Cap. 16 (2)

Res, tu, de perduts al riu. I sí, encara ara. Que si això, que si allò…, en síntesi, que ja està bé que se’n riguin, ells, els altres; però aquí hauríem de ser una mica més vius. Ja em fot que aquí, perquè t’hi han dut una sèrie de circumstàncies impensables en una societat mínimament justa, i on els jutges espanyols es creuen amb poder per a decidir qui és culpable i en quin grau, aquí els riguem les gràcies. I si un veí té l’amor propi ferit i una monitora el seu orgull la fa actuar despòticament perquè tu ets un intern i tens les de perdre. [Nou tros eliminat, em remeto a anteriors consideracions.] I podran pensar i actuar com vulguin, que el fet que m’hi ha dut és [tot el que és, no cal ser explícit. Recomanació del meu advocat.] Així que si es pensen que sóc això o allò perquè ho digué un jutge, qui riu sóc jo. I encara ara. I fer-ho palès fou un [fora panegíric, no fos cas que s’ofenguessin].

Vaig semblar prou convincent, però una mica radical, aquest cop sí. Però és així, i ja et poden expedientar [ves, què hi farem!, és el que hi ha, com si diguéssim] em fa pessigolles.

El que no vaig dir és que no pensava fer el programa. Si no, com els puc posar a prova i desaprofitar l’ocasió per a desfogar-me? Em vaig quedar a gust, però malgrat el to convincent, la cara inicial d’esmaperduda i les paraules de veure la pel·lícula des d’un altre angle van fer que m’ho prengués rient, i veient que no serien més vius vaig afegir:
–Sí, sí, és això. Si no podem fer el programa, res, encantats de la vida –i ho estava.
Ni ara ni l’any vinent, l’anava a fer. I continuava content –som catalans– i era així. I sort que no em va dir que l’havia convençuda i que m’anava a reservar una plaça “que no, que no, que no…, només era un acudit.” 🙁 Sort que no…, buf!… Ara, l’agreujant és el que he dit. Tant se val, però és així.
–Bé, ja parlarem, ja parlarem.
Es mostrà molt correcta més endavant, però ja no en parlaríem més.

L’entrevista que de debò volia tenir quan vaig entrar en el mòdul – i aquesta sí que era transcendental–  era amb el tutor de formació, la persona encarregada d’informar-te dels cursos. Afortunadament, passava els divendres per la galeria i vaig poder parlar amb ell el divendres 26 d’octubre. Perquè encara érem a l’octubre.
–Així que voldria fer un curs d’informàtica a distància, i ha pensat quin voldria fer?
–Sí, aquest –el més senzill, que tampoc no era qüestió de perdre temps.
–Molt bé, ens ha de dur una fotocòpia d’un títol; no és que dubtem del que ens diu, però és necessari per a formalitzar la matrícula. Aquesta acaba el 23 de novembre.
–Perfecte, tenim temps. Si em matriculo, puc quedar-me a la cel·la i tenir ordinador, oi?
–Sí, ho hauria de demanar, però en principi no hi hauria cap problema. Però no perdi temps –això és el que jo em deia, dins meu– que, com li dic, la matrícula acaba el 23 de novembre.

Doncs anem per feina. Una trucada, i el 28 em porten una fotocòpia del títol de llicenciat de Matemàtiques. Me la rebutgen, parlo amb l’educadora i em diu que faci una instància explicant la qüestió perquè me’l deixin entrar per paqueteria, que ella farà la corresponent sol·licitud. Jo dic que es portà molt correctament, perquè no dubto que ho fes. Així m’ho confirmà la setmana següent, però ja no parlaríem més. Se n’anà. A més a més, no era cap tap de bassa. Perdoneu, però ho havia de dir. Per contrastar, tal vegada.

M’havia confirmat la sol·licitud perquè, per segon cop, ens havien rebutjat l’entrada del títol per paqueteria. No s’acceptava documentació. M’ho podien haver dit, com féu a la Model el funcionari antic, el dels bons fets –positius–, que parlant la gent s’entén. I no costa tant. Per cert, i les gestions de l’educadora, i les instàncies? Sense comentaris, i mai millor dit. Doncs mans a la feina, agilitem el tema, que me l’enviïn per correu; per correu, sí, oi? Sí, per correu, sí, no hi ha d’haver cap problema. Quedaven 18 dies, temps més que suficient. Mira que si no m’hagués pogut matricular…, ja havia anat just, ja.

I passa un dia, i un altre, i un altre, i una setmana, i l’altra, i, per fi, arriba la data assenyalada. La de fi del termini. I sense haver arribat la carta. Conxorxa, boicot, confabulació, sabotatge?… Home, que tot just hem arribat, no siguem tan malpensats. Divendres 23 de novembre:
–Resulta que no m’ha arribat la titulació. Me la van enviar fa quasi 20 dies per correu i aquest matí encara no havia arribat.
–És igual, de fet, la matriculació va acabar ahir (els constants problemes rucocràtics).

Com??? Co… ! I si m’arriba a arribar aquell matí??, el dia que havia d’acabar el termini precisament. I parlant la gent s’entén. Sort, perquè com parlen alguns… Ja no hi havia res a fer, el març es torna a obrir la matrícula per al curs que comença l’octubre. Gairebé un any! Ja em podien haver portat aleshores, d’aquí un any; ah no!, que m’haurien de deixar en llibertat [en realitat, no. Els 4 anys és el límit de presó preventiva, no pas el límit de ser a una presó per a preventius. Me n’he adonat ara.] El curs (per bé que no la matrícula), el programa, tot començaria d’aquí un any. I jo me n’havia estat quasi 4 a la Model. De preventiu –primitiu, que diuen els magrebins.

Doncs res, paciència. A diferència de la Model, a Brians vaig conèixer els 4 components de l’equip de seguiment, ja al començament. Jurista, psicòleg, educadora i assistenta social. Amb els dos primers havia tingut llargues xerrades on posava tot l’èmfasi del que era capaç, per mostrar la meva innocència i fer-los veure com la qüestió catalana hi havia estat decisiva. Eren, si més no se’ls veia, molt receptius i crec que sintonitzàvem bastant. La idea amb el psicòleg, un cop rebutjada la possibilitat de fer el curs i el programa, era demostrar-li que jo, en aquell mòdul de delinqüents, no hi pintava res. Que sí, Culiat, que t’entenc, però vas disparar i per això estàs aquí. Has de fer el programa, i si l’aproves i tens la conformitat de l’equip de seguiment, podràs sortir de permís.
–Però és que jo no penso fer el programa.
–Però així no podràs sortir de permís.
–Ja, però què hi farem! De fet, per llei, en ser voluntari, no et poden denegar els permisos per no fer el programa.
–Sí, però ja saps que no funciona així.
–Tant se val, és que no el penso fer, de totes maneres. Sóc aquí pel que sóc; sóc innocent i no he de fer cap programa de delictes violents. Ni sóc delinqüent ni sóc violent, així que de delinqüent violent ja ni en parlem.
–Bé, però també et podria servir; hi aprendries moltes coses que t’ajudarien. Prova-ho i decideixes.
–Està decidit. Em sap greu, segur que s’hi han esforçat molt a fer-lo, però no és per a mi.
–Confio, de totes maneres, que t’ho repensis, i que ens hi puguem veure. Parlem de relacions humanes, com enfocar un cas com el que comentes tu, d’empatia –ja hi som…
–No, gràcies, no el faré. Hi ha una cosa que es diu dignitat. I no ho dic per mi, sinó per la dignitat nacional.

I així podríem haver continuat ad infinitum. Però estava decidit a no fer-lo, i totalment convençut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*