Cap. 14 (5)

I he deixat per al final, la –en principi– principal part de la sentència: “En concórrer l’atenuant simple de reparació de dany (art. 215 del Codi Penal), de conformitat amb el previst a l’art. 66.1.1 del CP és obligatori –el subratllat és meu– imposar la pena en la seva meitat inferior ”, entre 6 i 9 anys, doncs. I la fixaren en 8. Com qui juga a la ruleta. I per què no 7 i mig, si ha d’estar entre 6 i 9? Sense cap explicació, 8 anys. Potser volien fer un número enter, i mira, de les 4 possibilitats, 6, 7, 8 i 9, van escollir la segona pitjor. Inconvenients de no ser equànime, tant que els agrada manifestar aquesta virtut. La igualtat de tots. Doncs entre 6 i 9, la meitat. Això seria equànime. 8 estaria a la meitat superior d’haver-ho considerat intent d’homicidi, de 5 a 10 anys. Perquè és clar, jo estaria al nivell de qui vol matar algú però no se’n surt, i a qui les greus circumstàncies concurrents obliguen a ubicar-lo en la meitat superior. Que no tingués atenuants, per exemple. El mateix cas, vaja.

Però comptat i debatut, vista la malvolença dels anteriors jutges, me’n vaig sortir prou bé. I molta filigrana per no haver considerat atenuants –el meu advocat també va presentar l’atenuant, eximent incomplet, d’alteració mental; amb l’èxit previsible– o el grau de molt qualificat, i per un sol atenuant simple, em quedo entre 6 i 9. Cal tenir en compte com és la llei espanyola, i perquè no van considerar intent d’homicidi, en què la pena és menor! País. Tan curiós és el país que em rebaixen el delicte d’intent d’homicidi a lesions, amb la qual cosa m’eliminen un atenuant molt qualificat perquè ja ha estat emprat i acabo pagant més!

En qualsevol cas, trobo patètiques les penes imposades per intents d’homicidi i similars. Imaginem que fos veritat tot el que s’ha dit de les meves intencions. Voler matar a un altre ésser i sols 8 anys? De bojos.

[Nou tros eliminat, perquè hi havia llibertat d’expressió però aquesta pot ser perillosa. I no hi insultava, amenaçava ni tan sols ofenia ningú, ni insinuava res en aquest sentit. De fet, sols estava comparant dues sentències.] Tan injusta consideraria l’una com l’altra. De fet, entrar en presó (atesa la situació del país en què estem, no hi hauria tanta diferència) en el meu cas era més un premi que un càstig. I tot i les companyies em crec més segur dins que el que vaig ser fora. I també he de dir que, lògicament doncs, m’indigna molt més el que havia de pagar literalment (l’argent, que dirien a França o a l’Argentina)… quins sants pebrots!

I per a acabar-ho d’adobar, els incòlumes protectors de la sacrosanta institució democràtica m’impedien votar. El que apuntava en el parèntesi, una presó dins d’una altra.

Però com tot, això té una explicació. Si considerem la gran quantitat de presos polítics –zero, oficialment–, de consciència, ja sigui directament o indirecta, per molt que el percentatge sigui petit davant dels delinqüents comuns, a l’hora de votar, com que dels darrers tampoc no en votaran gaires –no faré elucubracions sobre qui votarien–, segur que els surt molt a compte. Una persona, un vot. I un carall! Mentre no et condemnin per manifestar-te, per desordre públic o, com en el meu cas, per lesions –que fou la sentència, al capdavall–. D’això se’n diria estat opressor. Que ve de presó, una presó dins d’una altra. Bé, ve de pressió, però no hi hauria moralitat.

En canvi, d’aquesta prohibició de votar, me’n ric. I sabem que sempre he votat, costés el que costés. Bé, hauria de dir “havia votat”… fins que vaig entrar a la presó. Perquè no vaig poder votar a les municipals del 2009. Però no era per aquesta prohibició; molt més simple: a la Model m’impediren votar com a represàlia a les denúncies. Que començaren perquè no es podien sintonitzar tots els canals de televisió de Catalunya; que en som, de pesats, els catalans! El que deia, un premi o, si es vol, tot un honor. Sí, tot el que vulguis, Culiat, però no podràs votar. He dit que me’n reia i me’n ric.

Perquè fa uns anys, un pres –polític basc, tinc entès, com no deuria poder ser d’altra forma– va denunciar a la Unió Europea la il·legalitat de la mesura, i la UE li va donar la raó, prohibint que les sentències espanyoles impedissin votar als interns del seu estat. Com si sentissin ploure, segur que algun pobre incaut no ho sabrà o no se’n fiarà i continuarà sortint a compte. I la directiva de la UE, per sobre de les immaculades lleis espanyoles –com una Declaració Universal dels Drets Humans, vaja– s’aplica de fa més de 4 anys. Com vaig saber durant la votació de les catalanes (novembre del 2012) en una conversa-diàleg amb sord amb un intern de Brians 2, famós per haver sortit a la televisió el seu cas. D’una farmacèutica i que, com a principal implicat, acabà complint 22 anys
(perquè hi hagué una delació pel mig i no sé quins pollastres més; si no, de què?):

Jo: Quins pebrots! No poden impedir-nos votar i els jutges continuen prohibint-nos-ho a les sentències.
Ell: Sí, i de fa més de 2 anys que podem votar.
Jo: I continuen prohibint-nos-ho.
Ell: Però ja et dic que fa més de 2 anys que podem votar.
Jo: Sí, però continuen prohibint-ho.
Ell: Però és igual, fa més de 2 anys que podem votar.
Jo: Però…

Com el vell acudit de les peres, traducció a banda: “Molt bones; té peres?”; “Molt bones”; “Molt bones; té peres?”; “Molt bones”; “Molt bones; té…?”

Però feta la llei, feta la trampa. Per a acabar-ho d’amanir, a les europees de 2 anys després, sols el 5,5% dels catalans residents a l’estranger podrien votar. A la resta no els arribà la documentació a temps. I es queden tan amples. Escarxofats a les seves poltrones, panxacontents, jutges com són, com psiquiatres que juguen a ser jutges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*