Dura lex sed lex (aforisme romà)
Amigues i amics:
primer que res, no us esvereu per l’aforisme que encapçala aquesta carta. Llegiu en tot cas el que dic d’ell cap al final. I ara anem pel que fa el cas.
Amb el “cas Guardiola” que ja comentava la setmana passada, causant de totes aquestes histèriques reaccions aparegudes a molts mitjans d’informació, o desinformació, i tertúlies diverses, penso que cal ser conscients que arribar a celebrar el referèndum no serà pas bufar i fer ampolles. Que costarà suor i llàgrimes, i espero que no també sang, i que toparem amb mil i un obstacles legals, pseudolegals i paralegals. Alhora que, paradoxalment, també em fan pensar que totes aquestes declaracions, accions i maniobres que s’estan intensificant, expressen que estan força nerviosos. Malgrat la diferència de forces, més que nosaltres.
I aquí tenim la seva insistent, continuada i en alguns casos ben absurda –absurda quant a la justificació usada– i gens intel·ligent utilització de la llei, de la legalitat, fins el punt que aquesta utilització xoca obertament i descarada amb la declaració constitucional que diu que Espanya és un estat de dret. La judicialització d’aquells components de la Mesa del Parlament que van “permetre” que es discutís i votés una qüestió, o que s’hagi admès a tràmit la denúncia de la fiscalia per la compra d’urnes, i altres casos que ja s’apunten són alguns dels molts exemples d’aquest nerviosisme.
Ara bé, també cal dir que el govern espanyol no està sol amb el seu partit en aquesta batalla. Com a corifeus a sou, uns, o per molt diferents concepcions personals, emocionals o ideològiques altres, també cal dir que tant més enllà de Catalunya com aquí mateix, hi ha un conjunt de gent de molt diferents filiacions socials i polítiques, i fins i tot de molts diferents interessos –si més no aparentment– que en aquesta qüestió de què els ciutadans catalans decideixen lliurement i a través d’una papereta que dallonses volen ser, coincideixen plenament amb el govern espanyol en què una cosa així és un insult a una unitat espanyola que prové des de temps no ja històrics, sinó que prehistòrics. I no exagero, perquè abunden els llibres d’història d’Espanya que s’inicien tot just amb la “España prehistòrica”. I el ja desaparegut Cambio 16 va publicar uns llibres sobre la història d’Espanya en el que parlant de l’Empúries del segle I, defineix l’existència de dues ciutats: la romana… i l’espanyola!
I a més, el nerviosisme, quan no crispació, queda ben clar si ens adonem com davant d’un fet que ells s’entesten a proclamar com minoritari dins de la societat catalana, alhora també proclamen que mai no es farà cap referèndum. El qual, paradoxalment, seria la gran oportunitat per deixar amb el cul enlaire els emprenyadors, il·lusos i minoritaris independentistes, que si que el volen fer-. Sí, amics i amigues, les actituds i formes d’actuar del govern espanyol i dels seus corifeus i avaladors em recorda una dita castellana que s’atribueix erròniament a Cervantes, bon amic i admirador de Barcelona, per cert. Aquella que diu: ladran, luego cabalgamos. I consti que quan dic ladran, o borden, no em refereixo sol a aquells d’”allà”, sinó que també a aquells altres d”aquí”. Que els tenim. Repeteixo.
Un darrer avís abans de començar. En tot el que segueix, no parlo estrictament de votants, ni tan sols afiliats, dels diferents partits o formacions que aniré mencionant a tall d’exemple, sinó que de posicions i formes de pensament de gent que per unes o altres raons, no està d’acord, quan no és està radicalment en contra, amb què se celebri cap mena de referèndum. Actitud davant la qual l’única raó raonable, és pensar que els fa por.
Espècies i subespècies
A fi de clarificar una mica el que vull explicar en aquesta primera part de les dues amb les que intento abordar la qüestió de si en qüestions polítiques i socials s’ha d’obeir o respectar sempre la llei, la lletra de la llei –cosa que evidentment va més enllà del referèndum–, faré una mena de divisió, gens científica, ho assumeixo, entre una diversitat d’espècies. Totes elles amb una característica comú. Sigui radicalment, sigui presentant mil i un matisos i excuses, no volen, no hi estan d’acord amb què se celebri. Així de senzill.
Prou sé que algunes d’aquestes espècies poden sentir-se molestes, i fins i tot ofeses, veient-se barrejades amb segons quines altres. Per més que recordaré que més d’una vegada al Parlament s’ha pogut veure com PP i Ciutadans aplaudien alguna intervenció de Rabell i fins i tot de Coscubiela. Cosa que els hauria de fer reflexionar. A ells i també a algú o alguna altre d’aquesta sopa de lletres que ara per ara és CSQP. La qual, per cert, ara mateix vol abstenir-se igual que el PP quan toqui votar la llei de Ciberseguretat. Ves a saber si amb l’esperança que el dia 1 d’octubre hi hagi un ciberatac que ho invalidi tot. I ara anem per feina.
Prescindint, com és lògic del món del PP i Ciutadans, que n’està prou definit, en primera línia tenim una espècie de diversa i per tant difícil definició, o ubicació, política. Es tracta de gent d’allò més seriosa, alguns amb indiscutible alçada intel·lectual. Professionals de disciplines universitàries, incloent-hi algun notari il·lustrat i alguns economistes de pro. De periodistes i escriptors d’allò més actius a twitter, de col·laboradors diversos de diaris seriosos. D’empresaris no directament lligats a l’administració espanyola… Parlo de gent no especialment reaccionària ni excessivament espanyolitzant, però sí que de seny i ordre. Defensora d’una societat oberta, sí, però sense aventures ni ensurts i que demana no confondre llibertat amb llibertinatge. Que com Goethe –que tampoc no és mal referent–, en determinades ocasions prefereix la injustícia al desordre.
Un sector de la ciutadania, aquest amb un cert pes moral, si més no se l’atorga, que vol fer de la societat, la seva societat, una foto fixa, immòbil i immodificable, perquè si es belluga, es mareja. La societat que una minoria controla a través d’un ample i sòlid corpus legal. Aparentment basat en el segon enunciat del lema de la Revolució Francesa, aquell tan bonic que diu: Igualtat. Amb una legislació aparentment neutral, democràtica, al servei de tothom per un igual, però en la que ni tan sols el Codi de Circulació és veritablement neutral, democràtic o igualitari. Gent que des d’una posició aparentment neutral –ni amb aquests ni amb aquells, ja que tothom té la seva dosi de raó–, en defensa de les seves concepcions polítiques i interessos personals i de classe, clamen pel respecte a les lleis vigents tot dient allò de què són lleis que entre tots “ens hem donat”. Per més que aquest “hem” no deixa de ser una fal·làcia, una fantasia, ja que a l’hora de la veritat no ens permeten opinar col·lectivament i democràticament, en referèndum, si aquestes lleis “que ens hem donat”, ens segueixen sent vàlides o no.
Altra espècie que clama al cel davant la possibilitat del referèndum, podem dividir-la en dues subespècies, en aquest moment fortament emparentades. Una és aquella els components de la qual es defineixen clarament i oberta en contra. La peperada i la ciutadanada, esclar. Ja he dit, però, que aquí les coses estan clares, per la qual cosa no cal insistir
L’altre, atenció, és el socialisme en les seves dos vessants. L’occidental i l’oriental. La primera està formada per la tendència que podríem dir gonzalo-guerrista, i epígons. Força perillosa, i no sols en la qüestió del referèndum, ja que no podem oblidar que Alfonso Guerra és l’autor de dos axiomes, dos crits de guerra, que haurien de posar els pèls de punta a qualsevol demòcrata per conservador que sigui. Un és aquell: “Qui es mogui no surt a la foto”, que va deixar ben clar al conjunt del seu partit que qui mana, mana, i la resta a callar i obeir. L’altre va ser aquella altra que diu: “Montesquieu ha mort!”, que és la negació oberta i sense manies de l’Estat de dret. Mentre que per la seva banda, Felipe González va deixar anar allò tan tètric de: “L’estat de dret també es defensa a les clavegueres”, a fi de justificar el terrorisme d’Estat, el seu terrorisme, el dels GAL. Aquests dos i els seus epígons, tenen tendència a actuar amb caràcter autoritari, quasi que totalitari, tot manant: la llei està per ser obeïda, i prou!
I ara, permeteu-me dir que dins de la família socialista hi ha la vessant, nostrada, catalana, i per tant peninsularment oriental. Gent perfectament representada per Ros i per Iceta. No els únics, però sí els més destacats. Polítics que si un dia estan a una platja i hi ha un tsunami de màxima intensitat, de ben segur que se salvaran, ja que sempre trobaran algun miraculós salvavides que els permetrà surar tant si el tsunami ha estat provocat per algú que es diu Diaz com per algú que es diu Sánchez.
L’espècie magmàtica
I arribem al final d’aquest zoològic. Recordareu que ja fa temps vaig definir com magma un moviment que en aquell moment no tenia nom, ni tampoc caràcter concret. Ara sembla com si hagués començat a consolidar-se, per més que no està clar si els sediments comuns dominaran els sediments podèmics, o serà al revés, o… Però no és aquesta la qüestió.
La qüestió és que un dels sediments, o subespècie d’aquest magma, la de tendència podemita, davant de la ja oficialment anunciada data afirma ser absolutament partidària de què hi hagi un referèndum… sempre i quan es convoqui dins de la més estricta legalitat. O sigui, fer una revolució legal amb la benedicció del poder corresponent… Quan és prou conegut que ara per ara aquest no té cap intenció de beneir res. L’altra subespècie, la comunita o colauita, més aviat guarda un prudent silenci en la línia de ni sí ni no sinó que tot el contrari…
El cas és que, si ens ho mirem bé, totes aquests sectors: l’immobilista, l’autoritari, el cínic i falsament dialogant, estan d’acord amb la vella dita legalista romana: dura lex sed lex que encapçala aquesta carta. Però sobre aquest aforisme, aparentment raonable i just, cal aclarir la punyetera realitat històrica. Aquesta realitat era, i ho segueix sent ara mateix, que com la llei la feien i interpretaven els patricis, aquestes lleis no sols estaven fetes ja d’origen d’acord amb les seves necessitats, interessos i concepcions socials, sinó que si tocava, acabaven aplicant-se sols que als altres, als de sota, a la plebs, i no afectava, o molt mínimament, a ells. Cosa i costum que com ara mateix, posem que dos mil anys després, podem comprovar segueix força vigent.
I prou per avui, amics i amigues. Aquesta carta tocava tramete-la el divendres proppassat, com tinc per costum, però era dia, o nit, de revetlla, i per això la trameto tres dies desprès. La seva segona part, que ja entra de ple en això d’obeir o no les lleis, sí que hi anirà el divendres vinent.
Rebeu, com sempre una cordial salutació. Amicalment.
Francesc Font
Propera carta: En qüestions polítiques ¿s’ha d’obeir o respectar sempre la llei, i 2?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!