Les asincronies d?Òscar Briz


Ho ha tornat a fer. El més singular dels cantautors valencians ens ha servit novament una col·lecció de cançons memorables.

Fora de lloc i de temps, com lúcidament es retrata en la cançó que dona títol al conjunt, Briz factura la seua música amb una llibertat estètica, una independència ideològica i una intuïció artística a prova de tendències i de pressions mercantils. Això no vol dir, però, que es bellugue pels territoris de l’avantguarda o l’experimentació. Ben al contrari: les seues asincronies són d’una caràcter més profund. És un outsider que, paradoxalment, podria funcionar sense problemes a la ràdio fòrmula: heus aquí el seu principal secret.

Asincronia sona amb el tempo i la puresa instrumental que només donen les gravacions fetes enmig les ombres vacil·lants de la lluna plena en la pinada. Diríeu que sentiu en el rostre l’aire fresc del capvespre, que endevineu el borbolleig satisfet del procés creatiu.

(continua)


Torna al pop d’ascendència britànica —dopat eventualment amb perfums brasilers— perquè els textos, concentrats en examinar els misteris de l’existència, semblen demanar-li-ho: hi reincideix en les reflexions sobre la pròpia identitat i sobre el sentit de la vida, però ho fa alliberat de les angoixes que l’atenallaven en el passat, amb una mirada més transparent i serena, tasant els efectes personals —la vida parcialment al marge de la civilització, les relacions sentimentals, petits plaers diaris com l’esmorzar al bar— amb una major equanimitat.

El resultat final esdevé així una veritable delícia: ritmes cadenciosos, guitarres líquides i una veu sensual convidant-nos al gaudi i la reflexió i endacadenant, una rere altra, un enfilall de cançons redones, exemptes, plenes a vessar de talent i recursos expressius: la irresistible “Arquitectes femenines del nou món”, imparable hit radiofònic si algú li brindara la més mínima oportunitat; la neguitosa “360º”, tortuós dibuix existencial construït sobre un magnífic i subtil crescendo; “Vides creuades” que insisteix en els neguits de l’anterior observats ara des de dins i resolts amb una bellíssima tornada; “Dimonis pugen”, esplèndid retorn al rock de guitarres on demostra la seua incontestable jerarquia; la preciosa cançó d’amor “Fish”, amb un vers en la tornada —”Tot és llum que es reflexa en mi / com si fos espill”— que ens remet a l’esperit inoblidable de l’”I’ll be your mirror” de The Velvet Underground; o “Penseu, pensem” on, caminant sobre la corda fluixa d’un text exhortatiu, acaba amb èxit la peripècia gràcies a un embolcall resultó que recorda el funk elegant del “Tirar a matar” del disc precedent, una mica a la manera dels ben bé oblidats Steely Dan —amb qui comparteix el gust pels acords oberts i una clara tendència a fabricar pop amb tensions harmòniques properes al jazz.

Li hem escoltat apuntar a les darreres entrevistes, com la que adjuntem al final —li la férem fa unes setmanes per a la revista Silenci, on es publicà molt resumida—, la possibilitat d’un canvi substancial en la seua carrera per a un futur més o menys immediat. Des de la seua perspectiva, Asincronia tanca un cercle i suposa un retorn als seus orígens pop. Potser és cert, però només en part. El seu creixement com a escriptor de cançons, com a guitarrista i com a cantant, el col·loquen en una posició molt allunyada del punt de partida: abans, el seu talent emergent ens cridava l’atenció; ara se’ns ha convertit en un músic del tot imprescindible. Potser és perquè també nosaltres ho som, d’asincrònics.

 

 

 

En la cançó que dóna títol al disc dius: “Tu ja no ets d’aquest temps. / L’asincronia / Marca el teu dia”. Et sents realment inadaptat a aquests temps?

No home! Es tracta més d’una percepció lògica del fet natural d’envellir, contada amb un xic d’ironia i amb la referència a la cinta de vídeo, el revelat de les fotos, etc com a metàfora de com corren els temps. D’això no ens en escapem ningú. Aleshores veus molts trens marxar però deixes de preocupar-te per no anar dins, en contraposició als anys de joventut, on tenies la – falsa- impressió que hi havia que estar a per totes. Al ritme que va tot ara, sobretot marcat pel tambor de la tecnologia, és fàcil perdre el sentit de l’orientació. Però, l’ésser humà s’adapta a les circumstàncies i en pau. És com aquell conte de la rabosa que volia menjar-s’hi el raïm i com que després de mil esforços no aconseguí accedir a posar-se’l en la boca, es va convèncer  ella mateixa tot dient: “ja no el vull, me n’he adonat que està massa verd”

També des del punt de vista musical? Creus que el pop que fas tu no encaixa en el que s’està fent ara mateix?

No tinc costum de jutjar massa el que faig. Aplique el que jo considere un criteri de qualitat i em dedique a fer el que pense que sé fer, escriure cançons. Té la importància que té. Al capdavall estem parlant de música popular en tot cas, d’una forma d’art si es vol, i com deia l’ Òscar Wilde, tot art és inútil. Si fórem menys vanitosos  potser seriem capaços de donar-li a tot això la importància justa. En definitiva el gran públic d’ací ja ho fa quan es conforma amb quatre noms i les 300 cançons que roden tot el dia, any darrere d’any a les ràdio formules. Tanmateix, també hem estat legió els bojos que hem mirat d’assolir  la redempció a través de l’art, malgrat la seua inutilitat. Em fa la impressió que, almenys dins del terreny en el què em moc, els meus pensaments estan molt menys en sintonia que no les meues cançons.

Com veus aquest disc comparant-lo amb els anteriors? Què hi ha de diferent respecte a Quart Creixent, per exemple?

És un disc més lleuger en general. He mirat de llevar-li pes a la part literària i acostar les lletres al retrat de la quotidianitat o a la mera contemplació, sense deixar de filosofar, un tret al que tinc una tendència natural. Encara que no va estar un procés conscient  supose que la cavernària situació sociocultural valenciana ha tingut una influència sobre tot això. Personalment necessitava aire nou, considere que després de deu anys de cançó he tancat un cicle que d’alguna manera m’ha portat de nou al principi en diversos sentits. Musicalment es diferencia totalment en la manera en què està construït, aquest amb moltíssima més implicació i participació dels músics que no pas l’anterior, on tot quedava més o menys entre els productors i jo. Té un grup de cançons molt directes i d’altres que necessiten més escoltes per treure’n el suc.

Sobta la referència que fas a la mort de Jeff Buckey que fas a “360º”…

La veritat és que al llarg d’aquests anys que han transcorrit des de la seua mort n’he pensat bastant al voltant, sobretot arrel de les moltes escoltes que he fet d’aquell meravellós disc que va fer. Em va passar que al poc d’arribar a Austràlia, ell tot just començava una gira que encara es recorda allà per la forma en la què estava però, jo me’l vaig perdre perquè encara no m’havia situat. Era tot just després d’editar Grace i això em va saber greu. La seua mort és un fet que des d’aleshores he tingut intermitentment present, tot aquell talent ofegat per una favada com aquell accident tan fortuït…i bé, en una cançó com 360º, en la que una lletra transversal conta una sèrie de situacions amb el moment en el temps com a únic nexe d’unió, hi va sorgir.

A “Penseu, pensem” hi ha alguna col·laboració especial.

En la veu hi participa en Roger Mas , a qui conec de fa anys i per tant, sobretot després del viatge a Cuba del passat març, tinc una bona amistat. Amb ell es va fer tot molt ràpidament, als estudis a Barcelona, així que crec que veure’s de sobte amb aquella lletra al davant el va espantar una mica però, al capdavall ho arreglarem. Després està el Remigi Palmero a qui no cal que presente i amb el què si no he fet més coses no serà per ganes. És cert que   la seua Telecaster queda en un segon pla, pel canal esquerre, perquè el protagonisme l’agafa la Stratocaster d’Arístides Abreu, què ens va fer un solo fantàstic que acaba fent sonar allò com si fos Steely Dan, si em permets la comparació.

Explica’m una mica el projecte que duus amb Cristina Blasco. Es materialitzarà en disc?

Això ha sigut una finestra que m’he obert. Em vaig adonar que tenia unes quantes cançons que tal vegada poguera posar en boca d’altres. Les lletres d’alguna manera suggerien un personatge determinat, femení, perdedor, tendre…llavors vaig completar un grup de dotze temes ja amb el desig i la intenció clara que foren cantats per una dama i em va vindre al cap la Cristina, a la què conec molts anys i pense que li va molt el personatge. Pintem colors de tango, bolero o bossanova però sobretot són les lletres les que aporten una atmosfera puntual. Tenim la intenció de gravar-ho ben prompte i editar-ho. Abans però, farem algun concert, que sempre reafirma molt la base.

He escoltat que existeix la possibilitat que us reuniu Banderas de Mayo… És cert? Per a alguna ocasió en especial?

Hi ha un cert revival vuitanter a la ciutat de València, estimulat per Vicente Ribas des de la seua discogràfica i pàgina web. L’any passat celebraren un concert amb diversos grups que va ser tot un èxit d’assistència i enguany han volgut repetir. Farem una aparició de tres temes en directe, com la resta de grups, el 29 de novembre a la sala Matisse. A banda hi ha un recopilatori editat per ell de grups amb temes inèdits al que hem aportat un instrumental i per altre costat els Plastic Smile van fer una revisió de Me Siento Bien què supose que hauran de fer pública en un moment o altre. L’any vinent en fa 20 des de la edició del primer disc i potser ho celebrem d’alguna manera.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*