Arxiu mensual: maig de 2017

Cap. 16 (i 8)

Tercera i més lancinant fita, com en una estació del Via Crucis, com quan Jesús cau i instaura la Santa… no, aquest era massa fort. Sant Tornem-hi: tercera i darrera fita –per ara–, aconseguir que vulgui fotre el camp. Allò que ni els altres. “Condemnem l’acusat a romandre en presó a l’espera de judici –bla, bla, bla– per risc de fuga”. Risc de fuga? Jo no me’n vaig de Catalunya ni que hi hagi un cataclisme. Bé, potser si l’assistenta social veu bé –atès que casa ma germana seria la llar d’acollida– foragitar-me a les Illes Canàries… Traïdors! Això em recorda la fantàstica i exuberant dona pecadora que va a confessar-se davant de Déu del seu adulteri. El capellà li pregunta qui l’ha acompanyada en l’acció; ella s’hi nega. Ell insisteix i ella s’hi torna a negar, i ell torna a insistir, que si no sap qui ha estat no la podrà absoldre i viurà tota la vida en pecat; que no passa res, que ell està curat d’espants, que n’ha vist i sentit de tots colors. Així que, finalment, ella hi accedeix i li confessa:
-Sap la parròquia de dalt, que la porta ara un capellà nou, que ha vingut directe del Seminari, i que… És que, mossèn, és que és molt fort…
-Sí, ja sé quina parròquia és i qui vols dir, però em vols dir d’una vegada amb qui vas faltar als manaments de la llei de Déu?
-Doncs amb el capellà nou.
-Molt mal fet, filla meva, molt mal fet! La teva parròquia és aquesta, la teva parròquia és aquesta!

Doncs fiqueu-vos-ho al cap, la nostra parròquia és aquesta, la nostra parròquia és aquesta. Si hem de pecar que sigui aquí. Ostres!, això em converteix a mi metafòricament en adúltera pecadora, en voler fer el salt a 3.000 quilòmetres. M’estaria bé, perquè em puc haver passat tres parròquies. I que Déu em perdoni. I posant-me, ara sí, seriós del tot, mai no agrairé prou l’educació que em van donar els jesuïtes. Va ser un jesuïta qui, als 12 anys, ja mort el meu pare, em cridà per a fer-me veure la necessitat de tenir descendència. Deixem-ho aquí, però a Déu el que és de Déu. Mai no en parlaré malament, mai.

Però ells, i no els de l’altre costat, no sé si saben el que fan, però el que fan no es mereix el perdó de Déu.

Malgrat el to jocós, se’n poden extreure corol·laris col·laterals. A part fer extensiu el context humorístic per a comentar defectes de forma en casos com cabassos, potser per a no insultar directament, o fer contrastos estètics, no com a menyspreu, simplement per a entendre’n el fons. No puc considerar ser masclista dir que una monitora llesta era maca quan així evito dir, directament, que la lletja era idiota. Faig broma fins de les religions, però espero que s’entenguin les intencions. Ho acabo de dir seriosament. Mai n’estaré prou agraït de l’educació dels jesuïtes; sense aquesta no estaria escrivint això. A Déu pregant…

Però, com deia la cançó, mai utilitzaria la violència. Llevat que la volguessin utilitzar en contra meva. I, aquest és el rerefons, si algú m’acusés d’usar violència verbal o fer mofa de sacrosantes institucions o ser políticament incorrecte, que quedi clar que jo sempre he advocat pel diàleg. Jo, en el llibre, puc fer acudits de les seves lleis i la seva aplicació; ells, a les nostres els hi passen el ribot, primer, i després se les passen pel folre i manilles. I això sí que no fa gràcia.

Que els reis no són reis per lleis divines; ho són perquè els seus avantpassats s’ho passaren divinament. I ja no som al segle XV, ni als XVI, XVII…, encara que tindré els meus dubtes quan em vegi obligat a escriure el llibre com ho hagués fet als segles XV, XVI, XVII… Però aquests són els corol·laris; nosaltres enraonem, ells, amenacen; nosaltres raonem, ells, ni qüestionen les seves divines lleis, constitucions, unitat i monarquia. I s’escuden en un ridícul i risible “tots som iguals”. Sí, davant la llei. Tan tancats, uns, i tan oberts, ingenus, altres. Serem el que serem, però iguals, no ho som. Ni de lluny. Adéu, Espanya!

Conclusió: Hi ha evidències que clamen al cel. Per què el Botí dóna dos copets a l’espatlla a un Mosso, però s’inventà que m’havia vingut a detenir una parella de la Policia Nacional? Perquè podran dissimular-ho com vulguin, però, cita bíblica, pels seus fets els coneixereu. I com que la terra nostra és aquesta, hi ha obvietats que no necessitarien metàfores. Llet Nostra va aparèixer com a resposta a l’actitud anticatalana de la marca Pascual; aquesta, poc després, s’excusà i es rentà la cara amb la fàbrica de Gurb. Dos copets a l’espatlla. A mi em representà quasi 4 anys a la Model sense comprar sucs. Pel que m’han dit, la Pascual, a hores d’ara, amb l’ajut de Puleva, Central Lechera Asturiana i Danone –qui t’ha vist i qui et veu, valga’m Déu, origen català i asèpsia total, actualment; sols cal mirar els envasos, res de l’origen– vol enfonsar Llet Nostra. Què hi fan aquí? Punyalada rastrera. Per molt que ho vulguin dissimular, som diferents. És inherent als gens. Continuaríem a Brians 2, però escriuria el llibre aviat. Que la vida continua. A Déu gràcies.

Tot això em recorda una bonica cançó de Kenny Rogers, cantant country nord-americà: “The coward of the county” (“El covard del comtat”). Diu: “Promise me, son, not to do the things I’ve done. Walk away from trouble if you can. It won’t be your weak if you turn the other cheek, (… ) you don’t have to fight to be a man”. Que traduït, seria, més o menys: “Promet-me, fill –per bé que a la cançó es diu que era un nebot, que m’agrada ser precís–, que no faràs les coses que jo he fet. Fuig dels problemes si pots. No serà feblesa teva si tu pares l’altra galta (aquí ve un tros que no recordo, però l’important és el que ve ara), no has de lluitar per a ser un home”. Passen coses, a la cançó, com a la vida, i acaba la cançó amb aquesta frase: “Sometimes you have to fight to be a man”; traduït, exactament: “A vegades has de lluitar per a ser un home”.

Conclusió 2: Bé està allò que bé acaba. Haurà estat un plaer.

Cap. 16 (7)

Bé, per tot plegat, cap a finals de gener o principis de febrer de l’any de les peripècies en curs, 2013, jo ja havia sol·licitat una entrevista amb l’assistenta social. Que seria l’única de tota l’estada al mòdul. Com que veia, veient com les gastava el cap de mòdul, que tenia mala peça al teler, i tot i les bones paraules del psicòleg de mirar de convèncer-lo per al canvi de mòdul, vaig procurar una altra tàctica d’escapament, via fugida de Brians 2; ja que consideraven que no tenia sentit canviar-me de mòdul. Passades les presentacions:
–Miri, resulta que tenen el meu domicili equivocat, i a mi em tocava Quatre Camins, a La Roca del Vallès –i com que el Vallès no hi ha res…
–Sí, però ara ja està aquí. No és tan senzill. Sí, veig que l’adreça que tenim és aquesta. I hi viu sol allí, a casa seva? –A la de debò.
–Doncs sí.
–Ah!, aleshores no ens val. Ha d’haver algú al domicili perquè s’entén que l’han d’acollir.
–Acollir? –quina acollonada, amb perdó; ser un acollit a casa d’un; sí que sembla un acudit–. Però si és casa meva.
–Ja, però són les normes i no se li pot concedir el canvi si viu sol.
–Home, tornar a la Model –tan baix hem caigut, Déu meu!– no estaria malament. La meva mare és gran, va amb cadira de rodes –és veritat, per un petit accident; però està bé, gràcies– i viu molt a prop de la Model. Seria la forma que pogués continuar veient-me –que de mare només n’hi ha una, poca broma. La broma seria que fos l’única forma que pogués venir-me a veure, com si calgués anar a la Xina. Això sí, després de caminar una hora no fa gaire, em deia: “Em canso, ja no sóc el que era”; conxo!, i jo em cansaria. Perdoneu. Continuo.
–No, no, a la Model, impossible –com parlar amb una paret, i per a donar-s’hi cops de cap. No és no, agradi o no.
–Estic pensant –i era veritat, aquí vaig estar ràpid i encertat–, si es tracta de tenir algun familiar que t’aculli, ningú millor que ma germana. Viu a Canàries –més baix que quan vaig suggerir la Model, però la necessitat obliga, havia estat lúcid. Si m’ho permeteu. Torno–. I m’hi podria traslladar.
–Caram, Culiat! Entra demanant un trasllat a La Roca i als 5 minuts ja se’n vol anar a Canàries. Miri, sap què farem?, només porta 3 mesos, quan en porti 6, s’ho pensa bé, ve i en tornem a parlar.

No calgué, ja m’ho havien tret del cap, La Roca estava sobresaturada; Canàries pitjor, i malgrat el que es comentava, el tracte no era millor. Trigaria molt més a sortir de permís. Permís, i…? Però sí, hi havia un curs a distància a seguir. Per a poder escriure el llibre. Continuarem a Brians 2, doncs. Però, entre nosaltres, això ja fou no el petó de Judes, no, això ja fou el tercer cop que sant Pere renegava de Déu nostro Senyor abans que cantés el gall.

Havien aconseguit tres fites de Guinness; així de bèstia era l’assolit que ni els espanyols, que se suposava que eren els que havien de reeixir-les, ni amb els seus mitjans poderosos ni amb els seus elements maliciosos en els seus millors moments havien arribat a atènyer.

La primera fita, trencar-me les ulleres. El que no havia aconseguit el Botí el dia de la baralla quan sengles eines òptiques volaren en contra del seu règim habitual de moviment, ho assoliren els serveis de paqueteria de Brians 2. M’hi entraren les ulleres que duia el dia del gos i els cops de puny, i que sobrevisqueren al vol amb caiguda lliure. Amb una sola esquinçadeta, i mira que eren primes, fràgils i delicades. Ergo, cares. Vaig pensar que me les cobraria com a part de la sentència del judici que es faria el novembre del 2007. Vana il·lusió! Com recordava, fa poc, el que va dir el futbolista aquell, que va passar –la fe dels conversos– del Barça al Madrid: “¿De dónde es el denunsiante? ¿Catalán? Grasias, no hase falta desir nada maas!…”. Doncs a les primeres de canvi, a Brians, ja havien canviat d’estat. O millor, transmutat. Entraren per paqueteria com ulleres i en sortiren fetes un nyap.

Qui no es consola és perquè no vol, però ja estaven amortitzades; en tinc unes altres de molt noves, i la graduació crec que havia quedat una mica antiquada. Ara, no deixen de ser el que són. I fins aquí puc escriure. Perquè podria considerar-se un accident i no tindria més importància. Accident? Què li va dir Jesús a Judes al Sant Sopar, just quan va veure que hi havia portat pa Bimbo? Molt fàcil: “Judes, on són els cromos?”. Doncs de veritat us dic: “Judes –en plural–, on era la funda de les ulleres?”.

Segona fita: no deixar-me votar. Allò que no aconseguiren tots uns jutges amb les seves lleis, Codi Penal i Constitució, amb la sentència que m’inhabilitava per a poder votar durant tot el temps de duració de condemna, a la Model ho aconseguiren a la votació de les municipals del 2009. Després de diverses denúncies al JVP i instàncies a diverses ídem per a veure la instància enregistrada cap allà el 5 d’octubre de l’any del Senyor 2011 –cito la data de memòria–, varen concloure la polèmica amb la pèrdua del llibre d’instàncies.

Quan Judes, que era al darrer sopar, amb Jesús envoltat dels seus apòstols, dotze més un, anava a repartir els 30 grams de cocaïna que acaba de dipositar sobre la taula per a animar una mica la vetllada –perdó, no sóc gaire de Missa, però aviat m’hauré de confessar; bé, tot sigui per la causa– i Jesucrist va esternudar tot enviant a pastar fang la preuada i molt cara mercaderia, ¿què digué Judes? Molt fàcil: “N’hi havia o no n’hi havia per a matar-lo?”.

Nota: No confondre els personatges. Jo no he pres mai drogues (la prova: avui m’han tornar a explicar l’acudit i, pel que sembla, m’havia passat: han dit “3 grams”. Tot i que la Laquinta no ho veuria clar). Als altres sí que n’hi havia, o no hi havia per a matar-los?, metafòricament parlant.