Cap. 23 (3)

Abans de finir definitivament m’agradaria posar els punts pendents sobre les is i dirimir la solució de dues trames.

Qui, de la Santíssima Trinitat –l’equip directiu de Brians, el docent, l’IOC…–, qui, no em permeté matricular-me, tot impedint que se sabés la veritat fins més d’un lustre després? I segona, hi havia interessos ocults en la meva sentència?

Per a resoldre la primera ens aprofitarem que s’agafa abans un mentider que un coix; per a la segona, apel·larem a la deessa Fortuna de nou. A mi no em feia cap gràcia això d’anar un any al mòdul 11; un altre, al 2; ara torna a l’11… Sí, sé què esteu pensant, a mi també em recorda molt les peripècies d’una nit, d’un 23F passada en blanc. No estava la situació per a estar tranquil, i si a sobre et passen d’un calabós a un altre, per a retornar al final a no sé quin… Sí, m’han retornat a l’11, no és que hagi rehabilitat cap expedient; és, senzillament, que ara la direcció de Brians 2 ha decidit que la meva parròquia és l’11. A veure si s’aclareixen, aquests, també!

Viure per a veure, però benvinguda sigui la presó si això vol dir viure (l’accepció vida potser molts no la subscriureu, però a mi també m’està bé, que jo no faré cap devi ni sortiré al carrer… temporalment), i benvingut sigui el mòdul 11, que m’ajudarà a resoldre el 2n misteri. El 1r havia quedat pendent des d’aquella Setmana Santa i el 2n seria la confirmació de la Resurrecció per als més incrèduls, que n’hi ha força en el nostre país, Senyor!

El 2n misteri, capital, hauria de ser l’últim sagrament –literalment– dels responsables del 1r, culpables de la major part dels pecats capitals. I quan dic capital sempre em refereixo al nostre país; si no, parlaria de central o especificaria que parlo d’un altre país. Però, malauradament, no hem d’anar a un altre país per a veure pecar. I Déu n’hi do!, el capital –els doblers– que m’han representat els primers, els responsables del pecat original –els botiflers–.

No fou Madrid qui impedí mostrar a Catalunya –i al món sencer– la veritat, la meva defensa i dignitat, així com una assegurança de vida personal i, espero, ajudar a millorar la de tots; no, no fou Madrid, però quin dels 3 estaments és el culpable? El Botí deia que no sabia en quin costat duia les claus; que les anava a posar a la porta («Ah!, doncs ja la devia haver oberta»); que no sabia on era, (tampoc d’on jo sortia ni què li deia); que no sabia cap on va caure; que ni volia espantar la seva dona; que el de arriba, que éste…, i puc assegurar que el Botí no anava gens coix el dia del judici. Ni dies abans.

I, per molt que ho vulguin creure, el crim perfecte no existeix ni a les pel·lícules. A vegades –que els ho preguntin als admiradors de Hitchcock–, per unes simples claus. A vegades, però, la clau està en unes cartes. Perquè sí, per a resoldre el 1r misteri jo ara jugo amb avantatge, tinc les cartes marcades: una d’elles és la del traïdor; m’ha arribat la correspondència relativa al cas efectuada pels 3 sospitosos, mostrada a requeriment del JVP, de part de la Sra. Remei Bona. Aquí ha estat… impecable. I cap dels 3 sospitosos era coix, serà fàcil; així, el director de la presó o dissimulava massa bé o quedava del tot exonerat. Anàlogues consideracions per a l’IOC, que, en la seva correspondència, a mes a més s’adreçava a mi de forma molt correcta i educada, encara que jo no en tingués constància fins molt més endavant i per exigències del guió. L’IOC, ho sabem, s’havia descartat. La resposta definitiva era a una altra carta. El director docent, en canvi, amb la seva resposta al director del Centre, m’evocava molt al Botí; sortí amb excuses igual de barroeres i obvià, sobretot, detalls petits però no pas insignificants, detalls que l’incriminarien: unes claus, una manca de resposta… Així com en el cas del 23F […], en aquesta trama, el dolent és l’equip docent.

Al Cèsar, allò que és del Cèsar, i puc assegurar, doncs, que l’anul·lació de la matricula de l’IOC no es promogué per ordre d’España (escrit amb ñ perquè és el cognom del director de Brians 2, no hi ha segones intencions). Queda clar en la carta en què inquireix al director docent què havia passat, després d’haver rebut la queixa per mi interposada. I en les que aquest li respon. La informació és poder, i ara podem discriminar. Com que es tracta de comunicacions personals, sols confirmo que la petició del director era clarament de persona aliena a l’afer, mentre que l’extensa resposta del director docent era exhaustiva en tot allò en què li interessava incidir. Molt interessant, òbviament, les omissions, com no esmentar les meves sol·licituds tan bon punt vaig entrar a Brians 2, l’octubre del 2012, estant jo molt més interessat a parlar amb el tutor acadèmic que no pas amb l’educadora que tramitava junt amb l’equip de seguiment els ingressos al devi. Indefectiblement, es repetirà més que l’all, què havia de dir, si no? Però sols parlava de la 2a convocatòria, de la xerrada que tinguérem un cop exhaurit el termini, a part de divagacions inconsistents i incoherents.

I m’havien pres en consideració –sort d’això–, atès que no feia gaires activitats. Ara m’ha mort! Que no feia gaires activitats? Gaires, no!, no en feia cap! Però gràcies, no en feia cap perquè precisament ell m’impedí matricular-m’hi.

De la 3a convocatòria remetia a l’IOC tot l’expedient pel tema del meu ídem, perquè no tenien constància que m’hagués matriculat. Sí, quan em robaren l’examen de la UNED tampoc no n’hi havia constància. En aquest cas, però, malgrat els maldecaps que degué ocasionar planificar el crim, la culpa i la culpable eren de Madrid. Però tampoc solament, perquè com sabem, el crim perfecte no existeix. I hi havia una testimoni, que també desaparegué, també, com en el cas del gos.

I la història es repeteix. I aquell que la desconeix, repeteix els mateixos errors (la frase correcta diu que «està obligat a cometre els mateixos errors», tant se val, però a mi no em val; hi hagué gent que no sabia del robatori i l’actitud de la Yolanda Yerpes –Apolònia Aladillas, en el conte relatiu a l’afer amb la UNED que vaig penjar a Internet Adéu, UNED, on un servidor era Otger Barceló, i la UNED passava a ser UEED, Unitat Estatal d’Ensinistrament a Distància, perquè distància era l’únic veraç, ves– i el seu comportament fou molt diferent al del veí del 6è 2a, molt més digne i valent, un bon final).

Vaig tenir accés als correus gràcies a les diligències de la meva advocada, però cometeren un error, com en el Clínic. Si aquí fou passar-me informació confidencial que no havia d’arribar a les meves mans, a Brians on la vessaren fou en informar-me, de paraula, que encara era a temps de matricular-me. Perquè aquí la prova fou la matrícula impugnada secretament. I aquí no tenen on agafar-se. Tant se val el mòbil, s’agafaren a una decisió subjectiva, en unes línies del darrer paràgraf de la missiva del director docent (estem parlant de proves del delicte, així que em permetré trencar mínimament la confidencialitat, tot i sabuda). Hi ha una frase prou reveladora. No cal llegir entre línies; és, definitivament, concloent. «No veiem adequat el fet que [l’intern motiu d’aquest escrit, deia anteriorment, referint-se a mi] realitzi aquests estudis». Ho corroboro, l’intern motiu de l’escrit diu que no era per a estudiar, sinó per a escriure un llibre i escriu a mà perquè no ha estat ensinistrat i té dignitat.

I com la vessaren, Déu meu! «No veiem adequat…» diu el personatge de la Santíssima Trinitat. I què és l’adequat? I per a qui? Per a Madrid segur que no. I qui ho decideix, ell? Què li importava, si jo em matriculava al carrer, si ni li va ni li ve? Què m’ha de dir, ell a mi? Oh!, que és un delinqüent, vostè! Sí, i ell és un sant element! Per a començar, en té ni idea…?

En el cas del Botí, el mòbil podia ser l’aversió profunda envers Catalunya i la seva identitat, però en el cas del director docent, tingués una explicació potser similar, no hi havia més mòbil que l’acomplexament o la mediocritat.

Ja dic, una categoria diferent. La dedicatòria del llibre (l’apressament del temps amb el consegüent canvi de format ha fet suprimir-la en el blog) deia clarament: «A tothom qui, conscientment o inconscient, han ajudat que Catalunya esdevingui un Estat independent.»

Per cert, 14 emissions de veu a cada línia; partim del 1714 i acabem el 2014, que és quan vaig enllestir el llibre, en primera instància. Haurem d’esperar uns anys més; bé, bé estarà el que bé acabi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*