Cap. 18 (i 6)

Qui ha estat qui m’ha condemnat a no matricular-me?, que de l’altra condemna no tinc res a dir, quant a qui i a què es deu, vull dir. Ara l’IOC nega haver rebut la meva reclamació feta amb el seu formulari, que un mira de seguir els camins legals. Reclamació registrada, confirmada a la correspondència sortint de Brians 2. Jo no enganyo, consta en acta. Quin interès pot tenir l’IOC per no acceptar la meva matrícula i amagar l’expedient com qui amaga el cap sota l’ala? Ara es mostren distants i esquerps, quan abans s’havien comportat sol·lícits i eficients per a poder-me matricular dins el termini; és clar que el termini per a fer-ho des de Brians havia acabat. Així que potser reberen una trucada alertant-los de l’error. L’error havia estat advertir-me a Brians 2 que em podien matricular des del carrer i que encara hi érem a temps. Per això vaig haver de denunciar l’IOC.

També vaig denunciar quatre cops el sots-director de la Model i afins. Em robaren fins el comandament del televisor, ja quan era al pati, atès que tenia tant d’interès a veure l’Esport 3 i em robaren també l’expedient de la denúncia per no deixar-me votar. Aquest no fou al pati, l’expedient era dins una carpeta que duia sempre amb mi; així que un dia, sense previ avís, entraren a la meva cel·la per a registrar-la. A mi em cridaren abans que als companys, i de males maneres –el cap de la 3a Galeria, en concret, aquell de qui vaig saber que no em deixava repetir als àpats. No em deixaren quedar de testimoni a a la cel·la, i qui s’hi quedà em va confirmar que sols havien registrat els meus papers, dels quals desaparegué l’esmentat expedient. Res es pot treure de context; hi ha gent a qui no agrada que es parli en català. Que vol dir que no agrada que es pensi en català, que vol dir que no agrada que es pensi.

I és clar, jo els havia dit d’anar a Madrid, a veure què els deien, on nomenen justament (encara que sigui de forma totalment injusta, com vaig fer avinent en la carta al jutge de Mollet per informacions que tenia de primera mà) uns jutges que em condemnen, i a ells, els que són aquí per obeir i servir, els pertoca fer-me complir la condemna.

Qui havia estat: l’IOC, sembla ser que no; l’equip docent, o el mateix equip directiu del Centre? Primer em diuen que s’ha acabat el termini de matriculació; després, que em poden matricular externament. Passa el que passa, un possible avís i després em diuen que no. Fos qui fos, en quin compromís els va ficar aquell possible avís! No era el tema del llibre, però no se’n pot deslligar. I més en aquest, en què plou sobre mullat, i, fins ara, majorment, alguns han servit i obeït al país veí, al del veí. Han esdevingut, dissortadament, els seus aliats, no naturals, contra natura si es vol, però aliats, al cap i a la fi. Per se o per imposicions del guió, i si ho mana el guió… Potser estaven amb les mans i els peus lligats; potser jo ja venia condicionat de la Model: “4 denúncies i encara ens digué que anéssim a Madrid com a traïdors”. Potser ja venia com a “homicida”. Potser, pot ser. Per ser català, potser. A partir d’aquí, tot pot ser. A partir d’aquí, l’origen de tot plegat. Resultat, botiflers? Potser tan xitxarel·los i babaus; qui fos, però aliats de qui ens oprimeix; inconscients potser sense saber-ne; contra natura, si es vol, però tant se val, aliats, a la fi.

Ara, com amb una instància creguda superior, intentar contactat amb l’IOC és topar amb una tàpia. Sí, es fan els sords, i ignorants. Ho ignoren tot, per bé que sota taula (bé, off the record –que no els vam haver de subornar–) em van insinuar que potser l’ordre venia de Brians. Previst, gràcies, però els he de denunciar igualment. Per dignitat. Les sospites han estat confirmades; l’IOC són uns manats. Però continuarem esperant i esbrinant; qui sap?, potser els indagacions han arribat al final, a bon port, aquí sí. I no haurà calgut una investigació judicial, o potser sí.

La qüestió greu rau, nogensmenys, no en com es va escatir qui era el culpable, sinó que aquest és d’aquí, no pas de Madrid, i que algú català m’impedí que se’m matriculés des del carrer; qui podia tenir interès a ser un nou Farràs?

Perquè la qüestió per la qual aquesta versió és light no és pels trossos eliminats per poder resultar ofensius; el més heavy de tot és que els pretesament ofesos són aquí; a aquests no els van caler xanxullos, tan xulos ells com els autèntics, per a venir des de Madrid qual vigilant de la UNED. Això és el més gros, que la culpa no és del Botí, sinó dels qui se’n… I que em denunciïn; a Madrid potser els escoltaran…, però ells no seran dels seus; com a molt, seran els seus titelles. Pallass…

Però com bé està el que bé acaba, estem arribant al moment de la veritat, de desemmascarar els culpables. Aquest és l’objectiu del llibre, amb afegits o sense: arribar al final explicant la veritat, i no m’agradaria que no acabés bé. I l’esdevenidor s’albira prometedor, un futur impensable fa uns anys; al final, ni que m’ho haguessin jurat, també hi haurà un final feliç. Per a manaires i manats, en què tot acabarà bé, clar i català.

És el moment que estem vivint, i mai millor dit, perquè en aquest precís moment s’ajunta el que estic escrivint amb el que estic vivint. No puc explicar què passarà exactament d’ara endavant; ja no hi ha relat dels fets per escriure, sols ordenar sense ordinador el que ha quedat penjat i esperar què ens portarà el futur, que pitjor no podrà ser, segur. Sentenciat, però feliç, ara més que mai. Pot ser que ens arribi la llibertat ben aviat, i tenim a tocar el final.

És el moment de fer balanç, lligar-ho tot i acabar; hagi estat qui hagi estat el detonant del llibre, aquest podia tenir diversos finals. Narraré primer el de la història primigènia, la del meu 23-F, la raó de ser d’aquest llibre. Ara és el moment, som a la primavera, temps de manaies i armats, època de penitència. S’acosta Setmana Santa. Després vindrà la Resurrecció. Moment de passar-ho bé (viu, salta i riu, i canya…); passem full, ja toca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*