Arxiu mensual: gener de 2017

Cap. 10 (3)

Afortunadament, per això estava també tan content: ni la Uriarte ni l’Alberto em jutjarien en la vista oral, la que determina la sentència. I què se’n faria d’ells dos? Se’m refumeria, si no fos…, si no fos –prenc aire de nou– perquè a l’Alberto el propi Parlament de Catalunya el va nomenar cap de l’Oficina Antifrau, un capo d’alt tribunal fent de cap dels anticorruptes; ja té cogombres. Alguns, per justificar-se, digueren que ho feien pel seu currículum. La ignorància té aquestes coses. Per atrevida pot ser agosarada, però el que segur que és, és inapropiada. Si no se sap del que es parla, millor es calla. No dubto que el meu cas –si era el meu, perquè no sé del cert a qui es referia–, fos desconegut, però home, algú els hagués pogut informar de casos com el del negre de Manresa, pobre noi, que gairebé el maten uns d’aquests sense gaire cabell i menys cervell. I es justificaren en el seu currículum, ¿de quan era membre d’una conservadora Associació de Jutges? Seria per això, perquè els conservadors han donat reiterades mostres de saber un cabàs de corrupcions, però no em val ni com a broma. No en tenien ni punyetera idea els que el van nomenar, a sobre, a dit. Perquè no sempre la culpa és de Madrid. Incís: els membres de SI, Solidaritat Catalana per a la Independència, com de costum, van mostrar dignitat en posar el crit al cel per la sorprenent designació.

I la meva indignació assolí graus superlatius quan vaig saber que el flamant nou cap anticorrupció gosava culpabilitzar un famós industrial català, en Ramon Bagó. I això que molt poc es pot saber a la presó.

Cèlebre empresari de l’hostaleria i l’alimentació, a l’Alt Maresme i comarques gironines, li imputava no sé quines comissions o males praxis. En confiança, se me’n refot. A l’industrial català no el conec personalment; sé que dóna molta feina a gent d’aquelles comarques i d’altres indrets. Doncs un d’aquests, un treballador seu ingressat a la Model, me’n parlà molt bé. Empleat seu i fent-me’n elogis…; li demano que me’n parli i me’n fa un panegíric. A veure, a qui he de creure i a qui he de fer costat? Encara que el Sr. Bagó hagués prevaricat, defraudat o estafat, és un empresari català, que mou l’economia del país, genera riquesa, dóna millor nivell de vida a les famílies d’un munt de treballadors i, a sobre, que no és fàcil, un d’ells me’n parla bé; qui coi era aquell per a acusar-lo? (Si és que es referia a ell.) Hostes vingueren que de casa, treure’ns volgueren. Perquè no ho aconseguiran.

Per això, o per tot plegat, que em vaig desfogar en el blog. En to pretesament distès, però de debò. En concret, vaig aprofitar-me del domini lingüístic de l’Alberto. Ja no del català, que va prometre que aprendria en deferència al càrrec (i sí, recordo alguns mots en català que, quan parlant de la presumpta culpabilitat de l’empresari Bagó, anava repetint: “Sens dubte, sens dubte”, per continuar, quan el criticava, en espanyol), que bufó!, sinó del seu propi idioma matern, el castellà. (Clar que no tinc massa clar que ell tingui clara la diferència entre les llengües, ja que acostuma a barrejar-les totes dues; ho fa a les xerrades, ho feia en les actes…). Arran d’un paper seu (el del ‘Carlos’) li explicava, en el to de confiança que ens caracteritzava, que els pronoms relatius “que, cual, quien”, en castellà sols duen accent quan són interrogatius.

De res, un plaer.

També en tenia, que un català com jo els hagués de donar classes de la llengua de la mare que els va parir.

I si el Bagó havia comès, al capdavall, algun frau?… No seria tan descabellat pensar-ho; al cap i a la fi, el 75% dels pentinats fiscals que feia Hisenda, vaig llegir fa uns anys, es feien al Principat. La resposta la resumiré en un cas que conec bé. Els Mossos, tant escarrassar-se el cervell per donar forma a un infame informe impossible per culpabilitzar-me, sabien qui afavorien? Jo els ho explico; qui volien protegir és qui se’n riu d’ells. Sí, de cara, moltes rialles, però per darrere els considera menys que res; no podien ni detenir-me sense la presència de la seva policia, la de debò. Perquè ho sàpiguen per a una altra vegada.

En lloc d’esmerçar tinta i esforços inútils per carregar-nos els neulers, tal com va passar a la Model, hem de tenir molt clar que Madrid no paga els traïdors, i ja hi tornarem quan parli del cas del Raval. En el blog comentava com, com a final d’un recurs a un PPAR totalment injust i increïble que em van imposar a la Model i que vaig escriure en un mig foli, vaig posar: “(…) els felicito. A Madrid estaran contents; allà on ells no arriben els tenen a vostès per a fer la feina bruta. Ara vagin-hi a veure què els diuen”.

No coneixia personalment ni el Sr. Bagó ni el jutge que l’acusà, aquell que va prometre i es va comprometre, però abans ja de parlar amb qui em farà una lletania del primer, ja sabia a quin cantó estava jo. I encara que no ho sabia què passaria 4 anys després amb aquests personatges; el temps posaria a cadascú en el seu lloc. Bé, no sempre passa i fou un cop de sort que ens afavorí, gràcies a l’enveja –mal endèmic dels espanyols– entre, sembla, elements de la policia espanyola, que es difongueren les converses d’un parell d’ells, d’espanyols. Aquests, jutge i ministre, quedaren retratats i amb el… a l’aire. Estava cantat. I jo, content: a quin cantó estava jo? A mort amb els nostres: Bagó, Mas, Ortega, Rigau, Forcadell, Homs… Ara que dic això, no sols no sempre passa que el temps posi cadascú en el seu lloc: tot i les converses fetes públiques, a mi no em traurien de la presó. Però no ens precipitem; cada qüestió en el seu moment. Sí, que anessin a Madrid a veure què els deien. I com se’n reien.

Tornem doncs on érem, però traiem una mica de ferro; l’humor diuen que és bo. Tot i que és difícil, perquè repartien intencions i anys de presó com qui reparteix llaminadures. Era de calaix que no vindria dels anys de presó preventiva, però a sant de què venia prorrogar-la? I el tema dels caramels no és només una metàfora, ve a sant de Sant Medir. 1 de gener, 2 de febrer, 3 de març, Sant Medir.

Perquè al jutge Lince el vaig conèixer un dia de març del 2009, l’endemà de la desfilada de Sant Medir, al matí. El primer cop que em prenia declaració com a jutge d’instrucció. Home gran, se’l veia educat, venerable. I segur que el Lince, com és fàcil de preveure, tenia molta bona vista. Perquè, com tothom sap, tenen bones visions, els jutges. També hi era present la part contrària, l’acusació particular en la persona d’una advocada. Jove, asseguda sobre una cama doblegada per sota de l’altra. Postura que em va semblar de molt mala educació.

 

Cap. 10 (2)

Però encara fou més colpidor (no dic indignant, perquè poc més em podien indignar ja) la resposta al recurs que es presentaria més endavant. Després d’un any i mig sense haver fet cap esment al tema, la muller del veí, la que reiteradament va mentir, demanava als tribunals personar-se en el cas com a víctima. Jo ni tan sols l’havia vista el 23-F, i això que no feia ni un mes que ja sabia qui era; però és que en el moment dels trets tampoc no hi era. El pretext per a adonar-se que també era víctima fou que, de resultes de l’acció, patí una descompensació psiquiàtrica. El justificant psiquiàtric, de menys d’un full, redactat per la seva psiquiatra de capçalera no especificava res concret i hagués pogut ser escrit en una classe de redacció infantil; amb tots els respectes, però ho veia així. I jo també m’estava acostumant a tota mena d’arguments puerils, escarafalls i comportaments, diguem-ne, primaris –mateixa arrel que primats–. Amb més o menys educació, no sé si m’explico.

El meu advocat interrogà a la dona –perdó, la muller del veí. Quina medicació havia hagut de prendre després dels fets? X. La que fos. I abans, quina prenia? X, la mateixa. Poca variació, doncs. I quins efectes notà?, com els definiria? Ni ho sabia, solament digué que quan no es trobava bé, acudia a la psiquiatra de confiança. I tampoc no havien canviat els hàbits diaris. Als costums domèstics, em refereixo.

Presentada la sol·licitud de personar-se com a víctima encara amb menys temps per ser recorreguda que l’anterior, ho fou dins del termini establert, amb el resultat previst.

Qui ara tombava el recurs era l’altre component fix, el de Alberto. Com que em mostrà molta confiança en canviar-me el nom –a part de traduir-lo un cop canviat; ja no venia d’aquí–, li retornaré la gentilesa i li diré Alberto o Albert, indistintament, com a bon malnom. Qui, com el recurs precedent, també es despatxà a gust en l’explanació.

Evidentment, en primer lloc, ressaltava que no n’hi havia a presentar el recurs. Per no sé quins defectes de forma, com els agrada emprar aquests arguments jurídics! Però sí que recordo les justificacions per llançar-nos totes les seves diatribes malicioses. Havia atemptat tres cops contra la vida d’un ésser humà; en canvi, si la víctima és negre, res; quin fàstic!, tanta hipocresia i tanta frivolitat! Tres cops atemptat contra la vida d’un ésser humà!… A veure, a aquella distància i en aquelles circumstàncies, el difícil hauria estat no matar-lo si aquesta hagués estat la intenció, i en alguns casos, depenent dels moviments dels actors, fins no volent. Però, segons ell, tots els indicis apuntaven a aquest objectiu. Indicis, quins indicis? Haver disparat a les cames?, perquè la situació serà molt dramàtica d’analitzar, menys tanmateix per a ells, acostumats a quantificar en anys i diners la vida d’un traspassat, però per molt que ho vulguin amagar, camuflar, tergiversar i manipular, qualsevol persona que dispara a matar ho fa al pit o al cap, però no a les cames. I a aquella distància no es pot fallar. I menys, tres trets.

Però per a ells això sols és un matís, tot depèn del color del vidre a través del qual es mira. El color sí que és un tret que no falla, que l’hi preguntin al pobre negre de Manresa. Quins més indicis? Que no vaig disparar més trets?, que me’n vaig anar?, que vaig trucar a una ambulància? Perquè resulta que vaig ser jo qui va avisar al 061. O és que potser jo pensava que l’ambulància s’estimbaria i el mataria? Però qui s’ha cregut que és, aquest element? Perquè clar, apallissar salvatgement un negre no era voler matar-lo, ni tan sols era un fet constitutiu de delicte. Que hagués estat a punt de morir no era motiu per dubtar de les intencions dels joves, en canvi, jo, per tres cops, havia intentat matar el veí. Qui el va p…! Consegüentment, concloïa que era del tot lògic admetre la demanda de la dona –esposa o muller, vés a saber– per a personar-se en el judici com a víctima, atès el “temor más que racional” de poder tornar a ser víctima, ella o el seu marit, dels meus desigs homicides. Sí, molt racional, més que racional, molt racional. Frivolitat? Un … és el que és; si hagués estat al revés, com en el cas del negre, no hi hauria hagut ni delicte. Il·lustrats, sí, i molt il·lustratius.

Vaig voler matar el veí i la seva esposa. Amb llurs bonhomia i naturalitat habituals, repartien culpes i intencions com qui reparteix caramels. I, posteriorment, si calgués, ja s’encarregarien de repartir anys i indemnitzacions. És tanta la seva frivolitat que parlen d’homicidi i assassinat com el fet més natural. Al cap i a la fi, no és tan estrany, venint d’on vénen. El codi penal espanyol és tan bèstia que diu, en el seu article 138, “el que matare a otro será castigado, como reo de homicidio, a la pena de 10 a 15 años de prisión”. Calia mantenir la llengua original per a preservar el seu esperit. Aquest és el valor que li donen a una vida humana, de 10 a 15 anys. Segues la vida d’una altra persona, acabes amb tot el que representa una vida, la seva felicitat, lluita, il·lusions, esforç, família, coneguts, amics, records passats, futurs, nous membres, l’envies a un forat negre, al mai més, talles de soca-rel tot això i més, i encara que no hi hagués res, era una vida, i l’avaluen entre 10 i 15 anys. Aquest és el valor que dóna la llei espanyola a una vida, es percep com l’aprecien. I si no s’ha reeixit, si ha quedat en intent d’homicidi, se suposa que de 5 a 10 anys. O sigui, vols acabar amb tota una vida, portant-la al no-res, i com que no te n’has sortit, no és tan greu com matar-la, de 5 a 10 anys. En els casos més lleus és la meitat de preu. Vols matar algú, i et poden caure… 5 anys! Sí, estem parlant d’homicidi, no pas imprudent que va d’1 a 4 anys; l’assassinat va de 15 a 25 anys. Però l’assassí tornarà al carrer; el mort, no, sols tindrà qui el plori.

Per als espanyols ja els va bé una llei tan tova i tan salvatge. Però si cal, ja trobaran subterfugis; feta la llei, feta la trampa. I cal tenir en compte la intenció de l’assassinat: per motivacions ideològiques pot arribar la pena als 30 anys. I ara, renovables (perdó, revisables). Que ja l’Aznar crec que fou qui va decidir que si la mort era resultat d’un atemptat s’hi podia afegir un grau més d’agreujant; és a dir, a la pena màxima normal de 25 li n’afegíem 5: 25+5. En el benentès que per al pack complet s’hi haurien de sumar altres paquets: possessió d’explosius, tinença il·lícita d’armes, pertinença a banda organitzada, banda armada, documentació falsa… cada supòsit, un ‘paquet’ independent. La moralina, però, és la distinció de pena màxima per assassinat. 25 en un cas (amb tots els agreujants que es vulguin) i 25+5 en l’altre, per l’agreujant de terrorisme. Ja hem passat d’una mort amb una pena de 5 a 10 anys en grau de temptativa a una altra fins a 30 anys o més. Pel matís, perquè és més greu la ideologia que la vida en si. Qui els va p…! I ara per als terroristes –tot i que ETA ja no mata–, els 30 s’han quedat curts. El PP ha imposat una nova PPR –pena de presó revisable– en casos mediàtics o excepcionalment execrables. I dic bé imposat, perquè s’ha aprovat amb el vot en contra de tots els grups de l’oposició. Segons aquesta nova llei, ara les penes de presó greus, això és, per motivacions nacionalistes, seran revisables cada 25 anys. I prorrogables. Sí, no només per a etarres. Potser també en violacions per pederastes.

I per rematar-ho, el matís definitiu. Perquè la subtilesa no era el seu fort.

Tan tèrbol o tan clar era el matís que podria dubtar que es parlés de mi.

Després de tant despatxar-se a gust, m’ho posà en safata. Ja no era que em traguessin la ‘a’ final del cognom –que no sé si fou el cas aquí–; no, ara tan a prop de Déu es creia estar que fins em va voler batejar. Vaig deixar de dir-me Ivan Culiat –cal entendre, no obstant, que tots els noms són inventats. Prevenció penal. No així els fets; tot real, com la vida mateixa– en tot l’informe; no un error casual i puntual, sinó causal: en tot l’informe; si més no, era coherent amb les seves idees i els seus alts ideals. Va decidir que jo m’havia de dir “Carlos”, com el famós terrorista. Nom i idioma. Dos canvis en un. Quins sants cogombres! Però feta la llei, feta la trampa. Potser me’ls volia tocar, els nom i cognom, però jo no ho podia saber. “Carlos”? No, clarament no estava parlant de mi. Em vaig negar en rodó a signar el paper de l’assabentat; s’havien confós de persona. Com es va posar l’agent judicial?! De debò que no tinc paraules: “¿Cómo que no quiere firmar?; ¿así que se niega?”. ”Que jo no sóc aquest, com vol que signi?”. Afortunadament no devia tenir ínfules literàries, perquè si es dediqués a escriure i mantingués el ritme que va mostrar en 2’ a sota de la resposta de l’Alberto, exhauriria totes les existències forestals de l’Amazònia. Ara, no em pregunteu què hi bramava; agafà la porta i se n’anà. Cas clar a estudiar. Com aquell altre agent que es molestà perquè podia haver estat jo qui s’adonés que ens havien de reclamar 22.000€ i no pas 220.000€! Psiquiatres frustrats! Segurament, si més no, objectes d’estudi. I jo, per què negar-ho, més content que un gínjol.