La societat no s’assenta en la llei. Això és una fantasia dels juristes. A la inversa, la llei ha d’assentar-se en la societat. Ha de ser expressió dels seus interessos i necessitats generals. Karl Marx, 8 de febrer de 1849
Amigues i amics:
aquesta tan contundent afirmació va ser feta per Marx, en la seva condició de llicenciat en jurisprudència, davant el tribunal que jutjava els membres del Comitè Comarcal Renà, ell hi formava part junt amb Engels, per haver desobeït determinades lleis en el context de la revolució de 1848. I tant aquesta carta, que és llarga, ho aviso, com la vinent, estan fetes a partir de la idea aquí expressada. I ara anem per feina.
Què és una constitució?
Per començar oblidem-nos d’aquesta imbecil·litat de Carta magna, qualificatiu nascut del document signat per Joan I d’Anglaterra, Joan sense terra. Al segle XIII! Document en el que obligat pels grans senyors feudals va acceptar fer-les-hi un conjunt de concessions… Sols que a ells, però. Oblidem-nos d’aquest nom tan solemne i anem a les constitucions del nostre temps… L’origen de les quals té més dos-cents anys d’història, ja que van néixer amb les revolucions burgeses. Quan la burgesia era revolucionària, esclar.
En aquest context, una constitució no és, no hauria de ser, un acte de magnanimitat de cap poder superior als ciutadans Tampoc un útil i antidemocràtic conjunt de formes legals amb les quals els governs, el poder polític i les classes dominants, es defensen dels ciutadans díscols. Que és com pensen i massa sovint actuen no sols el PP, sinó que també ho va fer el PSOE quan va tenir poder. Cal no oblidar-lo.
Ben al contrari, en el seu origen, i dit de manera ràpida, les constitucions eren un cos legal, una eina, amb la qual les burgesies pretenien alçar una nova societat i alhora defensar-se del poder d’unes monarquies encara amb grans trets d’absolutisme. Eren per tant unes lleis noves que s’oposaven a les legalitats vigents durant segles. A la voluntat dels reis com a màxima expressió de poder, poder que tenia un origen diví, davant del qual les constitucions tenien el seu origen en la voluntat dels ciutadans. Si més no en teoria, ja que no tothom era del tot ciutadà amb capacitat de participar activament en la vida política. Però aquesta és altra qüestió, que no toca ara.
O sigui, al marge de manipulacions, tacticismes i de tot el que es vulgui, el seu origen és humà. I per tant fal·lible. I per tant ha de ser modificable de manera normal i fàcil. I vull insistir en això, perquè de vegades la Constitució Espanyola és exhibida per alguns ministres amb la mateixa vehemència, teatralitat i agressivitat amb les que Charlton Heston, disfressat de Moisès, exhibia les Taules de la Llei a la pel·lícula de Cecil B. DeMille Els deu manaments.
I dit això. Parlem d’aquesta Constitució Espanyola.
Filla de la transició
Podem acceptar, i en certa manera assumir, que els moments en què es va posar en marxa, no era fàcils. Un dels dictadors proporcionalment més sagnants i cruels de tot el segle XX, que ja és dir, havia mort, però el franquisme seguia viu. I amb poder. Mes el 16 de novembre de 1976 es produeix una mena de miracle, també digne d’una pel·lícula de B DeMille. Aquell dia la gentussa de les Cortes Españolas, les franquistes, es fa l’harakiri. Tal com sona… Per ressuscitar poc temps després, però.
Lliures de tot pecat. Lliures d’haver participat de paraula, i molts també d’obra, en cap repressió social i laboral, en tortures a les comissaries, en empresonaments i execucions en judicis sense cap garantia processal… Sense que res els connecti amb el que aviat es dirà “règim anterior”, i després “època preconstitucional” –hipòcrita definició que encara es fa servir ara mateix, la qual cosa explica més coses actuals del que sembla–, iniciant-se així la dita transició. Que a mi m’agrada més dir transacció. Una transacció que mirada a distància deixa prou clar que uns, l’esquerra, dit això d’esquerra de manera ampla i generosa, va acabant perdent bous i esquelles, mentre que els altres, no sols van seguir posseint els seus bous i esquelles de sempre, sinó que a més van anar apoderant-se dels que anaven perdent els altres.
I deixeu-m’ho aquí, perquè no és d’això del que vull parlar, sinó que d’aquesta Constitució que tant ens refreguen pels morros.
L’any següent, el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals des de 1936. Majoria UCD, seguit pel PSOE quasi que a fregar, i immediatament es va acordar la formació d’una Comissió Constitucional a fi que preparés l’avantprojecte d’una Constitució. Una Constitució que no recolliria ni tan sols com a declaració d’intencions, l’esperit i elements clau de la republicana de 1932. Liquidada a sang i foc pels militars revoltats, alguns dels quals ara s’asseien al nou Parlament junt amb còmplices que més joves no havien fet la guerra, però sí que havien estat part activa, i fins i tot principal, de la dictadura. Com Fraga Iribarne, ara PP, o Gabriel Cisneros Laborda, ara UCD, posem per cas, els quals van formar part de la Comissió Constitucional.
Ni tan sols una menció a aquell passat democràtic més immediat. No era que havia quedat superat pel pas del temps i per les circumstàncies –un fet lògic–, sinó que ni tan sols havia existit. I en aquesta operació hi van estar d’acord i hi van prendre part tots els partits sense excepció. Tant les forces directament hereves de la dictadura, ara dita règim anterior, insisteixo, com les forces que podíem considerar com progressistes d’esquerres. Fins i tot les qui havien patit directament la dictadura. Tots i tothom. La monarquia que no van gosar posar en debat públic, era un ens intangible. Com ho segueix sent ara mateix.
La Comissió Constitucional
La Comissió Constitucional va estar formada per set ponents. Set homes savis que més o menys representaven les forces amb presència al nou Parlament. Quatre d’ells, tres d’UCD i un d’Aliança Popular, provenien directament del franquisme. Dels altres tres, un de CDC representava l’oposició nacionalista, moderada i conservadora, a la dictadura; altre al PSOE, ja decididament caminant cap al centreesquerra. I el seté militant del PCE-PSUC. Partit o partits, els quals malgrat ser els situats més a l’esquerra, i també ser de tots els presents al Parlament els qui amb més duresa i fins i tot crueltat havien patit les repressions al llarg de quaranta-un anys, ja havien acceptat la monarquia i renunciat a la república. Fins al punt de prohibir a la seva gent l’exhibició de la bandera republicana tant a les manifestacions com als seus locals de partit. I obligar-los a posar la monàrquica, que aleshores malgrat haver canviat la gallineta per l’escut monàrquica, molts dèiem la feixista. Cosa que posava nerviós a algun “psuquero” amb el qui podíespuriem discutir quan, exhibint ell una xapa que deia Si a la Constitució, li demanàvem per la qüestió de la república. Deixeu-m’ho aquí.
Les sessions es van fer en secret. No es van fer públiques les actes i votacions de les 29 sessions que es van celebrar, i sols se saben algunes dades que a través de coses que de manera parcial han dit, escrit o expressat alguns dels set que allà hi van ser. Els quals van rebre el solemne títol honorífic de “pares de la Constitució”.
Arribat al final de les sessions, l’avantprojecte es va presentar a les Corts, s’obri un període de presentació d’esmenes, etcètera. Fins aquí, i dins del moment concret i fins i tot anormal que es vivia, tot sembla normal. I també cal entendre com normal, lògic, que vist el caràcter i tendències de la majoria dels components d’aquesta comissió, aquest caràcter no podia deixar d’estar majoritàriament present en l’avantprojecte que es va dissenyar. I per tant en la mateixa Constitució. Havent dit això, la pregunta del títol més aviat pot semblar una sortida esquerranosa, més que no d’esquerres. Però no. Té un motiu que tot just explica el perquè de la pregunta. Perquè hi ha en tot aquest procés és un element important.
He parlat de set ponents, els quals d’una manera oberta representaven forces polítiques presents al Parlament, el qual encara era definit com Cortes i tenia per escut la gallineta franquista. Però, i aquest és el quid de la qüestió, en realitat hi va haver vuit. Per més que aquest vuitè ponent no tenia nom. No havia estat elegit ni designat per ningú, ni tan sols era ningú, cap persona individual. Algú, però, que pel que s’endevina més que no se sap, tenia més força i poder que els altres set.
Explica Solé Tura
Tot just, un dels elements constitucionals que s’exhibeix des del govern espanyol per voler impedir la celebració d’un referèndum a Catalunya, és l’Article 2 de la Constitució. Aquell que diu: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre ellas”.
Si creiem que aquest article és resultat del debat que sobre ell hi va haver a la Comissió, hi podem estar d’acord amb ell, sense per això posar en dubte la seva legalitat democràtica. Però passa que se sap perfectament que el seu origen és espuri. No democràtic. No va ser escrit, ni tan sols discutit o votat pels set pares de la Constitució –per cert, fos exprés o per casualitat, en el conte de la Blancaneu hi ha set nans–, i això ho sabem perquè en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España, Jordi Solé Tura, ponent pel PCE-PSUC, explica els seus foscos orígens. Que va ser imposat per una instància extraparlamentària.
En principi, el projecte de sector comunista-nacionalista de la Comissió –recullo la definició de Solé Tura–, o sigui Solé Tura i Roca Junyent, volia incorporar en ella la concepció, nova aleshores, de l’existència de “nacionalitats”. Mot que es negaven a acceptar els quatre de la dreta pura, i feia dubtar al del PSOE. El debat s’allargava sessió rere sessió. Finalment els de l’UCD van declarar que estaven sotmesos a una pressió externa excessiva, i van amenaçar de plegar. Malgrat l’amenaça, CDC i PCE-PSUC no baixaven del burro i, explica Solé Tura: “Finalmente, a última hora de la tarde, me llegó en tanto que presidente de la sesión, un papel escrito a mano y procedente de la Moncloa (fixeu-vos d’on venia!) en la que se proponía una nueva redacción del artículo 2. Era una redacción compleja, en la que se introducían los conceptos de “patria” y de “nación”, pero en la que se mantenía el término “nacionalidades”. Era, de hecho, una refundición de conceptos que reflejaba muchos de los puntos de la discusión final entre UCD, los comunistas y los nacionalistas, pero también los resultados de la presión exterior”.
Finalment tothom va assumir aquell Article 2. Però, amb el paper a la mà, Solé Tura va fer unes observacions, simplement gramaticals, sobre que el text: “patia d’una redacció insuficient, i fins i tot tenia problemes sintàctics”. I la resposta que li van donar els representants de l’UCD va ser: “que no es podia variar ni una coma, perquè aquell era el text literal del compromís al que s’havia arribat amb els sectors consultats. Evidentment, no és va concretar qui eren aquests sectors, però no és difícil endevinar-ho”. Aquests sectors, evidentment, eren l’innominat vuitè ponent. La madrastra dolenta que vigilava els set nans i vetllava perquè la Constitució no se sortís de mare.
Aquesta història, explicada de manera ben oberta per un dels seus protagonistes, no sols invalida aquest segon article de la Constitució, tan invocat ara, pel seu origen espuri i antidemocràtic, sinó que permet entendre que es feia sota vigilància i confirma la sospita sobre altres parts d’ella
Veiem alguns articles
Així, tenim l’Article 8, amb aquella missió de l’Exèrcit de defensar “la integritat territorial”. Amb una pregunta: ¿defensar-la d’una agressió exterior, o d’una secessió interna? ¿I amb quins mètodes i eines? En aquest punt, algunes frases des del govern i des d’altres instàncies, permeten crear una certa inquietud.
Per altra banda, al llarg del seu dens i sovint confús conjunt d’articles, 168, hi ha un conjunt que podem considerar com pura, i mala, literatura. Com el 35, en el que es diu que tots els espanyols “tenen el deure de treballar i el dret al treball”. El 47, pel que “tots els espanyols tenen el dret a fruir d’un habitatge digne i adient”, i així seguiria amb el dret a un salari digne i suficient, lleis de protecció dels treballadors, etcètera. Articles que normalment tenen un ambigu redactat segons el qual “l’Estat reconeix el dret…” però no assegura res, i que després han estat definits no com a legislació a aplicar, sinó que com a objectius a aconseguir. I ja està. És a dir, articles constitucionals als quals el ciutadà no pot acollir-se.
Ara bé, perduts entre tota la faramalla d’articles i més articles, hi ha perles com, posem per cas, el 55, ja comentat a la 70a Carta, sobre la suspensió de drets i llibertats mitjançant la proclamació dels estats d’alarma d’excepció i de setge.
I ja cap al final, arribem al nus de la qüestió. En l’article 1 es defineix Espanya com “Estat democràtic i de dret”, però el 124 es carrega aquesta definició. I és que a banda de moltes altres consideracions, un element central de l’estat de dret és la radical divisió de poders. Legislatiu, executiu i judicial no poden anar junts i han de ser radicalment independents els uns dels altres. Doncs bé, en el ja citat article 124 es defineix la Fiscalia com dependent directament del govern a través del nomenament d’un Fiscal General de l’Estat. Les conseqüències les hem pogut veure, i les estem veient ara mateix, a Catalunya. Però també es donen en altres àmbits, com algunes manifestacions per causes laborals.
I ja finalment, hi ha la qüestió de la possibilitat de reforma constitucional regulada per l’article 166 i següents. Tot just un dels elements que cada dos per tres diuen per negar el referèndum és allò de: reformin la Constitució, i aleshores sí que es podrà fer…
Per començar, qualsevol projecte de reforma ha de ser aprovat no per majoria simple (més Sí, que No), ni tan sols absoluta (la meitat més un), sinó que per tres cinquenes parts, un mínim de 210 vots favorables, tant del Parlament com del Senat. O sigui, que com va dir aquell, “todo està atado y bien atado”. Podria seguir, però penso que ja n’hi ha prou.
I aquí ve la gran pregunta. ¿Algú creu factible una lectura oberta i progressista d’una Constitució que no permet ni una cosa ni altra perquè té massa forats? ¿Algú creu factible una reforma feta democràticament en una Constitució la qual ja en els seus orígens no ho permet?
Amicalment, com sempre.
Francesc Font
Propera carta: En qüestions polítiques ¿s’ha d’obeir o respectar sempre la llei?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!