¨La Generalitat reallotjarà els immigrants que visquin en pisos sobreocupats".
Aquest és el titular que TV3 ha fet sobre la llei 18/2007, del dret a l'habitatge, i sobre el decret, ara en exposició pública, de les condicions d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat.
Si fos d'una altra manera, podria abonar-me al titular, posar-hi més pa que formatge, o agafar el rave per les fulles. És a dir, podria fer el que s'ha fet alguna vegada respecte declaracions meves en altres mitjans. Però no ho faré. Ni és el meu estil, ni m'interessa. Dit això, voldria utilitzar aquest post per a dir, amb claredat, el que preveu la llei al respecte dels pisos sobreocupats. Primer per dir que es consideren sobreocupats aquells on s'allotgin més persones de les que preveu el decret d'habitabilitat, que no és més que una actualització de l'antiga recomanació dels 9 ocupants per 80 metres quadrats, i un més per a cada 8 metres quadrats més d'habitatge, excoent-ne les famílies o aquelles ocupacions que no generin problemes de convivència, salubritat o higiene.
La norma, doncs, orienta però deixa marge ample per a la subjectivitat.
El decret no diu res més, ni mana a l'administració cap deure de reallotjament. Tampoc ho fa el propi text de la llei, que en el seu article 43.6 diu : "les administracions han de preveure mesures adequades per acollir persones afectades per aquesta circumstància en la mesura que puguin i ho permetin els recursos disponibles."
Es poden inflar les coses, treure'n titulars cridaners, però la realitat és la que s'obté de la lectura estricta de la llei. També diu que els ajuntaments podem declarar zones de tanteig i retracte quan hi conflueixi una nombrosa presència d'habitatges sobreocupats. I que les administracions poden expropiar l'úsdefruit dels habitatges per a llogar-los posteriorment en les condicions adequades.
Aquestes dues eines són correctes, des del meu punt de vista. Però lamento que el text ens digui ara el que ens va negar pel projecte de llei de barris de Badalona Sud, que era precisament la possiblitat de comprar habitatges en aquella zona per a destinar-los al lloguer en millors condicions.
Pel que fa a la qüestió de l'expropiació, tot i estar-hi d'acord, he de manifestar que el procés expropiatori pot ser tant llarg que davant una realitat tant dinàmica com la de les sobreocupacions, no sembla que pugui arribar a ser gaire útil.
Aquest titular em recorda aquell de "España directo" en què els periodistes -o reporters- aturaven la gent de Badalona al carrer i li deien que si cridava gaire a casa li posarien 3.000€ de multa, a causa de la proposta d'Ordenança de Civisme.
I no m'agrada haver de comparar la televisió del meu país amb l' "España directo".
Dit això, desitjo un bon futur a la llei i al decret, i que ajudi els ajuntaments com el nostre, més enllà de si el meu grup l'ha aprovada o no. I més enllà dels qui l'han promogut.
L'antisemitisme que es promou -obertament o induït- a Europa, a les aules de secundària, a la Universitat, és una mostra de pensament únic que detesto.
Sóc plenament conscient de la barbàrie que cometen els israelians i els palestins, però la seva és una Història de resistència enmig d'una hostilitat que n'amenaça la supervivència cada dia i fins al final dels dies.
Miro de fer possible que els qui pugueu llegir aquest bloc, poseu la lupa d'una altra manera sobre la realitat que allà hi ocorre. Perquè el negre i el blanc no existeixen, i vivim en un gran ventall de grisos.
(el vídeo de You Tube que encapçala aquest post és només una part del web. Si voleu veure el web, cliqueu a l'enllaç inicial)
Que l'èxit no és sinònim de felicitat, ja ho sabíem. Que digerir-lo és difícil, i que cal maduresa i equilibri, també. I que hi ha artistes, sovint, que han caigut en l'autodestrucció. De Hendrix, a Dean; d'Elvis a Marilyn, molts d'ells han caigut a l'abisme de l'autodestrucció.
Aquest és el cas d'Amy Winehouse. Ho podeu veure al vídeo de youtube del concert d'ahir al Rock in Rio. És tota una exhibició de desgavell emocional, que ens recorda que la felicitat no la dóna l'èxit desmesurat, sinó una pacient suma de petites coses que s'aconsegueixen amb el temps.
Llegia ahir, a La Vanguardia, les conclusions d'un estudi segons el qual només el 10 % dels internautes paguen les descàrregues de música, programes i altres productes de la xarxa.
No només això, sinó que "la cultura internauta predominant", afegia l'article, fa majoritària la creença, propera al 70% dels enquestats, que no només no s'ha de pagar per allò que es descarrega, sinó que, a més a més, ningú no pagaria per fer-ho. Més enllà d'això, a l'enquesta la majoria qualifica de "normal" el fet de piratejar tot el que s'empesqui a Internet.
Jo formo part del 10% freak. No del primer dia, és clar, però sí des que vaig trobar més còmode pagar a través de l'itunes d'Apple per cançons que podia baixar amb qualitat i rapidesa.
Vaig quedar fart, potser perquè tinc poc temps i poca paciència, de baixar arxius erronis, de trigar més del compte, o de tenir hores i hores l'ordinador engegat baixant una presumpta pel·lícula infantil que acabava essent una porno.
No tinc una gran destresa, ho admeto. Però tampoc m'agrada participar d'aquesta disbauxa que consisteix a donar per bo allò que tots nosaltres no admetríem si ens afectés particularment.
Crec, i em reconec estrany, que el futur és Internet, pagant. Diguin el que diguin els qui ara consideren el contrari. Les notícies que darrerament es poden llegir ho confirmen. L'acord d'Apple amb les productores de Hollywood certifica el final del cinema convencional. Les sancions milionàries a la pirateria, amb els del Bit Torrent condemnats a pagar 70 milions d'euros per pel·lícules descarregades il·legalment amb el seu programa, ensenyen el camí.
Un camí que desplaça l'oci, i que deixa la televisió i el cinema convencionals out, i obligats a reinventar-se. I que posa el coneixement a l'abast de tothom. Però, alhora, la creativitat en un entorn de mercat, que és el que correspon.
Acaba un cicle de bonança econòmica. La crisi diuen que ha arribat, que arriba, i que arribarà. Ho diu tothom, i pel que sembla, ens ho haurem de creure. Quant hi ha de cert en tant pessimisme, caldrà determinar-ho.
És evident el crack a la promoció de vivendes, però també que entre tots plegats n'estem fent un serial que neuronalment afecta la nostra predisposició al consum, a la inversió, al risc. Els estudis de neuroeconomia indiquen una relació directe entre les emocions que sent el cervell i els impulsos de compra. De la mateixa manera, hi ha d'haver una relació que aboqui la majoria a creure que hi ha crisi, i tanmateix, l'acabi fent més important.
Dit això, és temps de receptes. Actuar localment i pensar globalment. Mirar de trobar nous oceans on poder pescar. Mirar de construir futur en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè nosaltres, des de l'Ajuntament, no podrem controlar els preus dels aliments, ni les decisions dels grans bancs, ni fer una política macroeconòmica o altra. Som a primera línia i a l'intempèrie. Què pot fer la ciutat per tirar endavant?
Una sentència del Tribunal administratiu de Berlin ha dictaminat en favor d'un noi de 14 anys que demanava poder resar dins l'escola, com a mínim, una vegada el dia, mentre els seus companys feien allò que en diem "l'hora del pati".
El Tribunal ha dit que la llibertat de creences comporta la llibertat per a la seva pràctica, i que el temps d'esbarjo del noi no afecta el temps d'escolarització, en fer-se en hores "lliures".
Així que el noi, i d'altres set estudiants musulmans que l'acompanyen, podran utilitzar el temps per resar, i fins i tot, per obra i gràcia del Tribunal, s'aconsella al centre educatiu que habiliti una sala, de cara a la Meca, per exercir aquest dret.
De res no serveix que l'Estat declari laïc l'ensenyament, ni que s'argumenti que les hores de pati són també hores lectives, o si més no, hores en que la relació entre els estudiants també fomenta valors educatius. El jutge ha decidit. I s'ha carregat amb una sentència un principi constitucional i un principi de la pedagogia que s'ensenya al primer curs de l'Universitat.
El noi podrà resar, de cara a la meca, en una sala habilitada, i no caldrà que perdi el temps relacionant-se amb els seus companys. I com que se sap les oracions, i no necessita l'ensenyament de l'Estat per a res, es mantindrà l'equilibri entre la laïcitat, l'educació, i la llibertat de creences.
Jo no sé quina opinió en tenen, però a mi, particularment, em produeix perplexitat, frustració i un punt d'emprenyada. Perplexitat, perquè si un catòlic ho volgués fer, i pretengués passar el rosari a una escola pública a l'hora del pati, li explicaríem que la pràctica religiosa es fa a cada casa, al temple, però no a l'escola pública. Frustració, perquè les normes de les quals ens hem dotat per conviure sembla que no resisteixen davant la petició d'un menor d'edat. I un punt d'emprenyament, perquè no comparteixo una sentència que d'aquí a quatre dies es pot donar al nostre país, i canviar com un mitjó una manera d'entendre la societat. I ho diu qui ha triat per a les seves filles una escola cristiana, però que no vol imposar ni que li imposin res a cop de sentència, ni tampoc de religió.
En Carles, l'ànima del bloc www.badabit.org , fa referència al canvi d'adreça del meu bloc i al fet que pugui suposar que es perdi l'arxiu d'articles anteriors. Els he recollit tots en un arxiu de PDF, que està disponible al peu d'aquest text.
Arxius:Recull bloc 1- Arxiu d'articles del primer bloc
En Luis Benvenuty, corresponsal de La Vanguardia al Barcelonès nord, va rebre ahir el primer premi Josep Maria Huertas per la publicació del llibre “Mudanzas”, un recull de les impressions que aquest jove periodista, nascut a Salamanca l’any 1974, ha tingut en els seus contactes professionals amb la immigració de l’extraradi barceloní.
A en Luis el conec des de fa temps. No hi ha dubte que és un periodista atípic, capaç d’analitzar i explicar les coses que passen amb una perspectiva diferent, original, sempre amb reflexió i anant més enllà de la informació pura i dura. La seva habilitat en l’ús del llenguatge el fan un periodista autèntic. Un cronista especial, de qui has de llegir tot el relat, conscient que potser al final acaba la peça amb una reflexió, una paraula, o una frase que ho resumeix tot.
Entitat dedicada a la realització de treballs de recerca, estudi i promoció d'aquells aspectes sobre la cultura i la història catalanes, que se'ns han amagat o manipulat
En Carles, l'ànima del bloc 
