Arxiu mensual: agost de 2016

Capítol 1. Febrer del 2009

Dijous 19 de febrer del 2009. Aquests dies a Barcelona se celebra el Congrés Mundial de Mòbils. 9.45 del vespre. La tensió a l’ambient es pot tallar amb un ganivet quan un home baixa per les escales de l’edifici. Quan li falten un parell de graons per arribar al replà del pis principal, un calfred li recorre el cos. Ha sentit com darrere seu s’obre una porta. Sense ni gosar mirar qui l’obre, continua caminant tot aparentant indiferència, però instintivament es posa la mà a la butxaca, on hi duu una pistola del calibre 9. D’esquitllada, veu que una dona traspassa la porta i es dirigeix unes passes cap on és ell. Respira alleujat, quan, de cop i volta, s’espanta; sent algú que puja les escales des del pis de sota i ràpidament amb el polze treu l’assegurança de l’arma. Està a punt d’encarar el tram d’escales per on sent que puja algú i irremeiablement es trobarà enmig dels dos personatges, la dona que ve pel darrere i, cara a cara, amb qui puja les escales. La situació és tan angoixant que en tombar i baixar el primer graó, s’entrebanca ell sol i és a punt d’ensopegar. «¡Cuidado, cuidado!», li crida el jove, que es troba a un escàs parell de metres d’on és ell. «Sí, sí», sols té esma per contestar quan es creuen. Torna a posar l’assegurança a la pistola del calibre 9 sense que ningú se n’adoni i se’n va.

Dilluns 23 de febrer del 2009. 9.45 del vespre. La tensió a l’ambient es pot tallar amb un ganivet quan un home baixa per les escales de l’edifici. Del darrer replanet on comença el tram d’escales fins arribar al replà del pis principal hi ha vuit graons. En els tres primers, la paret mestra de l’edifici impedeix veure la porta d’entrada del pis segon, que queda a l’esquerra de les escales en sentit descendent. Entremig hi ha la porta de l’ascensor i, passada la porta del principal segona, una paret amb finestres que dóna a un pati interior. Cinc o sis passes davant d’aquest pis hi ha el principal primera, tot plegat, un conjunt que confereix a aquest espai l’atmosfera d’una ratera, ideal per a una novel·la d’Agatha Christie. Aquest cop, l’home que baixa sent com s’obre una porta abans que pugui accedir al camp de visió un cop superats els tres graons. L’ambient es tensa encara més. Instintivament, l’home es posa la mà a la butxaca on hi duu una pistola del calibre 9, i en aparèixer en el camp de visió de qui és davant la porta, ràpidament amb el polze treu l’assegurança de l’arma. D’esquitllada, veu que no és la dona que traspassà aquesta porta tot just fa quatre dies, ni tampoc no és el jove que es va trobar cara a cara. Continua caminant tot aparentant indiferència, però els pensaments dels protagonistes afloren precipitadament. «Ja està embolicada la troca. Aquest paio vindrà a per mi». «Feia temps que sabia que et trobaria». I la tensió esclata, cops, crits i, de sobte, tres trets seguits retronen ensordidorament, i un dels homes, llarg com era, jau estès a terra enmig d’un bassal de sang.

Presentació

Avui encetem el relat d’una història, un llibre sense ni dedicatòria, una versió light per exigències del guió, el més heavy vindrà amb el temps. Després d’aquesta primera declaració, críptica -som a les beceroles-, d’intencions, vagi per endavant que tot el que s’explica respon a una il·lusió. Tant el protagonista, que és a la presó, com molts altres que hi haurien de ser i no hi són, a l’igual que el guionista, responen a la imaginació d’un servidor, i com es pot apreciar, els noms no són més que fruit d’una fantasia literària que fa que l’acció s’esdevingui en un país de somni, on la justícia és una meravella i les autoritats són justes, i l’Estat en si, doncs, és una pa-ka-nya i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Així que ningú vulgui veure-hi fantasmes on no n’hi ha, ni en disputes entre veïns una paròdia de democràcies que vetllen pels seus súbdits, tot decidint per ells el que millor els convé, malgrat que altres veïns hagin decidit deixar el barri, sense que això afecti la vida dels que hi han romàs. Ja se sap que molts límits són borrosos, com passa amb els continents, i això ho tenien clar els anglesos. I si alguns veïns apel·len a no se sap quins drets fonamentals ciutadans i dels ciutadans es pot aplicar l’article 26 de la cançó, els estatuts comunitaris: cap veí podrà marxar sense l’aprovació de la resta. Què s’han cregut? Endinsats en matèria es veurà que la història és just el contrari, i l’únic paral·lelisme que un ull avesat hi podria entreveure amb falses tiranies és que qui cobra, mana.

L’única ambició del guió, i virtut de tot plegat, doncs, és fer volar imaginaris coloms amb, si pot ser, petits cops d’humor per donar el toc de gràcia a una situació inversemblant, perquè, com deia aquell, que diria l’altre, «no serà veritat, però oi que sembla mentida?».

Així que deixem-nos de xerrameca, que ja hi ha òrgans on discutir afers seriosos si és que el nom fa la cosa i anem al començament, que malgrat el títol, no és cap cop d’estat a cap Parlament constituït democràticament. Endinsem-nos en aquest divertiment, recreació virtual tan real que sembla impossible. Movem, doncs, la claqueta… i acció!

I a tibar de metàfora, fins que, com diu i riu el protagonista, ens tanquin a la presó o sortim tots en llibertat. No ens adormim, doncs, i aixequem el vol. I qui no ho entengui, ho entendrà.

Me’n vaig, que tinc uns veïns que diuen que no; es veu que m’estimen.

– – – –

Com que ens sentim generosos, oferta de llançament: avui obrim el meló amb un capítol sencer. Sense que serveixi de precedent, que les il·lusions són unes altres. El tastet, el festí sencer, en tornar de vacances. I a córrer!, a tirar milles, que tothom hi és convidat: es pot fer córrer la veu.