“Unes quatre o sis” són les dones musulmanes que a Barcelona utilitzen el vel integral o burca. Això és el que assegura el coordinador del Consell Islàmic de Barcelona al diari 20 minutos d’avui. És una xifra que, de confirmar-se, posaria de manifest que no ens trobem davant un problema amb la dimensió que té a altres països, com França, on la qüestió de la prohibició del vel islàmic integral ha aixecat una forta polèmica. A Catalunya, l’assumpte comença a discutir-se amb força, i a mesura que avancin els dies és probable que la cosa vagi a més.

Hi ha al voltant d’aquesta qüestió posicions que s’entreveuen irreconciliables. Unes aposten fermament per la prohibició del vel integral, esgrimint arguments relacionats amb el respecte als drets de les dones, o amb la interpretació extremista de l’Islam que el burca porta associat, o amb la seva incompatibilitat amb una societat d’acollida oficialment laica. Altres apunten que no es pot prohibir la lliure decisió d’una persona adulta de vestir com vulgui, d’acord amb una determinada interpretació d’una determinada fe.

El debat és, doncs, complex. I les mesures que avui s’estan posant damunt la taula, com a Lleida o El Vendrell, n’acceleren el desplegament. Però el que ens hem de preguntar és si és útil i prudent centrar l’atenció política i mediàtica en aquesta qüestió quan encara no tenim prou ben resolta la qüestió de fons, que no és cap altra que la manera de fer compatible la diferència cultural i religiosa existent entre la societat d’acollida i les persones nouvingudes que s’han establert al nostre país en els darrers anys.

Personalment comparteixo el fons dels plantejaments de gent com l’alcalde socialista de Lleida o alguns dirigents locals de Convergència, però em preocupa que el debat sobre el vel que han impulsat tapi el debat sobre l’articulació d’un model de convivència estable. O que, pitjor encara, el capitalitzi i, en conseqüència, el desnaturalitzi portant-lo per camins tortuosos.

A Catalunya no sembla que estiguem en l’estadi de poder debatre la qüestió del vel sense córrer riscos. A França i a Anglaterra porten dècades de gestió del fenomen migratori –amb èxits i fracassos, amb encerts i errors, però sens dubte amb més experiència- i quan s’ha entomat aquest debat hi ha hagut tensió. I això ha passat tot i que a França i Anglaterra viuen persones nascudes al país que són de segones i terceres generacions de gent vinguda de països musulmans, i que són i se senten totalment anglesos o francesos.

Ras i curt: mentre a França el debat sobre el vel se centra clarament en el vel (amb aportacions polèmiques barrejades amb l’etern debat sobre el laïcisme de l’Estat francès) aquí correm el risc que el debat sobre el vel es confongui amb un debat sobre la immigració. I que qui prengui posició no ho faci en realitat sobre el vel, sinó sobre l’immigrant o la religió que practica.

No perdem de vista que, de moment, són “quatre o sis” les dones que porten burca, i que segons com afrontem aquest debat, podem aconseguir que en poc temps siguin deu vegades més, perquè hi ha debats que, si no es porten bé, impulsen l’integrisme i l’autoexclusió de qui ve al país i té el deure d’adaptar-se a una societat d’acollida que tampoc pot imposar-se sense matisos.

En unes setmanes tindrem enllestit el nou web de l’Ajuntament de Badalona. Anem amb retard sobre els terminis inicialment previstos, per diferents raons. La principal, però, és que en un moment del procés de construcció del nou web varem decidir impulsar diverses mesures d’organització interna de l’administració que s’apliquessin en paral•lel a l’entrada en servei del nou portal i que garantissin una millor atenció al ciutadà, aportant alhora més possibilitats de desplegament d’una autèntica administració electrònica. En uns dies es veurà, però el nou web –que en realitat serà una porta activa i dinàmica de l’administració- obrirà tot un ventall de possibilitats en termes de transparència. Aquesta és la tasca que ha alentit el procés, però que n’enriquirà el resultat inicialment previst. Als qui ens han ajudat, els en dono les gràcies.

Aquest concepte, el de la transparència, és el que hem tingut en compte en tot el procés. Les administracions públiques han de caminar d’una forma més decidida cap al que en el món anglosaxó s’anomena “Open Government” –Govern obert-. A Badalona, des de la modèstia i conscients que és complicat fer un salt qualitatiu tan enorme, caminem en aquesta direcció. Ens faltarà encara temps –i un cert canvi cultural i organitzatiu a la pròpia administració- per a arribar als nivells de les experiències d’altres parts del món.

Serveixi d’exemple sobre el camí que ens queda –però que avui tenim més a prop que fa dos anys- el document en PDF que adjunto a aquest text, de l’Oficina del President Obama, sobre recomanacions en matèria de transparència i noves tecnologies. O la intervenció de l’alcalde de Sant Francisco que penjo del Youtube anunciant una nova iniciativa en aquesta matèria. O el web http://www.fixmystreet.com, un instrument d’intercanvi d’informació entre ciutadans i administració sobre incidències als espais públics. O aquest altre, on hi ha el corpus filosòfic que inspira els qui aposten per l’ús de les noves tecnologies com a instrument per guanyar cotes de transparència des de les administracions i oferir millors serveis als ciutadans que, de retruc, impulsin les economies locals en uns temps en què són claus l’eficiència en la gestió dels recursos públics i la determinació d’escenaris propicis per als emprenedors.

Queda molt per fer, però si no comencem, mai no hi arribarem.

A La Vanguardia avui i a El Punt ahir s’han fet ressò d’una iniciativa impulsada, entre altres persones, per un jove badaloní.

Es tracta de Rodalia.info, un espai a internet on els usuaris de la xarxa social Twitter introdueixen en temps real missatges sobre l’estat de la xarxa de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat.

Així, es poden conèixer, pràcticament a l’instant i a través del web i del propi Twitter, les incidències (ja siguin retards, avaries, problemes a les estacions, etc.) que hi ha a la xarxa de transport ferroviari metropolità. Les dues notícies expliquen molt bé com funciona aquest espai.

Aquest és un exemple més de com el món 2.0 s’està consolidant com un potent instrument de comunicació. L’extensió de l’ús de telèfons mòbils amb connexió a internet està fent que avui cada vegada més persones puguin ser transmissors d’informació d’interès públic, d’informació útil per a altres persones, des de qualsevol lloc i a qualsevol hora.

Fa unes setmanes, un interessant reportatge del 30 minuts explicava com aquest canvi de paradigma en el món de la comunicació està influint en el futur dels mitjans de comunicació tradicionals. Rodalia.info posa de manifest que aquest nou model no només afecta les empreses informatives, sinó que també afecta les administracions públiques i els seus instruments de difusió d’informació sobre els serveis que presten.

És evident que Rodalia.info és la resposta al greu dèficit del servei ferroviari metropolità. Però també és –i potser aquest és l’element més significatiu d’aquesta experiència- una clara mostra de ciutadania compromesa. És la petjada d’una ciutadania responsable que, farta del mal funcionament d’un àmbit de gestió de l’administració pública (la informació sobre el servei ferroviari), decideix intervenir-hi directament, gestionar amb instruments propis allò que no funciona bé, i forçar, així, que qui hauria de fer-ho funcionar bé es posi les piles.

En Roger Melcior deia ahir a El Punt que “El dia que l’usuari es cansi d’enviar informació això ja no tindrà sentit”. Crec que s’equivoca. Rodalia.info deixarà de tenir sentit quan l’administració hagi fet els deures i, d’una banda, hagi introduït la cultura 2.0 en la informació d’interès ciutadà, i de l’altra, hagi fet totes les inversions necessàries perquè el servei deixi de tenir els greus problemes que està tenint en els darrers anys i les avaries i els retards passin a ser una anècdota.

Per a totes dues coses cal voluntat política i recursos econòmics. Per això, de moment, Rodalia.info té la vida garantida per a uns quants mesos.

 

 

La pàgina 56 de La Vanguardia d'avui explica que la direcció de Panrico ha decidit fer marxa enrere en el nou sistema de distribució a establiments públics dels populars Donuts.

Ja no farà servir el polèmic envàs de plàstic, que des de feia setmanes ja trobàvem als bars i sobre el qual vaig parlar en una entrada d'aquest bloc, de fa uns mesos.

S'ha imposat el sentit comú, que en els darrers temps s'havia expressat, sembla ser, amb una disminució notable de les vendes d'aquest popular producte de pastisseria industrial. Ara, l'envàs de plàstic que veieu a la foto del costat només el trobarem als supermercats. Als bars, hi tornarà a haver la tradicional caixa amb els donuts del dia, tal i com feia anys i anys que passava.

A vegades, els canvis són positius. Jo sóc dels qui defensen la valentia dels qui s'atreveixen a plantejar-los i fer-los. Però també és cert que, si els canvis no són prou reflexionats, si no tenen la necessària dosi de sentit comú, o si només es fan per raons estrictament econòmiques o estratègiques, tenen molts números de resultar un fracàs. Això és pot aplicar a molts àmbits de la vida. Fins i tot a la política. Només cal mirar-se el canvi que hem patit en els darrers anys a Catalunya...

Els de Panrico han patit les conseqüències d'un canvi fet sota criteris estrictament econòmics, i ara han tingut la intel·ligència -o la necessitat- de rectificar abans que fos massa tard i la gent acabés perdent l'hàbit -potser no massa sa- de prendre el cafè del matí o de la tarda amanit amb aquest pastisset.

Malgrat que, com sembla que ha passat en aquest cas, la rectificació la deuen haver decidit els comptables de l'empresa, és positiu que hagi reaccionat a temps i recuperi la vella fórmula, reconeixent implícitament que es va equivocar.

Us deixo una part de l'article de La Vanguardia:

Panrico resucita el Donut a granel

M. Galtés - 20/01/2010
En el bar de Juan Carlos los clientes se comían al menos una caja de Donuts cada día, eso es una docena de Donuts con los cafés de la mañana. "Ahora no se vende ni uno", dice. Este ahora significa desde marzo del 2009, cuando Panrico decidió dejar de distribuir sus Donuts en el tradicional formato a granel y los sustituyó por envases individuales al vacío. La compañía pretendía mejorar las condiciones de higiene y durabilidad del producto. Pero un Donut no es una manzana ni un pastelito cualquiera: cuando uno come un Donut no pretende precisamente hacer alarde de comida sana. Es un capricho, un regalo para el paladar goloso, ávido del inconfundible y reconfortante sabor del azúcar pegajoso o de la crujiente cobertura de chocolate. No hay cifras oficiales de la caída de ventas, pero, al parecer, así lo ha acabado entendiendo la compañía, que ha rectificado. Ayer anunció que volverá a distribuir el Donut a granel, en packs de seis unidades, a sus 135.000 puntos de venta habituales....

Com que ell ho ha dit al seu programa de Tele 5 i en una entrevista al "Sortida Nord" de Televisió de Badalona, i com que m'ha agradat que digués que li ha agradat la carta que li vaig escriure, la penjo perquè sapigueu què li vaig dir, com a badaloní i primer tinent d'alcalde, a aquest periodista de Badalona que ha rebut el premi Ondas al millor presentador.


La imatge que penjo correspon a la fotografia que li van fer en una entrevista a El Periódico, a la què em refereixo a la carta.

Farem ficció de l'interlocutor i l'adreça donada, però ahir em va trucar una persona per explicar-me que al seu bloc d'habitatges hi ha uns veïns, coneguts per tothom per la seva actitud vital incívica, que passen pels habitatges per vendre menjar, sabatilles, i altres objectes de dubtosa procedència.

M'ha dit que són dels qui viuen a l'habitatge de lloguer amb preu reduït per la seva situació social, però que són també els qui cobren diferents pensions no contributives i altres ajudes socials de les que disposa el nostre sistema de cobertures. Diu que són, també, els qui embruten, fan escàndols i criden al carrer pertorbant la convivència. I diu que no pot entendre com mentre l'interlocutor es lleva a les quatre del matí per treballar i poder pagar religiosament el seu lloguer i les despeses de la comunitat, hi ha d'altra gent que ni es lleva ni paga la comunitat ni -no ho sap- probablement el lloguer social que li ha estat atorgat.

Això passa, passa aquí, i és un tabú que ningú no s'atreveix a entomar perquè es considera un mal menor o un dany colateral al sistema. Però la gent té dret a viure dignament i a ser respectada. I la gent que paga i contribueix en la mesura del seu esforç a la comunitat a la qual pertany, té dret a què es revisi si la justícia social que tots defensem i que pregona genèricament el nostre sistema, no pot acabar esdevenint injusta quan se'n fa un abús i es converteix en una manera de viure del sistema sense contribuir-hi ni tant sols amb la dosi de civisme i respecte pels altres que tocaria.

Defenso la solidaritat i la compassió amb els més desvalguts, defenso la justícia social i el donar oportunitats i suport als qui no se’n poden sortir sols. Però també defenso una societat exigent i autoexigent amb els deures de tots plegats. Alguna cosa fem malament si l’assistència esdevé el modus vivendi permanent d’algú.

I no es tracta de buscar culpables, sinó de parlar de deures per no pervertir els drets.

Que Javier Mariscal digués ahir al Magazine de La Vanguardia que " la Barcelona barata es la ciudad más cutre del mundo con el morbo añadido de hacerlo en la calle con una prostituta africana por veinte euros y otros veinte de un vuelo de bajo coste", posa de manifest fins a quin punt el govern de Barcelona té molt magre la seva reedició. I és que quan creix la percepció que les coses no van....difícilment es poden redreçar.

Mariscal diu que mai havia vist tanta policia però, al mateix temps, tanta degradació de l'espai públic. Diu, també, que hi ha una excessiva regulació que mina la llibertat dels ciutadans.

Són percepcions contradictòries, però ens han de fer pensar que la policia i prou no és suficient. Que la política pública de seguretat està fallant. Que no n'hi ha prou amb normatives i que cal que la societat barcelonina faci un reset i es plantegi cap a on va i cap on hauria d'anar.

A Barcelona, i arreu, cal parlar de valors. Cal dir prou a certa permisivitat, que ha permès confondre la llibertat amb el campi qui pugui, que ha reforçat l'indivisualisme com a actitud vital. La festa gratuïta, l'alcohol a la via pública, la degradació del cor turístic de Barcelona. Referent a això darrer...a qui se li acut no tenir control de l'espai de Barcelona que genera més PIB local?

Calen dues estratègies. Una a l'escola, i amb les famílies, i amb els joves. L'altra amb una actuació més contundent de la policia, i amb l'exigència de més determinació per part també dels Mossos d'Esquadra. L'alcalde Hereu, sol, no pot ni podrà canviar actituds i mantenir Barcelona en ordre. Necessita els seus ciutadans, i la resta de cossos i forces de seguretat.

Tinc la impressió que s’està aïllant fins a quedar-se sol. I que mentrestant Barcelona perd la màgia i l'encant que havia arribat a tenir. Un company m'explicava com va veure tres robatoris de carteres dissabte a la nit a prop d'on se celebrava la Festa Major. La filla d'una companya de feina, em deia que va tornar cap a casa perquè no es va atrevir -divendres- a arribar-se al Fòrum.

I tot això és una tragèdia. Ho és que l'alcalde no se'n surti, i ho és més que la situació hagi arribat al límit que els ciutadans normals fugin de la massa incontrolada de gent que es mou quan hi ha Festa.

Si les ciutats necessiten semàfors, Barcelona els té confosos. El verd és laxe, el carbassa -allò que es pot fer amb condicions- és massa gran, i el vermell - allò que no es pot fer- és acomplexat i petit. 

El poder de les xarxes socials, i en general de tot el que es mou per Internet, és una evidència. I si no que li ho preguntin a la cancellera alemanya, Angela Merkel, que està essent víctima d’un moviment sorgit –aparentment de forma espontània- a través de la xarxa. A la pàgina 10 de La Vanguardia d’avui ho expliquen molt bé. A Merkel, immersa en la campanya electoral, la segueixen, cada dia i a cada acte que protagonitza, grups de joves que culminen les frases de la política amb diversos crits, el més comú dels quals és “Yeaaaah!”. Si la candidata de la CDU diu “estimats senyors i senyores”, aquests “seguidors” la completen amb aquest crit. Hi ha una part de broma i de crítica en la iniciativa, però el que més crida l’atenció és que tot plegat s’ha muntat només a partir de la publicació d’un text en un bloc. A partir d’aquest petit gest fet des de la casa d’un senyor, ha sorgit tot un moviment que ja ha estat portada als noticiaris alemanys, ha traspassat fronteres, i ha ocupat les primeres posicions entre els vídeos més vistos darrerament al Youtube.

Aquest és un exemple de com Internet i les xarxes socials que acull s’han convertit en instruments enormement poderosos, capaços de generar moviments massius en poques hores, d’unir persones amb un mateix objectiu, de permetre l’intercanvi d’informació i opinions d’una forma dinàmica, com mai abans havia passat. I tot això és bo. Però també és un avís per a tots aquells que volen comunicar algun missatge –ja sigui polític, publicitari, o cultural-, en el sentit que res està sota control.

Aagradant-me aquest món extremadament dinàmic –com a l’amic Carles- no deixa de sorprendre'm la capacitat d'anar a més –en positiu, però també en negatiu- que té el fenomen de les xarxes socials estructurades al voltant d’Internet. Us recomano l’article de La Vanguardia, i, si teniu temps, que feu una cerca a la xarxa sobre aquest peculiar fenomen alemany.

De la interessant sèrie de converses que La Vanguardia està publicant els darrers dies sobre "La Barcelona que viene", us voldria recomanar la que es va publicar ahir, amb el consultor en innovació Alfons Cornella, creador d'Infonomia, una consultora dedicada a detectar i explicar què hi ha de nou en diferents àmbits.

En aquesta conversa, Cornella fa referència a com cal treure profit del potencial de la gent, del capital humà, entre moltes altres qüestions que considera claus perquè ciutats complexes com Barcelona, o Badalona, avancin. Altament recomanable, us deixo un PDF amb l'entrevista. Els 5 minuts que hi dedicareu a llegir-la us aportaran idees molt interessants per a entendre cap a on hauríem de caminar.

M'explicava un bon amic que, a la DONUTS, des que fan l'embolcall del producte amb una nova fòrmula que evita l'entrada d'aire i n'allarga els dies pel consum, han prescindit de més de 100 professionals dels que repartien el magnífic enginy ensucrat a milers de forns i bars del país.

L'empresa, diu, explica que amb la nova mesura han estalviat molts costos i han triplicat les vendes a la gran superfície.

Per l'empresa, doncs, a curt termini, la idea és bona. Però a la llarga, n'estic segur, no ho serà. Perquè ara, el DONUT ja és com qualsevol altra llaminadura envasada als prestatges d'un súper. Ha perdut l'essència, la frescor, el tast tou i ensucrat que convidava a menjar-ne més d'un. El producte ara és més rendible, però ja no té l'autenticitat que l'havia convertit en un mite.

Una notícia trista, que explica com passa per davant el guany immediat imposat per les multinacionals, a la tradició artesana de les empreses que han fet grans productes massius i autèntics a la vegada. I al mateix temps, una paradoxa del capitalisme: sense aquells artesans que van fer el donut tal com l'hem conegut, no hi hauria hagut mai l'interès d'una gran empresa per fer-se'l seu i, amb el temps, convertir-lo en una altra cosa que es conserva més temps però que no conserva l'autenticitat que el va fer present en la nostra vida. 

És d'aquells temes que mereixerien un grup nombrós al facebook d'adeptes al donut de tota la vida....

Avui he anat als estudis de Televisió de Badalona, on he participat en una tertúlia-debat que, amb el títol "Vivim en una societat massa vigilada?", analitzava, entre altres qüestions, diversos aspectes relacionats amb les noves tecnologies aplicades al món de la seguretat.

La primera reflexió que he mirat de traslladar als companys de tertúlia -el veí Pedro Jesús Fernández i els representants de l'Agència de Protecció de Dades i de l'Observatori d'Internet- és que el terme "societat vigilada" no és el més adequat per a entomar aquesta qüestió. Personalment prefereixo parlar de "societat protegida", perquè el terme vigilància evoca una idea allunyada de la societat democràtica i en llibertat en la qual vivim. A més a més, la majoria dels ciutadans no es pregunten si vivim en una societat massa vigilada, si no si vivim en una societat prou segura. I ho fan perquè la seva llibertat es fonamenta, també, en la possibilitat de conviure en un marc social segur i estable. Per això la preocupació no se situa en si ens vigilen massa, si no en si ens protegeixen suficientment, en si ens aporten la societat segura que ens cal per poder ser lliures.

El nostre sistema democràtic és àmpliament garantista, i està dotat de mecanismes legals suficients per assegurar que els instruments de seguretat que es posin en marxa, tant els públics com els privats, no vulnerin els nostres drets essencials. Al contrari, estan pensats per a protegir-los. Per això, no comparteixo les idees exagerades i demagògiques dels qui afirmen que vivim en una mena de Gran Germà -en al•lusió a la famosa novel•la de George Orwell 1984-, pel fet que als nostres carrers i equipaments públics i privats hi hagi càmeres.

Aquests dispositius estan sotmesos a un control legal estricte, que impedeix que administracions públiques o agents privats en puguin instal•lar sense una base suficientment sòlida, fins al punt, també, de regular fins al detall els procediments d'ús dels dispositius i de les imatges que capten. Personalment, doncs, estic ben tranquil sobre l'ús de les imatges que em puguin captar entrant en un caixer, en un edifici públic, o en un centre comercial. Per descriure fins a quin punt aquesta qüestió està regulada, al debat he explicat que les càmeres que tenim instal•lades per vigilar el trànsit a Canyadó només capten imatges del que passa al carrer, ja que els edificis queden, gràcies a un modern sistema informàtic, pixelats fins a ser irreconeixibles.

És aquest un més dels mecanismes autoreguladors d'aquests sistemes, que posa de manifest que en aquesta qüestió no hi ha vigilància, sinó protecció. I això, avui, és essencial per a la nostra llibertat.

Antonio Garrigues Walker, jurista de reconegut prestigi amb una interessant trajectòria professional i política, va ser ahir a la nit als estudis de Televisió de Catalunya, on va participar al programa Singulars, conduït pel periodista Jaume Barberà. Si teniu un moment, us recomano que mireu l'entrevista. Les paraules de Garrigues Walker sobre la situació econòmica, sobre la responsabilitat ètica dels qui més han contribuit a la crisi, o sobre aspectes més concrets de la realitat política actual són d'una gran intel·ligència. S'hi pot estar més o menys d'acord, però no hi ha dubte que, als seus 74 anys, aquest liberal madrileny és un magnífic comunicador, capaç de fer diagnòstics clars sobre qüestions complexes, i de saber-los explicar de forma entenedora.

Llegeixo que Gordon Brown, el premier britànic labour, es troba en un moment anímic dolent, preocupat com està pel fet que les receptes econòmiques que va proposar pel seu país i que el G20 va aprovar a la cimera de Washington -aquella en què Sarkozy va infiltrar ZP- no donen resultat.

Es diu que es troba cansat, trist, que fa mala cara. Que ha perdut els nervis davant la seva gent. Sembla un retrat força humà que reforça l'esperança que alguns encara tenen en la política. Aquesta setmana mateix, Brown s'emocionava parlant de la mort del fill de l'altre líder britànic, el torie David Cameron, i afirmava sense embuts sentir vergonya pel fet que el president del Royal Bank of Scotland, que ha perdut milers de milions de lliures, s'hagi blindat el sou mentre aprovava les retallades de personal.

Aquí, la política sembla una altra cosa. ZP i Rajoy, de campanya, de cacera, de dossiers i amb el ventilador en marxa. En un moment en què ens agradaria, m'agradaria, veure polítics compromesos, preocupats però units, treballant un pacte que no fos d'aparador, tenim el president fent de músic del Titànic, i l'opositor convençut de la màxima del "cuanto peor, mejor".

I és una llàstima. Perquè podrien guanyar-se el respecte de la gent, i no només dels seus incondicionals. Perquè podrien donar exemple, i no el donen.

Seguint amb la crisi, aquests dies hem viscut alguna notícia de caràcter local per comentar. D'una banda, a Badalona, persones que volen que es rebaixin impostos i taxes municipals, i a Lleida, una exhibició de propaganda per tontos en què dues regidores expliquen que ara, per anar a la Paeria, agafen l'autobús.

I és que El Periódico, ha dedicat planes a explicar el gran pla de l'Ajuntament de Lleida en favor de la contenció que consisteix en embolcallar el que es fa a tot arreu, afegir-hi la xocolata del lloro, i vendre-ho com si fos allò que Gordon Brown va proposar a Washington.

Als ciutadans, algú els hauria de dir la veritat. Però no jo, sinó algú amb lideratge al país, a l'Estat, a Europa, o al Món. No pot ser que alguns creguin que amorosirem la crisi rebaixant deu cèntims la zona blava, o vint euros la contribució. No pot ser que ningú no els digui que si volen menys impostos, hem d'anar a parlar de l'IVA escandalós que paguem -el més car d'Europa-, que hem de parlar dels costos fixos de telèfon que se'ns cobren via "manteniment", que hem de parlar del preu del diner i del preu al qual ens el deixen. Que hem de parlar de flexibilitat laboral, no només a la privada, que ja n'hi ha, sinó també a la pública. Que hem de parlar de burocràcia. Que hem de parlar de formació.

Brown, Sarkozy, Obama, Merkel....aquests, més bé o més malament, juguen una altra lliga. El nostre, els nostres, i per extensió, nosaltres, juguem a fer putxinel·lis.

La política del misto. La frivolitat superficial dels qui cobren per no ser-ho. Els prejudicis de la ignorància. El "merda pel qui quedi". Tallar tothom pel mateix patró. Veure la palla a l'ull de l'altra i no la biga al propi. Creure's en possessió de la veritat. No posar-se a la pell de l'altre. L'enveja. La por a saber. Creure que tothom és tant miserable com un mateix.  Ser tant fariseu. Opinar perquè es té boca. Fer córrer brames. Guanyar cridant. Vèncer sense convèncer. Picar-se el pit i mirar-se el melic.

El millor màster a la vida és viure-la, caure i aixecar-se, errar i aprendre, revisar però mirar sempre endavant. Fer l'esforç d'agafar distància, tenir perspectiva, analitzar des de tots els angles. Preguntar a qui sap i a qui no sap. Aprendre de tothom. Tenir els ulls oberts i la ment clara. Saber les pròpies limitacions i deixar-se ajudar. No perdre el temps en misèries ni barallar-se amb enzes. Ser i no semblar. Creure en el pas del temps. Perseguir els propis somnis, sense deixar de tocar de peus a terra. Vigilar que la vanitat no et faci estúpid.

Costa, però mica en mica, tossudament, cal anar-hi anant.

Tornant de Barcelona, un dia d'aquesta setmana, escoltava la nostra Ràdio Ciutat de Badalona, i el Carles Tornero ens els 5 minuts més, moderant una tertúlia, o debat, sobre els 50 anys de la revolució cubana.

Amb les mans al volant anava reprimint el meu instint de trucar i posar-hi cullerada, perquè s'escoltava només la veu de Toni Barbarà, dirigent del comunisme local, ex-regidor, metge i, millor que tot això, perfecte exemple de capacitat oratòria.

Contra ell, o mirant de poder parlar si se'l deixava, hi havia el Jordi Marcos, un sensat home del Partit Popular de Badalona, que confesso que encara no m'ha fet entendre com algú com ell pot ser del partit que és.

Però mirar de parlar quan qui tens al davant gairebé no deixa el microfòn, és difícil, així que el pretès debat va convertir-se en una mena de míting de Barbarà, que ja sabem que és un defensor de la revolució, un amant de la Cuba de Fidel, i un home que -"com a bon comunista"- defensa la causa com un dogma de fe, sense qüestionar-se res, justificant o obviant qualsevol dubte dels que pugui plantejar el règim i el seu funcionament durant 50 anys.

El punt àlgid de la defensa encesa de la revolució, va ser quan no sé ben bé qui dels tertulians -perquè n'hi havia més, però no en vaig retenir la identitat-, va gosar parlar dels presos polítics cubans. Aquí, i en aquest punt, Barbarà la va etzibar pel broc gros, afirmant que no n'hi havia, i que en tot cas aquests presos eren agents entrenats pels EUA per desestabilitzar el règim. En va dir motes més, algunes que es poden matisar, d'altres que poden ser certes, però la majoria que denotaven més un elogi nostàlgic del passat i no pas una anàlisi acurada que facilités un balanç ponderat.

Ja saben que jo fujo dels maximalismes. Que intel·lectualment els trobo nefastos, i que políticament els considero signes de debiilitat. Que defenso la mentida de les veritats absolutes. Que detesto els dogmes i els sectarismes, vinguin d'on vinguin.

Segur que en 50 anys de poder absolut s'han fet algunes coses bé. I també és cert que els cubans han aguantat serenament i amb fortalesa molta animadversió. Però allò -la Cuba d'avui- no és el que Barbarà explica, només. Hi ha veus, com la  de Yoani Sánchez a través del seu bloc  (http://desdecuba.com/generaciony/), que ens expliquen, si més no, una altra realitat. Una visió de la realitat a través, per cert, d'un bloc prohibit, que rep milers i milers d'entrades i comentaris diaris. I que és escrit amb honestedat, i no desde la propaganda mitinera i partidista.

Sobre Cuba hi ha moltes opinions i molt poc coneixement cert. Hi ha massa imatge, clixé, prejudici o consigna. I per això és bo contrastar, llegir desapassionadament, centrar el coneixement i admetre el bo i el dolent, que de tot n'hi ha, com a tot arreu.

Per cert, va ser una casualitat producte no sé pas de què, però baixant del cotxe, una mica exaltat de tot el que havia escoltat només des d'una posició, vaig ensopegar amb el TOT Badalona , que en l'edició de la setmana portava un magnífic article de Sergi Alcalde parlant del bloc de la persona que els he referenciat en aquest post. Sense dubte, el contrapes que necessitava Barbarà, i que -cap tertulià ni el programa en són responsables- no es va poder donar.

Aquell xicot amb molta làbia i poca escola, va deixar la feina de venedor per posar, amb un altre amic de similar patró, un negoci d'aquells de refinançar deutes que humilien els seus extorquits clients, fent-los veure que se'ls ajuda quan en realitat només se'ls enfonsa.

Però aquell xicot no tenia un cèntim ni per començar el negoci...Com s'ho va fer? Doncs mitjançant la intervenció d'un "executiu" jove i sense massa escrúpols, que havia aconseguit superar les proves per acabar dirigint una humil oficina d'una caixa d'estalvis petita, d'aquestes que, en aquests anys, s'ha fet el milhomes creixent sense tenir solidesa. Una caixa d'aquelles que, per acabar-ho d'adobar, ha confiat en llicenciats de la primera fornada per vendre hipoteques i concedir crèdits complint ordres i sense fer massa preguntes. En aquest cas, l'executiu atorgava la pòlissa també per propi interès: coneixia el xicot i volia participar del seu negoci immobiliari, encara a les basseroles. Ell, només havia de fer dues coses. Primer, ja ho havia fet, atorgar-li la pòlissa. Després, donar-li informació de possibles clients en dificultats.

Així les coses, sobre el no res, ja tenien muntat un pròsper negoci. Una pòlissa de crèdit per obrir un negoci inexistent, uns clients amb l'extorsió dels quals es podia anar cobrint la pòlissa, i un objectiu final que era presentar aquell negoci com el millor aval per aconseguir una altra pòlissa, en una altra caixa que com la primera, tingués instruccions de créixer sense fer massa preguntes.

Així, el xicot havia aconseguit muntar un negoci sense xarxa, i havia emprès la carrera immobiliària amb la pòlissa d'una altra caixa, que li permetia comprar un terreny on fer unes cases aparellades. Per descomptat, el xicot no en sabia un borrall de construcció, ni d'arquitectura, ni d'urbanisme.

Aquella segona pòlissa, però, s'havia de pagar i per fer-ho, l'espavilat emprenedor en demanava una altra, de més valor. La demanava per construir les cases, i l'avalava amb aquell terreny que ara hipotecava, però que havia adquirit amb una nova pòlissa.

El castell de cartes gairebé s'havia completat. Com que de la pòlissa per construir les cases en podia anar fent ús a mida que avançava l'obra, i entremig aniria -suposadament- cobrant pagues i senyals de clients que li comprarien sobre plànol, va decidir contractar un leasing i obtenir el cotxe del moment, el Porsche Cayanne Turbo.

Del no res, al Porsche Cayanne. I, és clar, quan arribava a vendre una casa, en aquell cotxe, els clients donaven per fet que es tractava d'algú amb possibilitats que per força seria solvent, seriós i professional.

Així que va vendre la primera casa, a una parella de joves immigrants que ingressaven uns 3000€ al mes, ell amb la construcció, ella amb la neteja de cases particulars.

Havien arribat feia tres anys a Catalunya, de l'Equador. Havien trobat feina, crèdit, i el somni de ser propietaris, encara que fos pagant una hipoteca a 45 anys. D'això se'n diu arrelar al país. Fins i tot, la seva caixa d'estalvis, els va donar més diners dels necessaris per pagar la casa, i van poder comprar-se un cotxe, un 4x4 de gama mitja.

Un dia, però, els mateixos que havien facilitat aquell escarni immoral de riquesa incerta, van decidir desmuntar-lo. Hi havia tant "paper" i tant poc "diner", que tot plegat els hi havia sortit de mare. Ells van deixar fer, primer poc, després molt, per poder exhibir beneficis als accionistes que els permetessin cobrar incentius milionaris, gràcies a la "bona feina" i a les "grans decisions estratègiques" que s'havien pres.

Ara lleparien justos i pecadors, tots alhora. Es tancaria l'aixeta per tothom, sense distincions, sense discriminacions per raó de raça, sexe, creença o lloc de naixement. I l'Estat, que havia estat conscientment absent mentre el castell de cartes creixia, hauria de fer mans i mànigues per salvar el causant del desastre. Calia fer possible que el negoci bancari pogués tornar a rutllar, encara que s'injectessin diners de tots sense demanar explicacions a l'espera que acabessin facilitant el crèdit a particulars i empreses ofegades pels deutes als quals ells mateixos els havien deixat arribar.

Passava el temps, i els bancs encara no obrien l'aixeta. Hi havia tant i tant paper mullat, i tant i tant poc diner, que equilibrar l'expectativa i la realitat requeria més temps. I més diners públics, que del no res apareixien per mirar de sostenir l'economia generant inversions en obra pública...hipotecada perquè el dèficit el paguessin els néts dels qui ara cotitzaven. Els comptes públics eren un desastre...el dèficit creixia....

Ara, a 2009, som aquí....Hi hauria algú capaç d'acabar la història??

 

Aquest cap de setmana, plujós i exempt de compromisos municipals, m'he llegit un parell de llibres de recent edició. L'un, de la Patrícia Gabancho, sobre el problema de l'educació a Catalunya "Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets" i l'altra, de Xavier Roig, titulat "La dictadura de la incompetència".

 

Són dos llibres que opinen i diagnostiquen temes que m'interessen molt. El de la Patrícia Gabancho, és impecable en la radiografia de l'educació a Catalunya, però crec que es contradiu en el diagnòstic i la solució que hi aporta. O que en tot cas mira d'acontentar la seva consciència amb una afirmació que pugui satisfer els ideòlegs del desastre educatiu, mentre que després els fueteja sense pietat per haver permès el relaxament de l'educació basada en l'esforç i el respecte generacional.

 

Per mirar de no ser tant dura amb qui entenc que són dels "seus", fa seu l'argument que els problemes de l'educació pública són de finançament, i que si els diners que van a la concertada anéssin a la pública, tot plegat milloraria. Però després acaba dient el que de veritat succeeix, que és que falla, no el finançament, sinó el model.

 

Un model, la LOGSE, teòricament inclusiu que iguala a tothom no en les oportunitats, sinó en la mediocritat. Que allarga l'escolarització fins als 16 anys amb una ESO que es podria acabar en dos anys i que en dura quatre per facilitar que tothom pugui arribar a bon port, i que redueix el batxillerat -més exigent- a només dos cursos.

 

Un model ideològicament molt ben travat, basat,, amb arrels del mètode Rosa Sensat, que va fer de l'experimentació una recepta educativa que podia funcionar depenent de la motivació del professorat i les característiques de pares i alumnes, però que ha estat un fracàs en homogeneïtzar-se. Un model d'educació sense traumes ni imposicions, que ha generat una confusió entre la teoria i la pràctica, perquè que no hi hagi imposicions, no vol dir que no hi hagi d'haver límits.

 

Gabancho proposa recuperar l'FP, els oficis, i reduir l'ESO i reforçar el Batxillerat, que per si no ho saben és el més curt d'Europa. És a dir, proposa canviar el model. És de dretes Gabancho? No. Simplement, té sentit comú i mal que li pogués pesar, té clar que no podem continuar fent veure que no sabem què passa a l'educació per por d'afrontar el debat amb els ideòlegs d'un sistema corporativista i nociu pel futur del país.

 

El llibre de Xavier Roig, té moltes afirmacions que podria compartir només en part. Comet l'error d'abocar opinions negres o blanques, sense matisos. Més que liberal, és un llibre ple d'opinions d'algú que té un alt nivell d'autoestima. Els seus llibres sempre m'han interessat, però penso que en aquest cas, ho posa tot al mateix sac i afirma categòricament sense cap indulgència. Per fer-ho ras i curt, diu que a l'empresa privada tots són uns cracks, i que a l'administració pública tots som un desastre.

 

Es cura en salut dient que coneix bons funcionaris, i bons polítics...però vaja, el que diu és molt clar: el país és mediocre perquè la classe política és mediocre. Com si el país només el fessin els polítics. I jo em pregunto si a més de polítics mediocres, no hi deu haver empresaris, comerciants, treballadors i professionals mediocres. Que té raó Xavier Roig? Doncs en part. Perquè no tot és blanc o negre.

 

De tota manera, val la pena llegir-lo per sacsejar la consciència i anar desfent mites. Per exemple, dóna una dada relacionada amb l'educació que és prou rellevant: segons l'OCDE, els EUA destinen a educació primària el 7'7% del PIB, mentre que a l'Europa rica el 5'5%. I si comparem dades de l'educació universitària, ells hi destinen el 2'9% del PIB, i nosaltres l'1'5%.

 

És una de les moltes dades que hem d'anar aprenenent per deixar de pensar-nos que som a l'avantguarda educativa, i que els americans són uns homes amb banyes i cua que no saben situar Europa en un mapa.

Henry Mintzberg és un consultor a qui ESADE ha atorgat un doctorat honoris causa. ESADE sap que això li dóna prestigi com a Institució, i Mintzberg sap que poder dir el que pensa a la càtedra d’aquesta escola de negocis, pot ser bo per l’economia.

Però què diu, Mintzberg? Alerta d’aquest capitalisme bluff, de curta volada, especulatiu i frívol que ha caracteritzat per exemple l’economia que s’ha mogut al voltant del totxo.

Critica que directius es dediquin a gestionar empreses tant si val si fan eines com si promouen habitatges. Diu Mintzberg que s’ha sacralitzat l’accionista i que la necessitat de prometre beneficis cada cop més alts ha destruït i minat el futur productiu de moltes empreses. I que no és bo jugar-ho tot al compte de resultats de cada any, sense atendre que segons quines decisions a curt que es prenguin afavoriran beneficis però mataran l’autèntica economia de capital, a on l’esforç, el treball, la previsió i la reinversió són fonamentals.

Mintzberg posa com a exemple la crisi hipotecària de les subprime americanes. Una crisi hipotecària provocada per intermediaris i bancs que atorgaven crèdits fàcils a tort i a dret. Ho feien, els intermediaris, per guanyar diners fàcilment. I ho deixaven fer, els dels bancs, perquè havien de justificar sempre el més i més benefici, davant els seus accionistes.

Això passa a casa nostra. Vull dir que ha passat. Tots tenim algun amic que treballa en una oficina d’un banc o d’una caixa, i que ha donat crèdits a qui sabia que no podria pagar-los. Ho ha fet pressionat per una direcció local alhora pressionada per una de territorial, i així successivament.

El mateix ha passat amb la compravenda de pisos. L’accés al crèdit gairebé sense cost, ha permès un miratge, que alguns venien com a miracle capitalista. Un miratge i un malson, per a moltes famílies que han vist com podien comprar allò que, ben mirat, no podien. I que s’han embrancat ho amb el vist-i-plau de cares amables a bancs i caixes, que actuaven no des del desconeixement sinó des de la pressió que exercien els qui havien de justificar més i millors resultats cada any.

Aquesta opinió és només una part de la realitat d’una qüestió més complexe. Ho admeto. Però no pot deixar de dir-se que l’economia de mercat només pot créixer sòlidament i solidàriament si s’exerceix amb responsabilitat. La que hauran de tenir ara els qui quan feia sol oferien paraigües a tothom, i que ara que plou els neguen a la majoria.

 

 

Pujar el Puigmal no és res de l'altre món. No escric aquest post amb l'ànim de fer el pinxo. En la qüestió física, no podria. De fet, tampoc en l'intel·lectual. Sóc d'aquells de la mitjana, mitjaneta. El que hagi pogut fer, sempre, ha estat posant-hi esforç.

Però tornar, al cap d'uns anys, a fer alguna excursió amb cara i ulls, m'ha agradat molt. I fer-ho ben acompanyat, també. He caminat al costat d'un amic a qui vaig conèixer parlant en un fòrum sobre Badalona, compartint la seva crítica raonable. Li agraeixo que m'ho proposés, i que m'hi acompanyés.

La vida ens va descobrint persones excepcionals. Com ell, i tantes altres. Aquest post també el vull escriure, parlant de muntanya, recordant-ne una. En Jordi Panyella, "Pany", que morí el mes de maig als 92 anys. El vaig conèixer tard, molt tard, malgrat haver anat a l'escola amb els seus nebots i haver-hi intercanviat breus diàlegs de cortesia. Resulta que aquell senyor, petit, amb un bigoti esplendorós, de caminar àgil i de manera de ser optimista, era un dels escaladors catalans més importants dels anys 40 http://www.desnivel.com/share/print.php?o=17103&p=&print. I jo ho vaig descobrir una vegada mort. El coneixia del barri, dels nebots, de veure'l sempre fugaçment pel carrer i de pensar com n'estava de bé per ser tant gran.

I vet aquí que era al davant d'un home excepcional. Sempre m'ha interessat pensar què devia fer cada una de les persones grans a qui conec. Totes elles tenen una història al darrera, que amb els anys esdevé valuosa. Gràcies a la meva activitat, he pogut conèixer gent gran que fundaren un gran club de bàsquet, o que varen viure mesos reclosos en un camp de concentració; que varen ser els primers advocats de la ciutat, o una mestra reconeguda. I tantes altres vides plenes que ens permeten de ser on som. 

La gent gran, com la muntanya, ens fa ser humils i respectuosos.

Els alumnes de 4art de secundària, o una bona part, diuen que de res. O això s'afirma  en una enquesta que s'ha fet pública aquesta setmana,  on el jovent opina que saber català no serveix per trobar feina.

Depen de quina feina, diria jo, però me n'alegro. Perquè deu ser que hi ha un canvi de tendència i tornem a tenir més joves més interessats a fer d'emprenedors i treballar des de la societat civil, que no pas a convertir-se en mossos d'esquadra o funcionaris de la Generalitat.

O potser no és això, i ells s'adonen que la seva expectativa és tant baixa i de tant poca qualificació que, certament, per fer de caixers de supermercat o repartidors no els caldrà dominar la llengua.

En un país abocat a la construcció i el turisme, els sous baixos són la torna del sistema. No cal el català, ni l'anglès, ni gairebé el castellà. Tenim una economia low cost, i ara que venen maldades, una oportunitat per replantejar el futur a llarg termini. Qui volem que estudiï, en quines condicions i amb quina exigència. Qui ha de poder treballar si decideix no estudiar més enllà de l'elemental, amb quina formació i des de quan. Què cal incentivar, i què cal empetitir. Si podem o no podem ser un país de 7'5 milions de persones. Quina administració li cal a un país petit. I com potenciem el valor del coneixement de l'idioma com a element que fa possible l'ascensor social.

Si volem un país on el català interessi, i on l'anglès sigui el pa de cada dia. A l'inrevés que ara, i assumint que amb lleis no n'hi ha prou. Que cal prestigiar la llengua, i que en això ens queda molt per recuperar d'anys ençà. La qüestió és, per què hem arribat a considerar, com ho fa part del jovent, que el català no importa. La resposta arrela a com s'ha "venut" la utilitat de la llengua, a quina economia tenim, i a com hi hem renunciat cada dos per tres, fins a fer creure als qui no la parlen que no ens importa el més mínim que d'altres l'entenguin.