La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

5 d'octubre de 2008
Sense categoria
1 comentari

Postals d’estiu: Nova York

La senda del Batxillerat Internacional em porta a Nova York la segona setmana de juliol. L’agenda acadèmica va ben atapeïda però trobe temps suficient per lliurar-me al fetitxisme urbà i gaudir de l’estiu de Manhattan que, més enllà del temps bascós i la munió de turistes espanyols que l’envaeix, es presenta esplendorosa: la gent ha pres la ciutat i l’ha feta seua, borbolleja d’energia i vitalitat, fascina i enamora.

Vole via Múnic i, per gentilesa de Lufthansa, em distrac veient Shine a light, la pel·lícula amb què Scorsese demostra que els Stones, malgrat els anys, les politoxicomanies i la inanitat artística dels seus discos des del Tatoo you (1981) ençà, continuen sent la banda que practica el rock’n’roll més brut, canalla i irresistible del planeta.

L’espinada de la pel·lícula és un concert enregistrat al Beacon Theater de Nova York que engeguen amb “Shattered”, la seua cançó “neoyorquina”, on canten allò de “Love and hope and sex and dreams / Are still surviving on the street”.

Crec recordar que era Diego A. Manrique qui explicava que havia comptat més de vuit mil cançons que parlaven de Nova York i aprofite la resta del vol per comprovar quantes d’aquestes en porte emmagatzenades al iPod. L’entretingut escrutini acaba formant una llista de reproducció que es converteix en la recurrent banda sonora del viatge. Ordenada cronològicament, la llista faria més o menys així.
(continua)

“Autumn in New York” (1954)

Billie Holiday, Lady in Autumn: The Best of the Verve Years

 “Oh, autumn in New York / You’ll need no castles in Spain. / Yes, lovers that bless the dark / On the benches in Central Park. / Greet autumn in New York. / Its good to live it again”…

Constate, una mica perplex, que viatgen amb mi fins a quatre versions del vell estàndard de Vernon Duke (malnom prêt-à-porter del compositor d’origen bielorús Vladimir Aleksandrovich Dukelsky). Al capdavall, poca cosa davant les més de tres-centes versions enregistrades.

Fou Sinatra el primer en popularitzar la cançó publicant-la com a single el 1949. Després, la plana major del jazz instrumental i cantat la féu seua: Charlie Parker, Chet Baker, Charles Mingus, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald…

El tema es presentava així amb una complexitat molt major del que les aparences insinuaven: el que en Sinatra era una deliciosa cançó lleugera, en Billie Holiday esdevenia un episodi de profunda intensitat emocional. L’àngel del Harlem traslladava la malenconia almivarada del tema a una altra dimensió de la tristesa; era la marca de la casa: fer servir la cançó com a excusa expressiva per transmetre una sentimentalitat que ultrapassava de llarg el seu marc semàntic original.

Les altres tres versions que m’acompanyen també són totalment diferents: hi ha la d’Ella Fitzgerald i Louis Armstrong —inclosa al disc Ella and Louis Again (1957)— pletòrica de swing i bones vibracions; la del guitarrista Tal Farlow —Autumn in New York (1954)—, lliçó d’elegància i bon gust d’un músic molt apreciat per la seua digitació prodigiosa —li deien “el polp”— però que a mi m’apassiona en els temes més lents on s’aprecia millor la seua inigualable dicció —classe, delicadesa, subtil tensió harmònica; i hi ha, finalment, la llarga, matisada, introspectiva versió que Tete Montoliu enregistrà amb John Heard i Albert “Tootie” Heath per al disc Catalonian Nights, vol. 1 (1980), un certificat incontestable més del virtuosisme improvisador del pianista barceloní.

 

 “I’m Waiting For The Man” (1967)

The Velvet Underground & Nico, The Velvet Underground & Nico

Velvet han estat, per l’autor d’aquestes ratlles, un dels quatre o cinc eixos principals de la seua educació estètica, sentimental i moral. Velvet han estat, a més, el grup de Nova York per antonomàsia. Ningú s’acosta, ni de lluny, al geni de Lou Reed per atrapar, a les seues cançons, l’ànima més profunda de la ciutat i convertir l’anècdota urbana en categoria universal. I ningú ha aconseguit, com ell mateix i els seus companys d’aventura —Cale, Morrison, Tucker—, traduir la ciutat en música. Una música malaltissa, ara enervant i torbadora, adés, d’una bellesa infecciosa. Els seus discos pengen del temps, es neguen a ubicar-s’hi en la cronologia, i ens doten de la violència i el desequilibri necessaris per entendre la vida a la metròpoli i afrontar les seues amargues contradiccions.

Dec conéixer una vintena de versions de “I’m waiting for the man”, fetes per Lou Reed, amb Velvet o en solitari, al llarg de la seua trajectòria: del country viciós de la primera maqueta, enregistrada a l’apartament que compartia amb John Cale a Ludlow Street el 1965, fins el blues histriònic i insultant del Take no prisoners de 1978; em quede, però, amb aquesta primera versió oficial: una so primitiu i alhora rabiosament modern per emmarcar la història d’un junkie que espera el seu proveïdor en el cantó entre Lexington Avenue i el carrer 125, en ple cor del Harlem.  Mitòman de mena, hi comparesc a la cantonada que tantes vegades he escoltat a la cançó i jure que aconseguesc albirar l’home que esperava Lou: “Here he comes, he’s all dressed in black / PR shoes and a big straw hat…”.

 

“New York City Serenade” (1973)

Bruce Springsteen, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle 

He de confessar, a risc de ser lapidat per la seua inquebrantable legió de seguidors, que el boss va deixar d’interessar-me bastant a partir de The River (1980). Llavors, el seu rock ravaler i la seua èpica proletària deveniren en una rauxa monòtona i instrascendent —això sí: beneïda per la indústria i el gran públic— que perdia matisos i profunditat a cada nou lliurament discogràfic —llevat de les excepcions que tots teniu en ment. Fins aleshores, però, enregistrà quatre discos sensacionals on s’amaguen petits tresors com aquest: ambients jazzies, arranjaments progressius i una veu sòbria i mesurada, irreconeixible pels que el segueixen només a través de la radiofòrmula: “It’s midnight in Manhattan, this is no time to get cute. / It’s a mad dog’s promenade. / So walk tall or baby don’t walk at all”

 

“Chelsea Hotel  #2”  (1974)

Leonard Cohen, New Skin for an Old Ceremony

Cohen narra amb el seu distançament habitual —i una indiscreció de la qual, trenta anys després, es va disculpar— un fred encontre sexual amb Janis Joplin a una habitació del mateix hotel que hostajà Dylan Thomas, Sarah Bernhardt o Marc Twain i on Sid Vicious —suposadament— matà la seua nóvia Nancy: “Et recorde clarament a l’Hotel Chelsea. / Parlaves tan segurament i dolça / mamant-me-la sobre el llit sense fer / mentre al carrer t’esperava la limusina. / Aqueixes eren les raons i això va ser Nova York, / ens movíem pels diners i la carn / i a això li deien amor els de l’ofici de la cançó, / probablement encara ho és per als qui hi resten…”. Ni Jabier Muguruza —amb una traducció del text que n’elimina arestes i màgia—, ni Lloyd Cole —que sembla no haver entés res—, ni Rufus Wainwraight —excessiu i gesticulant—, aconsegueixen enxampar, en les seues desafortunades versions, l’escèptica amargor que fa tan punyent l’original.

 

“Jersey Girl”  (1980)

Tom Waits, Heartattack and Vine

Podria haver escollit la desolació de “Downtown Train” —ple de xiques de Brooklyn que miren d’escapar dels seus petits móns i que fan més dolorosa la soledat del protagonista— però “Jersey Girl” m’acompanya des que era una criatura: vaig descobrir Waits als divuit anys mitjançant la versió que d’aquesta cançó feia Springsteen —la publicà com a cara B del single Cover me (1984) substituint-hi, per cert, les “putes de la Vuitena Avinguda” per un més gris “the girls out on the avenue”—.

“Got no time for the corner boys, down in the street makin’ all that noise,
Don’t want no whores on Eighth Avenue, cause tonight I’m gonna be with you.
Cause tonight I’m gonna take that ride, across the river to the Jersey side,
Take my baby to the carnival, and I’ll take you on all the rides…”

 

“New York avec toi” (1984)

Téléphone, Un autre monde

Téléphone és una de les poques bandes franceses de rock que han aconseguit véncer la terrible coerció anglosaxona i transcendir més enllà de les de les fronteres de la francofonia. El seu pop-rock espasmòdic i deliciós, enganxat al tren de la new wave, ens deixà perles com “Métro (c’est trop)”, “La bombe humaine”, “Cendrillon” o aquesta animosa “New York avec toi” que dibuixa la ciutat com una terra promesa de la disbauxa i el carpe diem: “Un jour j’irai à New York avec toi / Toutes les nuits, déconner / Et voir aucun film en entier…”.

 

“Dirty Blvd.” (1989)

Lou Reed, New York

De nou el vell Lou. La tria entre el seu repertori és difícil. Per on decantar-s’hi? Per la paròdia crua i resignada de “New York Telephone Conversation” del Transformer? Pel cinisme descarnat de “Sally Can’t dance” del disc homònim? Per aqueixa meravellosa simfonia urbana que respon al títol de “Street Hassle”? Tenint, però, un disc dedicat íntegrament a la ciutat, hauríem de circumscriure-hi l’elecció. Tanmateix, la dificultat continua. L’engegament del disc és, certament, ineludible: “Atrapat entre les estrelles retorçudes, les línies traçades, el mapa equivocat que va portar Colom a Nova York…”. I la continuació, aquella descripció de la desfilada de Halloween a Christopher Street on es constaten les baixes deixades per la SIDA, és emocionant fins l’aclaparament. Però aleshores arriba “Dirty Blvd.” i tanca d’un colp sobre la taula totes les vacil·lacions: és tracta d’un tema immens, vessant de talent i compasió, amb un final inoblidable. Pedro, maltractat pel seu pare perquè està massa cansat per eixir a pidolar, “ha trobat un llibre de màgia en el poal del fem. / Mira els dibuixos i alça la vista cap al sostre escatat. / Quan compte fins a tres —diu— espere desaparéixer / i volar, volar lluny…”  

 

“La gloria de Manhattan” (1994)

Javier Ruibal, Pensión Triana

El que passa amb Javier Ruibal és tan infaust com inexplicable. Com admetre que un cantautor de dimensions artístiques tan enormes i un potencial comercial tan evident continue sent un total desconegut? Ruibal és un gegant de la cançó i Pensión Triana, enregistrat en directe, un dels discos espanyols més importants dels darrers vint anys. Mentre Ruibal es consumeix en la foguera de la indiferència, mediocres flamenquillos artísticament insolvents ocupen llocs preeminents en les llistes d’èxits… Qui us haja parit que us entenga.

“La glòria de Manhattan” constitueix una d’aquelles saborosíssimes estampes urbanes que el geni del Puerto de Santa Maria acostuma a esbossar: una història d’il·lusions esvaïdes i somnis de grandesa esmicolats per la lògica dels fets. “Y otro gallo cantara,”my friend”, / si me lo hubieran dicho: / la gloria de Manhattan, “brothers”, / empieza a partir del quinto piso”.

 

“La aurora de Nueva York” (1996)

Enrique Morente y Lagartija Nick, Omega

En Omega convergeixen García Lorca, Leonard Cohen, l’ànima més inquieta del flamenc contemporani i una de les bandes de rock experimental més interessants del moment. La mescla és explosiva i rendeix un disc que el temps ha elevat a l’altar de les obres imprescindibles. Lorca residí un temps a Nova York, estudiant a la Universitat de Colúmbia, en un moment dramàtic per a la ciutat i el país: els mesos que succeïren al crack del 1929. D’allà tornà amb un poemari amarg i crispat, prenyat d’imatges bellíssimes i de desolació existencial: “La aurora de Nueva York tiene / cuatro columnas de cieno / y un huracán de negras palomas / que chapotean las aguas podridas”. Morente ho canta, narcotitzat de fascinació, sobre els tangos impossibles que condueix amb mans inspirades la guitarra de Vicente Amigo, tot deixant per a la posteritat una cançó immortal.

 

“You said something” (2000)

P.J. Harvey, Stories from the City, Stories from the Sea

L’escenari on transcorren els moments més importants de la nostra vida hi juga un paper transcendental: no només els emmarca; sovint, amb la seua presència imperativa, els condiciona o, fins i tot, els determina. Aquesta esplèndida cançó n’és la prova fefaent: Polly Jean empra sis versos per descriure minuciosament el paisatge urbà que acull l’escena i només dos per exposar-ne el nus argumental. “On a rooftop in Brooklyn / At one in the morning / Watching the lights flash / In Manhattan / I see five bridges / The Empire State Building / And you said something / That I’ve never forgotten”. Des del pis 27 del UN Plaza on m’allotge, entenc perfectament la profunda importància sentimental de la descripció.

 

 “New York, New York” (2001)

Ryan Adams, Gold

Després del bell i tortuós Heartbreaker (2000), Adams es destapa amb un disc ple de llum i de melodies rutilants. El vídeo de la cançó, enregistrat amb les torres bessones al fons poc abans de l’11 de setembre, ha esdevingut una icona d’aquells dies de dolor i incertesa pels ciutadans neoyorquins. “And love won’t play any games with you / Anymore if you want ‘em to / So we better shake this old thing out the door / I’ll always be thinkin’ of you / I’ll always love you though New York”.

 

“NYC” (2002)

Interpol, Turn On the Bright Lights

Van tenir el seu instant de glòria quan editaren aquest disc i semblava que renovaven amb la seua intensitat melòdica les aigües estantisses de l’indie-rock americà. El temps ha demostrat que no aportaven res de nou —llevat de congregar amb gust i ofici alguns rudiments estètics de Joy Division, Sonic Youth, Mogwai i altres noms il·lustres—, però ens han deixat alguns cançons addictives com aquesta “NYC”, deutora potser de les rítmiques solemnitats dels millors Echo & The Bunnymen.

 

“New York City” (2003)

The Peter Malick Group [featuring Norah Jones], New York City

 L’any 2000, poc abans de conquerir mig món amb la seua entonació lleugera i avellutada —venent més de vint milions de còpies del Come Away with Me (2002)—, Norah Jones posava la seua veu a les cançons d’aquest talentós i irregular guitarrista de blues. Malick aprofità la regolfada de Jones per publicar un treball que altrament haguera romàs inèdit, però que conté, entre d’altres regals, aquesta glosa de la ciutat: “New York City / Such a beautiful disease…”.

 

“Manhattan” (2004)

Caetano Veloso, A Foreign Sound

Va ser escrita originalment per Richard Rodgers i Lorenz Hart per al musical The Garrick Gaieties estrenat el 1925 i ràpidament es va convertir en un estàndard. Veloso la va incloure com a bonus-track en l’edició europea del seu primer disc cantant íntegrament en anglés juntament a altres estàndards de Porter, Berlin o els germans Gerswhin i inesperades versions de Nirvana —un “Come as you are” que tallava la respiració—, Paul Anka, Elvis Presley, Bob  Dylan o Stevie Wonder. Aquí, les rimes infantils de Rodgers i Hart —We’ll have Manhattan, / The Bronx and Staten / Island too. / It’s lovely going through / The zoo…”—, insufribles en altres veus, es redimeixen sota la gràcia interpretativa del brasiler.

 

“New York is a woman” (2007)

Suzanne Vega, Beauty & Crime

El seté disc d’aquesta poc pródiga cantautora criada al barri de Harlem transcorre amb Nova York com a paisatge de fons. Aquesta cançó en concret, trasllada al terreny musical una sensació molt familiar al viatger que sucumbeix fascinat pel magnetisme de la ciutat: tots percebem Nova York amb un fatu sentit d’apropiació; descobrir la nimietat relativa d’un sentiment així pot resultar ben frustrant: “And she’s every girl you’ve seen in every movie / Every dame you’ve ever known on late night TV / In her steam and steel is the passion you feel / Endlessly / New York is a woman she’ll make you cry /And to her you’re just another guy”.

 

 “New York, New York” (2008)

Cat Power, Jukebox

Chan Marshall és una de les veus femenines més sòlides i suggestives de l’escena nordamericana actual. A Jukebox fa seues —vampiritzant-les amb un tractament personalíssim que les deixa sovint irreconeixibles— un grapat de cançons alienes entre les quals destaca el gran clàssic de Liza Minnelli —…i Frank Sinatra, altre egregi vampir. “New York, New York” abandona així el to eufòric de l’original per arrossegar-se, tensa i adolorida, sobre l’armadura d’un blues en tonalitat menor que la dota d’un aire contradictori i francament inquietant. Les expectatives de glòria que anuncia la lletra prenen un to d’inefable amenaça i la veu xiuxiuejant, greu i llanguida, en vaticina un fracàs irremeiable. “Start spreading the news / I’m leaving today / I want to be a part of it, New York, New York / These vagabond shoes / Are longing to stray / And make a brand new start of it / New York, New York / I want to wake up in the city that never sleeps / To find I’m king of the hill, top of the heap…”.

És tracta d’una visió, però, que no puc compartir: acabe el recompte ja a Nova York, a la Grand Central Terminal, saborejant unes ostres de Long Island —barates i suculentes— sota les meravelloses voltes de Guastavino, fetes amb rajola valenciana, al Grand Central Oyster Bar. Canvie ràpidament, doncs, a la versió de Sinatra i acapare optimisme i eufòria per eixir al carrer 42 i encetar la primera nit a la ciutat. A veure si es veritat que mai dorm!

  1. A part de monumental, com Nova York, suposo, un plaer, pel contingut i pel retrobament, que la Caseta estava, fa massa temps, a soles
    Una abraçada i continua que, encara que poc tirat a les aventures nordamericanes, ha estat un immens plaer.

    Una abraçada,
    Aleix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!