Cap. 16 (6)

I no ho hagués pogut comentar al cap de mòdul? Bah! Ni somiar-ho. Justament, anteriorment el mateix Petri li va anar a dir que jo no li havia deixat veure la tele un dia que no ens posàvem d’acord (la vaig desendollar, i així ens vam quedar sense discussió; també sense televisió, però ni ell ni jo). Resposta del cap de mòdul, confirmada per dos testimonis i el propi Petri, que de tant en tant me la recordava: “A mi no em vinguis amb mariconades. Si t’emprenya, trenca-li la boca”. Resposta molt escaient per a un cap de mòdul. Sort que no li va arribar a prendre la paraula. I poca broma, s’havia dit que el cap havia vingut rebotat de Brians 1 a causa d’una mort que havia produït a un intern. I m’ho han corroborat diverses fonts. El Botí hagués pogut trobar un aliat, no sols en el Petri, un paio que odiava Catalunya i el català, sinó un funcionari dels Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, català, o, si més no, que parla un català perfecte. Hauria estat la mort més desgraciadament perfecta. I la més desgraciadament lamentable, també. Se’m comentà que el cap era nacionalista. Nacionalista català! Si non vero, e ben trobato.

Escric això, som al 2016, amb dolor. Però no, al cor, que el tinc solitari però en plena forma. Mal a una mà, la dreta; si no, no seria tan greu. Sé que dir el per què del dolor pot donar lloc a falses interpretacions, però som aquí per a fer de notaris sempre i fer riure de tant en tant. Malgrat explicar històries que no m’afavoreixen, com l’anecdotari del company anterior, encara que aboni la tesi de com els fem el joc de vegades. I aquesta fou la raó, con es veurà en els propers capítols, d’haver inclòs les qüestions de les presons, que en principi eren personals i no havien de tenir cabuda en aquest llibre. Però, com se sol dir, quan les coses no poden anar a pitjor, tranquil, que hi aniran, per vergonya pròpia o alienam que un vol ser indulgent amb els del país, que jo no sabia si callar-m’ho o retratar-los, però no em deixaren més remei, perquè de no ser per aquesta gent no hauria hagut d’escriure tot el llibre a mà, per molt de mal que faci. I sí, sé que és la dreta perquè no escric amb la mà esquerra, com no vaig donar un cop de puny amb aquesta mà contra la paret mentre somiava que un home amb paraigua em volia matar. Violència soterrada?, com potser diria un aprenent de psiquiatre, o pitjor, algun catedràtic espavilat? Por de ser mort aquí a la presó?, que mai abans no havia tingut cap somni similar? Res de tot això, res tan complicat. L’home del paraigua no era búlgar ni romanès, i, com hauria sabut Sam Spade, no era a la presó; aquí ningú duu paraigües, sinó al carrer. I, quedi bé o malament, explico els fets com són; no coneixia l’assassí. No era el veí; em convingui o no, no menteixo.

Cap de mòdul i intern adjudicat, ho serà ben aviat; bé, crec que no abans del 2022, però per a l’homicidi que realitzà, em sembla ben aviat. Però com que tingués la sort –i així ho cregué el jutge– d’anar borratxo i, com deia una empleada de Brians 2, es tractà d’un assumpte entre romanesos (Rússia, Romania; aquesta geografia…!), el Petri ja fa números, si fa el programa (ell estarà encantat de fer-lo i de lamentar els fets i fer el paper que calgui; i sí, segur que l’aprova i com a rehabilitat que estarà li concediran els permisos, clar que no té domicili fix i això ho pot tirar tot enrere… ), l’any vinent complirà la quarta part (per llei, es poden concedir a partir de la quarta part, però per a condemnes de més de 5 anys no ho fan fins a la meitat; ell, de totes formes ja pensava enviar les sol·licituds en complir la quarta part) i podrà sortir quan acabi el curs. Sí, la llet, la del conte. Però ell va comptant, jo tinc altres comptes a complir.

Segons Einstein, tot té un límit, llevat potser de l’estupidesa humana. És possible. Quan vaig entrar al mòdul 11, el cap de mòdul (no sé si vero o ben trobato que fos tan català, perquè tant m’era) va dir que venia per a fer anar dret tot aquest ramat, les deixalles de la societat. Aquells a qui un jutge va decretar una llarga condemna per delictes violents. Què hi fa que el propi jutge pugui haver actuat per interessos espuris? Els jutges són humans, o això hem de creure, si fem cas al que deia un documental de TVC. I es volien fer apreciar; són humans, aleshores se suposa que tenen el seus sentiments, i encara que sigui inconscientment, potser no se n’adonaran, però si han patit una infidelitat no actuaran igual en un cas d’adulteri que en un robatori. Hi ha matisos, tot depèn del color del vidre, com diu la dita. I, segurament de forma inconscient, el jutge que absolgué el Botí no degué creure necessari preguntar als testimonis no presents per als quals havia preguntat, ho veia molt clar. Clar i transparent. jutges molt humans, amb sentiments. Fins afinats. El propi cap de mòdul està imputat per assassinat, però en el compliment del seu deure. Jo era delinqüent perquè ho va dictaminar un jutge, i ell tenia molt clar amb qui havia d’estar. I no he conegut ningú més abominable que el vell piròman; cremar viva una dona de 65 anys!… Doncs jo era a la cel·la que em corresponia. No content amb això, quan el Petri li va denunciar que no podíem estar junts, què li va dir? Que no li anés amb mariconades, que si el molestava que em trenqués la boca.

No sé que en diria Einstein [no esmenen la plana a n’Einstein]. Qüestió de matisos. Per cert, quina fou la particularitat d’aquesta paràbola amb el Petri? Després de jurar i perjurar que no volia saber res de mi ni tornar-me a veure en la mateixa cel·la per res del món, passat un breu període de convivència amb un altre assassí –de la mateixa nacionalitat que ell, però amb una molt més llarga condemna (si la jutgessa de vigilància penitenciària no hi posava remei, que ell ja s’encarregà de dir-li a la Remei com n’estava, de penedit)–, em va venir a demanar, si us plau, que el deixés venir a la meva cel·la.

Viure per veure. Ho dic per la metàfora d’aquesta història. L’autèntica bestialitat fou que el romanès que estava amb el Petri, el primer company de cel·la que va tenir al mòdul, quan va arribar, vaig ser jo! Faltaria més! Suposo que, inconscientment, el cap de mòdul, que arribats a aquest punt sí que seria per a preocupar-se si tan català era, degué creure que era la cel·la que li corresponia. D’una claredat meridiana.

Com digué el Consolat dels EE.UU. a Barcelona, ubicat en la plaça d’Urquinaona, en el primer gratacel que hi hagué a la ciutat, a la pregunta del delegat dels cossos de seguretat en aquell moment (època franquista) sobre si necessitava ajuda enfront dels manifestants apilats davant l’edifici fent sarau, i no és broma: “No, gràcies; seria suficient que no ens n’enviés més”. Canya al mono, que és de goma!

Cap. 16 (5)

Jo, mentrestant, continuava intentant canviar de cel·la. Val a dir que el mòdul estava a petar –res d’estranyar en la societat en què ens movem i les lleis que, suposadament, l’emparen–, així que dos cops amb un intern diferent. Tots dos, es va intentar que ens deixessin ocupar una cel·la buida que estava en quarantena per haver-hi trobat xinxes. Indefectiblement, la negativa fou rotunda, com era d’esperar, ja que era el cap de mòdul qui aprovava els canvis.

Finalment, es presentà l’oportunitat. Un divendres marxava en llibertat un pres, i tal com havia pactat amb el que era el seu company de cel·la, vam presentar la instància perquè jo m’hi instal·lés el dimarts, el dia dels canvis. I si ho haguessin permès abans, abans. Permetre? Va entrar un nou intern al mòdul. De tota la quantitat de cel·les amb un sol intern, on el van anar a ubicar? A la pretesa per mi. El pobre que hi era no romangué sol ni un sol dia. Ja no hi havia possibilitat de canvi, però el dimarts al matí, com que no havien contestat la sol·licitud feta divendres, li vaig comentar la manca de resposta al cap de mòdul. La seva fou contundent: “No hi ha possibilitat de canvi. Ja t’ho vam dir el mateix dia”. No m’havien dit res ni el mateix ni cap altre dia. Algun intern ha hagut de sentir de la seva boca que els reclusos no tenen cap dret, a la presó.

Com que malauradament, el que sí que no teníem era cap raó per protestar, no hi hagué res a fer. Fins que arribà un dimarts en què un altre intern quedà sol, i, tal com havíem previst, férem la instància conjunta. Com conjuntament ens la negà i hi afegí, per a esvair dubtes i il·lusions, dirigint-se a mi: “No el canviaré; és a la cel·la que li correspon”. Textual. Vaig pensar de seguida: “Per què, per parlar català?”. Pensant no en ell, sinó en [continuem amb les el·lipsis]. Em va faltar, tanmateix, temps per comentar-li-ho a la meva advocada. Ara no tenien excusa possible. Amb totes les dades que havia anat recopilant –tots els cops, amb noms i dates, que se m’havia denegat el canvi–, la meva advocada presentà la queixa pertinent. Als pocs dies, amb el cap de servei present (el seu immediat superior, suposo), el cap de galeria, molt distesament em deia que me n’aniria a una altra cel·la, però que m’havien col·locat on creia que estaria millor. També em caldria medicació per a sentir-m’hi?

Bé, deixem-ho així; bé està el que bé acaba. Quan siguem independents també donarem per ben emprades totes les penalitats passades. Que aquí no s’acabaren. De fet, anaven en augment. No passarien potser més de tres dies que ja m’havien trobat un nou company acabat d’arribar. Romanès, podria semblar un mal menor. Però sols ho podia semblar. Okupa al carrer, sense més ocupació que fer el dropo i el drapaire, jugar a la Play i veure pel·lícules –em comentà que s’havia passat més de 24 hores amb les dues aficions– i menjar. A Brians explotava les dues darreres a tutti ple. Fins aquí bé, perquè aconseguírem un cable d’uns 5 metres per als auriculars. I és que solia estar fins a les 3 o les 4 mirant el que fos. Mentre s’endrapava mig sac de cotnes o patates fregides que havien quedat del sopar. Com si volgués rebentar; era la seva salut.

El que no em feia tanta gràcia, i no era culpa seva, és que cada dia, si aixecava la vista, veia una sola bossa d’esport de les que regalaven a la Model amb el meu nom –una de sola em van donar en quasi 4 anys, i no perquè no les demanés–, i tres, amb el seu nom complet –com per a refregar-m’ho pels morros–, malgrat que no s’hi estigué més de dos anys. Ell no es queixava per no poder veure l’Esport 3. I d’això em queixo. De fet, no parava de malparlar del país on vivia i la seva llengua. Doncs els eixerits de la Model li donen les tres bosses, en tres sol·licituds, i a mi, ni em responien. És que era molt bon noi, o innocent, oi?

Hi era per homicidi, poca broma. Acusat amb un altre romanès –a qui anomenarem Petru, per ser a Brians 1– semblant a ell, amb qui jo havia coincidit a una cel·la a la Model, dos dies, perquè amb els altres companys el vam poder fer fora –i també començà tot perquè no volia català a la televisió–, i que era a una altra presó perquè es volien matar: cadascun culpava l’altre de la mort. I aquesta, com es produí? Una baralla al carrer, potser?, un desgraciat accident, tal vegada? La baralla hauria estat al carrer, quan un rus okupa del pis on vivia el romanès –a qui anomenarem Petri; de fet, s’assemblava molt al Petru–, li va trencar dues dents al Petru; baralla abans, sí, però no fou causa de la mort, i de desgraciat accident, res de res. El Petru li va dir al Petri que li obrís la porta una nit, quan el rus dormia. L’hi obrí i com que no tenia altra cosa a fer –es deuria haver espatllat l’aparell de la TV– va ajudar-lo a estomacar el rus fins a matar-lo. De broma, gens ni mica, perquè no va ser a la panxa on van punxar-lo. I tampoc no va ser amb un punxó. Vaig llegir una acta on s’hi reflectien 36 grups de cops, a dues zones, al cap i al coll, molts d’ells mortals, fets amb dues barres, una d’elles amb un clau. Clar que si ho havia fet per amistat… Si l’altre s’havia sentit molt humiliat… Al Petru l’havia conegut una setmana abans.

Però, com confessava el Petri, van tenir sort; el jutge els va presentar un qüestionari amb 8 preguntes, i una els sortí favorable. Estaven borratxos. Sentència? 12 anys. I ja està. 12 anys per carregar-se un paio que viu amb ell amb acarnissament, abús, superioritat i nocturnitat, tot aprofitant que estava dormint. Fet que aprofità un dia que ens havíem discutit per a amenaçar-me dient que em podia matar sense que ni m’adonés, clavant-me el pal de l’escombra al pit. Pal de la fregadora que agafà la nit del 24 d’agost –nit de la matança de Sant Bartomeu, precisament– per A estomacar-me. Baixà fet un animal; brandà el pal i va llançar dos cops a l’aire que, per sort, no em van tocar. Va tornar al llit de dalt de la llitera cridant que l’havia posat molt nerviós, i tant li eren 12 com 20 anys, ja no li venia d’aquí (i no m’estranyaria que fos veritat. Al costat de l’altra vida –la del carrer, s’entén–, potser aquesta li semblaria un luxe).

Però no les tenia totes, i no em feia gràcia que, després d’haver pogut palmar-la per culpa de [prosseguim sense paràboles], em pogués liquidar un paio que, a sobre d’haver-ho ja fet, renegava de tot allò que sonava a català. Com a mesura de prevenció, vaig convèncer un amic de la presó de ser al costat nostre mentre li recriminava al Petri el seu caràcter nerviós i agressiu, que el duia a cometre accions com la del dia abans; això sí, com a mesura de precaució vaig mirar de rebaixar la tensió, com fent veure que això no era el més greu, sinó que el que realment m’emprenyava, i molt, eren les seves brometes nocturnes. Perquè en feia i eren bastant pesades, sempre aprofitant que dormia –o sigui, que al tanto amb el tipus d’amenaces, no tant inversemblants, potser– em canviava unes coses de lloc, me n’amagava d’altres i després deia que no havia estat ell. Un dia em va voler fer creure que jo, al mig de la nit, m’havia aixecat i caminat adormit unes passes abans de tornar al llit. Els Mossos, quan la nit del 23 de febrer digueren que deambulava pel pis de ma mare, que a mi em semblà que descrivien un zombi, almenys deien que estava despert. I, per cert, vaig acabar el mecanisme de defensa dient: “Mira, aquí l’amic ho ha sentit tot”. Si més no, no morir debades. Com ara, que per això també és que escric el llibre. Estaria content, el Botí, si el Petri complís l’amenaça.