Amics i amigues:
un cop més –i van…!– no compleixo amb la carta que tenia prevista, i promesa. Que volia abordar una qüestió ben candent, com és ara mateix si en qüestions socials i polítiques cal sempre obeir les lleis existents. Amb exemples de què si sempre s’hagués fet així, vet a saber on seríem encara.
A la Catalunya Vella, posem per cas, encara hi hauria serfs de gleba. I és que de vegades cal recordar, o explicar als qui no ho saben, que entre els segles XIV i XV, els remences van estar cent anys lluitant, fent guerres en el sentit literal del terme, contra les lleis existents. I contra els qui les defensaven perquè eren “les seves lleis”, esclar.
Però no sols això, sinó que el món europeu –europeu en el sentit ample del terme– ha estat, amb totes les seves contradiccions, un món avançat, creador i en evolució, perquè des dels seus orígens allà a la Grècia clàssica, sempre hi ha hagut algú que ha posat en dubte alguna veritat absoluta. Religiosa, social o científica. Ja Jenofanes de Colofon va dubtar de la religió i dels déus, tal com eren presentats, i va expressar el seu escepticisme amb aquella famosa observació que comença dient: “camusos i negres, així veuen els etíops els seus déus…”, per acabar afirmant que si els cavalls i els bous poguessin pintar els seus deus, aquests tindrien forma de cavall o de bou.
Segles després. Copèrnic va qüestionar una llei no sols divina i sagrada, sinó que ben evident a simple vista, com que el Sol gira al voltant de la Terra… I és que al llarg de la nostra història, sempre hi ha hagut gent disposada a desobeir, a dubtar si més no, tant les lleis estrictament físiques, i per tant aparentment immutables i superiors als simples mortals, com a les lleis humanes. Emanades, dictades o imposades per poders que no és que es pensin que són superiors, sinó que es creuen i actuen com a superiors.
Això era el previst per a aquesta setmana, però el proppassat diumenge hi va haver al Montjuïc barceloní –de vegades els barcelonins ens oblidem que també hi ha un Montjuïc a Girona– un acte convocat per l’ANC, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència i l’Associació Catalana de Municipis, a fi de fer la presentació pública d’un Manifest signat conjuntament per les quatre entitats.
Com ja sabeu, el Manifest va ser llegit pel Pep Guardiola, i pel que sembla aquest simple fet, en si mateix políticament irrellevant perquè l’important era el contingut del Manifest i no el lector, ha causat urticàries en pells d’allò més fines i sensibles. Les reaccions més bèsties, normalment a la capital del Centre i rodals, fins i tot fan riure tot just per la seva estupidesa. Però d’altres, com el bitllet del dimarts 13 de Màrius Carol al diari dels Godó, del que és director com ja sabreu, tenen una forta mala llet amagada sota una hipòcrita subtilesa. Retraient al Pep, algunes coses que diu el Manifest. Com si ell fos l’autor.
Aleshores he decidit trametre una Carta dels lectors al diari, amb la certesa que no la publicaran amb l’excusa de l’extensió. Aquesta carta, tramesa amb la convicció que no era publicable, és la que tot just substitueix la prevista nostra d’aquesta setmana, ajornant la prevista. Aquí va la carta de la qual parlo.
El “cas Guardiola”
És evident, hauria de ser-ho, que el Manifest llegit per Pep Guardiola a l’acte del proppassat diumenge ha trepitjat a la “España profunda” i també als equivalents d’aquí, més d’un ull de poll. I també, també, que moltes reaccions han estat més aviat incoherents, mostra de la seva inconsistència. Permeteu-me puntualitzar algunes.
1er. Guardiola es va limitar a llegir un Manifest redactat per quatre organitzacions independentistes. Amb el qual, evidentment hi estava d’acord. Com també ho van estar els milers d’assistents, molts més dels que s’esperaven els convocants, anònims. Com també ho estaven, i així ho van expressar públicament allà mateix, força persones prou conegudes. No totes elles pertanyents al món independentista, per cert. Però sí amb consciència democràtica.
2on. Va ser una acció absolutament conscient i voluntària per part de Guardiola. No pas una ensarronada en la què hagués caigut ingènuament. Certes insinuacions en aquest sentit, són un insult a la seva intel·ligència i a la seva personalitat. Guardiola estava disposat a mullar-se, s’ha mullat, i prou. Té tot el dret. I a qui no li agradi, que es foti fulles.
3er. Per altra banda i referint-me al cos del Manifest, cal separar la crítica als continguts, cosa absolutament respectable, de la crítica, fins i tot desqualificadora de qui l’ha llegit. Acció obertament en la línia de voler matar el missatger, perquè no agrada el missatge.
4rt. Les referències al seu passat com a jugador de la selecció espanyola, expressen la més absoluta inexistència d’elements d’atac mínimament raonables. Per una banda és la Federació Espanyola qui crida a ser part de la selecció. I l’assistència és obligatòria, no voluntària. Però, encara que ho hagués estat, això va passar en un temps en el qual les relacions Catalunya-Espanya eren complexes, sí, però també fluides. Però el 2010, i després d’un ridícul i més que irregular procés, hi va haver la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Fet que marca un abans i un després. I en aquest després hem tingut la recentralització ja descarada, la remodelació del model de finançament, el desastre del sistema ferroviari i carreteres dependents de Fomento, el senyor Wert, els mil i un muntatges policials… Amb la conseqüència que moltes coses i formes de plantejar-se aquestes relacions van començar a canviar en molta gent. I moltes d’elles ho han fet molt a fons.
5è. Respecte de l’estat autoritari, que ho diu el Manifest, no el seu lector, quan es porta a judici tres membres d’un govern per haver posat urnes en una consulta el dia anterior considerada com un acte ridícul i sense gens d’interès; quan es porta a judici els membres de la Mesa d’un Parlament per haver permès fer un debat i una votació; quan s’invaliden acords d’un Parlament en benefici dels més dèbils perquè això és potestat del govern central, que a més no fa res sobre la qüestió; quan s’amenaça de jutjar membres d’un govern per comprar urnes electorals, quan… Aleshores, certament, la definició d’autoritari possiblement no és la més adient. Queda més que curta.
6è. Indicativament, les manifestacions del més ranci –arcaic– nacionalisme espanyol per part de futbolistes, artistes o toreros, mai no són criticades, sinó que sovint “jaleadas” pels qui clamen per separar aquestes coses de la política.
Aquí s’acaba la carta. Per cert, entre les crítiques estúpides ha estat la feta a la lectura del Manifest en tres llengües. Però tot just aquí hi va haver un fet força interessant. Quan Guardiola va començar a llegir la versió en castellà, allà on érem la Mercè i jo, l’Avinguda Maria Cristina, hi va haver força gent que va aplaudir.
Això vol dir que hi havia gent que té l’espanyol com a llengua primera… i que estava allà. Sota un sol de justícia. Participant en un acte declaradament independentista, reivindicatiu d’una República Catalana. Participant amb la seva assistència en un projecte de futur que senten com seu. Que és el seu. Una república catalana tant dels Font i les Mulet com dels Martínez i les López. O sigui de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I això és bo, amigues i amigues. Molt bo. I això li dol, molt més del que sembla, a segons quina gent.
I ja està per avui, amigues i amics. Rebeu ara un fort comiat, com sempre, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Propera carta: En qüestions socials i polítiques ¿s’ha d’obeir o respectar sempre la llei? (espero)
PD. el dimarts passat es va celebrar la Moció de Censura, i diguin el que diguin alguns, no va ser cap fracàs d’Iglesias. Però no és d’això del que vull parlar, sinó que de l’abstenció del PDCAT.
En aquesta, no em valen les justificacions. Per una banda, sigui o no sigui per oportunisme, respecte de Catalunya i el referèndum, Iglesias va dir el que no ha estat capaç de dir cap altra partit o organització política d’abast espanyol. Ni dins ni fora d’aquell Parlament, i per altra, davant Rajoy, el PP i tot el que aquestes representen socialment i nacionalment, no s’hi valen ni les abstencions ni els falsos neutralismes. Per la qual cosa, més que una actitud diguem-ne que equidistant, hi veig en ella més aviat la mà de Sala Martín i el Col·lectiu Wilson, la d’Antoni Abad, president de CECOT, i també, també, la de la Marta Pascal. O sigui, la mà dels sectors més partidaris d’un model econòmic de tall liberal, quan no descaradament ultraliberal. Uns sectors amb poder als qui de ben segur que les declaracions d’Iglesies, obertament vinculades o afins al pensament de Vicenç Navarro, que no és tot just cap revolucionari, també van causar urticària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!