Amics i amigues:
la setmana vinent, el govern català donarà els detalls del referèndum. Parant compte l’ambient hostil i la crispació que hi ha tant en el govern espanyol i els seus instruments de poder, com en certs àmbits d’aquí mateix –alguns fins i tot amb el marxam de progressia esquerranoseta, per cert–, davant l’inconcebible desafiament, segons ells, que es demani a la ciutadania catalana, sense distinció d’origen, raça, sexe, llengua materna, ideologia o religió, quina és la seva opció sobre el seu futur nacional quant a col·lectiu, trobo lògic que s’hagi esperat el que s’ha esperat. I també que per més coses que expliqui el dia 4, el govern es guardi algun roc a la faixa.
Dit això, intentaré donar resposta a la pregunta, retòrica evidentment, que ha donat títol a aquestes dues darreres cartes. I intentaré fer-ho a la manera pròpia dels qui veiem i interpretem la història no com un amuntegament de dates i esdeveniments, no sempre connexos, sinó que com un procés dialèctic. Un procés amb resultats possible d’analitzar després de succeïts, però molt més difícils i fins i tot no previsibles quan s’està dins de la melé. Quan s’estan esdevenint els fets. Intentant utilitzar el materialisme històric, sí, però no usant aquesta concepció –com així la van definir els seus dos creadors–, com un manual que t’estalvia de plantejar-te perquè allò que va passar, va passar com va passar i no com tocava que passés… segons assenyala el manual. La inesperada ensulsiada dels països del món dit socialista, n’és un bon exemple.
De fet, la pregunta prevista era més llarga, massa per un títol. Venia a ser, si fa no fa, ¿què seria de nosaltres, de la humanitat sencera, si sempre s’haguessin obeït les lleis, totes les lleis. Tant les que podríem definir com naturals i científiques, com les de contingut social o polític? Ja sé que això pot sonar a àcrata, però si des de l’edat de pedra fins ara s’ha avançat, ha estat tot just perquè s’han qüestionat tota mena de certeses i lleis. Les d’origen diví, que van ser les primeres que vam tenir. Les humanes, que van venir després per més que en gran manera, fins i tot ara mateix, són evolució de les anteriors, i fins i tot les lleis estrictament pertanyents al món de la ciència, de la física, i que per tant han semblat durant llargs períodes com indiscutibles, inalterables i fins i tot eternes.
Comencem per una cosa tan exacta, com és la ciència
Comentava a la 76a carta el cas de Copèrnic, qui tot sent sacerdot, canonge concretament, però dubtant de la certesa d’una cosa tan evident durant mil·lennis als ulls de tothom, com és que el Sol circula incansablement, sempre d’orient a ponent, al voltant de la Terra –en el llenguatge habitual, fins i tot els metereólegs encara diuen: surt el Sol, es pon el Sol…–. Davant d’aquesta creença, no pas supersticiosa sinó que absolutament lògica, sense tenir cap instrument apropiat inexistent aleshores, Copèrnic va arribar a través de les matemàtiques a la conclusió que aquella creença era un error. I que la cosa anava al revés. Obrint així el camí a una decisiva revolució científica.
I així podria seguir amb Newton, qui va reduir Déu de ser el Gran Creador dels Cels i la Terra, a ser un simple rellotger que fabrica i posa en marxa un mecanisme d’extraordinària precisió, l’Univers i els sues planetes i estels, el qual després ja funcionava eternament per si mateix, sense cap intervenció divina. I després vindrà Laplace, qui fent un pas endavant va fer de Déu una simple hipòtesi. Que no havia necessitat ni li havia servit a fi d’explicar la formació del sistema solar. O sigui, que va eliminar el “gran rellotger” de Newton. I més endavant Einstein corregirà i capgirarà bona part de les lleis científiques existents, però no acabarà d’acceptar la mecànica quàntica que havia nascut amb Max Planck. La qual, ara mateix, trastoca moltes de les concepcions que tant sobre la matèria com sobre la simple realitat tenim des de fa mil·lennis el comú dels mortals.
Adonem-nos que aquí es tracta no de qüestionar i debatre lleis o decrets polítics basats en ideologies, concepcions o interessos de classe, com són les lleis humanes, sinó de lleis que mentre que són vigents tenen el marxam que els dona la ciència. La certesa científica… fins que deixa de ser certa.
Parlem dels remences
I si parlem de lleis humanes, durant segles aquestes van estar embolcallades d’orígens divins que justificaven els interessos, egoismes i coses encara menys confessables de quins tenien el poder, la qual cosa feia que l’obediència a elles anés més enllà de la simple obediència a una llei més o menys justa. Fins que s’hi produïa una rebel·lió que tingués èxit, o que erosiones a fons el poder.
En aquesta qüestió, vull recordar que aquí, a Catalunya, es va produir en els segles XIV i XV i al llarg de gairebé cent anys una més que interessant d’aquestes rebel·lions. Les Guerres Remences. La rebel·lió dels pagesos de remença, els nostres serfs de gleva –¿sabeu que a tota la península Ibèrica, l’únic lloc on hi va haver servitud de gleva va ser a la Catalunya Vella?
Després de pràcticament tres segles de servitud subjectes a la terra, els pagesos de remença, desafiant les lleis existents i el poder físic, espiritual i legal dels seus senyors, al llarg de cent anys van fer dues guerres, en el sentit literal del terme, a més d’innombrables revoltes contra els senyors feudals i els simples cavallers urbans posseïdors de terres de remença. Desafiant les lleis, els dits Mals Usos, i exigint la seva derogació, van crear el Sindicat Remença, organitzar exèrcits, assaltar i cremar castells, fer pactes amb reis i desafiar la Generalitat emparant-se de viles com Granollers que havia estat declarada carrer de Barcelona. ¿Coneixeu la curiosa i interessant història dels “carrers de Barcelona”, a trenta o quaranta d’ella? És força interessant.
Segueixo. Aquells pagesos, sotmesos a servitud a partir del procés de feudalització de la Catalunya Vella, no sols es van revoltar una vegada i una altra, generació rere generació, sinó que ja en temps de la segona guerra remença, van establir pactes amb un rei, Joan II, defensar la seva dona, Joana Enríquez, quan les tropes de la Generalitat –enemigues del rei i dels remences alhora– van assetjar Girona on era ella tot just establint pactes amb els revoltats. Van perdre moltes batalles i també guanyar alguna. I finalment van condicionar un altre rei, Ferran II, a eliminar les lleis existents, els mals usos, i fer-ne de noves més justes i equitatives. Va ser tot just gràcies a això, que es va formar una pagesia benestant a les terres d’antiga servitud de gleva.
Per cert. Ara farà quatre o cinc anys vaig estar a Vic –l’Osona va ser un dels centres de rebel·lia dels pagesos de remença– a fer una xerrada, més aviat improvisada, en un casal que tot apuntava que era portat per gent d’allò més revolucionària. I vaig quedar força impressionat. Pensava que les guerres remences els eren més que conegudes, i que sols calia que introduir matisos… Però no tenien punyetera idea, cap noció, de l’existència dels pagesos de remença ni de les seves revoltes i guerres. De ben segur que sí que coneixien força bé la batalla de Gettysburg, però no les de Montornès, Mieres o Llerona. Potser creien que el Robin Hood del bosc de Sherwood era un personatge més o menys històric, però no qui era Francesc de Verntallat, que era de la Garrotxa, o Pere Joan Sala, que era del Gironès. I així ens va la cosa.
L’interessant del cas, i aquí entrem en les contradiccions de la història, és que amb la desaparició dels mals usos i amb els drets adquirits amb les noves lleis, molts antics remences amb el pas del temps van esdevenir pagesos benestants. I majoritàriament conservadors, començant pels carlins. I no seria estrany que alguns dels qui clamen pel respecte a les lleis vigents avui, siguin descendent d’aquells que van lluitar fa sis-cents anys per canviar les que els oprimien ahir.
La Nació reunida…
I ara deixem aquells temps i el nostre país, i anem cap a França fins a una data molt concreta. El 23 de juny de 1789. El dia que amb una sola, i curta, frase, va néixer la societat actual. La nostra. I també l’estat-nació com a concepte d’ens polític.
Unes poques setmanes abans, el 4 de maig, s’iniciava solemnement i ben a desgrat del rei, Lluís XVI, la primera sessió dels Estats Generals del regne de França. Aquests estats –en català es deien braços– eren tres. Primer Estat, format exclusivament per diputats procedents de la noblesa. Segon Estat, format exclusivament per diputats membres del clergat. Tots dos ben definits quant a components i concepcions socials i polítiques. Tots plenament d’acord amb l’origen diví de la monarquia, i per tant del poder originat en Déu del monarca. La qual cosa justificava el model d’estat basat en el poder absolut del rei per damunt de la resta de mortals del regne. Això no era una figura retòrica ni tampoc la legalitat vigent. Era la llei.
El Tercer Estat, però, era de formació molt diversa. L’integraven diputats procedents de la creixent indústria, del gran i mitjà comerç, terratinents, professions liberals com metges, advocats o notaris, intel·lectuals diversos… Molts d’ells en l’òrbita de la Il·lustració i imbuïts per les idees del que se’n deia enciclopedisme. Per una banda amb considerable i creixent influència social i econòmica, tanta que havien condicionat el rei a celebrar uns Estats Generals que feia dos-cents anys que no se celebraven. Tots ells, però, sense cap títol de noblesa. I per tan inferiors i sotmesos socialment i políticament als altres dos. La contradicció dels seus diputats en aquells moments, és que representaven una força en ascens davant altres ja decrèpites. Una força que, en bona part de manera encara no conscient, necessitava i aspirava a una nova societat on poder desenvolupar-se plenament. Una força que aviat deixarien de ser Tercer Estat per rebre el nom col·lectiu de burgesia.
Altra mostra de la contradicció existent. Aquells Estats Generals se celebraven lluny de París, on dominaven les idees avançades i a més hi havia la plebs que ho embrutaven tot amb sols que la seva presència, per la qual cosa ho feien a Versalles, lloc de residència del rei, centre polític de la monarquia i del poder reial. Lloc on, paradoxalment, al llarg dels debats els diputats del Tercer Estat acabarien reclamant la liquidació de la monarquia absoluta i la creació d’una nova legislació que basant-se en una Constitució que frenant el poder de les classes dominants en aquell moment, havia de respondre a les necessitats i aspiracions d’una nova societat en la qual es poguessin desenvolupar plenament tant les noves idees socials i polítiques com els seus interessos de classe.
Dins d’aquest ambient, malgrat que el rei, que era qui presidiria els Estats General, volia aparèixer com a gran pare de tothom, la cosa es va anar complicant. Els debats s’allargaven. Els diputats del Tercer Estat exigeixen una Constitució. El rei, la gran noblesa i les altes jerarquies de l’Església no entenien res. Un mes després del solemne inici tot estava encallat, per la qual cosa Lluís XVI va decidir que els Estats Generals havien d’acabar. I tot just això va ser l’inici de tot.
Els del Tercer Estat, conscient de la seva força, de la justícia de les seves reclamacions i ara comptant amb el suport d’alguns elements de la petita noblesa i de l’Església van exigir seguir. El 17 de juny volen donar al conjunt d’assistents el nom d’Assemblea Nacional. És la primera vegada que la definició nacional passa de ser simplement de llengua o d’origen territorial, a ser una definició política. Allò ja és massa. Monarquia absoluta i Nació són dos termes radicalment oposats.
Els altres dos estats es reboten. El 20 de juny quan els diputats del tercer arriben, troben tancada la sala on es feia l’assemblea, l’excusa és que s’estan fent obres. Els altres dos estats ja s’havien reunit per separat. Aleshores, els de l’Assemblea Nacional ho fan a un local proper, un frontó conegut pel nom de Joc de Pilota, on els seus 557 membres més cinc clergues del segon, fa i juren un llarg document, en el que entre altres coses es comprometen a: “no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho demanin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i sigui consolidada sobre fonaments sòlids”. És el famós Jurament del Jeu de paume.
A poc a poc, i en successives reunions fetes en diversos llocs, membres de la petita noblesa i del baix clergat es van adherint a la continuïtat de l’acció. La confusió, des del punt de vista de la monarquia i els seus fidels, és total. El 23 el rei declara nuls i sense cap valor tots els acords que ha presentat o pres el Tercer Estat. I en la seva qualitat de monarca absolut, l’únic amb capacitat de legislar, presenta un programa alternatiu, que no s’ha de votar sinó que acatar. I marxa. I amb ell una part de la gran noblesa i de l’alt clergat. Com que una part de la petita noblesa i baix clergat, complint del jurament fet, segueixen asseguts en el seu lloc, el marquès de Dreux-Brézé, gran mestre de cerimònies els recorda que el rei ha donat per acabat els Estats Generals. I aleshores Jean Sylvain Bailly President de l’Assemblea Nacional respon solemnement: “La Nació reunida no pot rebre ordres”.
I va ser aquest moment, aquestes paraules –i no pas l’assaltament de la Bastilla, de gran valor simbòlic, sí, però cap pràctic– el veritable inici de la Revolució Francesa. La Nació, amb inicial majúscula, no podia rebre ordres, perquè les lleis fins aquell mateix matí vigents, ja no eren vàlides. Qui les dictava havia deixat de ser subjecte de poder absolut i havia aparegut un nou subjecte. La Nació. I com a tal necessitava noves, i ben diferents, lleis que les que fins aquell moment, i de fet de feia segles, havien estat la legalitat, l’única legalitat, existent. I que per tant calia respectar.
Aquest és l’inici dels moderns models de democràcia burgesa ara existents. Però sols que una etapa més de la història de la humanitat, cal esperar. Però no és aquesta la qüestió d’ara mateix. La qüestió és que les burgesies van assolir el poder en bona part ignorant, menyspreant i eliminant les lleis aleshores vigents, les quals havien estat legals i assumides al llarg de segles, davant les quals, i durant pràcticament cinquanta anys, un conjunt de revolucions van anar “derogant” les velles lleis i aconseguir anar imposant les noves.
Les conseqüències que poden treure, amigues i amics, són dues. Les burgesies, el mode democràtic burgès, el mode capitalista, existeix i domina una gran part de la Terra perquè un dia algú, recollint i fent-se portaveu del sentir d’una ampla base de la població de França que anava més enllà dels diputats del Tercer Estat, va negar el poder del rei i va dir que: “La Nació reunida no accepta ordres”. I si aquests que avui i aquí exhibeixen les lleis i la Constitució espanyoles com Moisès exhibia les Taules de la Llei a la pel·lícula de B. DeMille o poden fer, és tot just perquè fa dos-cents anys hi ha va haver altres, dels que ells descendeixen, que no van acceptar les lleis que aleshores els oprimien. I es van rebel·lar contra les lleis aleshores existents.
I és per això que a la pregunta de si sempre s’ha d’obeir les lleis socials i polítiques existents, la meva resposta és que si sempre s’hagués fet així, si de vegades no hi hagués hagut algú que va qüestionar una llei, divina, humana i fins i tot científica, i també algú disposat a lluitar per canviar-la, possiblement que encara estaríem a l’Edat de Pedra. A la de Bronze amb sort.
I prou per avui, amics i amigues. Quedem per la setmana vinent, en la que acabarà aquest seguit de cartes. Amicalment, com sempre.
Francesc Font
PD. Evidentment, no parlo de saltar-se totes les lleis. Ni de bon tros. Hi ha que han de ser sagrades, com les de convivència, de respecte cap a l’altre, etcètera. Però sí que cal no saltar-se, sinó que combatre aquelles que tot just estan fetes per reduir els espais de llibertat. Per incrementar les diverses formes de totalitarisme. Per impedir que el món, les societats evolucionin. Per estar al servei dels interessos de la minoria posseïdora, depredadora i dominant. Suposo que ja m’enteneu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!