Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

29 de març de 2006
Sense categoria
11 comentaris

L’Òmnium no en vol quedar al marge

Si el tripartit-harakiri no persisteix, i algun dia es proposa assumir únicament la simple tasca de governar, la ciutadania aconseguirà superar el soroll, les confusions i les polèmiques i recordar l’efecte Gran Via de l’onada sobiranista del 18-F. D’aquell èxit en queda un bon sabor de boca, malgrat les tensions a les esquerres i la premsa del país. La capacitat de resposta de la societat anomenada “civil” (com si n’hi hagués de militar o com si no fos “civilitzada”, la societat), del catalanisme transversal, en definitiva, està més que provada.

Em remunto a la manifestació sobiranista per superar espectacles lamentables i poc edificants, als quals, lògicament, ara s’apunten amb gran interès l’oposició de CiU i PP.

En aquella manifestació no hi figurava entre els convocants una entitat que té un pes cada vegada més capital en l’àmbit del nacionalisme, el catalanisme i/o el sobiranisme. Una entitat cultural, social i… política. Estic parlant de l’Òmnium Cultural, que no va sortir a la foto del 18-F. Potser un excés de prudència va desaconsellar als dirigents d’Òmnium de no abocar-se al llistat d’entitats adherides o convocants.

L’Òmnium va organitzar dilluns un acte sobre l’Estatut al qual no hi vaig assitir, però del qual he llegit aquesta informació. I com que hi confio, en qui signa la notícia, estem en condicions de concloure que l’entitat que presideix Jordi Porta “s’inclina cap al no”. D’entrada, al web hi trobem aquest interessant Observatori de l’Estatut. Pistes que empenyen en una direcció que poc té a veure amb l’abstenció i la ressignació.

L’entitat del reelegit Jordi Porta, que el setembre de 2004 ja advertia això, no es pot permetre de tornar a quedar al marge d’una altra gran foto col·lectiva com serà la del referèndum del juny. Una foto per a la qual aquest dissabte a Cornellà el President Pasqual Maragall (per disciplina) i el seu homòleg espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (per necessitat), juntament amb el ministre José Montilla, s’han convocat a un acte de partit que esdevindrà el tret de sortida a una campanya que fa dies que arrenca de manera soterrada i bruta, molt bruta.

A l’Òmnium d’en Josep Millàs, l’antic president,
se li podia permetre la barreja de passivitat, incapacitat i imparcialitat volguda. A l’Òmnium d’en Porta, en canvi, no només no se li permet sinó que se li retreuria. És per això que un Òmnium modernitzat, que guanya i renova la massa social, que edita una revista (no parlo de butlletí) potent com el que edita, té la necessitat de ser-hi, en el batec angoixant d’aquesta societat que ens toca viure, alguns amb més sort (física) que d’altres.

Aquesta setmana, l’Estatut quedarà aprovat allà on els diputats matiners es guanyen el sou. El tràmit del Senat donarà peu a un distanciament d’ERC respecte del PP, per una qüestió purament estètica. Les negociacions pendents, com la gestió del Prat, serviran només per emetre missatges als més propers i convençuts. El gran posicionament serà el del referèndum, i la resta són tonteries. I aquí ve quan la maten, perquè el referèndum pot ser un gran fracàs per als promotors del sí i un triomf agredolç per als ressignats impulsors del no.

Entenc perfectament que el líder de CiU, Artur Mas, apreti ERC perquè abandoni el cavall perdedor-en-escrutini-però-guanyador-moralment-i-potser-políticament del no. Deu estar nerviós per un referèndum que ens abocarà a una participació ridícula i que emetrà el veredicte moix i trist d’un sí de pa sucat amb oli. Un sí que superarà el 50%, però amb el cap no gaire ben alt. Ja sé que aquestes coses no tenen cap valor demoscòpic, però els últims dies he tingut un parell de converses amb convergents de pedra picada. Un, que és militant, em confessava que no se sentia còmode amb l’acord Mas-Zapatero. Si s’arrossega fins a l’urna serà per disciplina interna. Un altre, que no és militant però sí votant, em deia que ell votaria no, digui el que digui el partit, l’Artur o el mismíssim Jordi Pujol. El President Pujol defensarà allò que l’Artur digui, però íntimament tampoc està content ni satisfet amb el resultat final del culebrot estatutari. És allò de la relació qualitat-preu. Ha pagat la pena?

He llegit que fer blocs és cool. Aprofito per anunciar-vos la incorporació al llistat de polítics amb bloc d’un jove regidor republicà. Es tracta del bloc d’Eduard Suárez, edil de les JERC i primer càrrec electe blocaire d’una ciutat important com l’Hospitalet de Llobregat. Des del bloc oficial de les JERC accedireu a quatre militants més que s’han afegit a la moda “cool” dels blocs. A veure si m’arriben novetats blocaires d’altres partits, perquè els joves d’ERC van molt forts…

  1. Però, encara hi ha algú que pugui creure que ERC votarà no a l’Estatut? ERC s’abstindrà al Senat, per que si no l’Estatut seria rebutjat i si ha de votar que no per acontentar als militants, enviarà uns quants al WC per que sumin més els vots del si. Ara diuen que no volen coincidir amb el PP. ERC prou mentides!

  2. Ja era hora. Els d’Omnium van quedar ben retratats el 18F. És curiós que mentres els catalans ens manifestavem a la Gran Via, Omnium de Vic, grans patriotes, organitzaven cursos de valls folklorics i tradicionals… patètic.

    Espero que tornin a fer aquest ridícul en altres moments claus per la nació catalana. 

  3. Malgrat que en Jordi Porta, quan li ha semblat oportú (a ell o a la seva Junta) s’ha pronunciat partidàriament –recordo un viatge pagat a Madrid amb els diners de tots, socis d’Òmnium inclosos– per a segons què i, per contra, per a segons què altre –manifestació del 18J a la Gran Via de les Corts Catalanes– no ha badat boca, té mala peça al teler al respecte de pronunciar-se, en nom d’Òmnium Cultural, per alguna de les diverses opcions de vot al referèndum de l’estatutet de la vergonya.
    Perquè resulta que a l’Òmnium hi ha una munió de socis prou diversa que abraça qualssevulla opcions de vot. Com s’ho farà en Porta per saber-ne la més acceptada? Pot, una entitat com Òmnium Cultural, menystenir els socis que són partidaris d’altres opcions polítiques? Òmnium Cultural ha de fer política de partit?
    Em sembla que, amb dits antecedents, Òmnium Cultural no es definirà ni per boca del seu president; encara més: l’Observatori de l’Estatut, em fa tot l’efecte de ser eina més –subliminal si vols– de la campanya oficial de propaganda de l’Estatut promoguda pel Govern de Dalt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!