Manresa, 31 d’octubre de 2008
Qui ha
escoltat A Filetta sap que hi ha unes músiques que creixen com un calfred, que
s’eleven a través de camins secrets des del centre de la Terra i des de
l’origen dels temps, per portar-nos una veritat transcendent i inefable que
apunta al bell mig del nostre esperit. És una experiència sensual i mística
alhora, de plaer carnal i de sublimació espiritual.
No tenen
la tirada comercial d’I Muvrini ni desperten les complicitats ideològiques de
Canta u Populu Corsu però, sens cap de mena de dubte, A Filetta representen el
màxim exponent actual de la polifonia corsa que adquireix de la seua mà una
dimensió artística colossal.
En
formació tancada, amb els cossos frec a frec, els sis intèrprets fan nàixer el
cant com un cos orgànic on cadascuna de les veus no és res sense les altres: una
comunió exacta de tècniques i afanys, que enllaça una veu amb l’altra, el
present amb el passat i l’ésser individual amb l’ànima col·lectiva.
Tant se
val que es tracte d’una manifestació de dol —el lamentu—, un miserere, un dies irae, o un cant profà i festiu en la línia del cantu in paghjella:
l’emotivitat que susciten és incomparable. (continua)
Ja l’inici del concert resulta absolutament estremidor: una polifonia
en pianíssimo amb les veus xiuxiuejant exactes d’afinació i de tensió
expressiva, amb els acords bastint-se amb diàfana naturalitat, i amb una
gestualitat que bascula de la serenor dels bassu —magnífics en la
sustentació dels bordons— a l’esforç crispat de la veu principal, el grandíssim
Jean-Claude Acquaviva.
El metrònom queda suspés en l’aire admirat del tempo que imposa Jean
Claude; aquest força el gest amb un abrivament obsessiu que cerca, molt endins
seu, la melodia inequívoca, mentre els bassu
i l’altre secunda la cenyeixen amb
ferma delicadesa i el terza l’engalana
amb ornaments fugissers.
Les veus sovint es comporten com una bandada de coloms,
anant totes a una però cadascuna al seu aire; eventualment algun colom deixa el
grup en un excursus breu, com per adornar-se en el vol —ells en diuen d’això,
“la veu dels àngels”—, però ràpidament torna al destí comú que continua
impertèrrit fins el seu desenllaç darrer.
Les
progressions harmòniques, executades amb aquesta esmolada sensibilitat,
recuperen el seu sentit primigeni —“harmonia: justa adaptació mútua de les
parts d’un tot”— per fer-nos partícips d’una connivència sentimental que atansa
ací la seua articulació més bella.
Quan acaba
el concert lluïm un somrís beatífic que ens delata: hem vist l’àngel i tenia
forma de cançó. A quatre veus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una meravella de cohesió, cooperació, lliurament des de la varietat i la diversitat. Una autèntica lliçó per a tants tòpics fets espectacle.
L’esperit, sant o demoníac, es manifesta en la destil·lació, decantant en aiguardent o en veu harmoniosa. Plaer, sensibilitat, força… A Filetta!!!
Estic totalment d’acord amb el que dieu que succeïa a dalt de l’escenari. Perfecció i harmonia celestial des del primer moment i sí, havíem vist un àngel, però crec, no sé de qui depen el tema, també s’hauria de vetllar, i més en casos com el concert d’A Filetta on el clima de silènci esdevé bàsic, per no arribar a veure dimonis en els actes.
Va ser força desagradable que una persona del servei de premsa estigués quasibé tot el concert fent fotografies, quasi sempre des del mateix punt, fet sumament molest. No nego que la persona que feia les fotografies devia fer la feina que se li havia encomanat, però perquè no es limita, com ja es fa moltes vegades a les primeres cançons o a moments concrets de l’actuació?. El click! constant va destorbar i potser alguns no vam arribar al cel i ens vam quedar al purgatori pels renecs que vam pensar.
Una recomanació:
Si c’était…
Del disc :Yacoub:, de Gabriel Yacoub (2001)
Participació d’A Filetta en una cançó més o menys estàndard (però quina cançó, i quina participació…)