2 de juny de 2017
0 comentaris

74a carta: Referèndum XXI. Parlem de Sitges

Amics i amigues:
com ja sabeu, la setmana passada es van celebrar a Sitges les anuals jornades que organitza el Cercle d’Economia. Unes jornades en les quals no es va parlar gaire d’economia –i no és que no hi hagi temes, i ben candents, a tractar–, sinó que de política. I és que la qüestió del referèndum hi va estar ben present.
Rajoy, cervell privilegiat en qüestions econòmiques com és prou sabut, va fer la seva intervenció en to de guerra. Cosa que darrerament no és pas cap novetat. I va parlar, i força, no sobre les candents qüestions econòmiques que en aquest moment pesen molt més del que sembla sobre l’economia espanyola, sinó que sobre el referèndum. Impossible segons ell no se sap ben bé per quines lleis humanes i divines. Cosa que tampoc no és pas cap novetat. Però en aquests moments concrets, alguns elements de la seva intervenció són interessants. No tant pel que es diu de nou en ells, sinó tot just perquè no diuen res de nou, i es limiten a insistir en què la qüestió de Catalunya, de l’al capdavall petita Catalunya, és el desafiament més gran que en aquest moment té la gran i poderosa Espanya. I ja està. I tot just això la va fer força interessant.

La “cerrazón”
Un d’aquests elements és la incapacitat de Rajoy i del conjunt del govern espanyol i les seves diverses institucions i seccions polítiques i judicials, per entendre el què està passant a Catalunya. No parlo de simple mala voluntat, d’interessos partidistes, de concepcions ideològiques, de centralisme compulsiu, de necessitat de no perdre les mamelles de la vaca que munyen dia rere dia, any rere any, en benefici de molt diversos interessos o de qualsevol altra cosa semblant, que també hi són, i força, sinó que parlo d’una opacitat cognitiva. De cerrazón mental. Mot, concepte aquest, que no tenim en català, ja que els nostres “tossuderia” o “obstinació” no són ben bé el mateix. I no ho són perquè cerrazón defineix una mena de tancament, de manca de perspectives i d’horitzons total i absoluta. Una mena d’obnubilació que, en aquest cas, no permet ni tan sols plantejar-se si no podria ser que l’altre, o sigui nosaltres, tingués alguna mena de raons, per petites i fins i tot equivocades que siguin, per fer el que fa o pretén fer.
No. L’altre, o sigui nosaltres, no és que s’equivoqui, sinó que actua de mala fe, amb enveja i odi, contra aquesta realitat revelada que és Espanya. És per tant una construcció mental a partir de la qual sols que intentar escoltar-se’l, és absurd i una miserable pèrdua de temps. Això, sumat a una prepotència pròpia d’éssers superiors i posseïdors de la veritat absoluta, impedeix pensar i actuar amb normalitat. Actuar de manera ferma en les conviccions, sí, però raonada, o si es vol intel·ligent en l’acció. No ser capaç de fer-ho, els porta a un carreró sense sortida. Com el que ara mateix es troba al govern espanyol i un conjunt d’institucions que d’ell depenen davant el cas de Catalunya.

La incoherència esquizofrènica
I aquí entrem en un segon aspecte que m’és força difícil d’explicar d’una manera entenedora, ja que, possiblement derivada de l’anterior, hi ha en el conjunt del govern espanyol una mena d’esquizofrènia, de doble personalitat, que els impedeix actuar amb un mínim de coherència. No coherència entre el que diuen uns i el que diuen altres del mateix equip –cosa normal en tots els àmbits més o menys col·lectius–, sinó que entre el que ells mateixos deien ahir i el que ara diuen avui. I si creieu que exagero, fixem-nos en la incoherència existent entre el que el senyor Rajoy va dir el dissabte a Sitges i el que una setmana abans havia dit el president del govern espanyol a la Moncloa.
Recordareu d’ell aquella prepotent desqualificació que va fer dels tres membres del govern català que van anar a una sala de l’Ajuntament de Madrid a explicar les raons del procés. I recordareu que els va reptar dient-los, més o menys: “que vengan al Congreso y que s’expliquen…”. Com que abans se’ls havia negat una sala al Senat, ja tenim el primer indici d’esquizofrènia i d’incoherència. No l’únic en tota aquesta història.
Un incís. Si en cops de la prepotència amb la què els va reptar a anar al Parlament a explicar a una part dels senyors diputats una cosa tan complexa pels seus cervellets com és un referèndum d’autodeterminació, la convidada hagués estat fet amb una certa dosi de puteria –o murrieria a fi de ser políticament correcte. Amb un somrís als llavis, hauria pogut ser un bon parany si s’hagués fet d’una manera mínimament intel·ligent. No com una exigència. No com un ordre de superior a inferior, sinó que parant compte a una dita valenciana que diu que es cacen més mosques amb mel que no amb fel, i per tant dient: “Vingui’n, bona gent equivocada. Parli’ns i a veure si ens convencen”. o qualsevol cosa semblant. Però, no. No va ser així.
Ara, però, fins i tot resulta que anar a explicar res no tenia, ni té, cap sentit. Ja que segons ha dit el mateix Rajoy a Sitges, resulta que el Parlament espanyol malgrat que l’Article 149,12 expressa tot just de la seva capacitat de convocar referèndums, resulta que no té autoritat ni capacitat constitucional que li permetin fer-lo. Així, com sona. Pel que sembla, el senyor Rajoy ha descobert que la sobirania nacional no rau en els 360 diputats del Parlament, sinó que, segons l’Article 1,2 de la Constitució, en el poble espanyol. Caldria, per tant, canviar aquest article, cosa més que complicada com ja explicaré la setmana vinent. Amb la qual cosa, la tan cantada i invocada via de diàleg queda estroncada, i totes les invocacions de la fauna de comunites, comuners o comunans, tercerviaris, etcètera, queda, si se’m permet, amb el cul a l’aire, perquè un referèndum pactat no és possible encara que el Parlament votes que sí.
.    Havent vist això, ànimes càndides com són la de la Mercè i la meva, es demanen ¿a què dallonses ha d’anar, doncs, cap representant del govern català a un Congrés que, d’acord amb les paraules de Rajoy, no té capacitat constitucional d’autoritzar allò que s’hi va a demanar? Una de les moltes incongruències que hem pogut sentir i llegir aquests dies provinents de gent que se suposa que tenen una formació que va més enllà de l’escola de caganers, o parvulari que es diu ara.
I entre aquesta altra fauna, incloc la senyora Sáez de Santamaria, la qual va dir molt seriosament que Puigdemont en cops de consultar al poble català, vol fer un referèndum (!). Què entendrà aquesta senyora per referèndum? I també a la senyora Cospedal, la qual sent com és ministra de Defensa, ha dit a Puigdemont que: ”tenemos fuerza suficiente para impedir su intento de golpe de Estado“. O la crida a la defensa d’Espanya que du el titol de Mensaje a los soldados i que està il·lustrada amb la fotografia d’unes tropes de Regulares, tropes específicament colonialistes que jo pensava que estaven ja disoltes.
Veient tot això, la Mercè i jo ens diem: podem estar o no d’acord amb la Unió Europea, però, quina sort que Espanya, i amb ella nosaltres, hi estiguem dins…!

El Cercle d’Economia
Però aquesta trobada a Sitges, també ha tingut altre interessant aspecte. El mateix Cercle d’Empresaris. Cal recordar que quan es parla de burgesia, fins i tot d’empresaris i empreses, no es pot parlar com si es tractés d’un grup compacte i homogeni. No ho va ser en el moment de fer la seva revolució, ni de prendre el poder i bastir una societat a mida dels seus interessos. I i la història de les bullangues barcelonines al segle XIX, en són un exemple. També en tenim altres en el segle XX.
Ara mateix, a Catalunya hi ha diverses organitzacions que agrupen diversos sectors del que definim més o menys com burgesia, o com patronal, o com empresariat. Totes elles tenen el que podríem definir com un patró ideològic comú: llibertat de mercat, llibertat d’empresa, entendre que la plusvàlua creada pels treballadors forma part dels beneficis empresarials, propietat privada dels bens de producció i de canvi com clau de volta de la societat… i així podria seguir. Però ara no és aquest el cas.
Ara, el cas és que dins d’aquest conjunt d’organitzacions: Foment, Pimec, Cambra de Comerç, FemCat, Cecot… hi ha diferents alternatives, diferents visions i també diferents interessos. I també diferents plantejaments i alternatives davant del referèndum i de la independència –sobre aquest món, recomano un article de Pep Martí, El procés dels empresaris: de la divisió de veus al clam per resoldre el xoc amb l’Estat. Dins d’elles hi ha alguna, com el Cercle d’Economia posem per cas, numèricament petita, però econòmicament poderosa, una bona part dels components de la qual depenen possiblement més del BOE que no de l’encert de la seva pròpia acció comercial o industrial. Empreses i empresaris que necessiten més poder exercir la seva capacitat d’influir en les grans decisions dels diferents àmbits i àrees del govern espanyol –ara que tant es parla de la corrupció dels polítics, es tendeix a silenciar que perquè hi hagi un corrupte, és imprescindible que hi hagi un corruptor–, que no pas desenvolupar una acció empresarial veritablement dinàmica. Un grup, un sector, que ben al contrari del què són les teòriques bases del capitalisme: llibertat d’empresa, de mercat, etcètera, etcetera, necessiten controlar els mercats i potenciar les seves empreses a través de legislacions, decrets i accions dels governs de torn. I això porta, naturalment, a haver de defensar, i també assumir les accions d’aquests governs. Perquè al capdavall són còmplices de massa coses.
Doncs bé, a les jornades de Sitges, darrere de cada intervenció dels diferents ponents hi ha un torn de preguntes que es passen per escrit, seguides d’un petit col·loqui. Aquest any en la intervenció del president de la Generalitat, algú –pel que sembla va ser ser Rajoy– va donar l’ordre que no hi hagués preguntes. I així va ser. Cosa, que inclús va molestar gent del Cercle que havia passat la seva, per més que al capdavall van assumir la qüestió sense protestar de manera oberta.
I és que el BOE i les coses que en ell surten, té un pes superior al plom. I en alguns casos pot ser tan perillós per la salut de la societat com el plom ho és per la salut física. I també és cert que Puigdemont, una mena d’outsider aparegut de sobte i gairebé que per casualitat, està esdevenint l’enemic a batre.

Tornem de la història
I per acabar avui, Rajoy va llançar altra jaculatòria. Aquesta molt corrent entre polítics, i també entre historiadors patriòticament espanyols. De l’Espanya eterna des del temps de les cavernes, esclar.
Va dir Rajoy: “las pretensiones de independencia es lo peor que nos puede passat a todos, y rompe con siglos de historia juntos”. És una afirmació buida. I falsa tal com es presenta. Per una banda, durant dos segles, entre 1516 i 1714 i d’acord amb les formes de poder de l’època, una diversitat de formacions peninsulars, italians i centre europeus, van compatir rei, sí, però mai no van ser una unitat. Ni nacional, ni lingüística ni legislativa. Així de senzill. Ara hi ha un combat contra aquesta realitat que intenta imposar als llibres d’història de les escoles catalanes una visió falsa, i centralista, del passat. El tret de sortida ha estat exigir que als llibres d’història de les escoles catalanes s’imposi l’existència d’un Carles I d’Espanya. I això és fals. Fins a l’arribada de Felip d’Anjou, després de Borbó, mai no va existir cap rei d’Espanya, com molt bé ho expressava el comte-duc d’Olivares en la pragmàtica a Felip IV de Castella que vaig reproduir a la 64a Carta.
Però a més, ¿quina ha estat la realitat d’aquests tres segles d’estar junts? D’una manera una mica improvisada, he intentat explicar alguns dels trets d’aquesta “convivència”. Falten altres. Algun d’una absoluta brutalitat. Ara bé, com que la cosa es va complicant, i crispant, ho deixaré de moment, però penso que és imprescindible conèixer aquests elements, per comprendre la raó per la qual s’ha arribat a la situació actual.
I prou per avui, amics i amigues. I fins a la setmana vinent. Amicalment, com sempre
Francesc Font

Pròxim lliurament: És democràtica la Constitució Espanyola?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!