Cap. 14 (3)

Per a mirar de trobar una il·lustració del desgavell de tanta estupidesa, res millor que el resultat d’una conversa-negociació entre els advocats de les dues parts. El de la seva va reconèixer que van apujar la demanda en 150.000 € directament al judici sense cap esperança de reeixir. Era tan eixelebrada la petició que ni en els més esbojarrats dels seus somnis. Apuntà la idea una becària que corria per allí (hauria anat a la mateixa escola de trepes –col·loquial, però no vulgarisme: recordo haver vist una pel·lícula d’un director francès de culte, Truffaut, tal cop?, sobre un element que desitjava superar els seus traumes trepitjant els que eren al seu abast; títol? El trepes. Potser no tindrà a veure amb ascendir sinó directament, amb trepitjar. Hi tornarem, no al film, a la reflexió. Prosseguim– que la Tona del Clínic?) i, com que no perdien res per provar-ho, la van incloure. Tan poc o gens creien en l’èxit de la demanda, que podia servir com a contrapunt a les altres demandes. Però res més, que, en lloc de cobrar-nos la minuta que ens hauria hagut de cobrar per l’ordre judicial de pagar els honoraris dels advocats de la part contrària (inclosa la becària?) que imposaria el jurat, va accedir a cobrar-ne una part (tinc unes xifres, exagerades en els dos sentits, però per confidencialitat sols apunto el fet i les esborro del text. Desolé). Sí, el pèrfid advocat de l’acusació particular, que m’hagués crucificat si hagués pogut, s’avenia a cobrar una porció per l’absurditat de la sentència. Diferència que ens regalava! Clar que aniria a comissió… (però si això no és un reconeixement implícit de la monstruositat de tot plegat, ja podem tancar la paradeta. Una raó més. Per cert, un gest que l’honorava, no m’està de més dir-ho, però difícil d’imaginar. La son té aquestes coses…).

Així que, en definitiva i per si quedava algun dubte, l’atenuant no podia ser molt qualificat per manca de bona voluntat. I, més aviat, la reducció del seu grau, com diria la Trinca, seria una mentida de molt mala voluntat.

Però quedava un altre atenuant. I molt qualificat. L’impepinable, aquest sí. Aquest no se’l poden carregar. No trobaran raons… volies te? Doncs té te, dues tasses!, com l’acudit, encara que aquí, de gràcia no en té.

I no serà acudit, però és cert que crearen dues raons.

La segona raó per a anul·lar la trucada al 061 –queda clar que altra cosa no serà, però de buscar raons en saben– no s’aguantaria per enlloc. Amb la llei a la mà, ja no parlo de qüestions lògiques o d’ètica. Després de despatxar-se a gust amb la primera raó que, per la subtilesa i perversitat que avançava deixo per al final, tornaven a apuntar que no hi havia motiu per a reclamar com a confessió la trucada al 061, ja que no s’havia fet a les autoritats. Deixant de banda que fou per equivocació, perquè és cert que no vaig trucar als Mossos com era la meva intenció, el meu advocat va aclarir que és suficient trucar a un servei públic com el d’Emergències Mèdiques. Article 884.3 de LECrim, 5è requisit, “La confessió es farà davant l’autoritat, agent de l’autoritat o funcionari qualificat per a rebre-la”. I els SEM compleixen aquesta darrera possibilitat. Ah!, doncs si ho diu la llei… Si ho diu la llei, si cal, se la passen per on volen (s’entén per què ho dic així, oi?, ho dic així perquè passar pel folre em sembla que és manllevar una expressió d’un altre idioma, idioma veí. No sé si en el llenguatge del veí ho dirien així). Fa poc, afegeixo, una diputada espanyola va fer servir l’expressió “Arco de Triunfo” al Parlament català. Evidentment és coneguda, però de gust dubtós. Molt dubtós. L’expressió.

I quina era la primera raó per a rebutjar la trucada al 061? Trucada que, com deia, tingué un doble efecte; confessió a les autoritats, abans d’activar-se el protocol de recerca i captura i avís a emergències per a una ràpida actuació abans que se n’assabentessin per una altra trucada.

Doncs, segons els jutges, com que ja s’havia pres en consideració la trucada per a rebaixar el delicte, d’intent d’homicidi a lesions, no tenia sentit (deixem-ho així) tornar a considerar la trucada com a atenuant. Potser si en lloc d’assabentar-se’n els Mossos a través de la trucada al 061 i l’activació del subseqüent protocol, jo els hagués fet una nova trucada –com era la meva intenció, al cap i a la fi, atès que jo preguntava al final de la comunicació si me n’encarregava jo de fer-ho, per bé que, creient que parlava amb ells, em referia a les ambulàncies–, aleshores es tractaria d’un atenuant diferent i es tindria en consideració? Que no s’adonen que ja estarien avisats? I que no val la intenció? Després –al dit Suprem– se’m diria que no, que no és el mateix la intenció que la trucada efectiva (tan cert com que s’excusaren en què vaig mostrar la intenció, però que no vaig fer una segona trucada). No ho sé, però a part que sempre s’ha dit que la intenció és el que val, jo no truco perquè em diuen que no cal, i repeteixo, que no s’adonen que els Mossos ja estan avisats? És que se’ls ha d’explicar tot!

I per a entendre la perversa dimensió de l’aberració en aquest punt de la sentència, aquesta donava per certa la hipòtesi d’intent d’homicidi. Més papistes que Sant Pere i més experts en balística que el considerat millor expert en aquestes contrades –per bé que el vam haver d’anar a buscar a Vielha, ni més ni menys–; ni ells sabien que el primer tret el vaig fer de sobte, sense apuntar ni sense tenir temps de fer-ho, però àdhuc aquest, el tret anava dirigit a les cames, i fent cas al Botí, els altres dos, com així fou, anaren a les cames havent estat fets des d’una posició més elevada i amb una barana pel mig.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*