubà, mentre això es traduesca en gatzara i sarau. I, en fi, Carles Santos, a
la Plaça Major, congrega una multitud de cantadors vinguts de diverses
corals per realitzar un exercici polifònic on la música té tanta
importància com el text de Perejaume, l’ocupació física de l’espai i el sentiment de col·lectivitat que tot plegat genera.

Després arriba la pluja, sempre amatent a la seua cita amb la Fira, i
descarrega una bona tronada que, afortunadament, agafa tothom dinant.
En arribar la vesprada, l’activitat es reprén amenitzada per un vent
fred i esmolat que incomoda les activitats del carrer i convida a resguardar-se a les carpes i el teatres.
(continua)

Ben arrecerats al Kursaal, doncs, ens disposem a gaudir de l’espectacle Mar Mur, el nou projecte conjunt de Maurizio Martinotti, Jordi Fàbregas i Toni Torregrossa sobre la immigració i la Mediterrània. A l’igual que en el projecte anterior, Pau i Treva, Joan Soler i Amigó se’n fa càrrec dels textos; uns textos que ens proporcionen, d’entrada, les primeres llums -hi ha un grapat de troballes poètiques memorables- i les primeres ombres -una mirada excessivament principatina, difícilment compartible per dos dels tres líders de la iniciativa, que tenyeix de localisme innecessari una argumentació que perfectament podria ser universal.
Musicalment, el discurs avança compacte i fluït, agraciat per la desimboltura creativa de Martinotti -autor de la majoria de les músiques- i la solvència interpretativa dels músics participants. Potser peca d’una certa uniformitat -la insistència en el paper solista de tarota i viola, per exemple, equipara tímbricament moltes de les peces- però remonta tot d’una amb els colors de les veus i la dinàmica escènica. A poc que ho enllustren una mica i ho promocionen de forma escaient, pot esdevenir un espectacle molt sol·licitat i popular.

Un petit descans i ens n’anem cap a la cita amb Folkincats, els quals comencen a afilar els estris per iniciar la seua descàrrega de swing manouche, àgil i resultó, des dels fonaments del repertori tradicional català: un experiment reeixit que aporta una lectura renovada de melodies i ritmes ancestrals transfigurats, de la mà del quartet, en una sort de músiques líquides capaces d’adaptar-se a qualsevol mena de recipient.

Llavors arriba, per fi, l’hora de comprovar si l’ona expansiva de l’efecte Botifarra ha atansat les terres Principatines o l’Ebre ha tallat, com massa sovint hem vist passar, l’impuls que arribava des de l’epicentre valencià.
No patirem: Pep supera altra vegada les previsions i l’envelat del Pati del Casino cobrirà tot l’aforament. Fins i tot, molts confiats es quedaran al carrer fuetejats pel vent mentre a dins apamem, amb una incredulitat que comença a ser rutinària, les inversemblants dimensions del fenomen.
Noo cansarem, però, els amables lectors amb altra crònica d’un concert de Pep Botifarra. Ens limitarem a constatar que, potser com cap altre en la Fira, aquest concert il·lustra perfectament la falsa dialèctica del binomi protagonista, tradició i modernitat: el cant de Pep és tradicional; la felicitat del públic, contemporània.

No podem quedar-nos a compartir amb ell una nova tongada d’èxit i efusió perquè al Kursaal ens espera la que, potser, és el cap de cartell de la Fira: Souad Massi, cantant algeriana de veu ferma i subtil, que realitzarà un concert intens i ben escandit, amollonat amb moments d’una bellesa majestuosa -“Yemma” o “Raoui”, el seu primer èxit des l’exili francés, interpretada ja en solitari durant els bisos- i altres de rauxa inesperada -l’obligada aproximació al raï de “Khalouni” o la pirotècnia final amb “Ech Elani”-, amb un paper destacat de Rabah Kahlfa a la darbouka i les veus i del seu fidel guitarrista Jean-François Kellner -precís, virtuós, d’una versatilitat pasmosa.
En disc ho pressentíem, però en directe ho verifiquem: el principal secret de Massi, a banda de la seua veu addictiva i envolvent, és el perfecte encaix que aconsegueix entre el cant oriental i els patrons harmònics occidentals més senzills, un encaix que acaba resultant un híbrid encantador sublimat per la seua interpretació, sempre adolorida, suggeridora, definitivament transcendent.

El programa, a partir d’aquí, s’estreny més encara i els espectacles que volem veure s’encavalquen obligant-nos a córrer d’un escenari a altre i fer una mena de picadeta musical -que substituirà un impossible sopar. A la Taverna comença una vetlada de cant d’estil, amb Apa, Toni Guzman, Trini Carballo, Teresa Segarra i Josemi Sanchez de versador. Fa molt de fred i el públic s’empara al caliu dels envelats i les cançons. A la Plaça Gispert, a l’intempèrie, Marcel Casellas es belluga amb elegància per la corda fluixa d’una sessió de house aborígen, on les bases electròniques de Danny Márquez es confonen amb compassos de pasdoble -“Amparito Roca”, interpretada per la Unió Musical del Bages-, melodies de sardana, solos de free-jazz, la saviesa impertèrrita de Francesc Pujols i els parlaments abrandats de Pau Riba. I a l’envelat del Pati del Casino, Mor Karbasi canta, en hebreu i en sefardita, amb una veu mal·leable com el fang, una inspirada col·lecció de cançons d’amor. Excel·leix en els temps lents i les distàncies curtes, quan es fa més íntima i propera -preciosa la versió del clàssic sefardita “La galana y el mar”, que dóna títol al seu primer disc, The Beauty and the Sea.

Una cosa semblant ocorre amb Mara Aranda que comença a dominar un registre greu, bastant inexplorat fins ara, que en els temes més pausats es mostra amb infinitat de matisos. Mara presenta al Kursaal el seu inquietant i torbador Déria, que interpreta, em sembla, ben bé al complet. I s’hi aboca en cor i ànima, defensant un repertori complex que exigeix tensió i convicció, magníficament acompanyada per uns músics grandíssims, que han aconseguit empastar una sonoritat molt especial. Els “Nans de Xàtiva” i la “Dansa del vetlatori” -una exhibició de fragilitat estremidora- romanen, potser, com els moments de major emotivitat.

La nit cau ja pendent avall. Només queden les músiques panmediterrànies cantades en sabir dels Piccola Banda Ikona a la Taverna; el groove balcànic, infectat amb aquella rítmica incontenible dels repertoris tsiganes, que administren Lubo & Kaba Horo al Milcentenari, i la rumba desinhibida i eufòrica de Dijous Paella que vindrà després, abans d’acabar xarrant a crits entre el guirigall electrònic de la rave que tanca la festa de Compartir Dóna Gustet a l’església de Sant Francesc. Una rave que culmina un dia llarguíssim i una Fira, artísticament, més que satisfactòria.
Demà -impossibilitats de veure cap espectacle més per diversos compromisos- començarem a fer-ne balanç, però això ja serà una altra història.

Per cert, quan arribe a l’hotel, completament esgotat de música i de vent, repasse les notes dels concerts que he vist avui i intuesc que potser he aconseguit algun récord mundial. On es reclama això?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*