Amics i amigues
el proppassat diumenge es va celebrar a Manresa l’anunciada assemblea de la CUP. En la qual els periodistes van ser tractats col·lectivament com “premsa canallesca” –segons la definició de la dictadura envers els periodistes que no l’eren afins–, i no van ser acceptats a fi de seguir el desenvolupament del debat i informar sobre ell fins que l’acte va acabar. O sigui, va ser una assemblea sense llum ni taquígrafs. Una contradicció en una organització que es presenta com radicalment democràtica i transparent. Una contradicció que com a marxista irredempt que sóc, goso definir com una d’aquelles contradiccions que no sols no fan avançar la història, sinó que poden acabar fent-la retrocedir.
No sols això. També em va semblar –tot just a través de les imatges que va facilitar la mateixa CUP– que no va ser pas el debat seriós, rigorós, que demana la situació real que s’està vivint a Catalunya, sinó que un gran i divertit happening en el que es deslliuren amagades, o no tan amagades, frustracions personals, més que no pas un acte de reflexió col·lectiva i rigorosa sobre aquesta situació. Un nano cantant Els segadors fent el salut militar amb el puny clos damunt la templa, em va recordar velles trobades o reunions de temps de clandestinitat. En les que La internacional també era saludada per alguns amb el puny clos damunt de la templa. La diferència, i penso que gran, era que es tractava de vells camarades que havien fet la guerra. Algun d’ells fins i tot formant part de les Brigades Internacionals.
Els qui aleshores érem joves, miraven aquest gest de salutació militar molt revolucionària amb un punt d’ironia. Aquell gest ja era del passat. Respectable, però passat. Ara, veient-lo en les nostres circumstàncies actuals, aquest gest no sols no l’he mirat amb ironia, sinó que més aviat amb preocupació. Formava part d’un happening, que és una forma de teatre ja més que passada, en el que l’important no era treure conclusions objectives a partir de la realitat concreta, ni de decidir quin ha de ser l’objectiu principal i quin el secundari a l’hora d’actuar, sinó que lapidar Artur Mas. Partint de la idea, simplista, que mort el gos s’ha acabat la ràbia.
No és aquesta, però, la qüestió que vull abordar en aquesta carta, que tindrà dues parts, sinó altre que ens crida l’atenció a mi i a la Mercè –la meva companya, per si no ho sabeu. I és que entre les tres definicions que presenta la CUP com a element central de la seva acció, està la d’anticapitalista. Sense aclarir gens ni mica si aquesta definició es fa a partir d’una concepció dels límits, que podrien ser irresolubles, als que ha arribat el mode de producció capitalista –que és el dominant no a Catalunya, sinó que en aquest moment pràcticament arreu del planeta–, si és una concepció d’arrel moral, moralista o moralitzant, davant l’evident barbàrie social de l’actual capitalisme, o si és una simple i més aviat buida formulació a fí d’épater la bourgeois. Cosa que està aconseguint en àmbits molt conservadors.
I dic això, perquè quan algú, més encara una organització política, proclama insistentment que és “antialguna” cosa, penso que ho ha de fer a partir de dues premisses. O bé es té constància clara de la situació, davant la qual es presenten alternatives viables i concretes a allò que es proclama que es vol eliminar, a fi de substituir-lo per una cosa millor. O menys dolenta o ineficient si més no I l’altre és denunciar el que sigui per raons estrictament morals a fi de millorar el que ja existeix, però amb defectes. La primera demana presentar una denúncia concreta i també un programa concret i viable d’acció alternativa. La segona, simplement expressar el rebuig. Fer una gran denúncia de caire més aviat moralitzant… sense mullar-se el cul, però.
Ara bé, avant arribat aquí, pot ser que em mulli el cul jo sobre això que hi ha al títol d’aquesta carta.
Què és el capitalisme?
Podem tenir la folklòrica idea que el capitalisme és una organització de malvats xucla sang. Rebo força correspondència i comunicats ens aquest sentit. Els quals acaben fent la impressió de què quan un nen o nena neixen especialment malvats, esdevenen capitalistes, mentre que si neixen especialment bons i seràfics esdevenen treballadors de qualsevol cadena, sigui de fàbrica o de supermercat, on manen els altres. Els dolents. La qual cosa podria portar a la conclusió que néixer bona persona és una mala jugada de la natura. Però no és això, amigues i amics. No.
El capitalisme és un molt determinat mode de producció, la definició clàssica del qual, i perdoneu la lliçoneta, és força senzilla: un model econòmic que es basa en la propietat privada dels béns de producció i de canvi. Amb un mode de producció que necessita de la llibertat de mercat, la defensa de la propietat privada, la igualtat i seguretat jurídiques, etcètera, per la qual cosa necessita i té l’estat –que cal no confondre amb nació ni país–, que és el conjunt d’instruments: parlaments, legislacions, cossos de seguretat, sistemes de justícia, etcètera, que asseguren el funcionament de la societat d’acord amb els interessos i les necessitats de les classes dominants.
Interessos i necessitats que inclouen en alguns casos la necessitat gairebé que compulsiva d’obtenir el màxim de benefici a costa del que sigui. Especialment si és més dèbil. I com que estem parlant de defensa jurídica de la propietat privada, posar límits a aquest benefici que no siguin els que pugui posar el propi mercat, és atemptar contra la llibertat individual dels qui actuen i participen en aquest mercat.
Ara bé, la societat burgesa, la societat democràtica-burgesa, va ser un gran avenç a les societats on triomfava –no sé si per la resta de la humanitat– respecte del mode de producció anterior. El qual va enderrocar i substituir utilitzant formes sovint més que violentes, la qual cosa els nostres bons burgesos actuals volen ignorar. Va ser gràcies a un conjunt de revolucions de les quals descendim nosaltres. Tots. Classes dominants i classes dominades. I que ara per ara són les nostres revolucions ens agradi o no. Les prèvies de 1648 i 1688 a Anglaterra, i les ja definitives de 1789, 1830 i 1848, gràcies a les quals es va enderrocar, violentament, el vell ordre, la vella societat, i es va anar instaurant una de nova. La que en diem capitalista. Molt més justa que l’anterior. I qui pensi que estic fent un cant a la burgesia, li recomano que llegeixi el que va escriure Karl Marx el 1849 sobre aquella burgesia encara revolucionària a La burgesia i la contrarevolució.
Havent arribat aquí, cal deixar clar que tant la Mercè com jo partim no de la fe, ni de la convicció, ni tan sols de l’esperança, sinó que del fet objectiu que el capitalisme no és etern. Com tampoc no ho ha estat cap altre mode de producció anterior. És aquest possiblement l’únic dogma, social o religiós, que acceptem. I partint d’això, fa temps que he arribat a la conclusió que el capitalisme va entrar en crisi el 1989. No en una crisi més de les que són part intrínseca del seu desenvolupament –i que ja Sismondi va denunciar a inicis del segle XIX, abans que Marx o Engels– sinó crisi en quan a mode de producció. En quan a la seva pròpia natura, Sense sortida, per tant.
I va iniciar aquest camí en el 1989, tot just en el 200 aniversari de la més important i decisiva revolució burgesa. Tot just quan Margaret Thatcher ja havia imposat les seves concepcions ultraliberals no sols al Regne Unit anorreant en la pràctica las un dia poderosos sindicats, sinó que a tot el conjunt del món capitalista… Eliminant les idees socialdemòcrates que encara subsistien a alguns països europeus… El mateix any que va expressar-se de manera ben rotunda el fracàs absolut del dit capitalisme d’estat. El model soviètic per entendre’ns. Tot just quan el capitalisme, derrotats els seus enemics interiors: les organitzacions obreres i els un dia perillosos partits comunistes, i els seus exteriors, va estendre’s arreu del planeta com a gran triomfador. I es va anunciat triomfalment que s’havia arribat al fi de la història… Si va ser tot just en aquest brillant moment quan va començar el camí de la crisi definitiva del capitalisme. Que pot set una llarga agonia, aviso.
I la meva pregunta, la meva qüestió, és si quan a la CUP es parla d’anticapitalisme, es para compte a aquestes qüestions, o simplement és una bonica i brillant frase. Però això ho deixarem per la segona part.
Així que, amics i amigues, rebeu una cordial salutació, i fins a dimecres vinent.
Francesc Font