Pep Botifarra a Xàtiva. 1. Presentació

Bona nit,

Fa tres anys ens reuníem ací per a la presentació del primer disc de Pepe.

Aleshores estava a punt de donar el salt a la popularitat que ara ostenta. Era un secret a veus que corria de boca a orella a velocitat de vertigen. Es deia: “Ha eixit un nou cantaor, que li diuen Botifarra…”. Nou cantador… Dolia una mica sentir-ho, però semblava que, després de més de trenta anys de recórrer pobles i ciutats fent nits d’albaes o acompanyant grups de danses, per fi li havia arribat l’hora.

Ara, tres anys després, ja no cal el boca-orella. Avui tots els diaris n’han parlat, fins i tot, aquells que mai ho haurien fet en altres circumstàncies.

I tots, TOTS, han fet servir, casualment, el mateix qualificatiu: fenomen. Tothom en parla del fenomen Botifarra.

(continua)

Hem de dir que sembla un qualificatiu ben escaient perquè, com sabem, fenomen significa “fet poc freqüent, extraordinari, digne d’admiració”. I ausades que el cas de Pep reuneix totes aquestes qualitats. Però hi ha alguna cosa que, a mi personalment, em deixa una miqueta intranquil quan utililitze la paraula fenomen, perquè, en el fons, amaga un cert punt d’incredulitat per la nostra part.

Estem tan desencantats del que passa al país, que ens resulta sorprenent el fet que tinga èxit un grandíssim cantaor, que canta acompanyat dels millors músics possibles i, a més, interpreta un grapat de cançons meravelloses que han travessat el temps i que tenen l’aval inapelable de la tradició. On està l’extraordinari del cas? On està el fenomen? No serà que els fenòmens som nosaltres?

Jo diria que sí i que per això l’aplaudim amb tant d’entusiasme. Perquè ens fa retrobar-nos amb una part de nosaltres que havíem perdut pel camí.

Aplaudir a Pep Botifarra és un exercici d’autocelebració. Li aplaudim, però el gest duu implícit un aplaudiment també a nosaltres. No a nosaltres els que estem ací: a un nosaltres més ample, boirós i integrador. A nosaltres, els valencians. Perquè en la veu i el gest de Pep intuïm que hi ha alguna cosa molt nostra, que els transcendeix i ens vincula a això tant sovint inaprehensible que és la identitat col·lectiva.

Aplaudim Botifarra perquè en la seua veu i el seu gest, en el seu divertit discurs, en el seu posat en l’escenari i en la vida, veiem com hi espurneja un besllum d’esperança. I això, certament, no té preu.

Què us sembla si comencem aplaudint-li ja?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*