Capítol 16. Brians 2. Mòdul 11. Convocatòria i altres histèries

Viatge i arribada a Brians. Lent, el primer; sorprenent, la segona, després de la confessió d’un dels que servia a la 3a, que el cap de galeria em tenia mania. Sí, ja sabia que li tenia tírria als que parlàvem català; allò que jo ignorava és que ell li havia dit que no em deixés repetir en els àpats o el treia del destí. Si fins el cap ignorava on ell vivia! Àngela Maria!, és clar que m’enviaren al Baix Llobregat!

És que no l’encerten ni de casualitat! No sabien ni on estava empadronat. Però la providència té cops amagats i et proveeix d’alguns secrets ben guardats. Per jugades d’Hades, Can Brians, és a dir, el mas –preciós, per cert– no és a tocar de Brians 1, com seria lògic i previsible, sinó a tocar de Brians 2.

Com he anticipat el meu pare es va embrancar en multitud, multitud de negocis. Els propietaris del mas sols ho eren de la masia i no tenien terres. I qui els va vendre els terrenys adjacents? Efectivament, el meu pare. A qui cregui que és una fantasmada, el convido a fer un tomb pel Registre Mercantil o l’Ajuntament de Sant Esteve i Martorell, i que cerqui a qui pertanyen les parcel·les a mig camí entre Sant Esteve i Martorell, i li agrairia que m’assenyalés les de la meva família en un plànol i me les fes arribar, que aquests dies surto cada setmana al dentista de Martorell i em faria gràcia conèixer quines són les que no vam vendre. I les venudes tampoc no estaria de més; amb les PENDcolindants a Can Brians seria suficient.

Paradoxes del destí?, broma macabra, acabar tancat aquí? D’això darrer, res de res. Per a mi és un orgull trepitjar aquest sòl (vora Martorell, tan proper a Montserrat, i una bona part d’ell pertanyent o havent pertangut a la meva família, ara i en la vida del meu pare), no hi deu haver sensació més plaent que la coneixença i el convenciment de pertinença a aquesta terra. Això últim ja s’hauria advertit, però qui m’hauria dit que podria passar-m’hi més de 5 anys en les terres d’aquests indrets? No podien haver escollit millor lloc, encara que fos, i més encara, per error! Per l’amor a aquesta terra, relatar aquesta ironia fa que l’exposició del tema sigui com la meravellosa demostració d’un difícil teorema. El desenvolupament ha sortit brodat.

I no calgueren providències ni provisions judicials, aquest cop. Aquest cop de sort, l’error, fou enterament nostre, encara que no negaré que conjuminat amb la sentència; sigui com sigui, a mi em tocava la Roca i a Brians m’enviaren.

I com l’encertaren! Per a mi, aquesta estada haurà estat una ingent catarsi, en un ampli ventall de sentits, i, a sobre, encara que acabés havent de parar la mà per a demanar caritat, mai no podran treure’m de sobre aquesta felicitat. Heu vist la pel·lícula El pacient anglès? Aquest matxucat, masegat, amb un peu i mig a l’altre barri, se sentia imbuït d’una felicitat immensa; mai no li farien oblidar el passar, el viscut. Doncs això. Sempre em quedarà Brians. 5 anys i escaig “pistonuts”. Perquè no fot qui vol, sinó qui pot.

Ni que ho hagués somiat hauria sortit millor, evidència dels avantatges de manar les virtuts de la realitat, una realitat virtualitzada, encara que més per virtuosa que per virtual. Sí, ha sortit brodat.

[Nota breu: Tota l’aplicació sobre la venda dels terrenys per part del meu pare als propietaris de Can Brians és totalment verídica. I tot l’escrit ho havia estat amb rigor i escrupolositat, respectant fidelment tots els noms d’escenaris i personatges. Tanmateix, seguint els consells dels advocats, topònims i cognoms foren modificats, però la realitat, virtualitzada o no, és l’explicada. Però que ningú no busqui cap Gensana, en una sola paraula i sense t abans de la s, entre els plànols.]

I la veritat, és tot un gust fer-ho saber als que tant sabien de mi, però no perdem el fil ni didal i deixem aquest laberint d’emocions i passem de les revelacions al proïsme il·lustrat al més prosaic i fens virtual trasllat a Can Brians, o Brians 2, per a dir-ho, com sabem, amb total propietat.

Sort que ho devien saber tot de mi. Falta d’empatia, paranoic i assassí. No, si encara resultaria que qui estava barallat amb tot el món no seria el Botí; el que estaria enfrontat amb tothom seria jo.

Em saltaré totes les espifiades anecdòtiques; així, el temps que passa perquè et visiti el dentista (1 any i 8 mesos), si sense trasllat ja és exagerat, amb el canvi adquireix la categoria de disbarat. Potser les conseqüències no serien tan anecdòtiques, però el rellevant era el delicte i la seva tipificació. I segons aquests, m’enviarien al mòdul de delictes violents. Bé, al mòdul de condemnats per delictes violents. Aquí havia d’anar? Jo tenia quasi nul·la confiança a reeixir a evitar-lo, vist l’historial que tenien de mi, però si més no, el psicòleg d’ingressos quedà bastant corprès per tot el que li vaig explicar. Amenaces, cops, crits, trets, gossos pel mig… parlaria amb el seu cap, però el destí ja estava escrit. Com era de calaix, vaig anar a parar al mòdul dit de delictes violents. On hauria de fer el programa de 8 mesos (el llarg, per la gravetat del meu cas) si volia sortir de permís. Com que el curs just acabava d’iniciar-se, si el feia, l’acabaria al juny, poc abans de complir mitja condemna, que és quan comencen a deixar sortir de permís. D’entrada, t’entrevista l’educadora del centre (de les 4 persones que conformen l’equip de seguiment a tot centre penitenciari, era l’única amb qui havia tractat mínimament a la Model, el bon jan, poc abans de marxar-ne). El curs estava ple i es veia d’una hora lluny que no farien res per a encabir-m’hi. Per què han esperat a portar-nos fins ara, doncs? Se suposava que era perquè s’iniciaven els programes. Ella, el que es quedaria és garratibada amb els meus raonaments.
–Però no s’hi pot fer res, haurà d’esperar a l’any que ve –deu ser l’especialitat de les educadores.
–Aleshores acabaré el juny del 2014, i ja farà 5 anys i mig dels fets, mentre que si comencés ara acabaria poc abans de la meitat de la condemna i de seguida podria sortir de permís.
–Sí, acaba d’arribar i li van caure 9 anys, però el programa ja està ple.

Aquí vaig emprar, vist que la convicció formal no era el meu fort, l’arma més poderosa. Destapar la veritat i mostrar-la cruament.
–És que tinc un agreujant molt fort, jo.
–Sí? I quin és? –Preguntà tota encuriosida.
–Que sóc català.
De pasta de moniato es va quedar!
–Com que català, però què diu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*