Amigues i amics:
després d’haver fet i donat voltes i més voltes, sense haver perdut, però, ni el camí ni els objectius d’aquest seguit de cartes sobre l’actual situació d’enfrontament frontal – i no demano perdó per l’aparent pleonasme– per causa del referèndum, miro de refer l’objectiu inicial.
Us recordo que aquest era, i és, intentar presentar de manera objectiva, basant-me en fets concrets i no simplement llançant grans afirmacions personals i gratuïtes –i és que de vegades rebo cada cosa!–, que l’enfrontament Catalunya-Espanya no ha estat inventat per ningú en benefici d’interessos espuris. Ni tan sols respectables, però particulars. Dues de les tesis favorites de molts que s’oposen obertament al moviment sobiranista, independentista, separatista o com li vulguem dir. I també insinuat sovint des de posicions aparentment equànimes. Amb arguments capciosos, per no dir argúcies, tipus: Tots tenen una part de la raó… Hem de crear noves vies a fi d’evitar el xoc de trens… Cal trobar alguna forma d’entesa després de tants anys junts, i altres per l’estil… El federalisme és el rovell d’ou del problema…
I també des de posicions que trobo francament incoherents tipus: Cal ser demòcrates i legalistes, i el referèndum cal fer-lo pactat. Pactat amb quí, però? Amb aquell qui diu i repeteix “Ni puedo ni quiero”? Amb aquells qui han muntat l’Operació Catalunya? Que amenacen de manera gens amagada amb què la repressió, ara per ara sols que judicial, pot anar a més?
I també, també, tenim aquells plantejaments aparentment progressistes, que accepten el dret d’autodeterminació, sí, però no el de separació. Curiosa contradicció, ja que possiblement sense ni adonar-se’n, passa que des de posicions de vegades aparentment de classe, de classe obrera, esclar, acaben sent defensors a ultrança tot just d’una de les creacions de les burgesies… fa dos-cents anys: l’estat-nació. El qual és una ben concreta eina de domini de classe. La seva.
Com que aquesta qüestió anirà al final, ho deixo per a més endavant. I procuraré de connectar amb alguns elements que ja han anat apareixent, encara que de manera més aviat desmanegada.
De fet, algunes d’aquestes qüestions ja les havia comentat fa catorze setmanes, però després va aparèixer un llibre de llarg títol, Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, de Joan-Lluís Marfany –en aquell moment força promocionat–, seguit immediatament d’un llarg article complementari de Jordi Amat, de també llarg títol, Com la burgesia catalana del XIX va donar suport al projecte nacional espanyol, que comença dient: “En aquests temps de debat nacionalista…”, la qual cosa expressa ben clarament que ni llibre ni article –més informacions i entrevistes diverses–, no eren solament anàlisis històriques d’un període anterior, sinó que eren, són, interpretacions antinacionalcatalanistes, per utilitzar una definició tot just d’Amat. O sigui, defensores del model d’estat nació existent a Espanya a partir del triomf de la Constitució de 1812. I això em va dur, de manera possiblement condicionada, a alterar el pla original. I això em va fer començar a desviar-me del pla original. Miro de relligar el fil trencat.
Les arrels del catalanisme
Per començar, el catalanisme no neix com se l’ha acusat sovint sota la influència de Herder. Ni de la seva concepció del volksgeist. Ni molt menys té una concepció ètnica, cosa que l’etnicista Sabino Arana, posem per cas, no sols no entenia sinó que considerava un absolut error del catalanisme la seva manca de concepció racial. Sortosament, dic jo.
També cal dir que la nació catalana, el que ara diem nació catalana, no ha existit “des de sempre”, com alguns exaltats diuen imitant el pitjor espanyolisme –aquest sí que molt influït pel volksgeist herderià–, perquè l’actual concepte de nació, que és un concepte polític, no social, molt menys ètnic, apareix amb la Revolució Francesa. I la concepció de nació catalana, en el sentit polític del terme, no apareixerà fins ben bé a finals del segle XIX.
Sí que hi ha, però, i ja al XIX, la consciència que existeix una “pàtria catalana”. Que no s’oposa a l’espanyola. Però que no és pas un simple sentiment regional –de “patria chica” davant la “patria grande”–, sinó que té darrere d’ella el ressò d’una antiga glòria. D’un passat important. Fins i tot una mica mitificat. I amb una, a ulls contemporanis nostres, estranya dualitat. Al llarg del segle XVIII, i d’acord amb la mentalitat i concepcions socials de l’època, s’és sense problemes súbdit de la monarquia espanyola, sí, però no s’acaba de ser membre de la monarquia castellana. I això mateix passarà al segle següent.
No existeix aleshores cap moviment que es pugui definir o interpretar com nacionalista català, i malgrat això, sí que existeix una anomalia. Allò que més enllà de l’Ebre i del Cinca en diuen, i diran, “el problema catalán”. Un problema de l’existència del qual tenim notícies no a través de moviments o proclames nostres, sinó que a través de la malfiança espanyola respecte als catalans, que no acaben de ser ben bé iguals que els altres espanyols. Malfiança que s’expressa periòdicament amb prohibicions de l’ús públic de la llengua, començant per l’ensenyament, seguint per l’església i acabant pel teatre. I també que fins al 1859, data en què comença l’enderrocament de les muralles, Barcelona seguirà estant en situació d’estat de setge, i per tant sotmesa a control militar. I ja entrat el segle XIX, comentaris periodístics de la premsa de Madrid, expressen opinions ben pejoratives sobre Catalunya i aquells catalans que no se senten iguals. ` Un conjunt de legislacions i prohibicions que, al llarg de més de dos-cents anys, expressen l’existència d’un esperit, una forma de ser, d’actuar, d’interpretar el món que es pot definir, insisteixo, com que els catalans eren i se sentien espanyols, amb normalitat, sense qüestionar-s’ho. Però no del tot de l’Espanya castellana.
La qüestió de la llengua
Respecte d’aquesta qüestió, la Guerra de Successió no és, efectivament, ni en el seu origen ni en el seu desenvolupament, una guerra nacional de Catalunya contra Espanya, però sí que acaba sent una guerra entre Castella, la forma de govern i de pensament pròpia de Castella, i Catalunya. Que acaba guanyant Castella, com prou clar, negre sobre blanc, ho expressa el Decret de Nova Planta. I amb la derrota, tant les formes de govern històriques catalanes com les seves institucions desapareixen, i els Borbons aconsegueixen allò que havia somiat el comte-duc d’Olivares per a Felip IV de Castella. Ara els Borbons, ja no són reis de Castella, reis d’Aragó, reis de València, comtes de Barcelona…, sinó que són reis d’Espanya, i prou. I tant els catalans, com els andalusos, els castellans o els navarresos, són súbdits del rei d’Espanya. Espanyols per tant. Aquí no hi ha filigranes.
Malgrat tot, però, malgrat totes les lleis i prohibicions, queda una cosa: la llengua. I és en ella que la nació catalana existeix. I això que acabo d’escriure no és pas una contradicció sobre el que he escrit abans. La concepció existeix sense teoritzar-ho ni argumentar-lo. Sense no ser política ni social. Sense ni tan sols saber-ho. Simplement en la llengua. S’és català, no per cap antecedent històric, ni lligam polític, ni tan sols familiar o d’origen, sinó que perquè es parla català. Així de senzill. I el Calaix de Sastre del baró de Maldà, els llibres de comptes de les cases pairals, moltes d’elles en mans de gent entusiasta dels Borbons, la correspondència personal de gent lletrada –l’única que estava en condicions de fer-ho– avui força coneguts i estudiats, prou demostren que era així. Com a fet normal. D’això parlaré a la carta vinent.
Ara, però, retornant al pla original, enllaço amb la 57a carta i recupero de la Constitució de Cadis, 1812, aquell primer article que definia orgullosament que “La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”, per més que sols que vint anys després, excepte tres illes la resta de territoris de l’altre hemisferi ja no eren Nació espanyola, sinó que un grapat de nacions independents. Cosa la qual, pel que sembla, hi ha massa polítics i partits espanyols que no se n’han assabentat, i segueixen entestats a dir que la història és immutable, i les lleis constitucionals, eternes.
Un any després, el 1813, acabada la Guerra del Francès, se celebraran Corts. Les quals cal considerar com les primeres Corts a Europa de caràcter netament liberal. O sigui ja no dividides en estaments ni categories socials excloents entre elles, cosa que cal entendre dins del caràcter propi d’aquella època, en què les classes baixes i les dones simplement no existien. Si més no, políticament. Doncs bé. En aquest acte hi ha alguns elements que expressen coses força interessants sobre la qüestió que estem abordant. Són els següents.
Un dels convocats és Ramon Llàtzer de Dou (1742-1832), jurista recopilador dels furs catalans que no havien estat expressament suprimits pel Decret de Nova Planta, i que per tant calia considerar encara vigents. Religiós moderadament progressista, que havia estat a Cadis participant en les discussions de la Constitució i el retrat del qual figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. Quan ja se sap el nom dels convocats catalans, Dou els escriu tot dient: “Lo que conviene sumamente és ejercitar-se bien en la lengua castellana”. La qual cosa deixa prou palès que si bé al llarg del segle XVIII els catalans pertanyents a les classes altes s’havien sentit còmodes quant a súbdits de la monarquia espanyola, i a més havien estudiat des de les beceroles fins als estudis superiors en castellà, no s’havien castellanitzat. Seguien “trepitjant” el que alguns diuen castiplano. Cosa que feia riure als qui feia gràcia l’accent andalús, o trobaven rude però viril l’aragonès, però molestaven d’allò més les vocals obertes i tancades catalanes.
Més endavant insisteix: “Para el desempeño (del càrrec de diputat) buen exercicio en lengua castellana y libros de economia”. Interessant aquesta recomanació darrera, perquè entre llibres de diversos autors avui ja oblidats, recomana La riquesa de les nacions, d’Adam Smith. O sigui, que tenia una visió oberta dels processos econòmics, i també socials d’aquell moment.
També cal destacar que, prèviament a la Revolució Industrial, Dou va polemitzar amb Alcalá Galiano sobre la contribució econòmica de Catalunya a Espanya, i l’espoli fiscal al qual estava sotmesa. Afirmant que, proporcionalment amb la seva població, Catalunya contribuïa més que Castella al manteniment de l’Estat. També va dir que: “A Catalunya se la tracta com a província conquerida”. Us sona aquesta cançó? Són elements ben vius dos-cents anys després.
Bé, amb aquesta carta d’avui, enllaço amb una qüestió de temes que havien quedat penjats, i entro en la recta final d’aquest treball que s’ha allargat molt. Pot ser que massa, fins i tot.
I prou per avui. Rebeu una forta salutació, i fins al divendres vinent. Amicalment.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!