Arxiu mensual: maig de 2017

Cap. 17 (2)

Si tota la seva argumentació és que no hi era…, paraula contra paraula, però coi!, quina casualitat que qui em demanà el carnet d’identitat sense ni mirar el de la UNED –secundari i irrellevant– fos allí quan no li tocava. “Oh!, és que vostè va disparar” –i a matar–, però hi ha petits detalls. I què hi feia ella allí? Si no li tocava. Però, com a les pel·lícules, no existí el crim perfecte. Hi hagué un però. He dit que la lladregota s’imaginà que no hi hauria ningú que pogués confirmar que jo havia fet l’examen. Ningú? La vida porta sorpreses. La Yolanda era a la porta de l’aula quan en vaig sortir. Vaig estar-hi xerrant també després de la segona part de l’examen, la d’11.30 a 13.30 h, perquè s’havia deixat la calculadora a dins i estava esperant que la deixessin entrar per a recuperar-la. Quina xamba! Això no passa ni a les pel·lícules, a la vida real pots tenir problemes amb unes tisores, però deixar-te una calculadora…, és com si et truquessin per a dir-te que a l’assassí se li ha escapat que et va voler llançar el gos perquè et trinxés. Aquestes caramboles deuen passar un cop en unes quantes vides, i els astres s’han alineat tots dos cops en aquesta. Espero tenir més sort que amb el testimoni veïnal. Encara que de la Yolanda no sé on viu ni com localitzar-la.

Vam continuar xerrant una estona, em comentà que volia deixar la UB per entrar a la UPC, però que el Cap d’Estudis li havia dit que esperés un any més a veure com li anava el curs, el mateix que em va dir a mi, així que segurament ens retrobaríem tal dia com aquell, 14 de setembre, però en un any, quan comencés el curs 1998-99.

Jo vaig mirar de retrobar-me-la abans, quan la buscava perquè testifiqués que m’havia vist sortir de l’examen que em feren desaparèixer i haver-hi estat era raó suficient per tenir nota, atès que no es podia marxar sense lliurar-lo. Vaig trigar 3 mesos a saber on vivia, perquè a la UB no queien en qui podia ser. Fins que per les característiques, una amiga que feia Mates a la UB va caure en qui era. Vivia a Vilanova, no la vaig trobar a casa seva, però vaig deixar-li una nota dient que em truqués perquè podria necessitar el seu testimoni pel que havia passat. Em va semblar d’ètnia gitana i em va alegrar, creient per la història de l’honor entre els gitanos que ho faria. I sí, ho va fer, trucar-me. La resta són històries. Em trucà per a deixar-me un missatge que se n’anava a viure a l’estranger i no em podria ajudar. I allò de fer la carrera a la UPC el curs següent? I sí, no ens va ajudar, devia ser veritat que se n’anava a l’estranger, perquè per la UPC no hi aparegué mai.

Els cursos a distància tenen aquests inconvenients, perquè segurament no pots enfrontar-te als problemes cara a cara. Perquè malgrat les dues instàncies –dins del termini– que vaig presentar per a matricular-me a l’IOC, el director docent de Brians 2 no em respongué; per tant, no es podia donar per acceptada la meva sol·licitud, i a mi no se’m deixà matricular. I comptant les dues instàncies presentades l’any anterior per a parlar amb en Pere Albert, el director docent, ja n’eren 4, i encara no l’havia vist.

Aquí, quan em queixés que no m’havien deixat matricular quedaria bé dir allò de “todo el resto de solicitantes se matriculó sin ningún problema”, com em podrien haver dit per l’examen de la UNED; o com em digué el jutge del JVP núm. 1 en referència a no haver pogut votar el 2011, “el resto de todos los internos que lo solicitaron pudieron votar sin mayor dificultad”; alguns –per cert–  perquè els vaig assabentar jo de la possibilitat de fer-lo; o com digué el Botí respecte el judici del 2009, “fui declarado inocente”, o com els veïns deien del seu gos: “es tranquilo”. I…? Que potser estem jutjant altres alumnes, altres interns?; que potser aquests han contestat en català, presentat alguna denúncia?; que potser he dit mai que no declaressin innocent al Botí, o potser he dit que no ho era?; que he dit mai que el gos ataqués tots els altres veïns, o potser dic que sí que ho havia fet amb algú altre? Res, petits matisos, petits detalls.

La qüestió és que el Pere Albert no es presentà, malgrat les gestions fetes en aquest sentit i en les de matricular-me com fos. Ara tenia la titulació, però no era suficient. Si no responen les teves sol·licituds, com si fossis Papa de Roma. Contràriament, els de l’equip de seguiment seguien intentant que fes el programa. No el programa, el curs, volia fer jo. Mira que sembla fàcil.

No feia aquell programa; el devi, de delictes violents. Però no estava en contra de fer un programa. Havia parlat amb un conegut de la Model, que es trobava al mòdul 13, el de violadors i pederastes; ell sempre m’havia explicat que l’havien empresonat per haver-se introduït subreptíciament en els fitxers informàtics de diversos bancs i haver-los polit una bona quantitat d’euros.

A ell, aquell anys, també li havien impedit fer el programa corresponent però, en canvi, sí que li havien explicat un motiu, i semblava força coherent. Tenia una ordre d’allunyament. Durant un any no podia tocar un ordinador; així que esperaria al 2014 per a fer el programa que li corresponia, el relatiu als TOC, trastorns obsessivo-compulsius. I això em donà una idea, jo demanaria fer aquest programa. No em vingué la idea per a canviar de mòdul, sinó que vaig considerar-lo molt més escaient per a mi que no pas el devi. Poc o gens escaient el dels TOC, val a dir, però molt més escaient que el devi, fins i tot si es considerés gens escaient.

Així que li comento al psicòleg de fer aquest programa i, de retruc, podria canviar de mòdul, no el 13 –tanmateix, mal número.
–He pensat que el programa de TOC seria molt més adient per a mi.
–Que pateixes de trastorns obsessivo-compulsius?
–No, però podria considerar que, a vegades, m’enganxo a l’ordinador i m’hi estaria hores, per a disgust i desgràcia de molts.
–Home, no sé si això seria suficient.
–Bé, però sí més escaient.
–Potser sí, la llàstima és que aquest programa no el fem.

Sí, llàstima, hauria de continuar al mòdul. Però com bé diu la dita, s’enxampa abans un mentider que un coix.

Per a convèncer-me de fer el programa, treballaven en equip, que jo anomenava de seguiment, quan m’han fet veure que es diu de tractament, per bé que atès el cas que faig als protocols penitenciaris, podria continuar tractant-los de seguiment. Encara que de seguiment no em sembla gaire escaient. Seguim.

Capítol 17. Nova convocatòria i altres històries

Així que esperava amb candeletes l’arribada del mes de març per a matricular-me al curs a distància per l’IOC, Institut Obert de Catalunya. Com us estimo! Sense les complicacions d’una carrera; sols faria el mínim, una assignatura per semestre i obligat, en no tenir convenis amb la UOC (el mateix, però amb Universitat), no anava a matricular-me a la UNED! Un pot, en cas de necessitat, dir d’anar a viure a casa de la germana i el cunyat (ep!, dir d’anar; viure sols nominalment i en règim d’acollida, o sigui, virtualment, res de debò, tenia altres llocs on anar a viure), però d’això a matricular-me on em van fer desaparèixer un examen per parlar català?… ni de conya! Abans faig el programa i em declaro culpable.

Per cert, el que vaig dir a la UNED perquè desaparegués l’examen va ser: “Molt bé”. I prou, com qui diu: “¿Homicidio? Ah!, homicidi”. I sort que no vaig dir: “Què s’empatolla?” o “Quines ganes de tocar el que no sona!”. M’explico. Perquè si el llibre va de les conseqüències de viure col·ligats amb els veïns i passa el que passa, encaixa perfectament. Com encaixaria perfectament en un llibre que parlés de catalanofòbia o de si n’és de gran!, el seu amor per nosaltres.

Així doncs, mentre treballava al CIMNE, Centre Internacional de Mètodes Numèrics a l’Enginyeria, vaig creure convenient assistir a unes classes sobre elements finits (que havia vist molt per sobre en fer Camins), que era el que més es feia servir a la feina. I una cosa portà a l’altra. I si en lloc de fer d’oient unes assignatures, faig la carrera? Reconec que em va fer il·lusió, però no volia deixar la feina. No m’acceptaren d’entrada a la UPC (no era suficient una declaració de bones intencions per a matricular-m’hi –després de tants anys de no estudiar–, per a garantir un rendiment mínim, i molt bé que van fer) i, com que passà el termini de matriculació a una carrera similar (com m’aconsellaren de fer, durant un any de prova, a la UPC), mentre m’ho acabava de rumiar, no em quedà més remei que matricular-me de Matemàtiques a la UNED (que no deixava de tenir la seva lògica, si volia treballar i estudiar Matemàtiques i no hi havia un altre lloc on fer-ho a distància). “¿Que es vol matricular? Porta els diners? Sí?, doncs cap problema”. El problema vingué després.

Faltava poc per a acabar l’examen d’anàlisi i jo estava resolent un problema, quan una vigilant (vénen expressament de Madrid per a controlar-nos, i no perquè no hi hagués prou personal al Vapor Universitari de Terrassa, però aquests estaven per a fer fotocòpies si faltaven exemplars d’exàmens, com passà alguna vegada) se m’acosta i em comença a remenar els papers, potser imaginant que estava copiant. En no trobar res estrany, per a fer valer la seva autoritat i dissimular que potser es pensava haver fet el ridícul, em mou uns centímetres de lloc la tapa del radio-casset del cotxe i em diu: “Esto estaría mejor aquí, ¿no le parece?”. Jo, per a no perdre temps, li responc: “Molt bé”. Alça Manela! Com es va posar la paia!, se li va assentar fatal: “¡A ver, el carnet de la UNED, el carnet de identidad!”, com en els temps del NO-DO, no tan llunyans. Sols faltà que em digués: “Y de pie, cara a la pared, piernas separadas y manos sobre la cabeza”. El carnet de la UNED, ni se’l mirà, perquè no digué res del fet que no hi dugués la foto, però, de l’altre, es va quedar amb el nom. La següent convocatòria, va venir expressament per a veure si em podia localitzar. No li tocava venir per sorteig, però es va canviar amb una altra funcionària.

Ja m’imagino la conxorxa: “Oye, “cari” ¿me puedes hacer un favor? Mira, como te ha tocado ir a Tarrasa, yo tengo un asuntín pendiente allí, uno de Matemàrticas, ¿no va el tío y me contesta el catalán cuando yo le hice una precisión en correcto –y educadamente– castellano? ¡Manda narices, el tío! Pues eso, “chati”, que me iría muy bien que me cambiaras el destino y así veo si lo pillo y… ¡se va a enterar el “molbé no sé qué!, así les hago desaparecer el examen, que no sé qué se creen con el rollo este del catalán y las autonomías. ¡Hasta dónde íbamos a llegar! (…) ¿Que sí? ¡Ah, pues muchas gracias, amor; te debo una, ya sabes, que pa’ eso estamos! ¡Hala, un besazo y que te lo pases bien!, que no te quejarás, ¡que de vaya destino te has “librao”, eh, guapa!

I sí, em va retrobar, aquell dia, diumenge 14 de setembre (s’havien hagut de quedar més dies dels habituals, perquè la Generalitat havia aconseguit que el dijous 11 de setembre es considerés festiu a tots els efectes, fins i tot per a les convocatòries de la UNED, i els exàmens que s’havien de realitzar aquesta data foren traslladats al diumenge. Apa que no tindria de ganes de retrobar-me! Curiosament, a l’endemà començava la carrera a la UPC; aquell any, 1997, vaig tenir una tarda de diumenge de vacances).

Aquell diumenge hi havia molta gent examinant-se de diverses carreres. De Matemàtiques, a la primera sessió, de 9 a 11, només ens examinàvem dues persones de la matèria corresponent, topologia general. Com que la segona part de l’assignatura, topologia algebraica, era més fàcil, l’altra persona, Yolanda Yerpes Ruiz, ja la tenia aprovada, no se n’examinava. Ho sé perquè vàrem estar xerrant a la sortida de la primera part…, i de la segona, aquella en què em desaparegué l’examen i curiosament aquella en què només m’examinava jo de matemàtiques i, conseqüentment, no tindria companys que poguessin testificar que jo hi era i, per tant, havia fet l’examen. Perquè no pots sortir de l’aula sense lliurar-lo, encara que estigui en blanc. És important remarcar-ho perquè, poc temps després, a un diputat gallec del PP que havien enxampat fent trampes en l’examen li van demanar que el lliurés i ell s’hi negava al·legant que no havia escrit res. De res fou el que li serví l’excusa. El que passà després, ja és secret de sumari. Del meu examen, jo no podria testificar que havia vist l’examinadora de la convocatòria anterior (una de les tres que apareixien a la llista de vigilants i que no repetirien a la de setembre), qui, lògicament, diria que no hi era (que no ha vist la llista?) i no hi hauria ningú que pogués rebatre-ho assegurant que jo era a l’examen.