Arxiu mensual: abril de 2017

Cap. 15 (4)

He parlat de quan vaig córrer a la Divisió d’Honor d’atletisme, a Salamanca, els 3.000 obstacles, dia que, per cert, vaig dormir a gust, perquè vaig guanyar a un dels de casa per menys d’un metre. Ell, segur que no hi dormí durant dies. Era la segona i última jornada de la lliga. La primera (que no vaig córrer perquè la vigília corria els darrers 5.000 metres de la lliga Universitària i no podia fallar, per l’equip d’Arquitectura –el més fort fora dels d’Educació Física– i per mi; si no corria, era l’última cursa de la temporada regular, i en no haver-ho fet abans no podria competir en la final de l’universitari estatal) corríem contra el Barça (jo era al Club Natació Barcelona, encara que, amb el temps, me n’aniria al Barça per qüestions polítiques) i la Reial Societat. La qual cosa, indefectiblement, ens impedia participar en aquella època a la final dels guanyadors dels 3 triangulars de la primera jornada i on es decidia la Lliga, perquè al Barça no el podíem guanyar. I així cada any. I així cada any sols hi havia un equip català a la final.

Som iguals per a ells? No ben bé, a la final d’aquell any, per exemple, hi eren els dos equips de Madrid (un d’ells format per tot els atletes que estiguessin fent el Servei Militar), perquè, efectivament, hi havia dos equips de Madrid a la competició. Que, com els dos de Sant Sebastià, no havien competit junts el primer dia. Per als de Guipúscoa, en canvi, fou una autèntica desgràcia. Foren els dos que baixaren de categoria. I no cal saber gaire d’estadística per veure que si això passava any rere any, no era casualitat.

Cal entendre que fer trampes en atletisme és més complicat que fer-ho en esports on hi ha àrbitres. A una competició atlètica hi ha ‘jutges’ que fan exactament el mateix paper que els àrbitres, sols que ho tenen més fàcil –o difícil, si el que volen és fer trampes–. Han de dirimir si un corredor n’ha empès antireglamentàriament un altre, si ha trepitjat la línia o s’ha passat de la zona per a passar el relleu; això sí, normalment a vista, sense l’ús de noves tecnologies, que tergiversen el sentit de l’esport.

Amb l’atletisme cal ser una mica més sibil·lí. Potser no gaire més en la confecció del calendari, però sí en d’altres aspectes. Per a arribar a Salamanca vam trigar moltes hores sobre l’horari previst perquè no vingué l’autocar previst a recollir-nos a l’aeroport de Madrid quan era l’hora. No sé si el que vingué finalment era de la mateixa companyia o d’una altra empresa. El que sí sé és que es van fer un munt de trucades i que vam haver d’esperar força hores. Casualitat? Casualitat o no, presa de pèl. A una competició de màxima categoria a nivell estatal de futbol podria passar? Si més no, no, a segons quins equips, i no caldrien discerniments de màxima categoria o futbol. Per cert, al Barça de futbol l’amenaçaren de treure 3 punts si arribava tard a Pamplona, després d’enganys i falses promeses, un dia de vaga. Ho tindria més fàcil l’Almendralejo de Abajo en petanca.

Potser per a compensar l’endarreriment de l’autocar, l’endemà, les proves començarien mitja hora més tard de l’horari oficial. Llàstima que no ens avisessin fins al mateix matí. Tots els atletes érem al vestíbul de l’hotel, preparats per anar a les pistes d’atletisme de l’Helmàntic (adjacents a l’antic camp de futbol). On, uns anys abans, un entrenador ens comentava una altra broma que fou la no homologació d’un rècord estatal de 100 m d’un atleta del club, en Carbonell, que va treure més d’un metre al segon (més que la que jo en els 3.000m obstacles de Salamanca), l’atleta local Sánchez Paraíso, posseïdor etern del rècord citat. Van donar al Carbonell el mateix temps que al segon; no a l’inrevés, s’entén, oi? Així el Carbonell no fou mai recordman estatal dels 100 m. Cosa que queda en els llibres.

No vaig conèixer el Carbonell, però fou, sense saber-ho, en haver anat al Brasil, Suècia i Sud-àfrica, el causant que jo corregués. Encara que el turisme, jo, el fes mitja hora per Salamanca aquell dia. Com ho explico.

No cal saber gaire d’estadística, tan sols una mica de números. Cosa que a vegades també els costa. Recordo una discussió internàutica de fa una pila d’anys en què es debatia –tema difícil d’entendre, val a dir– si el valencià era o no diferent del català. A mi se m’acudí dir que, senzillament, ¿com es podia dir que ho era si qui reconquerí el País Valencià als moros eren les tropes de Jaume I, el Conqueridor, formades majoritàriament –deia jo, ves a saber– per gent provinent de terres de Ponent, d’aquí que a València es parli un català occidental, com a Lleida? Doncs em respongué un erudit dient-me que el percentatge de catalans en la reconquesta de València era el 12%. El 12%!, no pas l’11, el 13, o l’11,5, no; em digué el 12%. Tanta gràcia em va fer l’eixerit historiador que li vaig respondre que estava equivocat, que havia investigat, però que, malauradament, no s’hi havia fixat prou bé, hi havia una coma, no era el 12%, era l’1,2%. Molta gràcia, sí, em va fer. I ara, que es prenguin un got de cafè. Salut!

En saben tant, que falsegen la realitat; som tan iguals com podrien ser-ho amb els italians i ens estimen tant que gairebé ens maten. Però això sí, ells van tots a una, banquers, directius, comitès, tribunals i, per descomptat, policies i tots els mitjans. Com un PPSOE qualsevol, però més patètic, alguns d’aquí els van darrere tocant el flabiol, com un PPSC qualsevol. Gürtels, tresorers, alcaldes i ERO; com va dir la lluitadora basca Maide Unda, com volen que els donin la celebració dels JJ.OO.?, si és un país de xoriços. Guaita, la independència ta,bé fóra bona per als espanyols: tindrien un bon argument per a aconseguir els JJ.OO, que no s’hi han fet mai. Això sí, quan des de la cambra canària de comerç demanen més diners, no s’estan d’adduir que no ho fan per qüestions polítiques, com altres. “Com altres”, perquè quedi clar si no s’havia entès.

Érem a l’estiu del 2012, havent-me suspès vis-a-vis, comunicacions orals un mes i dinars amb la família durant un mes; comunicacions amb la meva secretària, durant tres.

[Nota: Si algun lector perspicaç aprecia algun desfasament temporal en la narració, que no s’esveri. No concorda l’ordre dels capítols amb el de la seva escriptura, cert. Els darrers capítols, per exemple, escrits abans de Setmana Santa, ho foren abans que aquest. Coses del directe i de ser a la presó, per a no perdre temps mentre esperava que m’arribés documentació; bé, que m’arribés i me la deixessin entrar. País…, si ho fem per ells, que Madrid no deia de fer el ridícul, elecció rere elecció, per a seu olímpica, mira que en som, d’altruistes.]

Cap. 15 (3)

Però no m’anava a aturar aquí; m’acusaven en l’expedient d’incomplir dos articles que parlaven d’introduir drogues o productes estupefaents i armes o atuells susceptibles de ser-ho. O sigui, que treure una carta és sinònim d’entrar drogues o armes. Evidentment. Ja m’era igual tot, havien passat qualsevol límit tolerable. La vaga de fam prevista me la tragué del cap el meu advocat. Però quan m’arribà la notificació oficial de l’expedient, a la qual podia presentar recurs, el que vaig presentar fou, en un tros de paper, aproximadament el següent text: “Evidentment que vaig voler passar una carta en el vis-a-vis. Si em roben la correspondència laboral, òbviament tan perillosa com introduir armes o drogues, no pretendran que em fiï de les seves vies. A Madrid estaran contents –tot aquest darrer tros és textual, me’n recordo perfectament–, allà on ells no arriben els tenen a vostès per fer la feina bruta. Ara, vagin-hi a veure què els diuen.” I a partir d’aquí firmaria amb gargots el nom Boncopdefalç. Ja no calen caretes. I si Roma no pagava els traïdors, què esperaven, que Madrid ho faria? No vaig gosar aleshores afegir, després del diuen, “com se’n riuen”. Però s’ho mereixen.

Si ja solien no respondre les instàncies que els presentava, vaig imaginar que ja me’n podia oblidar a partir del pamflet. Rés més lluny de la realitat: la primera que vaig escriure per un tema relacionat amb un notari me la respongueren als 2 dies. Però ja havien començat les hostilitats i jo anava llançant alguna pulla de tant en tant. “Com que van assegurar al JVP que posarien tots els mitjans adequats per poder sintonitzar el canal Esport 3 quan tinguessin els recursos suficients –i era veritat que ho havien assegurat– i sé que amb altres models de televisor ja és possible captar-lo, mentre que no en el meu, els proposo dues solucions: em retornen els diners del televisor, atès que es tractà d’una compra fraudulenta o me’l canvien per un model nou”. Aquesta sí que recordo que no me la contestaren.

Perquè, per aquelles coses de la vida, com començà tot? Un assumpte fútil, tal cop? Segur, sobretot per qui no el pateix, per qui impedeix que visquem com a catalans, en concret, per no poder sintonitzar el canal Esport 3 en el televisor que m’havien venut. Es cobraven 27 € per transport des de la botiga a cada televisor i uns preus desmesurats pels monitors. Res a dir fins aquí, perquè si ho havíem pagat és que hi estàvem conformes, però no poder veure el Barça de bàsquet, d’handbol, d’hoquei… i que ens diguessin que no tenien recursos amb els diners que havíem pagat; a part, altres partides –berenars, com vam saber per la premsa, posem per cas– de les subvencions que s’havien guardat… Jo havia pagat el que havia pagat per a poder veure els partits indicats, especialment de competició europea. M’agrada el futbol, molt menys que altres esports com el bàsquet i el rugbi, però com que una cosa és l’esport i una altra, la política, no faig ni punyeter cas al futbol i altres esports promoguts per la federació espanyola. Així ens roben títols, espoli esportiu, com el 2014 al darrer partit de Lliga al Camp Nou. Sí, sóc molt primmirat, ni els comentaristes se n’havien adonat, i… els àrbitres?, com a jutges que són, no havien de saber el reglament, aquesta gent?

I em rebel·la com juguen amb la il·lusió de la gent, em fa tant fàstic com la justícia espanyola. I no perquè hagi de ser dolenta per definició, sinó perquè ho és, i si no, com s’entén que jutgin qui miri de fer-la –justícia (ah!, cert, depèn de la teva interpretació)– perquè ha gosat condemnar un president de Caja Madrid? (Que, amb el temps se sabé que tenia comptes a paradisos fiscals. I la gent que hi invertí els seus estalvis?, no pas jo, certament. Res, ni cas).

Jo no em rebel·lo contra cap sistema o reglament, sinó contra el fet que la justícia espanyola pugui actuar polititzada. Insubmissió i independència, també judicials.

Doncs per aquelles coses de la vida, qui era la propietària de la botiga de televisors que subministrava models a la seva conveniència? La dona del sotsdirector. I de quin equip de futbol era seguidor el sots-director? Doncs del Reial Madrid. En to de broma, sí, però a moltes bromes hi ha un rerefons de veritat. Va començar amb el canal d’esports i així va acabar, amb robatoris i violacions dels drets fonamentals. I això és seriós. Qui és el delinqüent, doncs?

I en quin Estat vivim, doncs? Qui vetlla pels nostres drets, per la nostra seguretat? La justícia i la policia espanyoles? Qui va atacar salvatgement un seguidor del Barça perquè duia una estelada? Puntades de peu, trepitjant el cap i a crits de “¡te vas a enterar, catalán de mierda!”. Vuit –no dos o tres–, vuit policies espanyols, dels que s’anomenen policies nacionals. Entraran a presó? Ni de broma. I s’ha de recórrer i lluitar i manifestar-se i reclamar a la Haia, si cal. Això, en dreta llei, són vuit intents d’homicidi (per moments, el seguidor català pensà que no se’n sortiria, d’altres, ni podia respirar) amb tots els agreujants corresponents que els pertoqués per ser l’autoritat, superioritat, abús, acarnissament i… no ho oblidéssim pas, motivació ideològica i xenofòbia. 15 anys a cadascun, com a mínim.

S’ha de recórrer i tot el que calgui, sí, però no és la solució. L’única solució perquè hi hagi justícia és desempallegar-nos de la seva.

Que, a més a més, per l’extensió en el temps ni ho és. Una justícia retardada no és justícia. El mateix dia que m’assabentava del cas dels 8 presumptes homicides, sabia d’una dona de Sitges a qui fa 9 anys havien començat a okupar casa seva. Una meravellosa mansió familiar prop de la platja de Sant Sebastià. El desembre de l’any passat, 2013, un jutge li donava la raó i manava desnonar els dos inquilins actuals –que s’han repartit la casa–: un nord-americà i un haitià, que, a més d’actuar com si fossin autèntics propietaris, se’n gallejaven per xarxes socials. Sols els faltaria fer vudú als jutges. Alhora que la justícia s’hi gronxa i apoltrona. Com deien els romans, la justícia perllongada és justícia negada. I en això, els espanyols hi tenen la mà trencada. Finalment, la justícia ha reparat l’error en part, han tornat la casa a l’autèntica propietària, però com! Ara sols cal reparar-la. Com ens prenen el pèl! Però per ser català?

Recordo una carta d’un lector a un diari que deia que no entenia aquestes dèries separatistes, quan érem iguals en el fonamental, catalans i espanyols. A tots ens agrada el futbol, anàvem a Missa i esmorzàvem croissants i cafè amb llet. Les tres raons fonamentals. Doncs bé, em sol avorrir el futbol, des dels 12 anys que no vaig a Missa i mai prenc ni croissants ni cafè. Potser va confondre els catalans amb els francesos o italians.

És evident que és broma, bé que sabem qui som i que ben bé iguals, tampoc. Cullera!, ¿com hem de ser iguals ni anar bé junts, quan el partit polític que arrasa a les eleccions espanyoles (suposadament netes) no passa de ser la 5a força al Parlament català?