Cap. 14 (4)

Val a dir que per justificar l’intent d’homicidi s’havien aferrat a consideracions subjectives i molt agafades pels pèls… què dic pels pèls! No s’aguanten per enlloc! Per a justificar que els trets no eren a les cames indicaven que anaven dirigits a la cintura (i això donava peu a considerar disparaments a zones vitals). Totalment fals, però és que si no és per sobre de la cintura no es considera intent d’homicidi.

Parlaven, per exemple, del tret que anà a la cintura dreta, quan anà al fèmur!

També congeniava la intenció homicida amb el fet que disparés 3 trets en lloc d’un, que hagués estat suficient si el que volia era lesionar-lo. De fet, era tot just el contrari. Si hagués volgut matar-lo amb un sol tret apuntant a una sola zona vital hagués bastat. Si el difícil seria no aconseguir-ho. Només en cas d’una acció ràpida per por a ser tirotejat explicaria que fossin 3 trets i que el primer (ells diuen que l’ordre no fou suficientment aclarit; ja els aclareixo jo doncs quin fou el primer: fou el que acabà al marc de la finestra, i justament hi acabà perquè no vaig fer més que treure la pistola i disparar) tan sols el fregués pel fet de no armar el braç. Per aquest motiu no s’efectuà un sol tret. Que es trobava a menys de 3 metres! D’aquí la perversitat de considerar intent d’homicidi.

Però, com deia, hi havia dos aspectes a considerar en la trucada. Si de debò s’eliminava l’avís a Emergències com a atenuant perquè havia servit per a desestimar l’intent d’homicidi, encara quedava la confessió. Carregada d’un plomall; per a ells, si ja ha servit, ja ha servit, i punt. Atenuant del tot carregat, en conseqüència, o millor podria dir “carragat”, perquè se l’havien carregat “per la cara”. Quina barra! Mare de Déu santíssima!

Que potser gosaré discutir la qüestió amb doctors en lleis? No es tractaria de discutir de lleis, sinó d’entendre el seu sentit, el sentit comú, que sempre s’ha dit que és el menys comú dels sentits, però per sobre de tot, ¿quin sentit tindria l’acció de disparar a una distància no major de 3 metres a les cames –si es vol, fins a zones de la cintura cap avall– com a intent d’homicidi?

¿I quin sentit té considerar una incapacitat laboral permanent –totalment artificiosa, encara que això el Jurat no tenia per què saber-ho i s’hauria de fiar de l’informe de l’Institut Català d’Avaluacions de la Generalitat, que l’hi concediren al Botí en segona instància, 26 mesos després dels trets si no m’equivoco, 4 mesos després de no haver-l’hi concedida– al nivell de la pèrdua de visió d’un ull? Perquè textualment: “(… ) plenamente equiparable a otros casos en los que no cabe duda que debe aplicarse el mismo tipo penal, como lo son la pérdida de la visión de un ojo y otros similares”.

Dues consideracions a fer. Una a nivell particular, ¿tenen idea de la quantitat d’excedències que el Botí va demanar amb l’excusa de cuidar la seva dona, mentre aquesta era ingressada? Evidentment ens van prohibir l’accés a la informació de les successives excedències. Aquesta ja dic que és particular; la següent sí que és totalment assenyada. El tribunal parla, subtilment, de la pèrdua de visió d’un ull. Subtilment i perversa, el que el Codi Penal diu, i així s’expressava a l’inici del capítol és “pèrdua (… ) d’un sentit”; item est, perdre la visió total, no la d’un ull. ¿Tenia mala bava comentar les excedències per a insinuar que potser no era greu la incapacitat? Jo no ho he dit, però sí que la incapacitat laboral fou buscada. Però si jo hagués tingut mala bava, ¿què dir de la interpretació sui generis d’equiparar la falsa incapacitat –ja sabem que no podia quasi parlar i ni tan sols conduir el dia del judici– amb la pèrdua de visió d’un ull, i, per extensió, amb la pèrdua total de visió?

I, a sobre, com qui afegeix amb tots els pronunciaments favorables, ells també se’ns rifen, que se’ns riuen un cop més a la cara, vaja. ¿Com, si no, es pot qualificar el pronunciament de “plenamente equiparable a otros casos en los que no cabe duda (…)”? Pronunciament plenament favorable, i sí, plenament equiparable a altres casos per mi viscuts, i sí, també amb idèntica aplicació penal: català culpable i espanyol innocent.

Que el forense diu que no es pot inferir relació causa-efecte, que l’expert en balística assegura que el pitjor tirador del món no hagués fallat a aquella distància, i…? Ja s’encarregaran de ser uns bons busca-raons, perquè de raons en trobaran.

Ara, que esperin que qui es trobi en una situació similar, que dispari a les cames i truqui als Mossos. Que esperin asseguts. Sort que no vam mostrar les fotos del detectiu privat; haurien estat considerades com atemptat contra la intimitat. Agreujant molt qualificat, segur. Passem al final de la sentència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*