Arxiu mensual: octubre de 2016

Cap. 2 (i 2)

Però, de resultes de la baralla, es produí un episodi important el qual fins ara no he esbombat. I del qual em fa molta mandra parlar, i no perquè hagi d’amagar res, sinó perquè tinc un munt de literatura al respecte guardada al meu ordinador personal i no em deixen accedir-hi. I que consti que parlar d’aquest episodi pot portar a prejudicis i equívocs que en res m’haurien de beneficiar. Però ni tinc res a amagar ni ocultaré res en detriment de l’aclariment de la veritat. Vaig ser objecte d’un segrest. Sí, tal qual. No un segrest convencional, però un segrest integral amb tots els ets i uts. Però un segrest, en plena democràcia, i sense parlar-ne els mitjans de comunicació?, hom es preguntarà. És possible? Doncs sí, perquè fou un segrest ordenat per l’autoritat. Anava a dir segrest ‘legal’, però seria faltar a la veritat, perquè ni això. I com es produí el segrest, aquell 16-02-2007?, perquè succeí el mateix dia de la baralla i de què el Botí volgués llançar-me el gos a sobre. I en això últim, com en la baralla, fracassà, però amb el segrest, tot i no haver-lo previst ell, se’n sortí, gràcies a la manca de personalitat, i, molt més encara, gràcies a l’absoluta idiotesa d’alguns d’aquells que ens han de preservar dels delinqüents. I no al revés. Seguretat inversa, que en diríem.

La qüestió és que el Botí, com que ja tenia la mà trencada en això de trucar als Mossos, alhora que baixava cridant per les escales “¡Tírale el pero!, ¡tírale el perro!”, també li digué a la dona “¡Llama a los Mosos!”. Així que els Mossos (‘Mosos’, en espanyol) arribarien poc després que uns veïns ens separessin. Els veïns foren el Paco, del 3r 1a, i després, el Perico Primo Vereda i la seva dona –entenent per ‘dona’ la senyora amb qui s’ha casat–, del 4t 1a, si bé aquest parell venia del carrer i no havia vist ni sentit res abans de trobar-nos enganxats. S’haurà notat que d’alguns dels personatges que van apareixent no en revelo la seva identitat; ho faig per a preservar la seva intimitat; tot s’entendrà, paciència.

Al que portava la veu cantant dels Mossos l’anomenarem ‘Rialles’ (no crec que calgui explicar per què). Ja havia pujat abans a casa de ma mare, alertat per l’avís del Botí de les destrosses i terrabastall que hi tenien lloc, i s’havia caracteritzat per seguir-me fins a la meva cambra quan vaig anar-hi a buscar un document que m’identifiqués (sí, a casa de ma mare), traient el nas, atès que, efectivament, primer treia el nas i després apareixia tot el cos, la qual cosa revestia d’una certa comicitat tot plegat, augmentada pel fet que em perseguís, potser sospitant que anava a treure una arma (l’àlies escollit em sembla prou escaient).

El Rialles, un cop arribat al replà on havia patit l’agressió del Botí, per tota investigació, em preguntà: “Us heu barallat?”. I jo, juro que encara sota un estat de xoc (escrit així és més xocant que ‘shock’) indescriptible, mescla d’incredulitat i nervis, tan sols vaig tenir alè per contestar, com per treure ferro a l’assumpte: “Sí, però no ha estat per a tant”. Segur que, al costat del Rialles –que patètic!–, el Perry Mason seria un aprenent. Home, si m’hagués preguntat: “I com ha estat que us heu barallat? ” o, simplement, “qui ha començat?”, jo no hagués tingut cap recança de dir: “Ha estat aquest –cert, fill de puta aquí no ho hagués dit; abans sols ho havia pensat, que sóc molt ben parlat– que m’ha amenaçat, perseguit i empès escales a baix”. Que era just el que havia passat, ni més ni menys. Però a un no se li acut anar delatant ningú i menys si encara està posant en ordre les idees. I aquestes em deien que havia d’anar al pis de ma mare a trucar a un client (sí, dels que se n’anaven en orris). I quan me’n vaig poder mig desempallegar, perquè em va escortar escales amunt, mentre telefonava, bé, mentre anava a fer-ho, perquè crec que no vaig arribar a marcar tots els dígits, sentia com una Mosso d’Esquadra li deia a mare que l’acompanyés fora del pis, que si jo l’havia pegat, i que agafés el seu número per trucar-li si algun dia passava res. Vaig penjar l’auricular i enfurismat, vaig saltar cap on eren, amb la Mosso agafant ma mare del braç per treure-la de casa seva i vaig apartar la policia de ma mare cridant-li que no emprenyés més i que ens deixés en pau, amb el recolzament total de la meva mare que li anava recriminant a la Mosso: “Però vostè què s’ha cregut? Quines bestieses que diu! Pegar-me, el meu fill! Però quines bestieses!”.

Doncs res, en aquestes que es presenta un paio amb bata blanca, un estetoscopi penjant del coll i talment com si fos l’amo de l’habitatge fa que l’acompanyi a un despatx. He de dir que aquesta actitud arrogant i prepotent no m’agradà gens ni mica, poques persones m’han caigut pas tan malament d’entrada, ho admeto i a sobre, de sobte, em pregunta: “L’ha de veure un metge. Hi està d’acord?”.
–No em pot visitar vostè? –vaig preguntar estranyat. Estranyat que ell no pogués fer-ho.
–Això –referint-se a l’estetoscopi–, com vostè sabrà, és un “esteto”.
I estava jo perquè em vacil·lessin:
–Un estetoscopi –que potser es pensava que tenia jo cap familiaritat amb ell o el seu instrumental mèdic?

Aquí, no recordo si m’ho digué explícitament o potser la sang començava a irradiar-me el cervell, vaig interpretar, encertadament, que es referia a un psicòleg o psiquiatre (com he escrit, erròniament, en alguna ocasió, erròniament, no perquè no ho pensés sinó perquè un psicòleg no és un metge –si no té, a més a més, aquesta titulació, s’entén). I francament, la sang va fer el seu efecte:
–Sí, sempre i quan vingui també el de sota i cara a cara, aclarim el que ha passat.
A veure si finalment resplendeix la veritat.
–Sí, sí, ell també vindrà. Li dono la meva paraula.
“La meva paraula”? Si ni en tenia pas, aquest paio de la bata blanca. Hi ha microbis que en deuen tenir més de paraula. I el que és segur que molta més vàlua personal, –volia dir humana… no!, volia dir animal!–.

Perquè encara és hora que l’espero, l’acarament d’aquell dia.

D’aquí, entre d’altres, que escrigués un munt de denúncies (som a la beceroles), no sols d’aquest paio embatat, encara que les d’ell eren de les més eixelebrades. Totes elles són a l’ordinador, igual que hi tinc molts documents referits a la meva activitat professional, contractes, factures, rebuts, correspondència… val a dir que algun client ha deixat de pagar-me tot el temps que porto privat de llibertat (sí, per si no se sap, és des d’on escric, a la presó, l’oficial, vull dir) i aviat tindré el primer judici. Mercantil, vull dir. Amb tota la documentació al disc dur del despatx. Tant se val que reclamis al director, sots-director i qualsevulla persona de les presons. Clamar al desert. Aquest és el tracte que donen als delinqüents. Els obren les portes. No les de la presó, no, les de la delinqüència!

Però reprenguem el fil, que tot va lligat, no sé si ben lligat, però no és moment de canviar el xip. Per ser amenaçat, atacat i agredit per un fill de mare de vida dissoluta, em segrestaren en un psiquiàtric. No anem bé. Quines ganes tinc de sortir-ne!, no, de cap presó no, de l’Estat on som, que la gent sigui lliure i la justícia ho sigui i funcioni. Així que per obra i gràcia també del que valia menys que un bacteri, sense jo haver firmat cap paper, que em segrestaren. En contra de la meva voluntat, sense cap autorització o ordre judicial, em portaren al Clínic. Al servei psiquiàtric d’urgències, era ja vespre del divendres. Per a al·lucinar! Jo encara al·lucino més, de fet, encara al·lucino ara. I ni he començat. El propi trajecte ja fou significatiu, l’infermer que m’acompanyava en l’ambulància tenia una conversa molt agradable. Se’l veia bon home –sense ironia, que molt de bo també hi ha en aquest món–. Xerrant vam (o va, perquè em sembla recordar que quasi només parlava ell) anar a petar al món de les curses a peu, afecció on coincidirem els dos, això li donà confiança per continuar esplaiant-se: “Doncs a mi ‘també’ em van haver d’ingressar per una depressió”. Com vaig suposar que el ‘també’ no era perquè ‘també’ havia corregut, vaig tenir els reflexos per preguntar-li, amb tot el tacte que vaig ser capaç: “’També’ el van haver d’ingressar per més coses?”. I funcionà!, l’havien operat de no recordo què relacionat amb el córrer. També. A mi, del pubis.

Tan correcte fou l’home que, un cop acomiadats, demanà als Mossos o a algun metge de pujar a urgències, on em trobava, per tornar-se a acomiadar. I ho aconseguí. Segurament perquè intuïa per sobre què m’esperava. Coi!, vaig pensar, si algú té un anti-doble en el món, ja he localitzat el del Botí.

Capítol 2. Febrer del 2007

La tarda d’aquell divendres, 16-02-2007, havia anat a casa de la meva mare, un pis de les Corts, perquè tenia bones perspectives de negoci i anava a fer-la partícip de les novetats. Ella arribà més tard i de seguida em passà una carta del meu cunyat canari que tenia per a mi. Tinc una empresa radicada a Canàries i el nom de la mateixa és, i era, en català. Doncs bé, per enèsima vegada, me l’havien traduït.

– Quins pebrots! Ja està bé! I no els he dit de vegades que el nom és en català, segur que si fos en anglès no el traduirien –vaig exclamar.
– Però Culiat, no voldràs que a Canàries parlin en català? –em respongué ma mare.
– No, coi!, si no es tracta que parlin català, sinó que respectin que si es diu d’una manera, ja sigui en català o en xinès; no són ningú per canviar-li el nom –vaig contestar, de forma similar a com ho va fer en un debat televisat un conegut polític català.
– Ah!, només era això, no volies que t’escrivissin en català!…
– No, per l’amor de Déu, no calia.

Quant podia haver durat aquesta conversa (per cert, conversa, no pas baralla, ni tan sols rinya o disputa)? 15, 20 segons, com a molt? Doncs no haurien passat ni 15 minuts que ja teníem els Mossos trucant a la porta. Advertits per un veí de cops, crits i, com sabria després, moviment de mobles. Com sempre, tot i no tenir cap obligació de fer-ho i molt menys de tenir raó el veí, vam obrir-los la porta. Em vaig indignar bastant que ens vinguessin de nou per una denúncia falsa i el seu comportament no afavoria gaire el meu (no van voler, per exemple, deixar-me sol quan em trucaven al mòbil per les qüestions laborals abans esmentades –els interessava molt el que havia de dir?–, que, com és fàcil de preveure, se n’anaren en orris). Però sobretot estava indignat per la redundància del veí. No era el primer cop que em denunciava, el primer havia estat el febrer del 2006, quan vaig haver d’intuir, per eliminació, que qui m’havia denunciat als Mossos no podia haver estat ningú més que el veí de sota, aquell milhomes, de cognom Botí (per bé que mai no havia sabut del cert si era Botí o Botín), que es passejava tot ufà amb el seu gos per mantenir l’ordre al carrer.

Mai, fins aleshores, no m’havia preocupat res d’ell, ni saber qui era ni què pensava, malgrat que l’havia arribat a veure com instava a un pobre home a sortir de davant d’una farmàcia, fins que començà a denunciar-me perquè feia molt de soroll quan anava a casa de ma mare. Amb el temps, he arribat a saber que havia estat tractat per psiquiatres del Clínic. A l’igual que la seva dona, força anys més gran que ell i que havia estat molt malalta i ingressada per problemes psiquiàtrics bastant greus.

I com aquest nou cop ma mare ja havia apaivagat tots els neguits i aclarit totes les preguntes dels Mossos, per bé que trobo que no pas amb les frases més encertades (“és que el meu fill és molt catalanista”, o potser va dir “és que el meu fill s’estima molt Catalunya”, que semblaria una altra cosa, potser més maca, però en la qual jo no hi veig diferències), els Mossos van marxar sense més incidències. I sense sospitar que no acabaria aquí el tema. Quan, una estona després d’haver marxat ells, jo vaig fer el mateix, vaig veure que el veí es trobava davant de la porta del seu pis, junt amb una parella i el gos. Tan bon punt el veig des de les escales, que m’hi adreço:

–Per què… (…m’has denunciat)? –anava a continuar, però no em donà temps.
¡Kaichi, ataca! ¡Kaichi, ataca! –cridà totalment embogit.

Com que el gos estava subjectat per la dona i aquesta no el deixà anar, jo vaig passar a ser el nou destinatari dels seus crits: “¡Vamos abajo que te parto la cara si tienes huevos! ¡Vamos abajo que te parto la cara si tienes huevos!“.

Estil i anatomia recurrents en el seu cas, perquè poc més d’un any abans, mentre em perseguia per les escales acompanyat del gos fins que m’enxampà al carrer, poc temps després de la denúncia que portà per primer cop els Mossos a casa de ma mare, ja anava cridant: “¡Ven aquí si tienes huevos! ¡Ven aquí si tienes huevos!

Val a dir que en les dues ocasions jo vaig continuar el meu camí escales avall sense ni respondre (què es pot raonar amb un paio com aquest i en un estat com el seu?) i mirant de fer cas omís. El primer cop, entre que trigà un temps a reaccionar i que jo anava amb pressa no m’enxampà fins que ja era al carrer. El febrer del 2006 la topada acabà amb amenaces verbals i exabruptes: “¡Vete con cuidado, que la próxima vez te mato, te mato!” o “a mi, háblame en castellano!“. Recordo exactament les frases que he esmentat, així com el fet que recalqués les parts més agressives, “¡te mato, te mato!“. Però aquest cop, 2007, havia sortit espitat darrere meu per les escales alhora que cridava a la dona “¡Tírale el perro! ¡Tírale el perro!” i jo, sense dir ni ase ni bèstia, abans d’arribar al replà de sota el principal, que rebo una empenta pel darrere que em fa arribar al replà abans del previst i ja la tenim “liada”. Al replà on érem, a escassos 10 graons del vestíbul de l’immoble que dóna al carrer, hi havia hagut la porteria, desocupada aleshores i recordo que el primer que vaig pensar fou: “Ara m’he de barallar amb aquest fill de puta? Segur que aquí, a la porteria, ja no hi viu ningú”. I la vaig encertar. En les dues prediccions. Primer volaren les claus, que jo vaig agafar, tal era la mala llet que m’embargava, si hagués estat a l’inrevés… Després ho feren els cops de puny i les ulleres. De fet, les claus caigueren amb la primera empenta i els cops de puny van ser la resposta que vaig donar-li. Ell, un tipus alt i pesant se’m va tirar a sobre i ens vam agafar. Anant a parar al terra les meves ulleres; les seves ja hi eren. I a Déu gràcies que no reeixí a llançar-me a sobre el gos. Que m’hagués pogut destrossar. Mescla de mastí i de pastor alemany, bordava força i no tenia un aspecte gens agradable.

Com en el cas del seu amo, tampoc no m’havia preocupat gaire saber la seva història. Tanmateix, hi ha una anècdota prou significativa d’ambdós, amo i gos. He sabut que, en certa ocasió, una dona venia a casa de ma mare a dur-hi uns papers. La dona s’equivocà de pis i anà a trucar al del veí. Li obrí la porta el Botí, com no podia ser d’altra forma, atès que l’esposa estava internada en un psiquiàtric. Això sí, porta oberta amb comitè de benvinguda inclòs, el gos. Aquest, sense ni esperar l’ordre del seu amo, aquest cop es llançà sobre la pobra visitant. Què li digué el veí a la dona? “Em sap molt de greu, cregui’m. Vol prendre alguna cosa, una til·la, una tònica, aigua del Carme?”. Què va!, li digué: “Le está bien empleado. Así la próxima vez no se equivocará” (no devia tenir res per beure). He respectat l’idioma original per provar de mantenir-me el més fidel possible a la que deuria haver estat la frase. Com algun cop comentà a veïns, a ell no li calia parlar català. Potser hi afegiria: “¡Con un par de huevos!“.

La víctima de la fúria animal (del gos) va entrar a casa de ma mare blanca com el paper de fumar i tremolant com una fulla en temps de tramuntana. Jo sols vaig arribar a patir la fúria animal de l’amo, torno a donar gràcies a Déu, i no la del gos. Aquest s’havia mantingut subjectat per la dona, que a hores d’ara encara no sé qui és. En el primer judici per la meva denúncia, que es dugué a terme el novembre del 2007, el Botí declararia que era la seva dona. I si per dona entenem –com no pot ser d’altra manera en un judici– la senyora amb qui s’ha casat, va mentir tant com quan digué que el gos, “cobarde, bondadoso y querido por todos” estava amagat (!!!) darrera d’ella. I ella, la dona, ni tan sols hi era. I encara que hi hagués estat ella, estaria ‘darrera’ el gos? Un gos, mescla de mastí i pastor alemany, covard, amagat darrera unes faldilles…? Doncs per ser tan gallina deuria canviar en mil·lèsimes de segon perquè el Botí el burxés amb el “¡Kaichi ataca!” que ja sabem. Com he dit en més d’una ocasió, el Botí mentia més que parlava.

Per què digué que era la seva dona, doncs? Per generar llàstima?, per què s’avergonyia de la de debò? No en tinc ni idea, però seria un bon motiu d’estudi; ara que ho penso, deu ser una amalgama de tot plegat, no deuria convenir dir en el judici que la seva dona portava quasi 2 anys seguits internada en un psiquiàtric, a part de molts altres ingressos anteriors i tampoc era qüestió d’entrar en detalls de qui era l’altra, millor mostrar una imatge de matrimoni senzill i ben avingut que produiria un bon efecte en el Jurat. Com si això hagués de tenir cap importància. Com veurem.

Val a dir que jo, convençut que era la seva dona, o esposa, per entendre’ns, no vaig saber de l’error fins el mes de gener del 2009, i sols la veuria un altre cop més. Però encara faltaven 2 anys. I això que crec que vivien en el mateix edifici que ma mare des de tombants de segle, més o menys. Així que el Botí no tingué cap pudor a ocultar que no era la seva dona en el judici del 2007. Perquè, de resultes de la baralla (el 2007; el 2006, el Botí es limità a proferir amenaces), el vaig denunciar. Per agressió amb lesions, en concret, un fort cop al costat esquerre, per amenaces, prèvies i d’aleshores i per intent d’agressió amb el gos perillós. Per aquests tres motius el vaig denunciar.