Diuen que l’home es l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.  I l’Artur Mas està  a punt de demostrar-ho.

El PRI mexicà va adoptar un sistema anomenat “dedazo” pel qual un president, que mai repetia mandat, anomenava el seu successor a dit. Era un sistema pensat per protegir la omnipresència del PRI en la societat mexicana i evitar lluites entre faccions davant d’una successió. El sistema ha estat copiat pel PSC amb una variant, consistent en que el autor del cop de dit deixa l’alcaldia a mig mandat i entronitza el successor amb un evident frau als electors. Aquesta norma aplicada a tots el ajuntaments grans de Catalunya presenta una petita variant en el cas de Barcelona.

La política catalana ha donat aquesta setmana una enèsima mostra de fariseisme amb la esquinçada de vestidures desprès de sentir les darreres declaracions del President Maragall. No crec que ningú que hagi seguit el procés d’elaboració del nou estatut pot estar content amb els resultats. Els qui callen ja no enganyen a ningú i sols mostren el elevat grau d’hipocresia que s’ha instal·lat en certs cercles de país. 

Si ens mirem be un mapa d’ Europa veurem que la península ibèrica es troba en un extrem a l’oest. No és doncs estrany que Madrid pugui ser un bon punt per fer sortir vols cap a Amèrica. Però el que és un avantatge potser un inconvenient per volar vers l’ Asia o l’ Est d’ Europa. Vist des de Barcelona no te massa sentit pensar en anar a fer enllaços a Madrid per anar en aquestes direccions, essent molt mes lògics els enllaços via Paris, Frankfurt o Amsterdam. Per dir això que és de sentit comú, et poden crucificar a la Vanguardia sobretot si ets conseller d’Esquerra.

En una setmana, que afortunadament ha passat ràpid, la política catalana ha perdut la mica de credibilitat recuperada desprès de les eleccions de Novembre. Sort que comença Setmana Santa i això pot ajudar a oblidar tot aquest espantós ridícul. Particularment toc per Esquerra: novament fer-ho pitjor és difícil.

Ahir em vaig sentir molt deprimit en veure a la premsa les cròniques exultants sobre el famós acte al IESE per reivindicar un determinat model de gestió de l’aeroport. Ara se suposa que hi ha tot un estol de valents que s’ajunten per enviar un missatge contundent a al Govern Central i als funcionaris madrilenys que manen a  AENA, tot esmenant-l’hi la plana al actual Govern de Catalunya. La meva pregunta es: on eren aquesta gent fa un any quan tot això era sobre la taula de negociació a Madrid?.

   Encara que no soc amant del futbol ni vaig veure el partit sencer, em va deixar molt tranquil saber que al final el Barça havia empatat tot i jugar amb un home menys, i gracies als gols d’un noi del futbol base per be que nascut lluny de la nostra terra. De guanyar el Madrid haurien estat molts trumfos en un dia pel nacionalisme espanyol, molt ben representat ahir nit per la soldadesca espanyola que aplaudia els gols de l’etern rival. De tota manera encara a hores d’ara em pregunto: de veritat tota aquella demostració a Madrid es un triomf del nacionalisme espanyol?.

Les noticies son encara una mica confoses però sembla ser que el hockey català ha superat una trava més en el seu camí cap un reconeixement internacional. Tot i ser una mica rocambolesc que els catalans haguem d’ anar a l’ Amèrica llatina per poder competir internacionalment, si més no deixa en evidencia els espanyols entestats en impedir-nos esdevenir una nació de ple dret.

Quin rebombori s’ha muntat per la recusació del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps!!!. Una vegada més la barreja de política amb la judicatura, posant en evidencia la manca de independència del poder judicial a les Espanyes. Si el pobre Montesquieu, pare de la separació de poders, aixequés el cap es tornaria a ficar a la tomba esparverat davant d’ aquest engendro que anomenen democràcia espanyola. Però tot això encara pot tenir un final positiu: retornar-nos  a la casella de sortida per acabar de convèncer als resistents que la via estatutària, com ja ho saben el bascos, està totalment exhaurida.

Ja fa unes quantes setmanes que Catalunya i els catalans hem desaparegut de les pàgines de la Brunete  mediàtica engolits per l’onada ocasionada pels esdeveniments del procés de pau a Euskadi. Avorrit doncs per la falta de material en els diaris digitals espanyols que et faci pujar l’adrenalina nacional em queda molt mes temps encara per llegir amb mes deteniment i cura tot allò que es publica a casa nostra. En els últims dies, el ressò ocasionat pels trabucaires al servei del sometent mediàtic ha pujat una mica de to, sense que el objectiu dels trets hagi canviat els mes mínim: la desestabilització del Govern de Catalunya. Francament és bastant decebedor veure la manca d’ idees, doncs els escrits es limiten a la crítica amb intencions obvies sense mostrar projectes alternatius engrescadors que enriqueixin políticament el país.

El principi de Peter diu que en una organització altament jerarquitzada un empleat ascendeix fins arribar al nivell on posarà de manifest la seva incompetència. Els partits politics, organitzacions altament jerarquitzades per definició, probablement tampoc escapen d’aquesta Llei inexorable. Però a diferencia del mon empresarial, els resultats negatius del compliment d’aquest principi son de mes fàcil resolució, doncs el cessament de ministres, consellers, regidors, i demés alts càrrecs no suposen dificultats insalvables i les crisis de govern son part de la cultura política arreu del mon. Dit això els primers dies del Govern Montilla han servit per deixar en evidencia al primer nou conseller que es posa en evidencia demostrant que ha arribat ja al seu nivell d’ incompetència: el germanissim Ernest Maragall.

Vagi per endavant que jo no puc tenir ni tindré cap simpatia personal per un personatge que ha matat tantes persones. Però una cosa és el que com ciutadans individuals podem pensar davant un cas així i un altre cosa com ha funcionat la justícia dels espanyols en aquest cas. Casos com aquest acaben demostrant les mancances de la judicatura i la impossibilitat de esdevenir una institució realment independent.

Com molts nacionalistes he seguit amb interès la publicació en dues entregues de l’ article d’en Carretero al diari Avui. Esperava quelcom més d’ ell.  Esperava algun tipus de crítica més constructiva oferint alguna alternativa clara i viable. El seu article el podia haver signat en Mas o en Felip Puig. És que ja es considera fora d’ ERC?.