Cap. 13 (2)

Potser així se sentí amb forces de demanar 14 anys de condemna. Com si es tractés d’un homicidi, per bé que… homicidi –entre 10 i 15 anys–, aquí s’escollí la cinquena probabilitat més dura de les 6 possibles, si considerem condemnes per anys; que no tenia atenuants, jo? I això que ell estava per considerar l’eximent mental i valgui la redundància, i, cas que es reconegués la meva malaltia psiquiàtrica (l’independentisme, no la paranoia, que això l’implicaria a ell, ai, no!, perdó, era a l’inrevés), va tenir la santa barra de demanar que em tanquessin 15 anys en un manicomi! Més o menys, no em quedà gaire clar, manicomi o psiquiàtric. Ja dic que tampoc no em preocupava gaire, perquè parlava en el cas que es reconegués. O sigui, mentre no reconegués la malaltia, s’entén, perquè negar-la seria reconèixer-la; però aleshores, reconèixer-la seria negar-la, s’entén, oi? Encara millor que la negués, o no la negués i la reconegués, o la negués, renegués i reconegués prèviament. Li hauria de preguntar, que segur que n’era un expert.

Respecte a la indemnització, un cop acabà amb la dissertació político-filo-pseudolingüística-psiquiàtrica, baixant de nou a la terra –per a sortir-ne retratat–, em demanà menys de 400.000 € –no cal exagerar, menys de 400.000 €, tot un detall–; en concret, la bonica quantitat de 396.240,60 €. Més totes les costes, les seves incloses, però. Potser per això aquella idea obsessiva (que no pas malaltissa) i morbosa (que no pas paranoica) de ficar els nassos en la vida dels altres, havia volgut disposar de no sé quantes declaracions de renda, patrimoni –anys i anys enrere–, comptes i moviments bancaris i no sé quantes coses més. Es creia que sabia molt de mi, com d’allò que havia estudiat i amb quines qualificacions i tot. Tant, en sabia, que es va equivocar de domicili. Sempre he admirat el fi olfacte d’aquests perdiguers, capaços de rebuscar en els caus més recòndits a la recerca d’informació de la presa, a mig camí entre talps i… Encara que, vist el resultat, salta a la vista que molt més a prop dels primers, però, vista la intenció, molt més a prop de les segones (tant se val, quines bestioles; però no les volia ofendre). Més de 400.000 €, en total (sols cal comparar-los amb la demanda de la fiscal, que també havia demostrat apreciar-me molt; encara que no tant els meus diners).

I, com a cirereta del pastís, la traca final, l’astracanada definitiva. Després de l’exposició del meu advocat, més serena i moderada, que tampoc no calia gaire, durant la qual el meu lletrat desgranà totes les circumstàncies atenuants, malgrat reconèixer l’exageració de l’acció producte de la meva imaginació (?!). Però que va motivar, com a causa única, que actués en conseqüència per a salvar la meva vida sense voler atemptar contra la d’altri, com ho provava el fet de ser el primer a trucar a les emergències, malgrat que havia trigat una estona a poder-ho fer, atès el meu trasbalsament (que, per obrir la porta, vaig haver de deixar la pistola damunt l’estora). Per aquesta raó, el meu advocat demanava la condemna mínima per lesions, dos anys de condemna –que jo hauria complert; per la qual cosa, la sol·licitud equivalia a lliurar-me de la pena de presó sense molestar massa per l’excés de presó preventiva–, per bé que no parlà de defensa pròpia ni féu servir la figura jurídica del pànic insuperable, com en el cas del gendre dels Tous, per exemple; i reconeixia, finalment, el deure de pagar la responsabilitat civil corresponent, xifrada la quantitat de 131.425,26 €, a fi i efecte de pal·liar, en la mesura del possible –perquè rescabalar tot el dany causat era impossible–, el mal produït per la meva acció. Ara vindria la cirereta.

Contrastant amb aquesta imatge meva de compungiment, el Colombo acusador va voler mostrar la contrària, adduint la tranquil·litat que desprenia la meva trucada al 061. Tranquil·litat absoluta, qui podria negar-ho? Per això no podia desbloquejar el meu mòbil, que vaig haver de fer les primeres trucades des del fix de la meva mare. Per això en lloc de trucar als Mossos em vaig confondre i vaig trucar als Serveis d’Emergències Mèdiques. I per això, després de sortir corrents cap amunt esperitat just després dels trets, i després d’haver obert al llarg de la meva vida no sé quants milers de vegades la porta de casa de la meva mare –que fou la meva durant dècades–, per això no era capaç d’obrir-la. Tan incapaç que vaig donar temps a un veí que vivia dos pisos més amunt i que romania tranquil·lament amb la seva dona al menjador de casa seva, de comentar el soroll, decidir en aquesta conversa sortir per a veure d’ajudar als possibles damnificats per la caiguda de l’ascensor –no pas per ferida de bala– i baixar aquests dos pisos per ser a temps de veure’m a mi intentant encara obrir la porta, havent hagut de deixar l’arma sobre el felput. I el detall definitori davant de tan discurs frívol, ¿com explicaria l’advocat independentista que a aquella curta distància el 4t tret sols hagués fregat el maluc? Sí, molt tranquil, estava. Tan tranquil estava que ni tan sols sabia que havia trigat tant a obrir la porta.

Però havia arribat el darrer torn del judici. El torn de l’última paraula. I la seva cirereta.

El McCloud executor decidí cremar les naus amb l’ofensiva final. La cirereta del pastís, finalment: postulà que l’única raó que em mogué a actuar com ho vaig fer havia estat l’odi exacerbat contra els espanyols, i això, dit per un independentista com ell, faria forat. Per aquesta intolerància m’havien expulsat d’ERC poc abans dels fets; per aquesta fel catalanista no podia veure el meu cunyat, canari ell, i per aquesta hispanofòbia superlativa no podia veure tampoc la meva cunyada, andalusa, ella. Sí, no es parlà del gos aquest cop (4 anys i mig feia que l’havia dinyat; no tenia tant de mèrit).

Aquí sí, somreia, mentre pensava: “mira que m’ho poses fàcil, Catalán. Ni quan creus que l’encertes, l’endevines. Tinc la darrera última paraula i podria destrossar tots els teus arguments amb la mateixa parsimònia amb què em prenc aquesta pantomima. Ara, no malgastaré ni un segon de la meva vida a rebaixar-me i entrar al drap de les teves marcianades”.

O com que estava per sobre i tot el que deia em relliscava en les circumstàncies que érem, certament que no vaig voler donar-los més carnassa. No era mala tàctica la seva: digués jo el que digués, encara que fos carregat de raó i amb ple coneixement de causa en, almenys, dos dels tres exemples que havia posat, seria fer-li el joc, fer rebrotar totes les teories i conspiracions, i, com se sol dir, remenar la m… (amb perdó per l’expressió). Així que, efectivament, no vaig gastar públicament ni un segon de vida per a rebatre la cirereta del pastís. Però vaig ser ràpid de reflexos aquell dia i, pocs instants després, quan vaig passar pel seu costat, tot feliç i somrient, li vaig dir: “Catalán, jo a les nits dormo la mar de bé, amb la consciència tranquil·la. Tu, segur que no”. I sols va poder esbossar un somriure. Totes [tros liquidat] somriuen quan aflora el seu instint [ídem “finiquitat”]. I segreguen salivera, que en necessitaran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*