Cap. 23 (5)

Recapitulem, que ja som al darrer capítol.

La Uriarte, com la gran majoria de jutges, deu ser d’aquelles que creu que errar és humà, que hem de saber perdonar i que la presó està per a rehabilitar; bé, sense tanta literatura i filosofia barata –que no sóc psiquiatre–, que es matin, que fotin el que vulguin, com si es volen matar (ah!, que això és redundant; bé, que no passa res, però vés, vés amb compte, que una arma de foc és perillosa i pot matar). Ja hem vist que el caçador usà una arma de foc, i amb tota la intenció. I si fins ara no s’ha parlat de l’origen dels acusats ni de catalanitat, que hom podria pensar que ens té mania, aquest cas desmunta la teoria de la conspiració. Segurament la jutgessa deu estar en contra de les armes de foc i hi poso la mà –al foc– que el que no deu suportar és la violència amb armes, llevat que es tracti d’un assumpte triangular amorós; aleshores, sí, aleshores l’ofès té butlla per a actuar, perquè per la seva poca magnanimitat no serà.

Potser se sent identificada amb la humiliació que pot haver afectat l’enganyat, o li ha recordat algun cas d’una persona propera –ja sabem que l’amistat és un element clau en les decisions dels jutges. No dic, doncs, res de traumes personals, que què sé jo de llurs vides…; més clar i català –mai millor dit–, l’exemple explicat. Paradigma de totes les tergiversacions que he volgut conculcar. Culiat, que el caçador era català! Sí, com jo, sí, com jo, 9 anys.

Com a lleugeres diferències, ha fet el Devi molt satisfet i, com a conseqüència també, en 5 anys surt al carrer. Tot comentant ben ufà que li ha sortit barat.

Dues apreciacions. Deixem-nos d’eufemismes i ironies, presumpcions i bones intencions! Ni banyes ni punyetes. He parlat d’on era la víctima que va veure com l’encanonaven i li omplien el pit de plom? No, oi? Com si fos un gigoló malparit i destrossa-matrimonis, era català. Així que a la Uriarte ja li va bé; s’ha carregat un català, únic punt segur i clar: podem tenir magnificència amb l’executor, el banyut. Alhora, matem dos ocells d’un tret: la gent s’adona que això de les sentències toca a qui toca, i així, de passada, passa de tot. I si, a més, l’executat (dir el banyador seria embolicar la troca, oi?), com és presumible, era un viciós, sense romanticisme ni passió? Doncs més màniga ampla i amb més raó! Justificable, si era d’aquesta mena, si es dedicava a trencar cors, famílies i matrimonis, potser només seria això i no cal treure les coses de mare, Culiat.

Segona i darrera apreciació: que havia posat les banyes a algú, el pobre negre de Manresa?

PS (1): Potser els inefables i mai prou ben lloats director docent –a hores d’ara, ja sabem qui era el sant element– i Farnès no ho han captat. Ja sabem què passà en el cas del noi que es venjà d’un marroquí amb un tret a la cama: que ni tornà al mòdul, perquè ni tan sols tornà a la presó, o en el dels germans que assassinaren salvatgement un altre noi marroquí. I…? A qui culpà la Policia Nacional de la mort del Sr. Benítez? Implícitament, als Mossos (per alguna raó no els deu convenir participar en la lluita contra el terrorisme jihadista). ¿I què decidí, suposadament com a conseqüència de l’informe realitzat a partir de la suposada neutralitat de la PN, la jutgessa que els cridà perquè els Mossos, com a part implicada, no eren de fiar? Culpar els Mossos abans que els musulmans. Aquests s’haurien discutit –només discutit?– amb l’empresari del Raval, però la sang ja la tenia abans d’arribar els Mossos, i la sang no surt sola –com les claus no es posen i després es queden soles a una porta–. La coartada perfecta; ja ningú parlaria de la picabaralla entre l’home sol i la colla de veïns dels barri, gos inclòs. Pobre Sr. Benítez, descansi en pau; no podia parlar, l’emoció o la droga l’embargava –perdó, «l’atacava»–, però ens deixà un llegat en forma de missatge ben revelador. I els jutges ens diuen que les proves no són objectivables, els errors –a part d’habituals– són intranscendents i els indicis apunten a diversos atemptats mortals per part dels Mossos contra la vida d’un ésser humà. Ja no cal qüestionar-se res més. Ni discussions prèvies ni agressions en massa. Els Mossos, per als espanyols, els caps de turc perfectes. No hi ha cap paradoxa. Clar, claríssim, abans musulmana que catalana.

Ens equivocarem, però no caiguem en el parany, no hi ha altre salconduit cap a la llibertat i la justícia que la independència.

PS (2): Cap altre salconduit per a no haver de viure exemples tan vergonyosos i vergonyants com els aquí explicats, si una ànima sensible com la Uriarte o una bessona seva, després de molts anys per a jutjar i dictar sentència en el cas del Josep Maria Isanta –i que per poc no maten també al seu germà que va sortir de defensar-lo–, castiga la Generalitat a pagar una forta indemnització a la família per no haver sabut garantir la seguretat dels assistents a La Patum, i criminals confessos com l’assassí de Guillem Agulló passen una ridícula mínima part de la condemna entre reixes, sense ser això impediment per a ser en diverses llistes electorals.

Suposo que sols ens falta creure que això no són noves bufetades als catalans, sinó velles grans demostracions de democràcia.

I ens diran que són defensors de Déu, família i rei, per no haver de dir què hi ha entre els dos extrems. Déu i rei, que la família és la base de nostra societat, i que són garants de la unitat –perdó, igualtat de tots davant la llei. I, en virtut del poder que emana del poble sobirà, em declaren a mi, culpable. Sí?, fa anys, molts, que em sé la cantarella. Que si els mots són com la pluja, la terra som tots plegats. Com diu la cançó.

Cap. 23 (4)

Respecte a la segona trama i darrer tema a liquidar (que es podria titular «Conèixer –i distingir– l’enemic»), parlava dels dos vells coneguts del mòdul 11, Fuentealbilla i Pere Lluc, amb 8 anys de condemna ambdós; el primer, recordem-ho, per homicidi. I podria afegir un cas esgarrifós perquè el conec de primera mà. Vaig parlar amb un dels dos germans acusats d’assassinar un magribí amb tot un feix d’agreujants. Van anar a buscar-lo a casa seva, de nit, no sé quantes ganivetades i, un cop mort, van ficar-lo al seu cotxe –el del magribí– i el van cremar. Sí, el cotxe amb ell a dintre. Com em deia el germà, s’esperaven més de 20 anys, premeditació, superioritat, nocturnitat, acarnissament, racisme, xenofòbia…; quants anys de presó els van caure? A ell, que no fou l’autor material confés de la mort, 7,5 anys!? Una diferència d’1,5 anys respecte a qui confessà l’autoria fatal. I com que aquest darrer al·legà problemes psiquiàtrics, la pena fou de… –negatiu, no he pas dit 1,5 anys més; negatiu, s’havien de restar! Sí, això és…: 6 anys!(?).

Oh!, és que tu vas emprar una arma de foc. Parlem-ne d’un, doncs, que ens serveixi de referència de primera mà. Un conegut de la Model. Va entrar-hi bastant més tard que jo, i no s’hi va estar gaire. Teníem molt bona relació; tot i ser català, en J.C. es referia a mi com el catalán. Similarment al cas anterior, va anar a buscar un magribí. Va trigar una setmana des que aquest li havia robat no sé quants grams o quilograms (que no sé d’aquests números) de cocaïna, el temps que necessità per saber on vivia. Un tret, a les cames. Com que era per a lesionar-lo, advertir-lo o el que els jutges li volguessin dir, era suficient. No vaig veure’l tornar del judici; com que ja portava més de la meitat de la condemna i/o aquesta fou de no més de 2 anys, tal com va entrar, va sortir, però sense haver de fer el camí de tornada. Ell sí que va disparar –a un magribí, per cert–, però no pas a matar. A diferència de mi, tres trets a tres metres.

Tot i ser catalans –viuen i suposo que treballen a Catalunya–, els dos darrers exemples no serien comparables, ja en una primera lectura, amb el meu. Les víctimes era musulmanes, i ja sabem que, encara que es negui, hi ha molt de racisme a la societat. I els jutges han de prevenir-la de la xusma, del lumpen.

Negres, musulmans, sí…, però els Fuentealbilla i Pere Lluc també van sortir molt ben parats. Tan ben parats que quan tu arribares a Brians ells ja havien trepitjat el carrer. A diferència de qui disparà al musulmà, ells sí que van anar tornant a Brians i encara repetiren més sortides, però per poc temps, que ja no tornaren que jo no hauria ni començat –no, a sortir– ni el programa Devi llarg, el de 9 mesos –d’haver-lo volgut fer, és clar.

El Fuentealbilla, el Pere Lluc? Els àlies són inventats, però en el primer es pot intuir l’espanyolitat en els seus orígens, mentre que el segon malnom tal cop correspon a la catalanització dels seus cognoms. Ell se sentia molt català, encara que no sé si era immigrat o era nat a Olesa de Montserrat. O on fos, que fos d’on fos, nascut o nouvingut, no hauria de ser rellevant per als jutges, i a més, cada jutge és especial. Segur.

Sí, i com deia, benvinguda la tornada al mòdul 11 abans esmentada. Perquè tot el bo s’acaba i fins aquest llibre, que no perquè sigui bo, però també, també s’acaba.

La tornada a aquest mòdul 11 serví per a conèixer un cas en què sí s’havia disparat a matar. Sense connotacions religioses, racistes o polítiques, que, com deia la meva sentència, ratificat aquest punt pel Suprem, tampoc n’hi havia hagut en el meu cas. Per cert, si no hi havia mòbil, per què devia disparar, jo, doncs? Per enemistat, simplement; per no haver nascut a Catalunya, com insinuà la seva dona, potser? No seria, segur, per la raó del cas que ara explico, que, com no podia ser d’altra forma, era un tema de banyes, i a mi no em falta calci, precisament. Seria una altra manca, més aviat.

El cas definitiu tenia, ara sí, concomitàncies curioses amb el meu. La seva jutgessa era la pròpia Uriarte. Sí, la que havia intervingut en el cas del negre de Manresa i en un recurs meu durant, això també, la instrucció. Però se li va veure el llautó: d’haver pogut, m’hauria crucificat; estava en moltes patums. Així que ara hem aconseguit restringir la cerca; hem eliminat la diferència entre jutges, les seves especificitats.

L’acusat no era pas corredor, malgrat tenir, curiosament, el mateix cognom que un que ha corregut per aquestes pàgines. Així que l’octubre del 2010 espera qui li posa les banyes amb la seva dona allà on l’amant té el cotxe aparcat. Justificat o no, que no sóc qui per a jutjar, quan arriba li dispara 2 trets, perquè aquest són els canons de la seva escopeta, i no podia disparar 3 cartutxos, posem per cas –que no li haguessin calgut, perquè el sorprès va caure fulminat. Sentència de la Uriarte: 9 anys! Mira, com jo.

Segons pròpia confessió de l’acusat, es notava de seguida que la Uriarte el volia ajudar –com havia avançat, no tothom me’n parlà malament. Hi havia aquesta excepció–. No va ser acceptat l’atenuant d’alienació mental perquè el psiquiatre forense la descartà d’arrel, però sí que se li acceptaren els atenuants molt qualificats de trucada a Emergències i el pagament exigit de la responsabilitat civil. Menor que la meva, i trucada al mateix lloc.

Com els casos dels Fuentealbilla i Pere Lluc, un vist i no vist en la nova arribada al mòdul 11. Aquest fou el Nadal del 2015 que sortí al carrer, que el Nadal és per a passar-lo amb la família; ja ho diu la dita, pel Nadal, un pas de pardal. Per a no repetir-me, però a mi encara em queden Nadals i anys i panys a pany i forrellat. Però res no canvio.

Això sí, ja m’he enganxat els dits, i no per tanta dita sinó per tanta malfiança. Que era català! Veus,  Culiat, com tot són imaginacions teves? Sí, vés a saber, potser els sorolls guturals de la Uriarte durant l’exposició oral del meu advocat per a impugnar la pròrroga de presó preventiva (que cada cop més sembla patrimoni d’uns elegits –sentenciats, per a entendre’ns– per la mà de Déu) eren imaginacions meves. Bé, del meu advocat, que no és catalanista, però deu haver estat contagiat pels meus mals pensaments.

Culiat, si fins i tot quedaria palesada l’absurditat de la teva dèria que ja que tenim certes competències de gestió, la realització de programes no hauria de ser més que un mèrit, no un tràmit ineludible que has de complir perquè el jutge et deixi sortir. Sí, per llei, a més a més, és així, però jo el que dic és que hem de ser prou llestos per a discernir, que si un no és culpable, i se m’acut –així, de sobte– que si el jutge l’ha condemnat per la seva catalanitat, expressada o apercebuda pel magistrat, que l’enviïn al carrer sense més punyetes, que és una manera de dir sense més interferències de l’Estat espanyol personificat en la figura –i quina figura!– dels jutges.

I, en canvi, aquí, perquè l’equip docent és dels sectors més catalans dels SS.PP. –Serveis Penitenciaris, encara que serveis, no gaire–, i tampoc seria qüestió de massacrar-los en excés, que prioritzen l’ensenyament del i en català per sobre de tot, són els que inconscientment, passen a formar part del subgrup que és al mig, el que rep de totes bandes. A la dedicatòria, entre els que lluiten per la independència i els que, des de l’altre costat, encara que a contracor, també han ajudat. Encara que, en el meu cas, el més perjudicat havia estat jo –tot i que ara em sento ben rescabalat–, i els grans beneficiats, els de l’altre costat, el costat fosc (on, per cert, molts d’aquí semblen buscar-hi redós). Per bé que molts ens ajudaran a arribar a la independència pel seu anticatalanisme exacerbat.