La caseta del plater

Krama es presenta com una banda de fusió flamenca-balcànica però aquesta fórmula reduccionista no fa justícia a la profunditat del seu projecte artístic. El flamenc i les músiques de Grècia i la Mar Negra són, certament, el punt des del qual parteix la seua exploració musical. Però aviat queden darrere per deixar pas a paisatges sonors situats en una mena de terra de ningú: una regió fronterera on es concilien sense estridències ressons orientals amb ritmes nordafricans, sabors de Pèrsia amb aromes de l’Europa medieval, pinzellades de free-jazz sobre llenços de teixit hindú. Comanda la travessia —si més no, signa la majoria dels temes— Spyros Kaniaris, grec establert a València que ja hem pogut veure amb Sabir, Aljub i Miquel Gil, però s’hi percep la intensa influència ideològica de Pep Ahuir, qui formà part dels primers L’Ham de Foc. Completen el grup la viola de roda d’Abel Garcia, les percussions d’Osvaldo Jorge i Diego Alanzabe i la veu flamenca, poderosa i versàtil, d’Isabel Julbe —tota una garantia de solvència i expressió.
Amb aquests efectius, no sorprén que l’exploració es realitze amb inusual comoditat sobre cèl·lules rítmiques complexes com a “Baile de las Mènades” —en 17/8— o “Heptagrama” —en 13/4—, reïsca en aliatges afortunats com el de la soleà flamenca amb el tas caucàsic —“Tasoleà”— i aclapare de tensió quan es porte a territoris limítrofes amb la música contemporània en temes com “Aleación”.
El so és fosc, dens i compacte, capitalitzat per unísons greus, bordons persistents i l’afinació DADGAD de la guitarra de Spyros que li permet una certa fesomia modal i una major obertura harmònica. Això crea un ambient sonor hipnòtic i asfixiant on el grup sembla atrapat per una química embogida que els fa empaitar les melodies amb frenètica determinació. Arribat aquest punt, l’oient no pot fer altre que seguir-los al darrere fins que el silenci final l’allibere d’una persecució tan plaent com extenuant.