Cartes per a qui les vulgui llegir El mejor destino de las urnas es romperlas. José Antonio Primo de Rivera. Els governs passen, però la policia roman, Joseph Fouché Amigues i amics: com veieu, aquesta carta no té número d’ordre. No és pas un despiste, ni cap error. Ahir, com ja havia anunciat,
29 de setembre de 2017 i 87a carta. Reflexions finals, i VI (1a part) Amigues i amics: arribo finalment al final d’aquestes reflexions finals (dispenseu la reiterada reiteració), dividits en dues parts. I també, per raons que no fan el cas, al d’aquestes cartes. 87 lliuraments (amb alguna confusió en la numeració per raons que
Amics i amigues: malgrat les meves intencions de fer unes reflexions finals de sols que tres lliuraments, la cosa s’ha anat allargassant setmana rere setmana fins a arribar a les portes del nostre propi dia D –que ja veurem si, tal com van les coses, aquest dia D també tindrà una hora H–, sense haver
Amigues i amics: tenia intenció d’acabar aquí aquestes reflexions amb una carta en la qual vull plantejar algunes qüestions sobre el que em sembla errors nostres, però ja sabeu que l’humà proposa i la realitat disposa –la dita tradicional no té ben bé aquests protagonistes, però deixeu-m’ho així–, de manera que aquesta qüestió queda per
Amigues i amics: una vella dita, de quan a aquest país les velles dites formaven part del llenguatge normal i no es funcionava a través males cites de l’anglès, un anglès sovint macarrònic, deia que “els qui es penedeixen van al Cel”. No era pas cap afirmació religiosa ni transcendental, sinó que simplement es
D Amics i amigues: aquesta segona part de les meves reflexions finals, enllaça no amb l’anterior carta sinó que amb la 82a. Aquest salt va estar causat perquè tot just tramesa aquella primera part, que aprofitant els dos atemptats a Catalunya va començar un nou capítol de la guerra bruta contra el sobiranisme en general
Amigues i amics: com és lògic, quan vaig plantejar-me aquestes dues darreres cartes, no esperava pas que la seva redacció estaria immersa dins de l’emoció col·lectiva causada pels atemptats soferts. Els quals, si bé està prou clar que enllacen, formen part, dels qui també han sofert Madrid, París, Niça, Brussel·les, Londres, Boston… i més enllà
Amics i amigues amb aquesta carta, dividida en dues parts per causa de les agressions terroristes de divendres passat, arribo al final d’un viatge que, amb algunes pauses, haurà durat vuitanta-dues jornades. Viatge que enllaça amb altre anterior format per les Cartes per a qui les vulgui llegir, que començades el 10 d’octubre del 2006
Amigues i amics: normalment, des que va començar aquesta segona tongada de cartes sortien en divendres. I sempre amb una periodicitat setmanal. Darrerament però, i per causes que no fan el cas, aquesta regularitat s’ha trencat diverses vegades, i ara entre la carta anterior i aquesta d’avui hi ha hagut un espai de vint-i-dos dies.
Amics i amigues: aviso prèviament que aquesta carta d’avui és llarga, molt llarga. Si us cansa, llegiu la resposta a Collboni i la postdata. Dit això, com ja haureu vist, el títol genèric de les que seran tres darreres cartes d’aquesta tongada és el de Paisatge abans de la batalla. Amb aquesta segona, però, he
Qui vulgui travessar el mar, ha d’estar disposat a mullar-se el cul (dita popular) Amigues i amics: hi ha una pel·lícula d’Andrzej Wajda que du el títol de Paisatge després de la batalla. Dic per endavant que ni el seu argument ni el seu desenvolupament tenen res a veure amb el que es diu a
Amics i amigues: la setmana vinent, el govern català donarà els detalls del referèndum. Parant compte l’ambient hostil i la crispació que hi ha tant en el govern espanyol i els seus instruments de poder, com en certs àmbits d’aquí mateix –alguns fins i tot amb el marxam de progressia esquerranoseta, per cert–, davant l’inconcebible
Dura lex sed lex (aforisme romà) Amigues i amics: primer que res, no us esvereu per l’aforisme que encapçala aquesta carta. Llegiu en tot cas el que dic d’ell cap al final. I ara anem pel que fa el cas. Amb el “cas Guardiola” que ja comentava la setmana passada, causant de totes aquestes histèriques
Amics i amigues: un cop més –i van…!– no compleixo amb la carta que tenia prevista, i promesa. Que volia abordar una qüestió ben candent, com és ara mateix si en qüestions socials i polítiques cal sempre obeir les lleis existents. Amb exemples de què si sempre s’hagués fet així, vet a saber on seríem
La societat no s’assenta en la llei. Això és una fantasia dels juristes. A la inversa, la llei ha d’assentar-se en la societat. Ha de ser expressió dels seus interessos i necessitats generals. Karl Marx, 8 de febrer de 1849 Amigues i amics: aquesta tan contundent afirmació va ser feta per Marx, en la seva