Tot això són pel·lícules

La febre pel cinema de terror oriental que assolà Hollywood anys enrere no ha desaparegut, però sí s’ha apaivagat. Passada la moda, resta el seguiment quotidià dels cinemes asiàtics materialitzat en un degoteig de remakes. Un dels últims en arribar és The eye (DeAPlaneta, 2008), nova versió del film dels germans Pang amb protagonisme per a Jessica Alba (Els quatre fantàstics, Sin city).
Els que hagin vist la pel·lícula dels Pang, no s’enduran gaires sorpreses. De nou, la protagonista és una dona jove, cega, que rep un transplantament de còrnies per recuperar la vista. De nou, un cop feta l’operació, comencen a haver problemes: Sydney veu ombres, enigmàtiques figures difuses en la seva visió encara afectada pel llarg període d’invidència. Quan comença a aclarir-se-li la vista, serà pitjor, perquè constatarà que veu fantasmes, i uns éssers que escorten els morts recents cap a l’altra banda de l’existència.

Un cop constatat aquest fet, la obsessió de la protagonista serà saber qui era la seva donant de còrnies, de qui sospitarà haver heretat aquesta habilitat sobrenatural, a més de malsons i transtornadores imatges fragmentàries. En aquesta ocasió, i no és freqüent en el tecnocèntric cinema de terror modern de procedència oriental, el fet biològic domina el fet tecnològic. Si a films com Shutter els esperits han de ser percebuts mitjançant les lents de càmeres de fotografiar, The eye segueix els codis clàssics del goticisme sobrenatural: la mirada de Sydney es més poderosa que qualsevol càmera de vigilancia, i veu el món espiritual com no és capaç de percebre’l cap ull mecànic.

Potser la presència en pantalla d’una estrella com Jessica Alba comporta certs peatges, com un inici d’aquells que fàcilment irriten els cinèfils més escèptics: el seu personatge és presentat com una invident quasi superheroica, que a més de ser bona persona i violinista, sap defensar-se en la vida quotidiana tan bé o millor que qualsevol altra persona gràcies a uns sentits aguditzats. Passat el tràngol, que al cap i a la fi segueix l’habitual patró de cert cinema de terror (mostrar personatges en un paradís relatiu, en un estat harmònic que ràpidament es fa bocins), The eye pot presumir d’allò que sempre busquen els directors a Hollywood: certa dignitat en la batalla de l’estil. Els francesos David Moreau i Xavier Palud (responsables d’Ils) desembarquen als Estats Units amb ànim de fer una bona feina, currículum obliga. I, treballant amb una història predeterminada, preparen un molt correcte exercici d’estil visual, amb desenfocaments, ensurts i diversos recursos que parteixen sense vergonya del terreny marcat pels Pang, beneficiant-se d’uns superiors mitjans de producció per compensar (de manera en general poc fructífera) les poques novetats (com alguns petits canvis en les personalitats dels protagonistes, normalment força superficials).

En tot cas, usant recursos d’eficàcia provada en aquests anys de saturació d’històries de fantasmes, The eye no desmereix. Sense resultar memorable ni tan atmosfèrica com altres films recents del subgènere, sadollarà el desig d’ensurts de molts espectadors. Com el pròleg, l’epíleg de la funció pot resultar un xic molest, molt edulcorat. Però el camí entre inici i final resulta eficientment inquietant, i el film en general suporta amb dignitat les rutines en què (inevitablement) cau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!