Vostè que viu a Catalunya, somrigui. Perdó, rectifico: si viu a Catalunya, faci el que vulgui, però si hi viu, i a més se l'estima, i a més s'adona de la decadència institucional, política, econòmica i social del país, no se'n lamenti, i posi's a treballar per canviar-la.

Ningú no s'apunta a un relat pessimista, emprenyat, descarregat d'autocrítica i poc ambiciós. I Catalunya, avui, és un relat que no engresca. Engresca "la roja", l'Espanya moderna que existeix més enllà de la uniformitat que ens volen anar imposant, ni que sigui amb vaselina zapatera.

Catalunya, la nació i el nacionalisme, necessita un relat més enllà de la insatisfacció permanent mostrada per donar més que no pas rebem. Tinc la impressió que molts catalanistes també s'han cansat d'escoltar només una part de la música, i hi troben a faltar l'autocrítica a un final d'etapa que ha estat farcit de personalismes, d'indecisions, de política feta des de la immediatesa.

D'acord que paguem molt i rebem poc, però quant temps fa que haguéssim pogut tenir el quart cinturó -ara ronda del Vallès-, la B500 -que potser espera un nom més "progre" per poder començar a fer-se-, o més dessaladores i parcs eòlics?

Quant temps fa que perdem pistonada, els catalans? I qui té la capacitat de dir-ho i fer-nos reaccionar?

La qüestió nacional, l'estatut i l'encaix amb Espanya són importants des de fa segles, però la competitivitat perduda  requereix un crit unànime: "l'anem per feina!" que Pujol va saber convertir en tota una manera d'entendre el país.

No pretenc que retornem al passat de Pujol, però sí que recuperem, actualitzat, el relat que només ell va fer que llegís la majoria. Un relat que combinava realisme i ambició, i que posava tots els catalans a bord d'un mateix vaixell.

Desitjo que els qui hi tenen més responsabilitat que jo ho facin, i siguin capaços de fer l'autocrítica imprescindible que permet construir nous camins. I que ens facin recuperar el somriure, perquè tot això del català "emprenyat" resta, i molt. Ara calen una nova il·lusió, una nova empenta, un nou relat. I més somriures.

 

Bibiana Aído, la ministra del Ministeri d'Igualtat, va fer la seva primera aparició al Congrés i, just al primer minut i amb la porteria buida, va xutar al pal, demostrant quina mena de personatge ha triat Zapatero per afavorir les polítiques d'igualtat. Una ignorant del llenguatge, de la lingüística, i del fet que la llengua, per sort, no segueix modes ni ideologies.

En els darrers anys, hem assistit a una concreció del gènere en el llenguatge per assegurar un equilibri presencial de les dues formes del substantiu, i ens hem cregut que el masculí genèric era volgudament discriminatori, quan mai no ho ha estat. Fins a cert punt però, canviar l'APA, associació de pares, per l'AMPA, associació de mares i pares, tenia un sentit d'alerta i era justificable. Però passar d'aquestes alertes a la generalització del llenguatge ideològicament sexista em sembla un abús que juga en contra de l'objectiu perseguit.

Quantes dones d'aquest país estan cansades del pensament únic que les consagra a compartir una visió tronada, gairebé cursi, del valor de la igualtat ? Moltes. Perquè les dones i els homes no som iguals, però podem fer les mateixes coses. Perquè la batalla de la igualtat de gèneres està en gran part guanyada, i són moltes les dones que governen sobre empreses, administracions i col·lectius. I tantes d'altres investiguen, recepten, calculen o interpreten, gràcies a la seva capacitat de sacrifici. Per a totes elles, escoltar la paraula "miembra" hauria de ser un insult a la seva capacitat, a la intel·ligència i l'esforç que han fet per tal que ningú no vetlli per elles, més i quan qui pretén fer-ho s'exposa al ridícul, com Bibiana Aído. 

La igualtat, els drets genèrics, es guanyen, no es regalen. I les desigualtats es combaten sense manipular el llenguatge.

En els darrers anys, hem pogut comprovar quant diferents som malgrat la igualtat. Hem tingut ministres talossos i ministres molt qualificats. I el mateix ha passat amb les ministres, fet indicatiu que el sexe no determina res en sí mateix.

Per últim. Desitjo que la ministra faci alguna cosa més que jocs estrambòtics de paraules. Per exemple, en referència a una anècdota viscuda fa poc amb nenes gitanes de dotze i tretze anys les quals, quan els vaig preguntar què volien estudiar i si volien treballar, van ser contundents en la resposta: "casarme y vivir de mi marido".

Queda molta feina per fer, i és tant important, que no podem treure-li crèdit jugant només amb les paraules.

En Carod s’exclama i acusa, com en els millors moments del seu ascens a l’Olimp del Poder. I no em sap greu que ja gairebé ningú no l’escolti. Diu que està cansat que Zapatero i CiU facin la pinça al govern català, ara en ocasió del transvasament de l’aigua del Segre.

Com en Laporta davant les penyes blaugranes aquest cap de setmana, gesticula. I va molt just d’arguments.

Què ens diu Carod? De què parla? Quina conxorxa explica els desastres del nostre govern? Zapatero i Convergència són culpables, també, que no plogui?

L'esquerra que tot ho sap i de tot dóna lliçons, s'ha demostrat sempre hàbil alhora de posar noms a les coses. La dreta n'ha après -guerra preventiva,en diuen-, i també ha fet el seu propi diccionari. Però qui guanya és l'esquerra, per golejada semàntica i lèxic més ampli.

Dels barracons de quan no es governa, a les aules prefabricades quan s'està al govern - i per cert, en nombre molt més nombrós que abans, amb dades de la pròpia Generalitat-. I del transvasament, a la captació puntual i reversible d'aigua (CPRA)...això de les sigles m'ho invento jo, però estic segur que en poc temps l'afegirem a les creacions dels qui durant anys d'un pet n'han fet set esquerdes, i que ara, quan governen, esperen l'indult de la opinió pública davant els canvis de parer sobtats o fets a força de poder seguir exhibint cotxe oficial.

Zapatero ha guanyat. I ara ha de retornar-nos 400 euros, una de les promeses electorals més hipòcrites i menys eficaces de la història democràtica. És una mesura injusta, absurda, paternalista i que confirma el pitjor: no només creuen que som tontos, sinó que, en realitat, ho som més del que sembla.

Ja sabem que ningú no ha votat PSOE per aquesta promesa, ni per cap altra. Que la gent ha votat contra el PP, com sempre, i que mentre el PP tingui aquest perfil, les eleccions estan guanyades de part socialista. Cap proposta, ni projecte ni programa, importen. Només que no guanyi l'altre.

I en aquest context, arriba una proposta que consisteix a retornar-nos, i és igual la nostra renda o situació familiar, 400 euros. Se suposa que nosaltres ens els "cremarem" consumint -de seguida s'acabarà la festa- i que així ajudarem a reactivar l'economia. Realment brillant.

Com pot creure l'esquerra oficial que aplica una mesura justa, si ho fa per igual a tothom? És que tots som iguals, guanyem el mateix, o tenim la mateixa situació familiar?

Bé faria Zapatero de recollir aquest dineral, i repartir-lo invertint millor i prioritzant com si de veritat fos un governant, i no un "bon tipus" que se'ns ha colat a Moncloa.

Quan un escolta el testimoni de la gent que pateix aquest escarni de l'aplicació de la llei de dependència -l'altra dia l'actriu Montse Comas explicava que li donen 0'99€ si renuncia a l'ajuda de la Generalitat-, o quan d'altres pares i mares ens expliquen la despesa que tenen associada a nanos amb diferents transtorns -com els pares de nanos amb síndrome de Rett, o d'altres-, o quan tens una veïna que s'ha quedat sola i té una pensió de viduïtat ridícula, te n'adones que aquestes promeses que ara es faran realitat només per una vegada i sense vocació real de transformar o millorar la realitat, són façana electoral.

Sovinteja el debat sobre la desafecció de la política. Que li preguntin a tota aquesta gent, que veu com la façana és ben neta però la casa no té fonaments.

L'Estat necessita redistribuir la riquesa, i ara hem vist que ho farà de manera ineficaç, i injustament. Com també ho comprovem quan sabem de casos que gent que cobra PIRMI's que no necessitaria simplement si busqués feina i a les quals s'acostuma per cronificar situacions de desemparament, o d'altres subsidis i ajudes que es reparteixen a clients habituals i que s'haurien de revisar amb nous criteris com, per exemple, negar-los als qui no porten els fills a l'escola.

Però aquest, l'absentisme escolar, és un tema diferent del qual voldré parlar en un altre post.

El PSC-PSOE ha fet una gran campanya. Una idea simple, la dels bons i els dolents, executada amb coneixement. Calia mobilitzar l'electorat propi i arrossegar-ne d'altres cap a les pròpies posicions. El PSC ha rebut vots de tot arreu, llevat del PP, i ha fet un resultat magnífic a Catalunya, i més discret a Espanya. Catalunya no vol el PP, i el PSC ho sap i ho aprofita. Els spots, cartells i slògans han estat frescos, moderns, potents i en conjunt, la campanya els ha sortit rodona. Són uns professionals. Uns professionals d'aconseguir i retenir el poder.

CiU ha fet una campanya suficient, però insuficient alhora. Un slògan per mobilitzar el vot més fidel, i uns spots electorals clàssics però avui per avui més propis del passat que del futur. Ens ha salvat un candidat sòlid, i una base electoral que ni creix ni retrocedeix. Però CiU continua pendent d'una reacció que l'acosti no només a la centralitat progressista, sinó també a la modernitat que, sense ser frívola, pugui il•lusionar.

Els Populars no se'n surten a Catalunya, però aconsegueixen, com CiU, resistir suficientment. La campanya estatal ha estat ben plantejada, però sempre serà insuficient si només la fan a la contra d'alguna cosa. L'slògan, o slògans, eren ben trobats, però no anaven a l'arrel del que la campanya exigia. No es tractava de ser durs en el fons i tous en les formes. El PP és al seu sostre electoral, i Catalunya no els deixarà governar mai, mentre les campanyes se centrin en falsedats i falsos enfrontaments.

Esquerra presentava un candidat seriós al qual li feien anuncis de 30" dient que la "Independència" era més a prop. El missatge no era creïble, el candidat no hi casava, i els fets i la trajectòria els han fet prendre més mal del que preveien. Potser haurien de deixar de demonitzar Convergència i de fer bons els socialistes. Ni nosaltres som tant dolents, ni els socialistes tant bons. A Esquerra els ha passat una cosa que avui encara s'entesten a negar: una part molt important dels vots que han perdut no han anat al PSC-PSOE per l'efecte "anti-PP". Una part molt important s'ha quedat a casa, cansat d'una aposta estratègica que molts dels seus votants no comparteixen.

IC-Verds va plantejar una campanya sensata, pròpia del que d'ells s'espera, però el bipartidisme, i perdonin-me, el seguidisme que fan dels socialistes, els han fet perdre vot que s'ha fet útil per aturar la dreta, però inútil per aprofundir en les polítiques d'esquerra que reclamen.

I ara què?

Al PSC-PSOE, eufòria de la militància i fredor analítica dels professionals que saben que caldrà administrar un vot heterogeni, en part de préstec, en un moment d'incertesa econòmica. A Catalunya, preocupació per l'estabilitat del seu còmode tripartit, instal•lat legítimament però amb un soci principal que entrarà en fase de psico-anàlisi, i una societat que majoritàriament voldria un govern català diferent.

A CiU, "wait and see": veure-les venir, enfortir el partit, i preparar-lo per al nou cicle electoral. A Madrid, a fer-se notar. A Catalunya, preparar-se per fer que a la tercera, de veritat, sigui de veres. Caldrà la dosi idònia de sentit pràctic i ambició.

A ERC, incertesa: Una base que se sent incòmode, una aliança de dirigents com Bertran i Carretero preparats per lluitar al Congrés del partit, i un Puigcercós que deixa el govern a fi que no li retallin el seu capital al partit. Mentrestant, però, mantenen el govern a Catalunya, que no trencaran a l'espera d'un acord "sotto voce" amb socialistes que els permeti jugar un altre paper, menys galdós, al govern de la Generalitat i continuar així una aposta estratègica que l'electorat cada vegada entén menys.

Al PP, cap canvi. A no ser que un daltabaix al Congrés precipités una sortida de Rajoy i l'aportació d'un candidat més centrista, fet improvable tenint en compte que l'estratègia els ha negat la victòria, però al mateix temps els ha facilitat més escons i vots.

A Iniciativa, cap canvi. Superada l'ensopegada de perdre un diputat, tot continuarà igual al seu petit Univers. Continúen essent satèl•lit socialista, necessiten d'ells per ser a les institucions, i els socialistes continuaran -encara que no els calgui- comptant-hi. El discurs no és dolent, i el seu resultat dependrà cada vegada de la necessitat que hi hagi d'aturar el PP. Si no n'hi ha, tindran millors resultats, i si n'hi ha, els passarà com ahir.