Cap. 14 (i 6)

Cal dir, per a acabar amb la meva sentència que, en molts aspectes, els jutges estaven lligats de peus i mans (si uns papers diuen que el Botí està incapacitat per treballar… –clar que les proves podien no ser objectivables), i en d’altres no hi havia elements suficients per a accedir a les demandes de l’acusació. No consideraven provat que jo actués mogut per una motivació ideològica –i era veritat, però admeto que sentir que li parlés en castellà em va posar catxondo–, però, en canvi, consideraven provada una animadversió meva cap al Botí per les denúncies per ell presentades (és clar que l’animadversió potser seria en els dos sentits, o més en l’invers ja que, sense entrar en tots els detalls de la història, que evidentment no coneixerien els magistrats, qui començà les denúncies, falses a més, fou ell, sense ser considerat agressor), però tampoc no consideraven raons suficients que justifiquessin la prohibició d’una hipotètica residència meva a Barcelona. Sí, està ben escrit; a aquest punt arribà la paranoia, en aquest cas, sí, esquizofrènica de l’acusació particular. Allò d’hostes vingueren que de casa et tragueren havia quallat fins al moll de l’os en els representants. Estaria bé, tots els catalans fora de casa seva i de la seva ciutat. Acabarien aplicant una política estaliniana, emparada, això sí, en l’estricte compliment de les lleis i les constitucions. I així, català a català, desplaçat a desplaçat, exiliat a exiliat, tindrien via lliure per a fer i desfer. Per a fer-nos fora i desfer el que quedés.

I alhora i mentrestant ens voldran treure el dret de vot i ens tancaran a la presó perquè hi ha risc de fuga. Clar que si em fugués, no sé si tindria molt de sentit no ja viure a Barcelona, sinó tan sols no exiliar-me.

Comptat i debatut, no publicaré els noms dels jutges que redactaren la sentència. Totalment injusta, però condicionada per informes totalment falsos, com els de les dues doctores de l’Institut Català d’Avaluacions de la Generalitat de Catalunya, on poc podien aportar els jutges; ara que considerar que hi havia intenció de matar… És clar que si els informes diuen el que diuen… Tot i així, un punt en què sí l’encertaven –per bé que era de calaix– fou que no patia d’un trastorn delirant crònic –i això que havia mostrat exacerbades ínfules independentistes…; perquè mira que voler parlar català quan en espanyol ens entenem tots… És clar que això era motiu per no considerar l’atenuant de trastorn mental; ara bé, jo m’ho estimo més, què més em dóna si consideren aquest –a més, fals, si es considera, com jo faig, que una resposta com la meva a una probable amenaça de mort no pressuposa alienació mental de cap mena– o altre atenuant davant l’estupidesa de tot plegat?

I no ens enganyem, davant del garbuix d’informes psiquiàtrics que els arribaven –tots força contrastats–, molt mèrit tenia no parar ells tan bojos com alguns volien fer-me veure: forenses (els professionals, aquests, en un rampell de no avenir-se a la moda imperant, fins i tot no descartaven que actués en un estat de trastorn; no era el cas, però de totes formes, gràcies. No sols per dir això, sinó per ser professionals, que en aquest món, psiquiatrico-psicòtico-judicial no és tan habitual), un parell del Clínic, de la psicòloga Calderón (perdó, Calderon, estava escrit sense accent. I després diran que jo no respecto els espanyols i els seus idioma i identitat; és clar que en tota la sentència, al Botí l’anomenen Borratxí; la veritat, un error –però sense mala intenció, molts accents ballaven en la sentència. I el que no eren accents– que, essent qui és, sembla més aviat una broma), per a acabar amb el del CPHB (la Model), del qual opinaven els jutges, tot citant-lo, “en el que se dice, sin ningún tipo de justificación, que se observa en el acusado un cuadro compatible con un trastorno delirante crónico de años de evolución”. Els jutges concloïen que era clarament insuficient per a poder declarar provat el trastorn (efectivament, “sense cap tipus de justificació”); i, com deien també, “no hi havia base suficient per a poder apreciar l’eximent incompleta tants cops esmentada”. Sí, tants de cops l’he malmenada, com deia el Lluís Llach, malmenada i mal mentada. Però el meu advocat també era professional i feia la seva feina.

Ai, Montesa, Montesa, així que no tenies competència per a emetre un informe… doncs a Déu gràcies! “Quadre compatible amb un trastorn delirant crònic d’anys d’evolució”. I això ho vas esbrinar tu a partir d’una conversa d’una mitja hora? Caram, quina perspicàcia! Ah, sí!, m’oblidava que jo vaig parlar en tot moment un català radical. Si l’informe el redactà algú altre, pitjor; amb aquest ni hi hauria parlat (més enllà de la presentació de l’infame informe en ingressar a la Model. Pitjor, molt pitjor).

Però com la llei espanyola, feta per a delinqüents, és la que és, comptat i debatut, pas mal de tot, que dirien a Perpinyà.

Vull fer parar atenció en aquest punt a un –punt– que és fonamental. Jo he adoptat, en tot moment, la posició d’observador i narrador dels fets a mida que es van produint. I analitzador, si es vol, des d’aquest punt de vista. I ja em costa, cada cop que llegeixo “subnorm…” com “Quadre compatible amb un trastorn delirant crònic d’anys d’evolució”, no engegar-los a… dida!, sí, i ja posats, postil·lem assassí en sèrie, ideòleg dels khmers rojos i de les SS, fundador de les FARC i Alba Daurada, instigada de tots les guerres mundials, no sols les dues grans guerres, també les locals…

Si actués com el protagonista implicat que sóc, i fes de notari de la realitat, potser actuaria de forma molt diferent. Potser diria que sóc del tot innocent (és clar!, qui no diria de si mateix que no és innocent!), potser reclamaria que, de no considerar-se defensa pròpia (posem per cas) que es considerés delicte de lesions (de 2 a 5 anys) en lloc de lesions greus i potser mai no reconeixeria intent d’homicidi. Però miro d’avaluar els fets des d’una perspectiva propera al lector.

Que ja n’arriba a donar de joc! I, com veurem més endavant, encara – potser– en podria donar més. De moment, les dues parts van recórrer. I com que el judici havia estat realitzat a l’Audiència Provincial de Barcelona, les instàncies superiors eren a Madrid. O sia, que el pompós TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) està per a assumptes menors, multes de trànsit o borratxeres; un cas com el meu requereix un altre tractament. Hom podria creure que qui engloba l’Audiència de les províncies –del llatí, terres vençudes– seria l’Audiència Nacional –de l’espanyol, nació espanyola– però no: vet aquí que vàrem –i varen– haver de recórrer als TS i/o TC (Tribunals Suprem i Constitucional). Al darrer no ho férem –suposo que ells, la part contrària, tampoc; no li veig la lògica, és clar que potser aleshores… I no fou per manca de motius sinó per una raó inapel·lable en la seva pròpia essència. No tindríem cap possibilitat de prosperar, encara que no el dirigís algun exmilitant del PP famós –que sí– però gens sospitós d’actuar amb parcialitat en casos que impliquin a Catalunya i els seus drets. Res a veure amb Pablo Pérez Tremps (aquests Pérez…), magistrat del Constitucional que fou destituït, a proposta del PP, per haver intervingut en la redacció d’un informe sobre l’Estatut de Catalunya promogut per la Generalitat. Potser no es podia acusar de parcialitat, però bastava amb la sospita per recusar-lo. Casos completament diferents, com és obvi i tots sabem. Ho remarco per si no quedava clar. No, al TC no recorreguérem perquè la raó de pes era una tan èticament i jurídica forta com que anaven desbordats i rebutjaven tots els nous recursos. Així, directament. És clar que sense deixar de cobrar, que els costos de la justícia els hem d’assumir els usuaris, que per a això hi ha unes taxes i usuaris ho podem ser tots.

Ara bé, què podíem esperar? Un contenciós Catalunya-Espanya i amb jutges que són jutges i part alhora. I, a sobre, paga.

I encara que no sempre qui espera, desespera, 3 anys faria que era a la Model, amb la vana il·lusió que es fes justícia; ai, perdó, que jo fes el llibre (no anava tan desencaminat; bé, no cal emmascarar-ho, ‘justament’ volia dir fer el llibre i justícia alhora) i ara hauria d’esperar entre 6 mesos i un any que respongués el Suprem. Perquè aquest sí que ho feia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*