Cap. 18 (4)

Mentrestant, jo esperava amb candeletes la 3a convocatòria per a mi –de l’IOC. El mes anterior havia fet la sol·licitud; a veure si a la tercera… sembla que no deuen poder tenir excusa. Me l’accepten i sols cal esperar que l’IOC confirmi el formulari de la matrícula que he presentat. Doncs no em ve una persona de l’equip docent i em diu que l’IOC no m’ha acceptat perquè el títol no estava compulsat? Sí, és veritat, a la normativa de l’IOC que vaig llegir mentre emplenava el formulari ho deia, però ni pensava que no estigués compulsada –tenia un segell, però no era compulsa– ni li vaig donar importància, perquè feia dies que l’havia lliurada a l’equip docent; no se n’havien adonat? I a veure, com és que no m’havien dit res de compulses en un any? Ruqueries burrocràtiques. Potser se sobreentenia, però ni idea. Tant costa fer notar que la titulació ha d’estar compulsada?

Evidentment, ells no podien fer res, era cosa de l’IOC, però… “com més conec a les persones, més estimo el meu gos”, va dir un pensador anglès, frase que em vingué al cap, perquè com més sabia de les maneres de fer de l’equip docent més… –com diria Einstein– dubtava que l’estupidesa humana tingués límits. Perquè, sempre hi ha un perquè més en el seu cas; PODIA HAVER-ME MATRICULAT UN CONEGUT AL CARRER. I per això vam portar 2 cops el títol a Brians? Per això es va enviar per correu i no arribà? Per això vaig perdre una convocatòria que ni es van dignar contestar? Sí, aquella de la quota suposadament ultrapassada i les preferències d’altres interns que tenien més necessitat, en no tenir estudis; i per això la compulsa, i per això i per allò… i no m’ho podien haver dit feia més d’un any? Podien caure més baix? Ja a la Model, amb les represàlies es van lluir, i tot per reclamar els meus drets com a català; allò que em dugué a la presó, en definitiva. I la història ara es repeteix.

Doncs teníem 2 dies: ells em donaven la notícia el 18.12 i el termini acabava el 20.12; el 19.12 finiquitàvem els tràmits amb la compulsa de la UPC (que feren immediatament, perquè quan hi ha voluntat… ) em matricularen a l’IOC (un dia abans de l’acabament del termini).

El 17.01.14 (fàcil de recordar) m’oferien treballar de bibliotecari al mòdul 2, la qual cosa comportava disposar d’una cel·la per a ús particular, quasi 5 anys després i ja sols quedava esperar començar el curs, el 12.02.14 (ho tinc apuntat) i que em deixessin entrar un ordinador, en més o menys condicions, i aquestes serien les ideals per començar el llibre. Tot a punt. A veure si podia disposar de prou temps. Amb candeletes i un parell de ciris hauria esperat el començament del curs, i potser m’hagueren fet falta.

Perquè no hi ha dos sense tres. Passaren els dies, ningú no em deia res, i un dilluns a la tarda vaig a veure l’Aura. “Com és que encara no m’han dit res?” “Doncs no em consta que ho demanessis.” Cooom? Sí, potser no sabien que em volia matricular. “Ja t’ho confirmaré, però –i ara ve el toc d’excel·lència– aquestes gestions no es poden fer al carrer, les hem de fer nosaltres”. Com l’acudit dels excursionistes que, durant una travessa de nit al Pirineu, es troben una nena que porta unes quantes vaques a la granja on hi ha el toro perquè les insemini, i quan li pregunten si això no ho pot fer el seu pare, estranyada, la nena els contesta: “No, això ho ha de fer el toro”. Doncs la frase de l’Aura de seguida em recordà l’acudit. Tindria gràcia, però per no blasfemar més, no juraré en arameu ni juraré pel més sagrat res, però valga’m Déu que vaig pensar: “I què faig ara? Em poso a cantar ‘El cara al sol’?”. Doncs sí que podien caure més baix.

I tant que m’ho confirmà!: “Sí, sí, no els consta que et matriculessis dins del termini. Això és cosa de l’IOC; nosaltres no podem fer-hi res” –el toc d’elegància. Si això no és cinisme, que baixi el Totpoderós i que m’ho expliqui. O Ponç Pilat, perquè a sobre se’m rentaven les mans. La setmana de les parades alguns havien començat a cavar les trinxeres, i altres, les pròpies tombes. No cal saber llatí, grec ni arameu per a entendre per què no consta que em matriculessin aquell 19.12. Conscients o inconscients, botiflers! ¿Eren els culpables els de dalt, ordenant que no em matriculessin o els de l’equip docent, que amagaven alguna cosa (en la seva psique)? L’IOC, tal cop? Ja havia començat el curs, això m’era igual, m’havien matriculat dins el termini, mal els pesés, i m’havien d’acceptar en aquest curs. Així que, un cop trencades les negociacions, en no haver distensió tampoc no hi hauria condicions. La meva advocada ja va començar a mobilitzar tots els fronts, directors, Brians 2, IOC i el Síndic de Greuges penitenciari –és a dir, el tribunal que vetlla perquè no se’ns conculquin els drets–, el Jutjat de Vigilància Penitenciària; el número 4 per a Brians 2. Qui el porta té molt bona consideració, tothom en parla bé i diuen que és bona, sant remei. Si més no, s’ho diu, Remei Bona, i si el nom fa la cosa…

Amb el temps i uns quants telenotícies vaig saber quina fila feia la jutgessa. Venerable. I respectable, a part que tothom en parlava bé; vaig encertar a aguaitar la seva foto en una de les notícies referides als 33 jutges que votaven a favor de poder votar. Sí, se’n diu democràcia, però tenia més gràcia –encara que gràcia, tot plegat, poca– dir que votaren per a poder votar. Ah, calla!, que hi ha jutges que es diuen demòcrates i diuen que tu no pots votar –tu i, ara, més de 7 de milions. Quin guirigall! I, com deia La Trinca, i el pobre cavall, què? Era una cançó irònica. Que són els representants de Déu i el que Déu ha legislat que no ho deslegisli l’home, ni l’ONU ni les maleïdes declaracions dels Drets Fonamentals de les Nacions Unides. Nacions Unides! Que cada nació és especial!, i el que val per a una, per a una altra no val…, a veure si ens n’assabentem d’una p… vegada. “que con estos catalanes hay que tener mano dura“, com ja sabem, també de La Trinca. I m’he passat, amb això de representants de Déu; treu-ne trenta-tres. O trenta-dos, la jutgessa Bona ja ha plegat. Qüestions d’edat. Pobra dona! Fora broma, ella i els 32 restants, sortir retratats. Després no diran que és un atemptat a la intimitat, i dic no ho diran perquè ja ho han dit. Un d’aquests seus tribunals; i no és broma, ni de lluny. Tribunals dits de justícia, manllevada paraula que fa fàstic a la seva boca. Perquè quina mala bava!, dir que no era cap atemptat! I jo seré un eixelebrat? Apareixen les fotografies extretes d’arxius policials i aquí no plega ni fan plegar ningú. Déu meu! Intimitat?, per l’amor de Déu; deu ser que no són famosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*