Arxiu mensual: novembre de 2016

Capítol 5. Novembre del 2007. Judici de faltes

Paco i veïns del 4t 1a a banda, jo tenia un as amagat a la màniga. Un testimoni ocult. L’Antonio. En preservaré el cognom, encara que no cap amagar la seva identitat pel que diré ara. El veí del 6è 2a. Aquest veí em trucà el dimarts 13 de març. Bona sort, ja que s’agraeix la coincidència de dimarts i 13 perquè han passat més de 5 anys i en les condicions en què em trobo, sense calendari, ordinador ni calculadora, he d’anar fent comptes i repassar mentalment i ‘digital’, dades i dates. Em trucà i em digué:

–Culiat, tens raó. Al Botí se li ha escapat que et va voler llançar el gos a sobre el dia que us vau barallar.
–De debò? Ostres, quina bona notícia! Ara no es podrà defensar de res.
No hi havia lloc a amagar la seva identitat perquè testificaria en el judici. Que estava guanyat!, bufar i fer ampolles.

Segur? Segur que testificaria? Vigília del judici, despatx del meu advocat.
Truquen a la porta.

–Home, Antonio! Com estàs? Passa, passa, que estem planificant el judici i has de declarar com a testimoni.
–Bé…, per això vinc. Resulta que demà tinc molta feina i no podré venir a declarar…
–Però què dius? Si el teu testimoni és clau.
–És que no puc, de veritat. Em sap molt de greu.
–A veure, Sr. (…) –ara parla el meu advocat–. El que diu el Sr. Gensana és cert. Amb el seu testimoni tenim moltes més probabilitats de guanyar –moltes més?, no les tenim totes? Mai no entendré la justícia–. Vostè es va comprometre a declarar en el judici i nosaltres hem basat tota la nostra acusació en el seu testimoni. No podrà mirar d’arreglar-ho?
–Bé…, no ho sé. Miraré què puc fer. No li asseguro res. A més, jo visc al mateix edifici que el Botí. Me’l puc trobar cada dia, de fet, el veig molt sovint, i jo tinc dona i fills, cada dia entren i surten de l’edifici. El Sr. Gensana no hi viu i va a veure a la seva mare molt de tant en tant, és possible que no es creui amb el Botí durant anys.
–No, no, si l’entenem perfectament, Sr. (…), però miri si pot fer aquest esforç. L’hi agrairem molt.
–Està bé, està bé, però ja li dic que no li asseguro res.

Jo, estupefacte, no deia feia estona ni mitja paraula. Però en marxar cap a casa –l’Antonio ho féu molt abans– no les tenia totes. Quan hi arribo, el primer que faig és trucar a ma mare: “Mama, sap què ha passat?”. Dues precisions: ma mare sempre m’ha assegurat que aquella nit no va parlar amb el veí del 6è 2a (m’abstinc de fer comentaris) i a aquest no se’l veu gens pusil·lànime. De fet, poc temps després es barallaria al carrer, estant ell assegut al volant del seu cotxe amb el cinturó de seguretat cordat i la porta oberta, amb un brètol amb qui es va discutir, segons m’explicà. Va sortir amb dos dits inflats. El brètol ja no va emprenyar més.

L’endemà. Dia del judici.

–Home, Antonio! Has vingut.
–Sí, finalment m’ho he pogut arreglar.

Però se’l veia preocupat, a l’home. Comença el judici. Ja podeu intuir la història dels fets. Ara conegueu la versió del Botí.

Advocat meu:
Sr. Botí, ¿por qué persiguió al Sr. Gensana hasta el rellano que hay en el piso de abajo?
Botí:
Porque quise advertirle que no nos amenazara más física y verbalmente a mí y a mi esposa –per això em sonava la frase.
Advocat meu:
Pero si lo que quería hacer era advertirle solamente, ¿no sería suficiente con decírselo desde la puerta de su casa sin tener que perseguirlo hasta el piso inferior?, es más, si hubiera querido evitar cualquier confrontación, ¿no hubiera sido más sencillo decírselo y cerrar la puerta?
Botí:
(… ) Bueno, como le decía, quería advertirle que no nos amenazara más a mí y a mi señora –la que no hi era, s’entén–.
Advocat meu:
Bueno, ha quedado claro lo que quería, pero sigo pensando que lo más lógico y sencillo hubiera sido hacerlo sin salir de su casa y mucho menos tener que seguirle hasta el rellano inferior. ¿Y qué pasó entonces, Sr. Botí?
Botí:
Bueno, el Sr. Gensana se abalanzó sobre mí, nos empujamos y no recuerdo muy bien qué pasó –no interrompo més, deixem que pensi–.
Fiscal:
Tengo entendido que el Sr. Gensana le dio un puñetazo. ¿Por qué no lo denunció?
Botí:
Sí, no lo hice porque no fue tan fuerte como para denunciarlo.
Fiscal:
¿Y dónde le dio el puñetazo?
Botí:
No lo recuerdo.
Fiscal:
¿Y cómo siguieron los hechos?
Botí:
Rodamos por el suelo y el Sr. Gensana se puso encima mío y me dijo: “Y ahora vendrán los Mosos de Escuadra, que como son una policía catalana se te llevarán a tí“.

En aquest punt, jo ja no sabia si estava somiant.

Advocat meu:
Dice, Sr. Botí, que el puñetazo no fue tan fuerte pero, sin embargo, rodaron por el suelo. Dice también que no recuerda dónde fue pero alguna vez ha declarado que fue en un hombro, ¿no está seguro de dónde fue?
Botí:
No, pero creo recordar que fue en una mejilla.
Advocat meu:
¿Y cómo fue que terminó todo?
Botí:
Nos levantamos y enseguida llegaron unos vecinos que nos separaron.
Fiscal:
A ver, Srs. Gensana y Botí, ¿pueden ponerse de pie uno junto al otro?

Un fa 1,80 i uns 100 quilos, i servidor, 1,70 i, amb prou feines, 70 quilos. I això llavors, que a la presó m’he engreixat. I, per aquelles coses, tinc un dit esmicolat. No diré quin, un dit petit. Me’l vaig trencar en un malaurat partit de voleibol fa dècades, no pas per anar ficant dits als ulls del proïsme, que un no és un delinqüent. Nota breu: Dit això amb propietat, que ho he mirat al diccionari, i delinqüent és aquell que comet un delicte i res no hi diu de dictàmens jurídics, ja siguin a favor o en contra. I no se m’acut, per aquelles coses, anar atonyinant a la gent al crit de “si tienes huevos”, i sí, veig les estrelles cada cop que aquest dit toca contra un objecte imprevist i no desitjat, però tampoc no vaig amenaçant ningú, tot sigui dit, encara que això no tingui a veure amb el (ja) dit. Fins aquí; bé, ens havien posat drets un al costat de l’altre.

Fiscal:
Muchas gracias, y ahora, dígame, Sr. Botí: vista la diferencia de peso y altura, ¿sigue diciendo que el Sr. Gensana le dio un puñetazo y fue a caer al suelo?
Botí:
Sí, señoría.

Sí, i tant! Si jo ni tan sols coneixia la seva dona.

Posteriorment declarava que el seu gos, “pacífico, bondadoso y querido por todos” es trobava “escondido detrás de mi señora”. Que jo aleshores no ho sabia, però ni molt menys era la seva dona! Consegüentment, ens creiem que el gos estava amagat darrere seu?

Al següent torn, el seu advocat m’interrogaria a mi. Vaig oblidar durant molt de temps quina era exactament aquella bestiesa que m’havia preguntat –en concret– que tenia quelcom a veure amb el català i la intolerància que hem mostrat sempre envers nouvinguts. Perquè com era previsible, per la meva experiència sé que aquests ‘oblits’ passen sovint també en les actes; en la transcripció del judici, aquest passatge havia desaparegut. Però com no seria el darrer judici, en el següent em tornaren a preguntar l’animalada que ve ara per primer cop:

Advocat de la defensa:
Sr. Gensana, ¿no es verdad que le dijo Vd. al Sr. Botí que él y todos los castellanohablantes deberían desaparecer de Cataluña?
Jo:
Jo mai de la vida he dit res de semblant a ningú, i molt menys això al Sr. Botí.

Què dius, ‘molt menys’? Menys que mai? No vaig ser gaire rigorós, ho admeto, però en el context queda clar que rebutjava de ple la bajanada monumental que em van voler encolomar. Si ni tan sols he dit mai a ningú que em parlés en català o que no ho fes en espanyol, doncs ‘molt menys’ li hauria dit aquesta barrabassada descomunal. Encara que al pas que van, no sé si arribarà aquest dia, però no, fins ara sempre he estat molt correcte, políticament parlant. No com altres, i sols calia mirar la banqueta dels acusats. Aquest interrogatori no tindria cap punt més d’especial significació, i el jutge preguntà als advocats si volien cridar els seus testimonis. El meu renuncià a cridar a l’Antonio del 6è 2a, amb –vaig considerar– prou encert; el judici estava més que guanyat i li estalviàvem haver de passar aquest mal tràngol, i li evitàvem també possibles disgustos o neguits en la seva vida diària futura. Així que l’advocat del Botí cridà la Maribel Esparreguera, la del 4t 1a. Quan va entrar en la sala em va mirar mig somrient. El somriure del gat de Cheshire, de gata maula o de mafiós que fa un petó a qui assenyala com a objectiu. El que sigui, un somriure fals, fa o no fa, fos el que fos.

Cap. 4 (i 4)

Així que em vaig dirigir a casa dels veïns que ens van veure enganxats i ens van separar. El primer a visitar fou el Paco. És un senyor gran, l’home que regentava el garatge; tota la vida l’he vist en aquest edifici i es mostrà molt comprensiu. “Em sap moltíssim greu el que va passar. La vostra família ha viscut sempre aquí, sou els més antics de la casa i mai no hi heu tingut cap problema. I des que va arribar el de baix, tot són problemes. No sé què es creu que és, i de debò que em sap greu, però m’estimo més no anar a cap judici; sóc un home gran i no vull que es creïn més problemes entre els veïns”. Ho entenia perfectament, li vaig agrair les seves paraules i me’n vaig anar a veure els del pis de dalt, a veure si tenia més sort. Quan em van fer passar al menjador vaig gaudir d’una visió fantàstica. El pis estava orientat cap a ponent; de fet, es veia com la Diagonal s’allunyava en direcció Esplugues, i a aquella hora començava a pondre’s el sol. Amb poca visibilitat diürna, encara de dia, tots els cotxes que anaven i venien amb els llums encesos en una fila quasi infinita que semblava perdre’s a l’horitzó creaven una insòlita postal espectacular. Per badada meva ho vaig constatar: “És una vista magnífica!”.
– Sí, però aquest pis nostre és molt senzill. Fins el terra no s’ha canviat mai, és el de sempre. La casa de la teva mare sí que està bé i no té res a envejar a ningú.

Bé, anem al gra.
–Voldran testificar en el judici a què portaré el veí del principal?
– Sí, però no et convé anar a judici.
– D’acord, però em podran donar els seus cognoms perquè els puguin citar.
– Sí, clar, jo em dic Primo Vereda. Cognoms ben espanyols, com podràs veure –el gran avantatge de narrar la realitat és que molts aspectes que lliscarien bastant en la ficció es poden relatar sense cap recança. Jo, nogensmenys, vaig “flipar” en colors en sentir aquesta frase. A sant de què venia aquest estirabot? Però ja se sap que la realitat, molts cops, supera la ficció. No obstant, jo no vaig saber què dir al respecte, així que no vaig dir res.
– Molt bé, Ve-re-da. I la seva esposa?
– Ella –que no parava boca des de la menció al pis de la mare que havia fet ella, i hi era present– es diu Maribel Esparreguera Canovelles.
Ha! Què fàcil m’ho posen! Aquesta és la meva.
– Pobles i cognoms ben catalans, per cert. Doncs ja els cridaria, sols haurien de dir el que van veure, que estàvem enganxats…
– Sí, però pensa-t’ho bé, ja et dic que no et convé anar a judici.
– Home, d’entrada em va voler tirar el gos.
– No, ell el que va fer va ser dir al gos que callés.
– Molt bé, ja es veurà com acaba tot. Ja els avisaria.
– Molt bé –m’acompanyen fins a la porta, no és ficció és el que passà–, i dóna records a la teva mare.
Un altre que sabia millor que jo què havia passat, gos inclòs, tot i no ser-hi.

Me’n vaig anar tot lamentant l’elogi que els vaig fer del pis, bé, de la vista. Perquè com diuen aquells, a l’enemic, ni aigua. Encara gràcies que la fleuma de l’esposa me l’havia retornat amb interessos. N’hi ha que ni saben quan han de callar, i mira que ella callava. La visita no havia pintat gens bé, sort que la vista excepcional també ho seria en el temps, en pocs mesos s’alçaria majestuós davant dels seus ulls la immensa mola de la nova comissaria de les Corts. Au, foteu-vos!

Curiosament, empetitit i enclotat entre tants edificis alts, el pati del nostre quedaria encara més enclotat, ho dic amb especial satisfacció perquè ocupant l’espai entre les façanes posteriors de la comissaria del Mossos i del nostre immoble, s’estenia el principal lloc d’esbarjo del Botí. Sí, el pati pertanyia als dos pisos del principal, però bàsicament qui l’ocupava era ell.

I gràcies a enfrontar paret per paret els dos edificis esmentats, ma mare i els Mossos tindrien una coincidència simpàtica i significativa. Per a ambdós, el Botí passava a ser un Nimby (“no al meu pati del darrere”, de l’acrònim anglès “not in my back yard”;).

Hi hagueren més diàlegs d’interès en aquest stand by a l’espera de judici? Home, no massa. Vaig comentar els fets amb una sèrie d’amics, vaig entrar a Internet per a explicar-los, però no pas cap resposta especial. Potser l’única fou la d’un amic que em digué: “Culiat, per què no et compres una pistola? Així podràs anar tranquil a casa de ta mare. Si més no, saps que si t’ataca el gos tu et podràs defensar”.

Potser no era pas cap mala idea, si m’ataca el gos, però jo no ho veia així. “Ca, home, ca! On vas a parar, una pistola? El que s’ha de fer amb aquest paio és dur-lo a judici i parar-li els peus”.

I jo parlo de pàmfils, fleumes i bledes assolellades? Santa, santíssima innocència!

I com qui dia passa, any empeny, que arribem a la data del judici. Judici de faltes (que no delicte, o sigui, com a molt podia caure-li una multa) contra el Botí per amenaces de mort, agressió amb resultat de lesions i intent d’agressió mitjançant un gos perillós. Res, home, nimietats. En el millor dels casos, 20€ de multa per a, així, espantar el gos, i potser el proper cop s’ho pensarà dues vegades abans de bordar. Sensacional i exemplificant sentència!