El temps passa lentament, però alhora de pressa …

31 Desembre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Intentem trobar el millor paisatge de la ment,
creient tenir la ideal perspectiva de les coses,
però l’encert i l’error són sempre compartits
… I omnipresents.

El passat m’empeny, a base de records.
El futur m’estira, sabedor de nous projectes.
Les actituds evolucionen
i el present d’ara mateix modela el meu ànim.

La finestra del meu cor s’obre sovint,
però a intermitències,
i dibuixo gargots alegres als vidres entelats
… Mentre canvia el calendari.

El temps passa lentament, però alhora de pressa,
la creu del barri s’il·lumina i un nou any comença
jove, i delirós un altre cop
d’alimentar-nos amb la saviesa desitjada.

Publicat dins de Els protagonistes del Nadal | Deixa un comentari

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (16) – BETÚLIA –

28 de Desembre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El final de la tardor i el començament de l’hivern sempre han propiciat estampes com aquesta.  L’olor de bosc i fullaraca després de la pluja és com un perfum hipnòtic que convida a la meditació i al silenci.

I aquest nostre parc badaloní conté i ofereix generosament aquesta essència.  Tan sols cal acostar-s’hi, observar, mirar, olorar …, i escoltar la remor tranquil·la d’èpoques passades.

Betúlia va ser el títol de la segona novel·la de la Maria Aurèlia Campmany.   En un joc de paraules descrivia el nom de la ciutat caòtica i grisa dels anys 40 i 50 on hi havia treballat de professora, intentant a la seva particular manera d’aclarir aquella grisor i escampar la fullaraca del règim, implacable amb qualsevol forma d’expressió identitària.

No sé ben bé perquè, aquesta escena de l’escala, de les fulles humides sobre el terra sorrenc de Ca l’Arnús, de l’inintel·ligible gravat a la barana de pedra en forma de capitell, i el petit toc de color verd de l’esquifida planta, em van suggerir el nom de Betúlia com a títol de la imatge.  Però aquí queda en testimoni i record d’aquella dama que va saber capgirar situacions i també algunes consciències.

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari

Volia escriure el poema de Nadal …,

25 Desembre, 2016

IMG_20161225_232859-r4

Volia escriure el poema de Nadal,
on hi hagués la Verge, el Nen, i en Josep, el pare,
però he escoltat la ràdio tot dient
que no hi havia treva encara.

Volia escriure un bell poema de Nadal,
on brillés intensament l’estrella,
però tot just sortir al carrer,
hi he vist gent que demanava i demanava sense espera.

Entossudit encara, he intentat rimar paraules
que expresessin l’alegria de les taules,
però les notícies de la tele deien, un i un altre cop,
que massa llars les passaven sempre magres.

Però si resulta que ara, estar ja contents tocava !
doncs a l’empresa gaudim de merescudes vacances.
I què passa amb els qui encara
de feina no n’han trobada?

Reivindico en aquest full,
que tot i que ens dolgui massa,
puguem celebrar Nadal
aplegats com sempre acaba,

però no deixem de pensar
en qui pateix guerra, fred, misèria o gana,
i en els qui fugen dels conflictes i no tenen
on poder refugiar-se.

Volia escriure algun poema de Nadal,
on els Reis d’Orient i els seus regals
tot ho arreglessin,
amb la joia de la pau, l’amor i la confiança,

però m`ha sortit aquest intent,
amb un polsim d’angoixa, enuig i de ràbia,
i no sé si potser també,
amb certa dosi d’esperança.

Publicat dins de Els protagonistes del Nadal | 4 comentaris

València, entre tren i tren

17 de Desembre 2016

IMG_20161209_141527-c1

El passat cap de setmana vaig tenir el plaer de poder participar en la trobada de blocaires de Vilaweb a la Vall d’Albaida.  Havia de viatjar en tren des de Barcelona fins a Xàtiva, però volia aprofitar l’ocasió per aturar-me a la capital i trepitjar, ni que fóra per un parell d’hores, el cap i casal, que em venia de passada.  Així doncs, vaig comprar un bitllet doble, el primer d’Euromed fins a València, i un segon de Talgo que completava el trajecte.

Arribava a l’Estació Joaquim Sorolla, d’estil nítidament funcional, cap a migdia.  Tenia per davant poc més de dues hores lliures entre tren i tren que miraria d’aprofitar el possible per visitar alguna cosa d’aquesta ciutat per a mi mig oblidada, i de la qual només en recordava petits flaixos de comptades i fugaces visites anteriors, (els ponts sobre el Túria, les Torres de Serrans, i poca cosa més).

I és clar, un espai de temps tan breu no dóna per a molt, t’orientes amb el Google, camines badant una estona, pares a dinar, i de cop i volta et trobes que ja és l’hora d’enfilar cap a l’altra estació, ara la del Nord, en aquest cas modernista i per descomptat molt més genuïna i atractiva.

No vaig poder veure doncs la Catedral ni el nucli antic, ni arribar-me fins al riu, ni revisitar les Torres, ni el Palau de la Generalitat, ni evidentment el port, ni la ciutat de les Arts, o menys encara l’Albufera … però si deambular una mica pels barris adjacents de La Roqueta i Arrancapins, on hi vaig notar aquell glamur de les petites grans ciutats amb cert ambient de poble, en un entramat de carrers perpendiculars a la manera de petit eixample.

Més tard ja a Xàtiva, a mitja tarda em recollien amablement dos companys blocaires, L’Enric de Tavernes, i la Roser, sempre hiperactiva, per cobrir en cotxe els 20 km finals fins al petit poble d’Otos, on uns amfitrions immillorables ens esperaven amb tot un seguit d’activitats organitzades per tal que gaudíssim d’una intensa però també distesa estada.

Així, vam combinar conferències i tertúlies sobre blocs i alta política amb àpats i concerts. Per arrodonir la trobada, i com a cirereta del pastís, una ruta cultural recorrent alguns carrers del condensat nucli urbà, atapeït de rellotges de sol ben particulars, cadascun d’ells una petita joia tècnica i artística. Ens guiava i instruïa en la qüestió el polifacètic Joan Olivares, mestre de cerimònies i artífex d’alguns dels ginys horaris.

Ens emportem cap a casa la vivència de dos agradables dies, per memòria del lloc i les persones, i podrem intercalar en el nostre dia a dia els records del bell jardí de l’Ajuntament, amb el rellotge de Basset, de l’hostal Les Senyoretes (un petit museu en sí mateix), de la vetllada musical amb Miquel Gil i en Botifarra, de L’Olleria i les campanes d’Ontinyent, i de l’ambient fred a l’altell de l’edifici durant la tertúlia del matí, mentre cadascú de nosaltres intentava desgranar les experiències i impressions que ens motiven a escriure, a mantenir i a divulgar el nostre bloc.

 

Publicat dins de Finestra ob. al País Valencià, General | 7 comentaris

Exposició “Arnús-Solei, o els capricis de la llum” (15) – CONVERSA

19 de Novembre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’entrada al parc, pel costat sud, és una ampla i curta avinguda de plàtans.  És tancada per un costat i oberta a un carrer per l’altre, i la basteix un terra de petites pedres en conglomerat, amb pendent mínim de pujada cap el senzill barri de ferro, habitualment obert, excepte lògicament fora d’hores.

Com a únics ornaments, la filera d’arbres i un parell de bancs de fusta que conviden al descans i a la contemplació reposada.   No hi ha més, a part d’alguns grafits omnipresents a la ciutat, i el cant superior de les cotorres habituals.

Per primavera, i sobretot durant les festes de Maig, és com la sala-rebedor del parc.  Es plena aleshores d’alegria i paradetes que ens donen la benvinguda a la Festa del Badiu, el dia d’ebullició per excel·lència del recinte.

Però ara, a la tardor, només és lloc de pas, on ningú s’hi atura normalment, tret d’ara mateix, que ja no plou i el fred relatiu permet la companyia i la conversa.

Publicat dins de Exposició - Arnús-Solei, o els capricis de la llum - | Deixa un comentari

Llull

12 de Novembre 2016

IMG_20161106_162259 copie-c_modifié-2

Aquest 2016, gràcies a la commemoració de l’any Ramon LLull, i en motiu del 7è. centenari de la seva mort (1232-1316), hem tingut l’oportunitat d’apropar-nos a la figura de l’il·lustre pensador mallorquí.

Malgrat la llunyania en el temps (set segles no són poca cosa) hem descobert la vigència de moltes de les seves teories i postulats, i l’aplicabilitat actual dels seus pragmàtics raonaments.   Llull va esdevenir en el seu temps un personatge avançat en el plantejament lògic i pragmàtic de conceptes, que com hem vist a la darrera exposició del CCCB             “La Màquina de pensar i l’Ars combinatòria” , ha influït en molts àmbits creatius, com en algunes formes conceptuals de l’art d’avanguarda, ciència i tecnologia, i en metodologies d’escriptura o d’informàtica.

És però en la vessant religiosa on hi va dedicar la major part dels seus esforços, ideant procediments de combinació lògica i matemàtica pels quals, i segons les seves teories, podien demostrar-se les veritats de la religió cristiana, en contraposició a la judaica i musulmana, imperants també llavors.   En una època en què a l’espectre mediterrani aquestes tres confessions convivien en molts països, va estudiar a fons les seves llengües i cultures, recorrent en múltiples viatges el Sud d’Europa, Nord-Àfrica i Pròxim Orient per difondre les seves teories, sempre però des d’el respecte a altres maneres de veure i d’entendre el món.

Tot i que l’objectiu últim de Ramon Llull era el de la conversió de les altres religions a la fe cristiana, intentava exposar els seus criteris des d’el respecte i reconeixement de la diversitat de pensament, aspecte dominant durant la seva tasca divulgativa i infatigable. Defugint la imposició, i utilitzant sobretot les argumentacions per ell raonades.

La figura de LLull ens pot fer, en certa manera, reflexionar avui en dia, posant un punt d’alerta sobre alguns perills ideològics que ens envolten.  Tenir en compte el context delicat en què vivim, en el qual el totalitarisme fàcil, la intransigència i el rebuig a la diversitat volen treure rèdit de la por i la precarietat per imposar una doctrina reaccionària contra els valors d’acceptació i integració als quals no hem de renunciar de cap manera.

Publicat dins de Retrats i autoretrats | Deixa un comentari

Badalona (54) – Petites sensacions del pont de Tot Sants

1 de Novembre 2016

IMG_20161031_175608-c

Pont de Tot Sants:

A casa, matí emboirat a la finestra, música de Mark Knopfler, olor de castanyes torrades, records de l’illa de Còrsega i de la seva cervesa artesanal ….

Al carrer, frescor i humitat doncs el sol no acaba de sortir.  Un dia de pont aprofitable per gestions de tota mena, queviures per comprar, reparacions al cotxe …  Mentrestant, i per fer temps a la recollida, passejo pels meus carrers de tota la vida, tranquils i mig deserts encara, i baixo com atret per un imant pel de Sant Miquel.   Veig que la casa on vaig néixer i viure de petit està en obres de remodelació general. Està quedant bonica, però noto una certa melangia, com si alguna cosa dins meu s’hagués de cop desconnectat.

Miro els aparadors de les pastisseries on conviuen les noves tendències amb les antigues tradicions, i les de roba i llibreries, encara tancades (només són quarts de cinc), i acabo entrant a la biblioteca.  Quedo allà amb la meva dona, i ens emportem òperes de Händel i música francesa.

De tornada cap a casa, sembla tard però encara és hora de garbuix, la gent ja volta i omple avui els magatzems xinesos a petar.  Ens atrau la immensa cua del carrer.   S’hi couen i despatxen els moniatos i castanyes de rigor.  I s’hi barreja al voltant una amalgama de curiosos i clients, mentre que al costat a terra un colom blanc contra un de negre lluiten a mort per les engrunes.

Resulta tot plegat, una bucòlica atmosfera per l’avantsala de difunts.

 

 

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya | Deixa un comentari

Polònia (2) – La Mare de Déu d’Agost

22 d’Octubre 2016

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Circulant per carreteres comarcals del centre de Polònia, sovint veiem, a les cruïlles dels afores de petites ciutats  i pobles, imatges engalanades de la Verge.  La gent devota li dona així culte aquest dia assenyalat, i en romiatge des d’el poble col·loquen flors i cintes de colors al seu voltant.  Garlandes que lluiran encara les imatges durant força dies posteriors a la festa.

Publicat dins de Finestra oberta a Polònia | Deixa un comentari

Barcelona (25) – La gran maravella

15 d’Octubre 2016

IMG_20161014_123702-c

He tingut la oportunitat de revisitar el temple de la Sagrada Família.  Feia molts anys que no havia estat dins la basílica gaudiniana. I va ser molt abans del tancament de bòveda, fins i tot quan no s’havien enllestit encara els murs laterals que tanquen el recinte.   Per tot arreu, turisme massiu i amb un cert grau d’estrés, però molt ordenat i respectuós.

I malgrat l’alta densitat de visitants, resulta fàcil, gairebé espontani i natural, abstraure’s del brogit de la gent i concentrar-se en la contemplació d’una obra arquitectònica sublim, tot passejant la mirada pel bosc de columnes en ramificacions quasi impossibles, trobant-hi constantment detalls de genialitat constructiva, i quedar bocabadat pels jocs de llum que penetren pels vitralls multicolors.

Visitar la Sagrada Família és com arribar al misticisme de cop.  Només cal traspassar el llindar d’entrada per quedar immers de seguida en la bellesa, despullada de qualsevol altra consideració.  És com si ens haguessin donat per unes hores un bitllet d’accés directe a la porta del cel.

 

Publicat dins de Finestra oberta a Catalunya | Deixa un comentari

12 d’Octubre, o els antivalors

12 d’Octubre 2016

IMG_20161012_174529-c

És difícil saber del cert quan o a partir de quin moment de la vida comencem a prendre consciència crítica, o posicionament sociopolític propi i consistent. A experimentar una sensació de rebuig a coses que abans no ens havien semblat qüestionables.

Són preguntes difícils de contestar, però reflexionant en la qüestió veig bastant clar que en el meu cas, l’etapa del servei militar obligatori em va proporcionar tot una sèrie d’elements que afavorien el despertar d’una mena d’hipnosi mental i política de la qual havia estat com presoner fins aleshores, en una època en què el comú de la gent no havíem tingut accés a altres veritats que les inculcades per la visió uniformista d’aleshores.

Era l’any 1977, quan tot just sortíem del franquisme i començava a haver-hi tímids indicis de canvi real a la societat.   Tot i la tendra edat de 21 anys, ja tenia però un futur professional bastant encarrilat, els estudis a mig fer, projectes de parella … i calia aleshores estroncar-ho tot per 14 mesos d’obligades milícies!.

Aquella circumstància per ella mateixa ja constituïa un maldecap, però tot i axí, l’esperit aventurer de la juventut podia encara sobreposar-se a l’entrebanc i intentar treure’n profit d’alguna manera.

La realitat va ser tot el contrari, perquè de seguida vaig constatar que el que allà s’hi coïa em provocava sovint una mena de xoc de mentalitat entre l’ambient i costums castrenses i la meva anterior vida de civil, en la que no havia pres encara prou partit per la desconeixença que esmentava.

Així que durant els mesos de servei, entre batalletes, instruccions i desfilades, em vaig anar adonant de quin era el meu criteri de les coses, que sentia constantment contraposat als costums i emblemes militars:  Al del rang i d’escalafó, a de obendiència cega,  al conducte reglamentari, al d’abnegació a la bandera i a la pàtria, als perversos sentiments de masculinitat i d’orgull.    Alhora que sentia igualment rebuig per la desigualtat imperant als quarters, per l’abús sobre el subordinat, les bromes de malt gust, pel càstig gratuit, per la pèrdua de temps i la vagància.   I no cal dir, pel fanatisme i la mentalitat tronada de molts comandaments.  Conceptes que representaven per a mi uns antivalors que m’ajudaven a saber-me antagonista.  Em refermava cada cop més en què aquell ambient, i aquelles maneres de fer i de pensar no eren les meves.

És cert que també vaig poder crear alguns vincles d’amistat amb alguns companys de batalla (mai millor dit), però això constituïa sobretot una vàlvula d’escapament a tants moments d’espera i ansietat en aquella etapa interminable de la vida, i de la qual, el millor moment que recordo és justament del dia en què vaig poder deslliurar-me per sempre més d’aquelles vestimentes.

 

Publicat dins de Retrats i autoretrats | Deixa un comentari