Em fa ganes comentar, potser desordenadament, algunes impressions de la manifestació per la llengua catalana a Palma el dia 25 de març de 2012
La primera és que en les més de 50.000 persones que hi assistiren no hi existia cap dubte respecte a la denominació de la llengua comuna, totes les pancartes, tots els clams, tots els cants es referiren invariablement al català,cridaven a favor del català, defensaven el català, no volien agressions contra el català,.... així clar i en català,ben lluny dels eufemismes de “la nostra llengua”, “la llengua de les illes”, “la llengua pròpia”etc.... i molt més lluny encara de la gaire bé, prehistòrica manifestació en la que en Josep Maria Llompart, micròfon en ma,cridava “català, català, català” .... i el 90 per cent dels assistents el tapaven amb els crits de“mallorquí, mallorquí, mallorquí”, fins que el pobre home per sortir-se’n d’alguna manera va improvisar “unitat, unitat, unitat”.
La meva vocació d’espectador invisible em permet, a vegades, assistir a situacions que tanmateix es produirien d’una maneradeterminadatalment com sí jo no hi fos. Una cosa semblant a allò que explicaven els docents fa anys quan deien que el sol fet d’actuar com observador d’un experiment feia que l’experiment s’alterés.
Bé, doncs el que a mi m’agrada és que l’experiment no s’alteri encara que jo hi sigui present, i això és el que he intentat quan he anat a la petita papereria del meu barri avui mateix a comprar un paquet de folis.
Cada dia feia el mateix camí per anar a la feina, cada dia passava pels mateixos carrers i a la mateixa hora, a una hora en que la major part de l’any encara era fosca resolta i a la resta hi començava a desvetllar-se el dia. Sempre corria perquè no hi havia manera de que s’aixequés amb un marge de temps raonable, corria i molts de dies acabava d’arreglar-se la vestimenta, es cordava la jaqueta, es posava la bufanda o cercava els guants a la butxaca. En el recorregut es creuava amb poca gent, amb una o dues persones treballadors de la neteja de l’ajuntament que granaven, amb un fumador impenitent que havia descobert que en aquelles hores eren les úniques en que ningú li recriminava que fumés, i, a vegades, amb matinadors que treien el gos a cagar i a pixar al carrer, també amb l’esperança, que ningú els hi recriminés.
Ens va reunir al seu despatx amb una trucada prèvia d’aquelles que ell feia de tant en tant i en les que no admetia cap tipus de retard:
- Os espero en mi despacho dentro de 30 segundos. Va dir
I als 20 segons ja hi érem tots. Tots érem quatre. Ell ens va fer asseure al voltant de la seva taula de reunionsi cerimoniós però imperatiu va amollar:
-El plazo de 30 días que teníamos para el proyecto “X” ha quedado reducido a una semana, por lo que haced lo que os de la gana pero el viernes que viene lo quiero encima de mi mesa... terminado.
Ni per sort ni per desgracia, simplement perquè fa molts d’anys que faig feina a l’administració pública, he tingut l’oportunitat de conèixer diferents polítics que han dirigit o dirigeixen, al màxim nivell, el petit redol de l’administració on jo treballo i em sent en condicions, pel nombre de subjectes de la mostra analitzats (9), per la variabilitat de la seva procedència partidista (de 4 partits) i per la coincidència dels mateixos tics compartits per tots ells en aterrar a la nostra organització, de formular una teoria general del polític que aconsegueix accedir a (o a qui li encolomen)la gestió d’algunaparcel·la de l’administració pública, o si m’ho he de plantejar més modestament, extreure algunes característiques comunes dels polítics analitzats.
Avui ala mateixa plaça de les Veles de dimarts passat, hi ha tres al·lots a prop d’un dels bancs de fusta. A aquest banc hi han deixat damunt de la part on la gent s’hi asseu un gros aparell de música, un gran “lloro” en diríem fa uns anys. El “lloro” reprodueix insistentment una base rítmica de música rap en unaespècie de bucle repetitiu i cada un dels tres joves assumeix un paper diferent però complementari i fins i tot harmoniós.
Caminava lentament per un dels carres més típics de la ciutat, un d’aquells que la gent anomena pel seu nom concret quan vol explicar la mescladissa de cultures entre l’Orient i l’Occident significativa del país on ara estava passant les vacances.
Per fi havia trobat un restaurant per anar a dinar cada dia. Era un petit establiment ben a prop de la feina i ja que el temps de descans al migdia no el permetia arribar fins a casa, aquest complia el requisit d’oferir a un preu raonable un menú diari a un nivell de qualitat acceptable. Per altra banda, els cambrers i la propietària eren prou amables i això també ajudava a trobar-s’hi bé.
Feia poc temps que l’havien assignat a aquella Parròquia i no coneixia a la majoria de feligresos, i això, a ell que li agradava controlar en lo possible l’entorn, el feia sentir insegur i una mica incòmode, a més l’aspecte que oferia de ser més jove del que realment era, no l’ajudava a inspirar respectabilitat per pura presència.
No havia trobat entrades de general per anar a veure el gran partit de l’any (un dels deu o dotze de l’any que hi ha cada any), no podia pagar una entrada més cara i se li va ocórrer una idea arriscada però brillant: va agafar un paper oficial de la Institució Pública on treballava i va escriure:
El varen telefonar de la Inspecció Mèdica perquè es presentés dilluns que ve amb tots els justificants mèdics que pogués aportar sobre l’evolució de la seva malaltia.
Ell, el dilluns de la citació es va presentar a la Inspecció Mèdica sense saber per quin motiu el citaven. Allà li varen demanar explicacions i justificacions de com era possible que continués de baixa per un estat gripal desprès de més de tres mesos. Ell, els hi va explicar que això era un error que per l’estat gripal havia deixat d’anar a treballar durant quatre dies i que desprès s’havia reincorporat a la feina entregant l’alta mèdica.
Va reunir als seus amics de sempre en un sopar, de tots ells feia més de tres mesos que no en sabia res, ni els amics en sabien res d’ell durant aquest període.
Els va voler explicar tot el que havia fet durant aquest temps. Els hi va contar que s’havia comprat un violí, i que des de l’endemà que el tenia, anava a classes particulars de dues hores diàries amb un professor experimentat. Els va dir que ja començava a saber-ne una mica i que ja estava en condicions de toca’ls-hi alguna cosa, però que no s’aturaria fins a saber-ne molt i que arribaria lluny, ben lluny.
Don Joan el va cridar al seu despatx, aquest era un fet força inusual.En els sis anys que feia feina a l’empresa només havia anat a aquest despatx dues vegades, la primera quan va ingressar a l’empresa per rebre el sermó epifànic de recepció, no exempt del mal gust de comunicar-li, ja des del primer dia, que el “fotrien al carrer” si no complia amb les expectatives previstes, i la segona visita per suportar amb el cap i les orelles baixes de xai a punt de sacrificar, l’avís de que les cosa no marxava i que el seu temps s’estava acabant.
Tota la vida s’havia sentit empegueït davant dels poderosos, profundament ell sabia que podia i hauria de ser d’una altra manera però quan es trobava davant d’una persona “important” en el sentit que fos, és començava a posar nerviós, les paraules no li sortien, les galtes se li encenien i una espècie de tremolor discapacitant li fremia el cos.
