Arxiu mensual: desembre de 2016

Capítol 8. Mossos i forenses. Visites i informes

Ja he parlat dels dos psiquiatres quan explicava els efectes al·lucinògens –i al·lucinants–, que suposo que és com s’ha de definir en rigor, malgrat que no he tastat mai cap substància així anomenada, del sèrum de la veritat que em van subministrar el febrer del 2009 per a pal·liar la meva angoixa. I com jo no vaig saber aprofitar, en no caure en la interpretació que el no fer-ho (no caure físicament en el transcurs del somni fins esclafar-me contra el terra, vull dir) impedia el recolzament lògic del meu comportament en veure perillar la meva vida. Vaja, que perquè vaig salvar la pell en un moment crític en la realitat, no me la vaig fotre contra les pedres en una idealització del succeït.

En tot moment, i farien molta feina fins al dia del judici, els psiquiatres forenses em van semblar molt professionals. No prengueren partit per ningú i fins em mostraren empatia durant el primer interrogatori, ja que m’impel·lien molt a mostrar commiseració o lamentar el fet. No era el cas, però sí que és cert que l’interrogatori acabà amb una confessió meva que em va semblar que els satisfeia força. Vaig reconèixer que quan vaig trucar el 061, el Servei d’Emergències Mèdiques, em vaig equivocar. Sí, la trucada va ser un error. Un de tants, com sabem. Volia parlar amb els Mossos tal com se’m va suggerir però, potser perquè tenia interioritzat el 091 com a antic número de la Policia quan encara no hi havia els Mossos, sabent que el 091 ja no existia, inconscientment el vaig substituir pel 061 com a nou número de la policia, suposo que per similitud. Era un número d’emergències que tenia present i no estava per a posar-me a reflexionar, així que vaig detallar l’esdevingut al Servei d’Emergències Mèdiques mentre creia que parlava amb els Mossos. Però això, vaig comentar als dos psiquiatres, potser afavorí tant al Botí –per a rebre una més ràpida atenció mèdica– com a mi, per procurar-la. Com dic, semblaren satisfets. I no hi hagué més preguntes.

Mentrestant, el meu advocat continuava reclamant l’admissió del text de la trucada com a prova i que li’n passessin una còpia; sols n’obtindria la transcripció amb la negativa d’acceptar-la com a prova. No es podria escoltar al judici el meu primer testimoni. Inaudit.

El jutge, mentre, continuava amb les seves providències i provisions. Ara m’hauria de visitar una psicòloga forense. Això voldria dir fer un test psicològic, el qual no sols estava disposat a fer sinó que delia per fer-lo, atesa l’experiència viscuda al Clínic. Però, el món a l’inrevés: si ara els professionals eficients eren els psiquiatres, qui em causà una pèssima impressió fou la psicòloga de cognoms Eladio Calderón –Maria Eladio Calderón, a qui direm Calderón; Eladio seria confús, i menys diré Maria–. Se’m presentava una segona oportunitat per a explicar el somni volador fins al final, i no la vaig desaprofitar aquest cop, però li causà la mateixa impressió que si estigués plovent. Quan no semblava que clamés al desert era com si sentissin ploure. No toparia contra el terra en somnis, però a la realitat semblava topar sols amb extrems; això sí, per a ells el radical era jo. Durant tot moment es va mostrar molt ‘tallant’ amb tot el que deia. I no pel to, que era monòton, i mai millor dit, perquè era ‘mono-ton’, i molt menys pel volum, quasi imperceptible tota l’estona i aquest no-volum ajuntat amb el no-ton feia que la situació més recreés el que suposaria ser una sessió d’hipnosi que una visita al psicòleg. Es mostrava tallant per les seves respostes, quan arribava a sentir-les, clar. Ja dic, gairebé inaudibles i bastant lamentable. Tot molt ‘inaudit’.

Lògicament, tampoc no sabria els resultats del test, aquests se sabrien molt més endavant.

Amb qui vaig tenir més sort, si més no quant al tracte i a l’obtenció ràpida de resultats, fou amb la psiquiatra de la Model. Aquesta, com tota bona psicoanalista que se’n vanti, era hispanoamericana, Martina Bermejo. Quan ens vam presentar jo vaig fer quelcom que no estava gens acostumat a fer (les coses com són, reconec que no m’agrada discriminar, això que tenim els ‘radicals’) i que no hagués fet al carrer. Però érem on érem i em va semblar prudent preguntar-li si li feia res que li parlés en català. La resposta fou prou encoratjadora: “No, no, todo lo contrario. No estoy acostumbrada a que me hablen en catalán; casi todo el mundo se pasa al castellano y así aprendo catalán”. Bé, vaig pensar, no comencem malament. Preguntetes de rigor, aquí no hi havia test, i conversa molt més lúcida, com no podia ser d’altra forma. Li vaig explicar la història que m’havia dut a la presó, que si alguna cosa tenia de bo és que no em feia cap recança explicar-la. “Així que el seu advocat estava preocupat pel que li pogués passar a la presó i vostè, en canvi, no li dóna gaire importància” (un cop presentats ja, tradueixo, no m’agrada discriminar). “No, veurà, jo, pel que estava preocupat era pel que em pogués passar al carrer. I si això m’ha hagut de dur a la presó, què hem de fer?”. (Vendre la casa i anar de lloguer? Ni parlar-ne, que la vengui ell!, no ma mare, que fa més de 60 anys que hi viu. Només faltaria). Jo estava bastant complagut amb l’entrevista, encara que no havia de servir de res. “Veurà, jo, com a psiquiatra de la Model, estic aquí només per a prescriure les medicacions als interns que en necessiten, que, per cert, vostè no n’ha demanat mai cap, oi?”. “No, no, jo no prenc res”. Que una altra bona raó per a no anar al pavelló de Psiquiatria és que amb el que et donen et poden deixar sense personalitat; o és que no s’ha vist la pel·lícula de Milŏs Forman o llegit el llibre de Ken Kesey d’Algú va volar sobre el niu del cucut?

Clar que una cosa és la teoria, i una altra, molt diferent a vegades, la realitat. El que em va quedar de quan vaig fer l’assignatura de sociologia als 16 anys era la conclusió d’un estudi dels americans per a saber quins soldats havien d’enviar a la guerra (negres a part), que a això són molt aficionats (a aquest tipus d’estudis, vull dir –bé, a enviar soldats (i negres) potser també, però no anava per aquí–). Doncs bé, durant la II Guerra Mundial es pensaven que els soldats provinents d’ambients rurals, acostumats a les penalitats, haver-se de llevar aviat cada dia de l’any, fer feines pesades independentment de les inclemències meteorològiques i no disposar de gaires comoditats, suportarien millor la duresa de la guerra. Doncs era totalment a l’inrevés! Trobaven a faltar les gallines, les seves vaques, la companyia de la llar de foc a l’hivern; en canvi, els ‘urbanites’, amunt i avall tot el dia, barallant-se amb els de la feina, competint a tots els nivells amb tota la gent, amb un estrès molt alt per a guanyar diners… en la guerra es trobaven en el seu ambient. Bé, no sé si anava per aquí la seva apreciació conforme ella no m’avaluaria ni classificaria, perquè efectivament em va dir que qui m’hauria d’avaluar era qui tenia potestat per a fer-ho, així que volia saber si tenia cap inconvenient per a anar un parell de dies a Can Brians, on hi havia gent de l’Institut de Medicina Legal amb competències per a avaluar-me. Que si volia sortir, ni que fos una estona, d’aquell galliner de la Model? On havia de signar? Però en definitiva, com explicava el “profe” de sociologia, una cosa és la teoria i una altra seria la realitat. Totalment a l’inrevés!

Així que encara me’n vaig anar més content del que vaig entrar, i ja hi vaig entrar, de content, acostumat a ser a una presó mentre el procés segueix el seu curs, o sigui, sense que passés res, que et cridin encara que sigui per a parides ja trenca la rutina. I no sóc dels estudiants que, com digué un professor d’aquella època, s’estimarien més ser rius i poder seguir el seu curs des del propi llit. “Be water, my friend”. Vaig trobar molt ben trobat l’acudit. Doncs anem per feina, no ens distraguéssim, semblaria poc coherent.

I potser per a fer-me més content, la psiquiatra, quan m’acomiadava, em donà les gràcies per haver-li parlat en català, que ho feia poca gent i li serviria per millorar el seu nivell. D’enteniment del català, s’entén perquè d’altre enteniment…

Doncs no tindria competències per a avaluar-me, però a Brians 2 no em van cridar i, en canvi, ella va presentar el seu informe, amb un punt remarcable. L’intern havia emprat un català ‘radical’. I m’estranyà, perquè no tinc consciència d’emprar cultismes, localismes rebuscats o modismes de català medieval. Tant se val, havia fet ús en tot moment d’un català ‘radical’. Doncs sort que no era competent; potser de fet, la seva aspiració era esdevenir inspectora dels Mossos: “(… ) habló catalán en todo momento”. Potser era això ser radical, pel fet de parlar català. I gràcies que li vaig preguntar si li semblava bé, i ella assentí. Fins i tot m’ho agraí. Ai, Bermejo, Bermejo…

Però fora d’aquestes simpàtiques anècdotes, poc hi havia a explicar; el procés continuava el seu curs, mig adormit en el seu llit. Fins que, finalment, el meu advocat, eufòric, em truca dient que ja té la transcripció de la trucada que vaig fer al 061, poc després dels trets. I que havia vist que havia trucat dos cops al 061; ja a les 21h 48’ hi havia trucat. No vaig saber què dir, també estava bastant content, ja teníem la conversa amb el 061.

En primer lloc, demano disculpes pels “buenos” del començament i al final. No estava en el meu millor moment. En segon, l’eufòria del meu advocat estava justificada, em limitava a reflectir els fets tal com s’havien esdevingut i que, implícitament ratificaven la declaració feta davant d’un jutge, al cap de 3 dies i a la qual ell havia assistit. Amb la qual cosa em reafirmava en la convicció que em va amenaçar i, conseqüentment, jo em vaig sentir amenaçat.

Cap. 7 (i 4)

Les saludo; una d’elles, la muller de qui havia de testificar el novembre del 2007, em torna la salutació, mentre que l’altra, sense dir res, surt disparada cap a les escales. Jo vaig fer un comentari irònic sobre el fet que hi hagués gent a qui no agradés saludar, però al cap d’una estona, ja al carrer, em picava la curiositat de saber qui era i vaig trucar des del mòbil a qui m’havia saludat, per això, gràcies a la factura telefònica, sé que fou el 29 de gener: “Carme, ¿qui era qui ha pujat sense saludar? Que viu a la casa?”. ”Sí, i tant! És la dona del Botí”. De pasta de moniato, em vaig quedar! ¿I tot el rotllo aquell que no anés a amenaçar-los físicament o verbal a ell i la seva dona, i que el gos estava amagat darrera la seva dona? Què passa?, a veure: és bígam o és un mentider compulsiu? L’experiència i els veïns em confirmaren la segona hipòtesi. Tot i no descartar del tot que no fos o anhelés la primera i el traís el subconscient.

Doncs la dona, la de veritat, ara sí, explicà en la primera declaració que no havia sentit cap cop ni crits, sinó el seu marit que obria la porta després d’anar a llençar les escombraries i que, en sentir trets, sortí cap al rebedor de casa seva i quan obrí la porta, que tenia les claus posades, veié al seu marit al terra, a uns dos metres; això seria, tanmateix, més a prop de la porta del principal 1a que de casa seva, però, en cap cas, a casa del veí, sinó suposadament al replà. Amb ella, l’explicació de qui havia disparat fou diferent: “Éste me ha disparado”. D’aquest, o sigui, de mi, sols digué que els estava vigilant. Després de llegir aquesta declaració no hi havia manera d’agafar el son. “Éste“? Que jo els estava vigilant? Deuria ser una transcripció feta a corre-cuita, hi faltaria alguna frase o detall. Però no podia dormir; mirava de tranquil·litzar-me però no parava de donar-hi voltes.

Poc temps després, en una nova declaració li van demanar si havia de canviar res de la primera, i digué que sí, i tal com consta en la transcripció, va afirmar que el seu marit no es trobava a dos metres, sinó a poc més d’un i mig. Francament, vaig quedar corprès amb la precisió. Mig metre menys; no, 2, sinó 1,5 del llindar de la seva porta. Quan veié el seu marit, era moment de fixar-se on era i de calcular distàncies? I si era així, com sabria a quina distància es trobava, tant podia afinar? I fins a quin punt podria assegurar que s’havia equivocat? Tanta importància tenia que la distància del punt més proper a la seva porta –suposadament a això es referia– fos 1,5 i no 2 metres? Segurament, des del seu punt de vista, sí, perquè així potser estava afirmant que es trobava més a prop seu que no de la porta del principal 1a. Però no deixa de ser una mica ambigu, perquè… com es trobava el Sr. Botí? On tenia el cap, els peus, cap a quina direcció estava encarat…? Res d’això no es digué, però sí que rectificà explícitament el mig metre (?!) quan se li sol·licità si havia de canviar res de la primera declaració, norma habitual quan es dóna pas a una ulterior declaració, tot i haver-se signat la primera: “¿Está conforme con todo lo que dijo en su anterior declaración o quiere rectificar o añadir algo más?”. Tan important devia semblar-li, que no va dir que hagués de canviar o afegir res més, quan, indissimuladament, sí que ho faria més endavant: “Quiero decir que habiendo hecho memoria de lo ocurrido, sí que oí golpes y fuertes gritos antes de los disparos”.

El veí del principal 1a també s’apuntà a la moda de la rectificació. Semblava que els calgués certa preparació per a saber què havien de dir. A la primera declaració digué que havia sentit que jo estava boig. El Botí, com vaig saber, havia fet córrer la veu. Ara no sabia si ho estava o era maleducat. Potser sols tenien mala memòria.

Mentrestant, els primers dies d’instrucció, tot i que a un ritme lent, s’anaven fent algunes gestions.

Per la nostra part, per exemple, vam abonar una quantitat de diners a un compte bancari que existeix a tals efectes per a rescabalar la víctima, en previsió de la indemnització que, posteriorment, el jutge cregués convenient. Havíem decidit ingressar 10.000€ pensant que seria suficient, però al darrer moment, i per curar-nos en salut, l’advocat m’aconsellà pujar a 12.000€. I així es va fer. Pocs dies després, en una primera estimació dels danys, el jutge d’instrucció em féu arribar la demanda, uns 22.000 i escaig d’euros. Però amb un petit ensurt. Em portà l’embalum de papers a la Model un agent judicial, prototip d’alegria i simpatia. Dit amb tota la ironia de que sóc capaç, jo crec que el d’agents judicials deu ser el gremi amb major percentatge de frustrats i amargats. Amb diferència; potser amb la salvetat dels funcioanris d’algun mòdul de la Model. Sempre de mala lluna i gastant males maneres quan sols havien de portar la documentació dels jutjats i rebre una firma de confirmació de recepció. Vaig fer això últim i me la vaig endur. En arribar a la cel·la me la miro i gairebé m’agafa un cobriment de cor. Més de 220.000€ d’indemnització! És que potser he de pagar un impost especial o una taxa de compensació interterritorial? De seguida vaig comprovar que no era nova modalitat d’espoli jurídico-fiscal. Simplement, havien fet malament els càlculs, i hi sobrava un 0 al final. Sí, havien multiplicat per 10 el cost real. Com qui no vol la cosa, però… no se’n van adonar de la immensitat del vessament que quasi em costa un cobriment i un ull de la cara, de passada? Tot i així, més que doblava la nostra previsió inicial, però si aquest era el cost final correctament avaluat, doncs potser era acceptable. S’haurà d’estudiar, però no semblava molt desgavellat. O sí. Per aquelles dates, un company de la cel·la que duia ad hoc al cotxe un ganivet de grans dimensions i el va clavar a escassos centímetres d’un pulmó de la seva dona, no va arribar a pagar 18.000€. I un, que va atropellar qui li posava les banyes amb la seva muller i que va intentar matar també va pagar…, i aquells que…, i l’altre que… Per a resumir-ho, un altre vell conegut de la presó que va matar el finat amb un extintor, hagué de pagar 60.000€. Bé, cada cas és diferent. Deixem-ho així. Però no deixem el tema, perquè quan va tornar l’agent judicial i li vaig fer saber  l’error i que s’havia ingressat la quantitat correcta, el primer que em va preguntar amb la cara de mala llet habitual fou si qui havia detectat l’error havia estat el meu advocat. Et volen cobrar 10 vegades més, gairebé 200.000€ més, i això és el que em pregunta. Era rellevant? Però, a més a més, el meu advocat ha fet una carrera de les anomenades de lletres; jo sóc matemàtic i enginyer, però és que a sobre, coi!, sols es tractava de multiplicar i sumar quatre quantitats i no sembla tan difícil. Aquesta rancúnia la duien tant a dins que els interns, pel fet de ser-ho, no sols eren delinqüents sinó també havien de ser idiotes. Aquests complexos…

Simultàniament, anaven arribant les declaracions d’altres testimonis del dia dels fets. Els del 4t. 1a, els Primo i Esparreguera, Esparreguera i Primo, tanto monta, monta tanto, que hi havien de ficar cullerada, encara que no deien res significatiu. El del 3r 2a, Jaume Esqué, a qui no coneixia, però em semblà prou correcte. Era el president de la comunitat; des que el Botí i posteriorment el Primo dimitiren arran del cas del gos (perdó, per estar ‘cremats’), la presidència anava rotant anualment pis per pis, com s’havia fet sempre i aquell any li tocava a l’Esqué. Ell sí que saba qui era jo i ens havíem saludat tres cops en els nou anys que feia que hi vivia. Suposo que al portal de l’immoble, atès que jo pujava les escales com amagant-me de la gent. I deia que sempre amb to cordial. Que jo no el recordés no vol dir que sigui un desmemoriat. La majoria de veïns ha canviat des que jo hi vivia i no paro atenció a qui em saluda, i molt menys sé en quin pis viuen alguns dels nouvinguts. Digué que sabia dels problemes que havia tingut jo amb el de sota però que no coneixia prou bé el tema i s’estimava més no intervenir en el judici. Ho vaig trobar molt correcte, em va caure bé, semblava assenyat. Els testimonis auditius, que posteriorment als trets baixarien al principal, llevat de l’Antonio del 6è 2a, acabarien aquí, la qual cosa té la seva lògica atès que els veïns del 1r, 2n i 3r pis que resten i que eren més a prop del principal, o no hi eren o eren gent força gran. Sí, també aparegué com a testimoni l’Antonio del 6è 2a, perquè, paradoxes de la vida, després de mostrar el seu neguit a declarar ‘contra’ el Botí, pel secret que aquest li havia desvetllat en reconèixer que havia volgut llançar-me el gos, potser patint per la seva pròpia vida, resulta que va ser ell qui va aplicar un torniquet a la cama dreta del Botí per a evitar l’hemorràgia. Els tombs que dóna la vida. I sí, confirmà que mig cos era dins del pis del veí. Del principal 1a.

I mentre esperàvem que el Botí es recuperés per a poder declarar, la vida seguia el seu curs. El meu lletrat continuava reclamant l’admissió de la cinta com a prova en el judici, a la qual cosa es negava el jutge instructor al·legant que ja tenia suficients ‘elements de judici’ –d’aquí l’expressió, m’imagino–. Com els testimonis dels veïns, el meu, i que amb d’altres a arribar, el del Botí, l’informe dels Mossos amb les proves de balística, doncs ja en tindria prou. Prou per a què? Per a dictaminar el que li convingués? ¿Tenen més validesa els testimonis de tercers que la narració de l’executor en calent, just quan és més fàcil que no s’inventés res? Quina justícia! Quina ‘democràcia’, la seva! També caldria afegir com a elements primordials per a aconseguir una sentència perfecta (per als seus interessos, tal vegada, la qual cosa no implica, òbviament, perfecció, ni tan sols correcció) els dictàmens dels psiquiatres i psicòlegs forenses. Concentrem-nos, doncs, ens aquests darrers grups, Mossos i forenses.