Amigues i amics:
aquesta carta, que per raons estrictament tècniques ús la trameto tres dies després del que és habitual, aborda una qüestió que pot semblar allunyada de la sèrie que du el títol genèric de referèndum. Però no. Perquè és un greu error –que molt temo que s’està cometent per massa grups i grupets, incloent-hi alguns que van de radicals anticapitalistes–, parlar i plantejar el referèndum com, per dir-ho en termes clàssics, l’alfa i l’omega de la qüestió nacional. I és que, amics i amigues, si se celebra el referèndum, i si a més es guanya, l’endemà no estarem immersos en un país ideal. I encara menys dins d’una societat ideal. Suposo, i espero, que estareu d’acord amb això,
De fet, aquesta qüestió estava, i segueix estant, previst abordar un cop acabats els antecedents històrics i entrar ja en el que serà el punt final de la sèrie. Però el proppassat diumenge, el 14 d’aquest mateix mes, al programa 30 minuts, de TV3 es va emetre un treball, un veritable document polític i sociològic, del que cal dir que honora els qui han intervingut en fer-lo. I també la cadena que l’ha impulsat i emès.
No sé si el vau veure, es titula Herois, per més que s’hauria d’haver titulat Heroïnes i herois –encara que podria ser que s’hagués pensat que l’adjectiu “heroïna” podria crear un equívoc– i dona veu i imatge física, a quatre dones i tres homes integrants de la Plataforma X la Honestidad. Una plataforma, inconcebible en un país normal, formada per gent que ha estat perseguida, humiliada, represaliada i desposseida, no per haver actuat malament, sinó perquè no sols s’ha negat a participar, sinó que fins i tot han denunciat casos escandalosos de corrupció en entitats i empreses de caràcter públic en les que hi treballava o n’era part. Més encara. Alguns casos han acabat als tribunals, s’ha demostrat que les denúncies eren certes, els denunciats han acabat a la presó… però els denunciadors segueixen estant represaliats, han perdut la feina i no en troben de nova, perquè duen l’estigma d’elements conflictius.
Inconcebible en un país normal, sí, però massa normal en l’Espanya i la Catalunya actuals. I cal dir això darrer, perquè no és pas un mal endèmic de l’Espanya corrupta. No. Perquè també el tenim Catalunya. Com molt bé saben, i han patit, gent com la Maite Carol a Santa Coloma de Gramenet, o la Itziar González a Barcelona. I ves a saber quants altres, per ara anònims, a les moltes i diverses institucions públiques catalanes. I és per això que si volem avançar cap a un futur col·lectivament millor, és imprescindible no perdre el temps fent volar coloms inventant-se una constitució entre quatre amigatxos, per il·lustres i savis que siguin, i coses semblants, sinó que mirant amb ulls crítics unes realitats que molt temo queden amagades darrere dels grans escàndols. I que és imprescindible començar a erradicar el mateix dia següent del referèndum.
Les heroïnes i els herois
Es tracta de sis funcionaris públics i un de sindical, que han estat capaços de fer front a la corrupció vigent en els seus àmbits de treball. I que han pagat un alt preu, ho estan pagant encara, ara mateix, anys després de fer-ho. Però el que per a mi, i per a la Mercè, va ser important, és que cap d’ells no ho ha fet ara, quan el mot i el concepte corrupció està en boca de tothom. Quan els corruptes un dia famosos i envejats surten dia rere dia a totes les televisions, entrant i sortint dels jutjats, quasi que com expressió màxima de la maldat, i són insultats pels mateixos que fa quatre dies els admiraven. Sinó que són històries iniciades ja fa anys, molts, fa deu anys i més. Quan aquests corruptes avui tan bescantats eren els qui manaven als ajuntaments, a les diputacions, als mil i un organismes públics i oficials. Fins i tot als jutjats. Quan no sols enfrontar-se a ells, sinó que simplement negar-se a obeir les seves ordres saltant-se en conseqüència totes les normes i reglamentacions, era un acte d’honestedat cívica i professional punible –sí, punible!–, per l’autoritat. La directa i la indirecta. La immediatament superior, i la que encara estava més amunt.
I també ens va impressionar que en fer les accions que van fer, cap d’ells intentava ser cap mena d’heroi. Més encara. No creien estar fent cap heroïcitat, sinó que simplement volien fer la seva feina, la feina de la qual eren responsables, d’acord amb la seva consciència de funcionari públic que sap que té una responsabilitat davant dels ciutadans. Res més. Fixeu-vos si és de senzill. I per això tan senzill, tan simplement honest, han estat perseguits, marginats, humiliats i han vist la seva carrera i fins i tot la seva vida personal destrossada.
Però hi ha encara una cosa més impressionant, més indignant. I també més d’anàlisi de futur de cara a la futura república catalana que pretenem. I aquesta cosa és que si bé es pot entendre que els qui tenien poder se sentissin agredits en els seus podrits interessos i el seu miserable orgull personal per uns simples funcionaris, se sentissin desobeïts per uns inferiors que no eren capaços d’entendre i acceptar qui era qui manava i qui era qui havia d’obeir, s’hagin indignat i traient el seu fibló d’escorpins verinosos l’hagin volgut clavar en aquells díscols desobedients: els escarnis i insults que Bartomeu Muñoz, alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i el seu còmplice Luís Andrés García vomitaven per telèfon contra Maite Carol, expressa ben clarament el verí que pot destil·lar un escorpí. I és que Carol, simplement, es negava a avalar amb la seva signatura, com a interventora municipal que era, uns documents que permetien una requalificació territorial tramposa. Una enorme corrupció que deixava alguns milions a repartir.
La misèria moral
Ara bé, que els escorpins verinosos usin del seu verí per defensar el seu territori, les seves àrees de poder, fins i tot té una explicació. I el qualificatiu de misèria moral no va per ells ni per les seves accions. Va per una qüestió molt més de fons, i molt més perillosa en un futur perquè podria representar la continuïtat d’alguns dels pitjors trets del nostre present. I és una qüestió que a moltes de les intervencions de les víctimes de la seva pròpia honestedat, sovint està en el fons del seu discurs.
Parlen, sense dir aquest nom, de la misèria moral que neix de la complicitat covard. Del vendre’s no pas pel bíblic plat de llenties, sinó que pel suc d’aquest plat, perquè al capdavall, les llenties se les menja un altre. Tots ells, d’una manera o altra comenten com s’han sentit de sols, de marginats pel seu entorn professional, pels seus companys de feina. Alguns dels quals en veu baixa fins i tot els donaven la raó, sí, però, esclar, qui mana mana. Altres, possiblement avergonyits de la seva pròpia covardia, s’han girat d’esquena, altres han mantingut una freda distància partint de la idea de “¿què et costava signar?”, o pitjor, dient-les-hi: “amb la teva actitud, ens has complicat la vida, si no és que perjudicat a tots”. I també fins i tot per part de les seves amistats.
Com és lògic, no pretenc en aquesta carta recollir tot el que es diu a Herois, que és molt i dit per gent que ho ha viscut, i recomano, recomanem, a qui no l’hagi vist que el repesqui per internet. Però aquí van algunes dades de diferents personatges anònims per a nosaltres fins veure’ls en aquest 30 minuts, ¿quants més hi ha que desconeixem? Perquè pel que sembla la plataforma que ha donat pas al document televisiu, segueix ampliant-se. Donaré sols que dos casos, més un tercer que correspon a la nostra realitat nacional catalana.
La cançó de l’enfadós
Una és Azhara Peralta, enginyera agrònoma. De la plantilla d’Acuamed, empresa estatal depenent del Ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Alimentació. Dirigia les obres de neteja dels llots tòxics de Flix. Un dia, de sobte, l’empresa que està fent les obres presenta un increment de 25 milions d’euros sense cap explicació clara de la raó, ella es nega a signar sense aquesta explicació. La batalla amb els seus superiors es dura. Acaba sent acomiadada. Fa una denúncia. Intervé la Justícia i directius d’Acuamed i de l’empresa constructora van a la presó. Surten sota fiança i tornen als seus llocs de treball… i Azhara segueix sense feina perquè per uns és conflictiva i per a altres tenir-la en nòmina impediria obtenir encàrrecs públics.
Altra, Ana Garrido, tècnica de l’Ajuntament de Boadilla del Monte (Madrid), epicentre de la trama Gúrtel que ella desvetlla sense saber-ho. Segueix la cançó de l’enfadós. L’alcalde, Arturo González, li donava a signar informes favorables per segons quines adjudicacions i a emetre desfavorables a altres. Sense cap raó. També a preparar plecs de condicions una mica estranys. Comença a negar-se. Denuncia el cas a Esperanza Aguirre, que no li respon… però comencen a marginar-la. Fer que s’avorreixi. Insisteix en les seves denúncies. Més marginació. L’alcalde ha de dimitir i acaba a la presó. El nou alcalde segueix marginant-la. Té una depressió. El substitut també va a la presó. L’Ana pensa que ara finalment tot canviaria, però amb el tercer alcalde tot segueix igual. Ha hagut de plegar i de l’Ajuntament i ara es guanya la vida fent collarets i venent-los a les fires.
I la cançó de l’enfadós segueix amb Roberto Macías, ex-administratiu de la Federació Andalusa de la UGT, qui havent destapat la utilització de tota mena de fons de formació per salaris del personal del sindicat, manteniment i lloguer de locals, etcètera, va estar acomiadat. I a més se li demana presó i 50.000 euros d’indemnització per “danys morals” al sindicat. I amb Luis Segura, ex-tinent de l’Exèrcit, expulsat per “causa greu”, com són les denúncies per doble comptabilitat, valoracions falses de materials, etcètera, i que estant de servei i anant al menjador d’oficials, havia d’asseure’s sol a una tauleta a un racó. O Paloma Garrido, cap d’Inspecció de Pesca del Port d’Almeria, que adonant-se que les denúncies a pescadors per incompliment d’horaris, mesura dels peixos, etcètera, denúncies que fan que qui les rebi tingui problemes a l’hora de rebre subvencions, va adonar-se’n que les que s’estaven fent eren selectives. Perjudicant sempre als mateixos. Ho va posar en coneixement de la Junta d’Andalusia, i es va trobar amb què poc després la denunciada era ella… per qui ella havia denunciat… L’acusació, persecució injustificada.
Tornem a casa
I per acabar amb aquest recorregut pels caus d’escorpins, tornem a Catalunya. Ja he mencionat el ben escandalós cas de l’Itziar González. Regidora socialista de l’Ajuntament de Barcelona, alcalde Jordi Hereu, que el 2009 s’havia enfrontat a la corrupció que havia començat a formar-se amb l’aparició dels primers pisos turístics, il·legals, a Ciutat Vella. I que sotmesa a fosques maniobres “d’advertiment“, va acabar dimitint per totes les travetes, amenaces i putades que rebia. El seu cas no està a Herois, però val la pena incloure-ho.
Sí que està present, i amplament, el de Maite Carol. I val la pena donar-li una certa extensió, perquè alguns dels seus participants estan a la presó, però altres estan triomfant a la política municipal. Dels de la presó, un és Bartomeu Muñoz, alcalde el 2009. Hi havia la necessitat, molts milions a repartir, de legalitzar un ample territori no edificable a fi de fer dos grans monstres amb un fotiment de pisos, Operació Cúbic. Imprescindible la signatura final de la interventora municipal, Maite Carol, però aquesta es nega, perquè és una requalificació absolutament il·legal.
En aquell moment Muñoz i un confrare seu, Luís Andrés García, ja estan sent controlats per la Guàrdia Civil, en el que seria el Cas Pretòria. El llenguatge de tots dos contra Carol recollit en les gravacions de converses telefòniques, i reproduïdes en el judici que es va fer a l’Audiencia Nacional, és és una bona mostra de la catadura moral de tots dos, i val suposar de bona part del seu entorn. Diu Muñoz de Carol “esa hija de puta”, “estoy hasta los huevos de esa mala puta”, “la imbécil esa asquerosa…”. Però hi ha un element encara més important, i que entra plenament dins de la misèria moral ja explicada. Aquesta batalla va durar força temps. La funcionària Carol estava cada cop més pressionada, i pel que sé, també més marginada per la resta de funcionaris. Cosa que en aquest cas lamento personalment, perquè en conec, o coneixia, algun.
I la traca fina. Plenari de l’Ajuntament a fi d’aprovar l’operació Cubics. Components: 17 regidors del PSC, 4 del PP, 4 d’ICV-EUiA i 2 de CiU. Com es pot veure, una interessant diversitat ideològica. Tots a la sala de plens. La Maite Carol, sola en un despatx. Bé, sola no, perquè estava rebent pressions perquè es deixés de punyetes i signes, ja que tots els regidors, tots sense distinció ideològica ni de partit, estaven d’acord amb l’operació. Segueix negant-se. Finalment tots els regidors, tots, passen de collonades legals i el projecte de Cúbics s’aprova. I com que la Maite Carol era interventora provisional, sobtadament, per no dir miraculosament, apareix un interventor amb més mèrits, se l’atorgar la plaça i la torracollons (forma catalana de les paraules espanyoles de Muñoz) es trobar al carrer. I tots, tots els regidors, sense distinció ideològic, ni de partit, van dir amén. Així de senzill.
I la cirereta final
Pel que sembla, aquest va ser el detonant de l’Operació Pretòria, que va posar al descobert una ampla associació entre gent del PSC i vells dinosaures de CDC i altres que anava més lluny de Santa Coloma. Però no és aquesta la cirereta, sinó que Muñoz, detingut per la Guàrdia Civil, dimiteix, esdevenint immediatament el gran, i únic, maligne de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i sent designada, més que no elegida, Núria Parlon per succeir-lo.
I aquí ve una digna culminació d’aquesta, i altres històries presetns al documental. El 2010, al programa de TV3 Àgora, Xavier Bosch li va fer una entrevista –en part recollida a Herois–, a Parlon, feia poc elegida alcaldessa. Li demana per la situació de Carol, i ella respon amb evasives. Al seu lloc de feina, ara hi ha altre amb millor qualificació professional, que havia reclamat la plaça. Bosch s’estranya que de sobte hagi aparegut aquest personatge. La resposta és: “Santa Coloma es mereix, com qualsevol altra ciutat, i més després del què ha passat –per causa de Carol, possiblement?– tenir un habilitat nacional com a interventor. Torno a dir que ho celebro. Independentment que desitjo a la senyora Maite Carol que li vagi molt bé en la nova etapa”. I ja està, problema resolt.
Sentint això ara, i sabent el que sabem de com va anar la cosa en l’etapa Muñoz, ¿jo em demano si la senyora Parlon, tan progre ella, ha vist ara la seva intervenció de fa anys? I si l’ha vist, també li demano si no ha sentit una mica,, encara que sols sigui que una mica, de vergonya.
I prou per avui, amigues i amics, que ja m’he estès més del que és habitual i prudent. Així que rebeu una forta salutació i fins al divendres vinent, que tornarem a trobar-nos.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!