Cap. 14 (2)

Havíem pagat el que se’ns havia demanat i punt. I seguit. Perquè en els seus al·legats, la fiscal reclamava 160.000 € totals. Com ja he dit, com a exemple, un conegut de la Model i Brians 2 havia pagat 60.000 € per un decés. El Jurat anà més enllà. En total, només en concepte d’indemnitzacions, vaig haver de pagar 255.000 € (sí, està ben escrit, més d’un quart de milió d’euros, uns 42 milions i mig de les antigues pessetes). Doncs els vaig pagar. Sí, doctors té l’Església… i pagats religiosament i immediatament.

Com reconegué el Jurat que s’havien fet els ingressos fins aleshores. És més, el meu advocat havia realitzat les gestions oportunes per tal que el Botí pogués accedir als diners tan bon punt s’ingressaren. I aquí no hi ha descomptes per prompte pagament. En definitiva, el Jurat no tenia on agafar-se per a anul·lar l’atenuant molt qualificat de reparació del dany. 255.000 € pagats a toc de xiulet i amb les disposicions necessàries per a facilitar-ne el cobrament.

I gràcies que no feren cas al motiu d’anul·lació de l’atenuant que presentaven els advocats de l’acusació particular. Aquests al·legaven que el desemborsament no m’havia representat cap greu inconvenient a nivell econòmic i, per tant, no es podia considerar com a atenuant. Anem a veure, no s’ha pagat el que s’ha demanat? Demanen tant, s’ingressa i punt!

O és que perquè sigui vàlid he d’anar a viure sota un pont? Si calia que es fes amb dolor i patiment podien haver-ho dit, potser hagués demanat permís a la presó per a anar en persona caminant descalç a fer l’ingrés. I a més a més, què sabien ells què m’havia representat? Perquè, afortunadament, l’accés a les meves declaracions a Hisenda els fou denegat, i encara que no representés cap inconvenient, que ni és el punt ni penso discutir, qui són ells per dilucidar tan frívolament sobre el meu patrimoni? Sigui quin sigui, s’ha aconseguit de forma totalment legal, però sigui com sigui, de ben segur que amb el seu esforç no s’ha finançat.

Qui s’han cregut que són? I per desmuntar el raonament no cal gaire res, s’ha pagat el que es demanà i punt. Doncs punt i seguit; ara, amb cinc signes d’exclamació.

Perquè per si no n’hi hagués prou amb què no hagués hagut de demanar almoines per a poder pagar la sagnant indemnització que em demanava l’acusació particular, aquesta quedà xifrada en la bonica quantitat de 400.000 €, una mica més amb extres. Per si no n’havia tingut prou. Vols brou? Doncs dues tasses!

Desfici judicial provocat per acusadors i tribunal, i cal creure que aquests no vivien a Madrid. No calgué ni esperar que ens caigués a sobre el pes de l’espasa d’un àngel exterminador vingut expressament. Estava tot just pensant en alguns experts fiscals, els àngels oficials d’Hisenda, com aquell economista, el Lafuente, que podia evocar algun narrador de faules francès, i a fe de Déu que per les maneres, centralistes, el recordava. Somreia molt –malfieu-vos-en–, però no feia cap gràcia. Se’ns presentà al país per a alliçonar-nos amb els seus estudis d’allò que anomenaríem enginyeria fiscal. En síntesi, els catalans havíem d’assumir, reiterada teoria, que els fons que van a Madrid són per a usdefruit de tot el veïnatge –que Hisenda som tots– i s’han de repercutir com a part alíquota –en llenguatge jurídic i també d’algun polític per a dir proporcional– a tota la població. Perquè aquesta és idiota.

I ho deia somrient, el paio; maldava perquè li riguéssim les gràcies, com sempre que volen fotre-te-la; primer volen caure bé. Agafeu-vos. Segons els malabarismes financers d’aquests funambulistes fiscals, era evident que els catalans fruïen tant de les seves exposicions com de les dels museus madrilenys, i tant o més que un gat de veritat, dels de la Villa y Corte. I les infraestructures i transports a Madrid, també, perquè tots som els que ens en beneficiem. I no ens queixéssim de les nostres carreteres, autovies, trens, ports o aeroports catalans, que a Madrid segur que també les sofreixen. Per bé que ni paguen el que deuen, i quan ho fan, sols en part i amb retard. I mentrestant, dècades i dècades patint tot tipus de fatalitats. Sí, ells també, alíquotament –en argot presumit. Sí, part alíquota –en llenguatge fatxender– de fruïció pecuniària compartida. Quin artista!

De ben segur que els advocats acusadors i fiscals se sentirien realitzats com a villans i cortesans.

Afortunadament, el tribunal de l’Audiència Provincial no pertany a la Fiscalia de l’Estat ni a cap departament d’Hisenda i no féu cas a les bretolades acusatòries a l’hora d’avaluar els danys, però increïblement sí que tingueren implícitament en compte aquesta bestiesa d’indemnització demanada, atès que no hi hauria lloc a considerar la categoria de l’atenuant com a molt qualificada perquè ens vam limitar a pagar allò que dictaminà el jutge instructor. Així que no vam mostrar bona voluntat en no dipositar les quantitats que demanava la part contrària. O sigui, que per a mostrar bona predisposició havíem de pagar el que volia –somiava, seria millor dir, encara que vist el vist, no tant– l’acusació particular. Que era la part a qui pagaven per a fer-nos tot el mal que poguessin. És que ni això no entenien els jutges? Uns 400.000 €, com deia. Si precisament els jutges existeixen per a mirar de posar fre a aquests desgavells tot impartint justícia. Si més no, això creia jo que era la definició. Curiosament, el tribunal no m’imposaria els 400.000 €, sinó que van arrodonir-ho, sí, tal qual, a 255.000 €. “Cifra redondeada y no la que resulta de un cálculo aritmético exacto”. Broma? No, parauleta del nen Jesús. Just? És igual; tu, paga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*