Mostra totes les entrades de Àtil Assange

Capítol 20. Què hagués passat si…?

No tenia gens clar si incloure aquest capítol. Què hagués passat si tant el Botí com la dona haguessin seguit una estratègia menys [diguem, en el nou text, que inversemblant… i plena de contradiccions]? En lloc de negar les evidències –cops, crits, que les claus eren a la porta, i ell, efectivament, s’hauria introduït dins del pis del veí– podien haver intentat fer creure que, en veure’m, el Botí va deixar d’obrir la porta i es dirigí cap a mi, per a espantar-me, per a poder rebregar-me una mica, sí, però mai amb intenció de fer-me mal; sols perquè no tornés a amenaçar-los a ell i la seva dona. D’haver estat jo una persona dialogant, pacífica, gens paranoica, i que no s’esvera amb facilitat, hagués estat suficient entrar en raons de bones maneres, però era fàcil d’imaginar el risc que corria el Botí atrevint-se a adreçar-se a mi. Però calia fer-ho per a acabar, d’una vegada per totes, amb aquesta situació.

No es va posar cap mà a la butxaca i va veure, incrèdul i mort de por, com treia una pistola; no recorda on era jo exactament. El pànic del moment li va fer perdre la noció de tot i sentí com li disparaven. Segurament pensant que ell estava mort, me’n vaig tornar a casa de la meva mare i ell aprofità que havia fugit per a demanar auxili. Com que estava encarat cap el pis del veí, s’hi arrossegà, tot cridant la seva dona perquè l’ajudés. Va tenir la sort que el veí era a casa seva i havia sentit els trets, així que obrí la porta i ell caigué dins, gairebé inconscient. Quan el veí li va preguntar què havia passat, sols va tenir alè suficient per a dir-li, succintament: «El de arriba me ha disparado». Ningú –li van explicar– no hi donava crèdit i tots es desvivien per a ajudar-lo; ningú va pensar, en l’excitació del moment, de trucar a cap ambulància fins al cap d’una estona. La resta és sabuda.

Però el que més greu li sap, a part de per la seva muller –que ho ha passat molt malament: ha patit, com a conseqüència de l’intent d’assassinat, una greu descompensació psiquiàtrica–, és per la Sra. Gensana, mare de qui li va disparar; és gran i haurà estat un disgust molt gros, tot plegat. «No s’ho mereix, pobra dona». Sí, a ell li ha representat haver de deixar la feina, ha rebut la baixa definitiva per incapacitat laboral com a resultat de les greus ferides i presenta un 65% de discapacitat física, però està bé, s’està recuperant i se n’estan sortint. Però per a una mare com la Sra. Gensana, això hauria pogut matar-la. «No s’ho mereix, pobra dona», hauria remarcat, rematant l’emotiu discurs testimonial.

M’hauria caigut el que no està escrit. Sí, sí, els crits, els cops, les amenaces, tot això ja els ho hauria explicat el Sr. Botí. «Acusat, no s’empatolli amb el gos, que el gos ja l’havia sacrificat feia dos anys el Sr. Botí. I tampoc no era tan agressiu i perillós com ens vol fer creure. Que no ha sentit el testimoni de tots els veïns?». Intent d’homicidi. Que per desistiment actiu haurien d’haver rebaixat a lesions. Ja em val…

Sí, realment no tenia clar introduir aquest capítol. No hi hauria gaire diferència; al capdavall, el resultat hauria estat el mateix.

Cap. 19 (i 3)

Però sí, es va posar la mà a la butxaca. Dreta, com he asseverat en diverses ocasions, i ho tinc molt clar. Ell, curiosament, no. Sap que es posà la mà a la butxaca, però no recorda gaire més. Recorda que ho féu per a agafar les claus, però aquestes eren a la porta. Venia de tancar amb clau el portal de l’immoble; vint-i-vuit graons i un trajecte de quinze segons el separen del seu pis, i es posa les claus a la butxaca? Jo pujava divuit graons més i mai les havia deixades de la mà. I no sap a quina butxaca se les va posar, per bé que és dretà. Què pensava? Obrir i tancar el portal amb la mà dreta, passar les claus a la mà esquerra, guardar-les en una butxaca del costat esquerre, al cap de quinze segons treure-les amb la mà esquerra, passar-les a la dreta i obrir la porta del pis? Ho trobo tot una mica enrevessat tot plegat per a poder ser veritat.

I si em crida i amenaça, ve cap a mi i es posa la mà a la butxaca, què he de pensar, jo?, que em vol donar un xupa-xup?

És colpidor com han pogut donar tanta credibilitat a aquest veí. Que si m’havien diagnosticat una paranoia de petit, i… hi ha un acudit:
–Noi, m’havien dit que havies mort.
–Doncs ja veus que no.
–No, no, que qui m’ho ha dit és la Llúcia, i jo me la crec.

Si fins s’entesta a dir que el gos, pacífic, era amagat darrere la seva dona; la seva dona!, té pebrots, la cosa!, quan aquesta era ingressada en un psiquiàtric.

L’acudit: un home arriba a casa i veu la seva dona al llit amb el seu millor amic, i aquest li diu: «Tomàs, no et precipitis. Què creuràs primer, el que vegin els teus ulls o el que et digui jo?». Com diria un jutge.

Totes les mentides que va anar vessant, que si jo baixava per les escales un dia i l’altre estava amagat, que sentí uns mots inintel·ligibles però que eren improperis, que si es va girar i per a fer-ho es quedà davant la porta de casa seva sense moure les cames, amb la qual cosa hauria hagut de moure el cap més de 90º o retòrcer tot el tronc com si fos [a gust del consumidor]. Mentides que s’acumulen amb les proves: claus a la porta, crits, ubicació al mig del vestíbul i mà a la butxaca.

El darrer acudit: un científic boig i la seva dona passegen pel camp i observen, a ambdós costats de la carretera, unes 50 ovelles, totes xollades. La dona li diu: «Mira, han xollat les ovelles.» I ell li respon: «Pel costat de la carretera, sí.»

I fins ara sols hem parlat del que jo havia vist i viscut. Molt del que vindrà després, però, es pot deduir amb força seguretat d’encertar.

El veí del principal 1a sent els trets i el Botí que crida la seva dona. Obre la porta i mig cos del Botí entra dins del seu pis. Confirmat pels altres veïns, com el del 6è 2a, que fou qui li féu el torniquet. Gens sospitós de voler-li cap mal, doncs. Què diria la dona del Botí? Que eren a dos metres de casa seva, en una primera declaració, i mig metre menys, en una segona. Per què diria el Botí que anà a casa del veí, en lloc de la seva? Eren gairebé les deu de la nit. Serien els veïns dins de la casa? Haurien anat al cinema o a sopar? Estarien sopant, voldrien que els truquessin a aquestes hores? Es trobava el Botí més a prop o hi estava encarat? La raó que donà és que no volia espantar la seva dona. No volia espantar-la… Si l’estava cridant!

L’objectiu del matrimoni és clar. Per a amagar que havia entrat a casa del veí i evitar fer pensar per quina estranya raó hi volgués anar. Potser tenia algun objecte a amagar. «Si entro a casa i vénen els Mossos i veuen… Desempallega’t de l’arma, corre!» Pocs dies després, el veí del principal 1a era despatxat per la propietària. Dir que amagar una arma després d’haver-hi hagut un tiroteig fou una raó suficient per a donar-li porta seria especular, però evidentment, ajudaria. I més endavant, la propietària llogà el pis i se n’anà del barri. No la conec, però cada dia em cau millor.

Un detall, encara que no tingui res a veure amb el desenvolupament de l’acció. A sant de què digué el Botí que havia trucat al timbre? Estava tan acomplexat que deia que el cop de puny havia estat a l’espatlla dreta, no fos cas que se li esfondrés la seva imatge d’home dur perquè li havien tocat la cara, quan després ho hagué de reconèixer: «Em va tocar a la cara, però no recordo on». Per haver d’acabar reconeixent que en una galta. Es vantava entre els veïns que jo li tenia por; tanta insistència a esmentar els genitals, i per a acabar-ho d’adobar, li acaben de disparar dues bales al cos i [que cadascú imagini el que li convingui] que s’aixeca i truca al timbre. Llàstima que la declaració del veí no deixi lloc a cap mena de dubte: «A través de l’espiell vaig veure fum; just quan sentia que el Botí cridava a la seva dona pel seu nom vaig obrir la porta, trobant-me que el Botí estava assegut amb mig cos recolzat sobre la porta, i caigué d’esquena cap al meu pis…»;. Mirà, el sentí cridar, obrí la porta i caigué; tot lliga, i, en canvi, no hi ha cap menció a «trucaren al timbre».

I per a acabar, les induccions. El Botí, referint-se a mi, digué: «el fill de la Sra. Gensana» al judici, molt respectuós i correcte; «el de arriba», al veí, molt de dins i espontani, i …«éste», a la seva dona. «Éste»? Si feia més de dos anys que no em veia. Quan ho vaig llegir vaig tenir calfreds. Em va costar horrors poder dormir aquella nit. ¿Qui parla d’algú a la seva dona referint-s’hi com a «éste» si no sap del cert de qui parla? ¿No serà que hagin pogut estar-ne parlant la darrera conversa?, perquè no em crec que sigui una expressió feta servir després de més de dos anys de no esmentar-me… Em tenien present!

La seva dona havia dit que jo els estava vigilant. Ens havíem vist, ella i jo –no pas ell i jo– uns dies abans sobre la mateixa hora, poc abans de les deu. Aquell dia, qui baixava la brossa era un llogater assistent al Congrés Mundial de Mòbils que no tenia la clau del pis.

Ja sabíem qui va disparar i qui era estès a terra. I ara ja sabem qui va pensar: «Ja està embolicada la troca. Aquest paio vindrà per mi», i qui va pensar: «feia temps que sabia que et trobaria».

Dilluns, 23F. El primer dia feiner després de la setmana del Congrés. Primer dia feiner que jo passava per allí i el noi rellogat ja no hi era. El 23F, qui venia de llençar la brossa era el propi Botí, qui es trobava apostat davant la porta del seu pis quan jo vaig començar a baixar el darrer tram d’escales que portava al seu pis. De nit, en una ratera. S’entén ara per què no fou mala idea anar preparat, en previsió del pitjor?