Arxiu mensual: març de 2017

Capítol 14. Sentència i al·legacions

Capítol feixuc, però capital. Un cop acabat el judici, sols calia esperar. Com de costum. Aquest cop la sentència arribà aviat, poc més d’un mes després, just abans de Nadal. Potser per això. I tingué mèrit perquè per a redactar la sentència no s’estigueren de res. En primer lloc, deien que no hi havia cap dubte (dic deien perquè m’agrada ser rigorós, a diferència d’altres) que la meva intenció havia estat disparar amb ànim de causar la mort. Embolica, que va fort! Ja ho he replicat tants cops que exhauriria un diccionari, opinió esgarrifosa i denigrant, venint d’un tribunal i havent sentit l’opinió de l’expert en balística que –no ho oblidem, un cop reconeguda l’escena dels trets– rebutjà participar en l’acusació perquè justament el que seria l’opinió del jurat no s’aguantava per enlloc. Per tant, la pena de presó pel delicte hauria de ser, segons ells, entre 5 i 10 anys. En segon lloc, reconeixien que per la meva acció immediata de trucar al 061, vaig mostrar intenció d’avortar el fi de la mateixa i es veien obligats –això ho afegeixo jo– a abaixar la gravetat del delicte un grau; és a dir, a convertir-lo en delicte de lesions. Quan les lesions (de 0,5 a 3 anys, si cal assistència mèdica i prou) s’han produït amb armes o altres mitjans perillosos –com mitjançant un gos, torno a afegir– per a la vida o salut, física o psíquica, del lesionat, la pena de presó va de 2 a 5 anys. Article 148.1 del Codi Penal. Com en el cas d’haver mediat acarnissament o abús, article 148.2. O sigui, havíem passat de 5 a 10 anys a de 2 a 5. Tanmateix, per a certs casos, es pot aplicar l’article 149, que en els seus dos punts aplica pena de presó de 6 a 12 anys. El segon punt és per mutilació genital. Ho intentà l’acusació, però els forenses, maleït sia, eren professionals. Quedava, però, el primer punt de l’article 149. Tradueixo textualment: “pèrdua o inutilitat d’òrgan o membre principal o d’un sentit, impotència, esterilitat, greu deformació o greu malaltia somàtica o psiquiàtrica”. Per cert, article 150: si la pèrdua o inutilitat és d’un òrgan no principal o la deformitat no és greu, la pena serà de 3 a 6 anys.

Tot bastant estereotipat. I moltes faves comptades: el lesionat no va perdre el fetge, ni la vista, ni quedà impotent, estèril, mutilat genitalment o amb greu deformitat o molt malalt somàticament o psiquiàtrica. O sí? Doncs sí, perquè els jutges s’agafaren a l’últim supòsit citat. Greu malaltia somàtica o psiquiàtrica. Calaix de sastre per a certs casos. Certs casos, encara que no fossin certs. Clar que això ho hauria de dir un forense; afortunadament els forenses que m’havien adjudicat i que em feren l’entrevista després dels fets, eren molt professionals. Doncs, com bé deia, els jutges s’agafaren, perquè els forenses negaren la relació causa-efecte entre els trets i una possible malaltia psiquiàtrica greu. Tant els era, al Botí li havia estat declarada una incapacitat total i no poder treballar era raó suficient per a considerar que originava una malaltia psiquiàtrica greu. Sense més. Havien reconegut el desistiment (per desistir de l’acció) per a rebaixar el delicte, però se les havien empescat per apujar-lo, amb l’agreujant que, en lloc de 5 a 10 anys, la pena de presó ara estava tipificada de 6 a 12 anys.

I amb un agreujant més subtil i més pervers, si es vol.

A mi em corresponien dos atenuants, qualificats, a més a més, com a molt qualificats. Perquè eren diàfans i sense possibilitat alguna de rebatre’s. Un tercer, el comportament impel·lit per una alienació mental transitòria, objecte d’haver perdut el sentit de la realitat, no seria molt qualificat, però, si bé jo no el volia considerar, l’informe –per dir-ho d’alguna manera, perquè ni tan sols se centrava en el tema, bestieses i parides a part, com ja sabem– del psiquiatra Farnès segurament l’hauria anul·lat. L’informe no em va semblar professional; no pas no gaire professional, sinó gens, però vés per on, de ser mínimament correcte –professional, que en el cas en qüestió era coincident– i mitjanament ben fet, aquest hagués hagut de ser tingut en compte pel tribunal. En casos de pànic extrem, allò que hom anomena pànic insuperable, el reu queda absolt, perquè es considera que va creure que la seva actuació li permetia salvar la vida. Aquí entraríem en disquisicions, però per a un profà com jo, que rebutjava l’atenuant psiquiàtric per considerar-lo totalment fals –i jugava al meu favor–, això seria defensa pròpia. La llei, dura lex, com marcà la sentència, sols considera defensa pròpia quan qui l’al·lega no fa servir mitjans més lesius que l’agressor. O sigui, ni que el Botí hagués dut un ganivet podria considerar-se defensa pròpia. Perquè després un malalt, fracassat o amargat, no se’n sortís en el seu intent de matar algú i sols li poguessin caure de 5 a 10 anys per intent d’homicidi. I això si no té problemes mentals, pors insuperables o altres atenuants, poc o molt qualificats.

En definitiva, no perdéssim el fil i l’oremus; jo tenia dos atenuants molts qualificats. Indiscutibles. Fins en la qualificació. Un era la trucada al 061. Vaig confessar els dispars abans que se m’acusés i vaig avisar a Emergències abans que ho fes ningú altre. Impepinable. Com el segon atenuant, la reparació del dany. Fins aleshores, acumulant les diverses quantitats que s’anaven considerant, des dels 22.000 i escaig euros que haurien esdevingut més de 220.000 per un infantil i imperceptible error, fins a les quotes finals, hauria pagat més de 155.000 €, tant per a rescabalar qui rebé els trets com qui fou considerada víctima, la muller. I poc més puc afegir. A part de la pesadesa i mala educació que representaria parlar de diners, no fer-ho em representa un alleujament, atès que jo me’n vaig desentendre completament mentre que el meu advocat va fer mans i mànigues per discutir els diners reclamats. Llurs arguments es basaven en hipòtesis falses, tot a partir d’uns barems extrets d’indemnitzacions per a accidents de trànsit que o no eren aplicables o estaven mal aplicats en el meu cas. Això fou l’únic amb què em vaig quedar. Sí que havia cregut que el pagat fins aleshores, en conceptes de curació de lesions –i la descripció d’aquestes– ho havia trobat prou alt, però doctors té l’Església.

Cap. 13 (i 3)

¿I com l’hagués pogut deixar en evidència, si no s’hagués tractat d’un judici per un contenciós catalano-espanyol, als ulls del jurat? Anem a pams. En primer lloc, sí, vaig militar a ERC, però del 91 al 92. No tinc ànima de militant de partits polítics i vaig entrar-hi per l’evident risc d’espanyolització dels Jocs del 92. I un cop acabats, vaig marxar. No pas sense boniques anècdotes i coneixences. De talps infiltrats de la policia espanyola per a enxampar independentistes, alhora que certs càrrecs amb menys vista encara els feien la gara-gara. Descoberta l’espifiada, van ser expulsats. Però ja l’havien vessada, fent el ridícul i –molt pitjor– comprometent gent molt vàlida. Aquesta fou tota la realitat viscuda, per molt ensucrada que fos/sigui la versió oficial. La barroera pretesa espanyolització era només la meva versió oficial de la meva curta militància. Sí que em molestava la intenció espanyola de convertir en seus els nostres Jocs, tan seus que van fer tots els possibles perquè no els obtinguéssim. Sols cal recordar la celebració dels mundials de natació a Madrid el 86, amb tot el desastre organitzatiu que comportà o els enganys per endur-se la final també a Madrid de l’altre mundial que se celebrava aquell any, clau per a la designació de la seu dels JJ.OO., la de bàsquet. Jo vaig entrar a ERC provinent de l’ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), però a títol individual, un dia abans que ho fes l’associació en ple; sí, és també cert, però com que m’agrada explicar la veritat, finalment, l’autèntica raó era conèixer independentistes catalanes, que sempre m’han posat molt més que la Sandra Bullock o les actrius nord-americanes més sexis i atractives (i ni la Sandra Bullock ni la Kelly LeBrok eren a l’ADOC, ja us ho dic ara).

En relació al segon exemple, el del meu cunyat, a una de les persones que sempre més he apreciat és el seu germà gran, el Juan, de qui ja he parlat i ho vaig fer al cap de Psiquiatria al Clínic, el dia del nostre sant de l’any 2009, germà del meu cunyat, tan canari com ell.

En referència al tercer exemple… la meva cunyada, andalusa?! Si és catalana! Ara, potser el Catalán es referia als seus orígens. Potser ell s’hauria de dir Català; bé, m’explico, no traguéssim conclusions equivocades. El pare de la meva cunyada era navarrès, encara que no s’ho deia, d’una zona limítrof al País Basc, i tan relacionada amb aquest que ell mateix era molt basquista. I matem-ho aquí. Però, com deia, no tenia ple coneixement de causa dels tres exemples. No havia conegut a la mare, així que aquella tarda –i constància hi haurà d’una trucada meva a Canàries–, truco a ma germana per preguntar-li d’on era la mare. Andalusa? Què coi!, catalana com l’allioli. La ignorància és agosarada, però el que aquí explico depassa la ignorància; això és mala bava, era més que odi, era autoodi. Al Catalán sols li havia faltat dir que donava cops a mostradors de farmàcies per tenir productes en castellà. Però era un joc perillós, pel tipus de contenciós, amb ramificacions intricades, i entrant-hi, m’hagués pogut cremar. Digués el que digués. I així, sense dir res, vaig preferir continuar sent coherent amb el meu comportament.

I ja no es digué res més al judici. Vist per a sentència. No s’accepten més apostes.

Però com que érem al novembre, just els mateixos dies, dijous i divendres, però de la setmana següent, se celebraria un judici mediàtic (què farien els jutjats si traguéssim aquest mes?). Al mateix lloc, i també amb el Catalán present. El cas era la mort d’un recepcionista d’un hotel de Diagonal Mar durant una revetlla, de Sant Joan, juraria. El que sí asseguraria és que fou posterior al meu cas, i no sols una setmana. A l’hotel, pel que deia la premsa, hi entraren uns nois que demanaren poder usar els serveis. Els empleats de l’hotel no els ho deixaren fer i sembla que hi hagué una petita discussió, suposo que pels tons o prepotències mostrats. De totes formes, els nois havien marxat de l’establiment però el recepcionista, de nacionalitat alemanya, i altres empleats els seguiren. I un es pregunta: calia? Potser i només potser, si volien que no els emprenyessin o amenacessin més, a ell i als que eren amb ell, hagués estat suficient dir-los-ho, però no ho sé, potser van voler assegurar-se’n i els seguiren. Suposo que no deixar els seus llocs de treball era pitjor per al negoci que sortir uns quants empleats per a fer veure als nois que no els volien veure mai més per allí (per fer-los-ho veure, no dic pas per empaitar-los o buscar gresca). I vés a saber per quins set-sous –o set ous, serà més precís dir segons l’argot emprat per alguns–, es barallaren, ja fora del local. Amb l’infortuni que l’alemany va caure d’esquena, es va donar un cop al clatell i va morir.

Conseqüents denúncia i trucada al bufet Bosque-Fadrins, i vet aquí que el Catalán hi torna a intervenir. I per qui prengué partit? Pel noi acusat de donar el cop de puny desgraciat, de nom Marc, o pel finat? Home, si li havien trucat… perquè sí, la història es repeteix, tornava a fer d’acusador
particular.

Tan bon punt començaren les declaracions, tots els testimonis exculpaven el Marc, l’acusat. Ell era per allí però havia estat un altre noi, més alt, el del cop de puny a l’alemany. Quina sorpresa per al Catalán, que tan bé s’hauria preparat la dissertació amb biografia i tot. Jo hauria ben pagat per a veure la cara del Catalán. Resultat: deixà d’imputar-li l’homicidi? En absolut, reclamà quatre anys de condemna, màxima pena per a homicidi imprudent. Quin paperot! En xerrameca culta d’advocats, aberratio ictus (l’expressió ja ho diu tot, traduïble com a cop atenuant).

Un temps després, el Catalán aparegué a un programa televisiu d’entrevistes. Allí se sincerà i confessà que fer d’advocat té aquestes coses, que algun cop has de prendre partit per la part culpable (un nou aberratio ictus, un altre cop. Però aquesta vegada, el culpable és conegut… i conscient de ser ell qui dóna el cop). O sigui, si ets criminalista, tant pots defensar culpables de delictes penals greus com acusar innocents d’homicidi. En el cas del Marc, quatre anys; en el meu, catorze. Que per alguna cosa té un client que li paga.

El seu bufet tindria com a client la família reial borbònica. A saber si encara li farien descompte per ser client. Acudit, tot plegat? No, tot molt real, real com la vida mateixa; es diu independentista i es rebaixa [matem-ho també aquí]. Que t’aprofitin els euros, Catalán!

Moralina:
Ja ho deia Samaniego, no us fieu de la guineu que us adula; darrere, hi ha una recompensa. És consubstancial al seu tarannà. (Samaniego, Iriarte, Isop o La Fontaine, res d’accés a Internet; si l’encerto, l’endevino).

Nota:
Espero que s’entengui que en aquestes faules morals i animals no existeix cap ànim pejoratiu. Com digué un jutge en absoldre un marit murcià que estomacava la seva dona, quan l’home li deia que era una guineu ho feia per a lloar-la; estava enaltint les seves astúcia i sagacitat. El jutge degà, crec que era, del Col·legi de Jutges de Barcelona també fou denunciat per la seva muller, per haver-la atonyinada. Ell es defensà dient que els cops eren mutus. Normal, deu ser inherent a la seva naturalesa (en repassar el text, he cregut recordar que ella també era del premi). Com l’escorpí que et clava el fibló simplement perquè és un escorpí, ells també et claven el que poden; tu ets català. Males pècores…

“Això no serà per ser català”. La Generalitat –la d’aquí, la catalana– ha de pagar 6.000 € per cada alumne que vagi a la privada per a estudiar en castellà. I els 87.000 alumnes valencians que no poden estudiar en la seva llengua? Pagarà la Generalitat valenciana, la del PP, 6.000 € per alumne, també? Ah, no!, el cas és diferent. Gràcies, no fa falta dir res més, si ho diu la llei… Esperem la sentència i els recursos, tot sabent que no serà per ser català, però jo ja estava sentenciat.