Vettel va guanyar el mundial de fórmula 1 mentre Alonso i Webber es barallaven per un títol que, a priori, ningú més podia aconseguir. L'equip de Ferrari, a la darrera cursa, va cometre l'error de no tenir en compte l'estratègia de qui va acabar guanyant, en concentrar-se només a seguir de prop el màxim i teòric rival, Mark Webber. Finalment, Vettel, el jove alemany de l'equip Red Bull, es va emportar el campionat. Qui no era favorit va acabar guanyant contra pronòstic gràcies a la seva serenitat, a la confiança en si mateix, a l'errònia obsessió d'Alonso per Webber, i al cansament d'aquest darrer, que arribava al final del campionat força desgastat.

Ho dic perquè aquests dies corren comentaris sobre si l'excel•lent resultat de CiU obtingut a Badalona, on varem guanyar al PSC per més de 6.000 vots, es pot reeditar al maig vinent.

Hi ha, és clar, opinions interessades. Evidentment, cap dels altres partits ho veu possible. Tots creuen que això no pot passar.

Jo ho respecto. I sé que és difícil. Però els partits haurien de començar a aprendre que el mapa polític i el comportament dels ciutadans va canviant, i que els perímetres dels partits s'eixamplen. I que si al 2003, quan tots els qui pontificaven i presumien clarividència donant CiU per morta, els haguéssim fet cas, avui les coses serien ben diferents.

Nosaltres tindrem algunes avantatges a la propera batalla electoral.

La més important, definitòria, és que no tindrem pressió ni por. Ni de guanyar, ni de perdre.

Que ens presentarem davant els ciutadans no clamant resistència, ni clamant foragitar els qui han estat hegemònics durant 30 anys. Nosaltres podrem convidar a somiar una Badalona que eixampli les pròpies costures i cotilles d'un passat que ja no tornarà. Perquè la ciutat ha canviat, i això ens dóna, ens pot donar, la centralitat social i política que perseguim.

Avui ho deia al debat de Televisió de Badalona. Em sembla que la majoria som conservadors en les tradicions, progressistes en la innovació, liberals en els desitjos, i socialdemòcrates en les necessitats. Així som nosaltres, i per això aspirem a la confiança d'electors, tots, menys dels qui se sentin obertament de dreta pura i dura, i íntimament espanyolistes (que no espanyols).

Que diguin el que vulguin, que nosaltres anirem fent camí, com el va fer Vettel, amb independència i confiança en les pròpies possibilitats.

Ahir vaig tenir una alliçonadora xerrada -gairebé de tres hores- amb una persona que em qüestionava el per què de la meva (nostra, en termes de CiU) acció política.

Em va agradar poder explicar, perquè a vegades un dóna per suposat allò que no es coneix per la majoria, les raons per les quals vàrem fer govern ara fa tres anys i mig, i en quines condicions el vàrem pactar.

Va ser un exercici útil també per a mi, perquè en aquest lloc i en aquesta responsabiltat, i havent de passar comptes a les urnes en pocs mesos, és bo que ens recordem per què hem fet el que hem fet, i què volem fer en el futur.

Vaig tenir al davant, cal dir-ho, algú preparat, informat i intel·liegent. Al mateix temps, però, algú profundament anti-socialista, i políticament situat a la frontera que fluctúa entre el vot a CiU i el vot al Partit Popular.

Per tant, ho tenia difícil. No el volia convèncer de res. Però tenia difícil aconseguir que acceptés algunes de les nostres raons. Ja se sap que quan algú vol veure algú caure pel barranc, i això no es produeix, de poc valen explicacions raonades al desig frustrat.

Els socialistes no són a l'oposició perquè els ciutadans no ho varen voler. No hi havia cap suma alternativa possible per descavalcar-los, i per tant, si algú retreu a CiU que no fes el canvi que proposava, ha d'entendre que la majoria de la gent no va accedir a fer-lo possible. Ni sumàvem amb el PP, ni sumàvem amb IC o ERC.

Dit això, els socialistes varen fer govern amb nosaltres en una posició de més debilitat i amb un programa de govern que per a nosaltres justificava la nostra opció.

"Ferran, els haguéssiu hagut de deixar caure". Això em va respondre el meu interlocutor. Jo li vaig respondre que la ciutat no podia permetre's perdre més anys, i que jo no era a la política per especular, mirar-me els toros des de la barrera, o instal·lar-me còmodament en posicions estètiques. "Jo sóc a la política per fer coses", li vaig contestar.

I teníem coses a fer, i les hem fet. Desmuntar un pla urbanístic a Dalt la Vila, respondre a un compromís adquirit amb veïns del carrer de Sant Bru respecte l'obertura del carrer Méndez Núñez, incrementar i mirar de resoldre el desori nocturn a Canyadó, posar jocs infantils a més places de la ciutat, especialment a la façana marítima, refer alguns carrers molt malmesos i centrals d'alguns barris, refer la Rambla, tirar endavant un projecte per a la Clínica del Carme, posar en l'agenda política la qüestió del civisme a la ciutat, millorar el servei al gran parc de Badalona que és la platja, invertir a Ca l'Arnús, augmentar la Guàrdia Urbana, fer més aparcaments per al comerç de proximitat i desencallar la qüestió de la Plaça Pompeu Fabra, entomar la remodelació de la Plaça Vella, i tantes altres coses que havien estat objecte de la nostra acció d'oposició i que podíem ajudar a canviar, només, si estàvem dins un nou govern, millor, més decidit, cohesionat i orientat a canviar el rumb adormit i desorientat a on estàvem instal·lats.

La llista és més llarga, és clar, però hi ha en el fons, dues certeses: no fem política per veure com tot es fa malbé, i hem actuat a fons per garantir que es fessin coses que representessin un canvi positiu per Badalona. La nova direcció del Port de Badalona, la determinació d'acabar amb el peatge, de resoldre contenciosos jurídics que ofegaven el seu desenvolupament -com el dels ponts de Sant Lluc o del carrer Indústria-, la nova rambla del Gorg....podria seguir.

També, tancar carpetes obertes i expectatives frustrants. Donar-li un futur a l'escorxador, o a la CACI.

Hi ha coses que volíem fer i no hem fet. I coses que potser no han sortit rodones, però podem exhibir que el canvi possible i positiu l'hem mirat de fer, participant decisivament en un govern poc procliu a l'estètica i els focs d'artifici, i més orientat a l'acció concreta. Se m'acut, ara mateix, d'anomenar el nou contracte de neteja, que en pocs mesos els ciutadans trobaran al carrer en forma de nous contenidors i més servei.

No sembla que aquesta voluntat de fer, de ser-hi, d'empènyer per a millorar la ciutat, sigui suficient per aquells qui creuen que calia continuar desgastant els socialistes. No és la meva feina desgastar ningú. Ni és la meva vocació destruir l'adversari. Nosaltres podem entendre'ns amb tothom, si és per a fer. La venjança o el retrovisor, els dogmes i els blancs o els negres, no són conceptes del meu diccionari polític.

"S'ho apuntaran tot ells". Em deia....i potser té raó, encara que mirarem que l'acció de govern vagi repartida i que la gent percebi, que em sembla que ho fa, que amb CiU al govern, s'han fet més coses i s'han fet millor.

I finalment, el futur. "Amb qui pactareu? Per què no amb el PP?"

"Jo puc, el meu equip podem, fer-ho millor que el PP o que el PSC, no em demanis que jugui a segona fila, si la meva aspiració és i ha de ser competir per guanyar." No fujo d'estudi, però tinc molt clar que ningú no ens ha de votar en funció de saber a qui donarem l'alcaldia, sinó perquè cregui que nosaltres som l'opció per la majoria".

Així de clar, i de difícil.

Aquest cap de setmana la realitat del país ha pres el carrer.

Dissabte, una munió de catalans van deixar ben clar que, diguin el que diguin, som i volem ser una Nació. I ahir, també, milers d'altres van sortir, o van celebrar a casa, el triomf de la selecció espanyola.

Ens cal anar al psiquiatre? Hi ha dues societats oposades a Catalunya? Quina és majoritària? Volem realment comptar-nos i classificar-nos?

No ho sé. Barrejar esport i política sempre és difícil. Jo mateix, ahir, veia el partit amb uns amics que tenien la senyera amb un crespó negre al balcó, per oposició a la sentència del TC que s’ha carregat l’aspiració d’una Espanya plural, mentre que celebraven el triomf d’Espanya al mundial.

És aquest un sentiment incompatible? En aquest cas, no ho era. Hi ha gent que ho viu com a incompatible, de la mateixa manera que hi ha gent que veu en la victòria de la selecció un cop de força davant el nacionalisme o el catalanisme que es manifestava dissabte a Barcelona. Però intueixo que per a la gran majoria, una cosa és el futbol, i una altra és la política.

La sentència del TC ha condemnat a tots els qui apostaven per una Espanya plural, federal, confederal, o simplement en la qual es reconeguessin les diferències que hi conviuen. Se’ns ha dit, ras i curt, que no som una Nació, i que no hi ha per tant cap dret que d’això se’n derivi. Costarà molt refer ponts, i la cruïlla és si ens dividim en blocs, vivint com ho fem essent els uns familiars, veïns, companys de feina o amics dels altres, o si hi ha alguna possibilitat de refer l’equilibri d’una societat dual que no vol, majoritàriament, imposicions de cap mena i en cap sentit.

Aquesta Espanya, amb “ñ”, que representen els qui bramen dia rere dia contra nosaltres i contra la nostra manera de ser i de parlar, no ens agrada. Com volen que estiguem còmodes en un país que ens considera una nosa?

Hi ha molts catalans que creuen que això ja no dóna més de si. Que ens cal la independència. Però n’hi ha molts altres que no. I n’hi ha més, que no volen o no estant segurs ni d’una cosa ni de l’altra. Que aspiraven a seguir enfortint l’autogovern amb l’eina de l’Estatut que varem pactar entre nosaltres i amb la resta de l’Estat. Molta d’aquesta gent ha quedat orfe, un punt desorientada. I conduir-los al blanc o negre és una opció que cal valorar i que en tot cas requereix bastir un nou full de ruta.

Governar aquesta complexitat és el gran repte dels propers anys. Ja no volem el cafè per a tothom. Se’ns obliga a passar per l’adreçador, però nosaltres no hi estem disposats. Es van equivocar amb l’harmonització autonòmica i, tenen raó, hi ha massa “parlamentos regionales”. La diferència és que el nostre ve de segles, i no varem llogar unes oficines per instal•lar-lo després de la Constitució espanyola.

En aquesta conjuntura, una mesura de força que hauríem de prendre seria deixar sense efecte l’Estatut retallat, que posa en perill conquestes de 30 anys, i quedar-nos on érem, amb el de 1979. I a partir d'ara, sense estacions intermitges, ni nous Estatuts, trobar la majoria que ens permeti ser un país normal al Món.

Se'ns exigeix amb raó que retallem dèficit públic. Es recapten 100.000 M€ i se’n gasta el doble. És obvi que tot això no s'aguanta. Però la retallada que s'ensuma pot arribar a ser una insensatesa.

No podem, de cop i volta, deixar d'invertir en educació, en sanitat, en investigació i recerca, o en infrastructures. Entre altres raons perquè això ens porta a una paradoxa: que, de tant retallar, cometem la insensatesa d’aturar encara més l’economia. Un país on l'administració pública genera directa o indirectament la meitat del PIB, no pot deixar d'invertir, de fer.

El concepte que se'ns dibuixa com a paraigua de la nova política és "l'austeritat". Però no és la paraula adequada. L'austeritat és un valor previ, és una actitud que acompanya la planificació. Pel que veiem en les retallades, hi ha hagut poca estratègia i planificació, i això ens ha portat a la necessitat gairebé patètica de treure la destral allà on convindria la cirurgia.

Reconèixer que podem retallar a tot arreu i a qualsevol preu, és reconèixer quant de malament s'ha governat. Fa anys vaig posar de manifest que no podia, la política, fer una subhasta: que si un prometia llibres, l'altra prometés tot el material escolar. Que si un altre prometia ulleres, l'altra oferís la tècnica làser. Havíem entrat en una dinàmica perversa, que conduïa inevitablement al desastre.

Cal, caldria, una nova manera de fer. Pressupostos de base zero, a Europa, a l'Estat, al país i a la ciutat, que ens permetessin preguntar-nos què fem i per què,i si allò mateix ho podem fer d'una altra manera. I també cal adaptar la legislació a aquest nou marc. Per què ho dic? Hi posaré dos exemples.


Imagineu un projecte que cal fer a la ciutat però depèn d'una altra administració. S'ha reclamat durant anys, s'ha projectat en època de vaques grasses, comporta un manteniment alt...i per fi ens arriba l'hora que es faci realitat. Si se'ns acut dir que potser cal adaptar-lo a la conjuntura de menys ingressos, ens caurà de la llista, el perdrem, i caldrà tornar a tramitar-lo...En aquest cas, i en tants d'altres, es decideix tirar pel dret i entomar el problema quan s'esdevengui....No critico ningú ni res en concret, descric una realitat....i reclamo que aquests perills desapareguin, que puguem canviar projectes i adaptar-los a noves conjuntures, sense perdre'ls ni haver-hi de renunciar. Sense necessitat de refer tramitacions llarguíssimes i ineficaces.

Un altre exemple, la B500. Espero que allò que he anat repetint s'entengui d'una vegada. Un projecte no pot passar de costar 50M€ a 400M€, si no és perquè s'ha perdut la proporció i la sensatesa. Ara ens diuen que serà de peatge, però per fer-lo TABASA cercarà un finançament que no té, que li serà concedit més car generant un deute que va en contra d'allò que se'ns reclama.  Tornem-hi: això no és Bahrein. No tenim petroli. I no podem fer infrastructures desproporcionades.

La política ha de fer una reflexió sobre la cotilla burocràtica que la subjecta, sobre la mena d'inversions que es fan i la seva real necessitat, i sobre la necessitat de projectar en la societat un valor sense el qual no ens sortirem: l'austeritat ben entesa, i no l'harakiri del tot o res a que ara se'ns vol sotmetre.

Seria per riure, si no fos pel dramatisme de la situació, que el Govern espanyol ens vulgui fer creure avui que el decret publicat al BOE d’ahir, pel qual des d’avui s’obligava els ajuntaments a no demanar crèdits per a finançar inversions, va ser un error. Aquesta és la justificació que la ministra Salgado ha trobat per a explicar que avui aquest mateix BOE allargui fins a finals d’any el termini perquè els ajuntaments puguin sol•licitar crèdits. Una explicació ridícula, per inversemblant. Una explicació preocupant, perquè, en l’hipotètic cas d’acostar-se mínimament a la realitat del cas, significaria que el govern central està en mans de persones que improvisen decisions de transcendència com aquesta, que afecta milers d’ajuntaments de l’Estat.

Però el més greu de tot això és que el Govern de Zapatero, en el seu afany de reconduir una política econòmica que ell mateix va plantejar de forma equivocada, faci pagar els plats d’aquests errors al graó més dèbil i maltractat de l’entramat d’administracions públiques que operen al territori espanyol.

Els ajuntaments hem patit una retallada molt important en els ingressos ordinaris. L’aturada de la construcció, i en general la crisi econòmica, ens ha minvat les fonts d’ingressos ordinaris. A aquesta crua realitat hi hem d’afegir una notable disminució de les transferències d’altres administracions. Per exemple, a Badalona, aquest any hem ingressat 9 milions menys per part de l’Estat, cosa que encara ens ha posat més difícils les coses. Estem fent replantejaments de pressupostos des de fa temps, i és possible que al final de l’any haguem retallat totes les partides en una mitjana del 30% respecte el que inicialment es va preveure. La situació, doncs, no és precisament fàcil per a desenvolupar la nostra feina com a administració més propera al ciutadà.

Sort que, almenys en el cas de Badalona, els crèdits previstos per a finançar inversions ja es van demanar fa dos anys, en la línia d'iniciar aquest tipus de tràmits per assegurar que, almenys una part important dels compromisos adquirits, tindria la qüestió financera resolta.

Però l’estocada final ha estat la que ahir ens va arribar sense avís previ, i que avui s’ha ajornat fins a la fi de l’any. Els ajuntaments, tradicionalment, han hagut de recórrer al crèdit per a finançar els seus plans d’inversions. I aquesta política els ha servit per anar arreglant carrers, obrint equipaments, i impulsant projectes de transformació positius per als ciutadans. A partir del gener de 2011, tot això serà molt més difícil si deixem de tenir la possibilitat de finançar projectes en les condicions de crèdit que els ajuntaments històricament han pogut anar assumint, tot i les dificultats.

Els ciutadans entenen que és l’hora d’ajustar els escenaris econòmics de les administracions. Els propis treballadors públics, malgrat les protestes, són conscients, en general, que calen certs sacrificis per a garantir l’estabilitat del sistema. Però aquest camí de la tisora sense control pot tenir efectes negatius. De la mateixa manera que hi ha economistes que ja afirmen que la retallada de sous als treballadors públics perjudicarà l’economia (a partir de la senzilla relació de fets que suposa que hi hagi moltes més famílies amb menys ingressos, encara menys consum, encara menys producció, i per tant encara menys beneficis per a les empreses), també és cert que decisions com aquesta, que implica aturar molts plans d’inversió municipals, pot perjudicar moltes de les empreses privades (constructores, instal•ladores, prestadores de serveis, etc.) que, al cap i a la fi, són les encarregades de fer les obres, construir i mantenir els equipaments que els ajuntaments financem recorrent al crèdit de bancs i caixes.

Ja fa una setmana que el PP va fer la "gràcia" de repartir els pamflets sobre "seguretat" a on vinculava de manera clara l'incivisme, la crema de cotxes, els robatoris i el forat de la capa d'ozó als gitanos rumanesos i a la immigració en general.

Tothom hi ha dit la seva, però cap de nosaltres hem estat bé. Ho pensava l'altra dia, al Ple municipal, mentre la Dolors Sabater, en nom de la Plataforma "Badalona som tots", prenia la paraula. I recordava, també, la crítica de la meva dona, que la nit abans em deia que amb els problemes que té la gent, les baralles dialèctiques entre polítics de totes bandes no eren un bon exemple (en faig la versió "light").

Què hauríem hagut de fer? no ho sé. Encara a hores d'ara, no sé si contestar com ho hem fet ha estat encertat, si els nostres arguments han servit per millorar alguna cosa, o si tot plegat encara ha fet empitjorar més el nom, la convivència, i la pau de la nostra ciutat.

Ni jo mateix, amb un post que encara cueja i que em sembla honest en el plantejament, ni l'alcalde, amb dades que desmenteixen la tesi "popular" però entrant a la confrontació partidista amb el PP, ni Iniciativa, aprofitant la polèmica per anar als jutjats...cap de nosaltres no hem estat prou fins. 

Hi he pensat força aquests dies, empès per les crítiques dels qui ens veuen fora d'òrbita, lluny de la realitat i dels problemes de la gent. No ho estem, però ho sembla. I fer una resposta al servei de la ciutat segurament no era fàcil. Perquè per alguns no es pot negar el problema, i per d'altres el problema s'ha de bastir d'oportunitat. I tots tenim i tenen raó.

El PP ha sabut fer-nos semblar diferents, quan els partits que no som ells al Ple municipal, pensem fonamentalment de la mateixa manera. Estem treballant amb la societat civil, donant eines -les que podem- per resoldre el problema. I la nostra veu, benintencionada i defensora de la Badalona que som tots, ha tapat i potser malmès la feina autèntica dels qui fan trinxera i treballen a la base per a millorar la qualitat de vida als barris.

Fer el que el PP ha fet és una falta de respecte a les entitats, parròquies i particulars que ocupen el seu temps i el seu treball ajudant a la cohesió social. I els qui ho sabem, hauríem d'haver posat en valor aquest treball. Això primer, i després, haver donat les dades que hem donat. I també, per respecte per la gent que viu en aquests barris, haver dit que segons quin tipus de col·lectius són problemàtics, però que ho sabem i que no en som absents ni ens creiem que els podem donar lliçons de convivència.

L'equilibri és difícil. La situació, complexa. El futur, incert. Nosaltres hem d'aturar els peus als qui de l'equilibri, la situació i el futur en volen fer només propaganda electoral en benefici propi. Però no hem de tornar a donar-hi resposta en clau d'opinió partidista -legítima però particular-, sinó com a representats legítims de la ciutat en el seu conjunt.

Potser per tot això, el dia del Ple, no vaig prendre la paraula.

No es tracta de discutir si el que diu el darrer pamflet de proganda electoral del Partit Popular és veritat o no. Perquè és obvi que, més enllà d'algunes promeses inconcretes o impossibles de fer complir tipus "cuando sea alcalde, podreis salir a la calle sin miedo a ser atracados", o "todos viviran segun nuestras costumbres", el que diu el pamflet és el que pensa la immensa majoria de la gent, voti el que voti, o no voti a ningú. 

 

Aviat farà tres anys de les eleccions municipals. Aviat farà tres anys d’unes eleccions que van suposar l’inici d’un canvi a la política badalonina. En aquest temps, el nou govern de Badalona, format pel PSC, Convergència i Unió i ERC, ha fet feina, malgrat les dificultats d’una crisi que l’any 2007 no s’intuïa en la important magnitud que al final ha tingut, i té.

Tot és millorable. Però, fent balanç, crec que el que s’ha fet és, en alguns aspectes, molt potent i transformador.

Més enllà dels projectes d’obra pública, com la reforma de La Rambla, l’equipament cívic a la Clínica del Carme, la reforma del Principal i el Blas Infante, la urbanització de carrers importants com Baldomer Solà o Cervantes, la futura Rambla del Gorg, o l’imminent inici d’obres del nou passeig marítim des del carrer de Mar fins al Port, s’han complert molts dels 50 compromisos que varem subscriure a l’inici del mandat.

Un d’ells, el 31, el fem realitat avui, amb l’aprovació d’un nou contracte de neteja que suposa un salt qualitatiu i quantitatiu sense precedents en aquest important àmbit de l’acció municipal. El nou contracte, que té una durada de 10 anys i un cost de 19,6 milions d’euros a l’any, presenta un important conjunt de millores respecte al servei que es venia prestant fins ara.

Farà possible l’extensió de la recollida selectiva de la fracció orgànica a tota la ciutat.

Implicarà la renovació total del parc de contenidors de la ciutat, passant dels 2.994 contenidors actuals a 3.986 nous contenidors.

Es renovarà totalment el parc de camions i maquinària especialitzada, augmentant fins a 61 els vehicles de recollida i comptant amb 19 màquines d’escombrar i 56 de neteja viària. Això vol dir que passarem dels 80 vehicles actuals a 126 vehicles, tots nous.

Incorporem al contracte el servei de neteja de pintades i grafits, amb dues màquines destinades específicament a aquest servei, cosa que permetrà intensificar les campanyes de neteja de grafits a la ciutat que ja es venien realitzant des del principi del mandat.

En campanya, amb el lema del Canvi!, varem editar un díptic molt senzill, en el qual esmentàvem allò que calia canviar i que crèiem que, de fet, la gent de Badalona reclamava.

Dèiem que calia reduir la brutícia. Amb aquest contracte, ho fem possible.

Dèiem que calia més Guàrdia Urbana. Ho estem fent possible, amb la incorporació d’una setantena de nous agents i la millora dels mitjans amb què treballen.

Dèiem que calia més civisme. I hem fet un pas endavant amb l’aprovació d’una Ordenança de Civisme que ens permet avançar més en el foment del civisme i la convivència a l’espai públic i als habitatges. Durant l’any passat, es van imposar 1.000 sancions per actes incívics i es van fer 2.000 advertiments a persones que incomplien la nova norma. Una tasca més pedagògica que sancionadora, que va donant els seus fruits, tot i que encara massa a poc a poc.

Dèiem que calia reduir els pisos pastera. I hem mantingut la tasca de la Guàrdia Urbana amb decisió. Avui, hem passat de tenir 150 pisos sobreocupats i conflictius, a tenir aquest problema relativament controlat, malgrat les dificultats per a combatre aquest fenomen complex.

Dèiem que calien més guarderies. I en aquest mandat se n’hauran fet dues més, malgrat que hàgim hagut de donar-nos un any més de marge per complir el conveni que al seu dia es va preveure amb el govern de Catalunya.

Dèiem que calia més transport públic. I s’haurà aconseguit que comencin les obres de millora de l’estació de RENFE, llargament reclamades per tots, i també coincidirà en el temps l'acabament d'obres importants a la xarxa de metro.

Dèiem altres coses més en les quals no ens n’hem sortit prou. Explicar el contrari no fóra cert. Però l'actitud compta, i malgrat no hàgim pogut fer tot el que volíem, anem complint, i volem continuar complint. Ho he dit en més d’una ocasió i en diferents espais. El canvi que varem prometre va començar el dia que els badalonins varen fer possible que CiU tingués la força suficient per incidir en el camí que el govern de la ciutat havia de seguir. Amb la contribució de tots els qui conjuntament varem decidir caminar plegats, la línia està marcada. No puc negar que fou una aposta arriscada, però me’n sento satisfet. La nostra voluntat és explicitar que, per bé i per mal, som al govern de la ciutat i que ser-hi és una sort, una responsabilitat, un privilegi i una satisfacció, que volem continuar exercint des d'una posició de lideratge.

Els diaris espanyols han estat prou amables amb Zapatero. Cap d'ells, em sembla, s'ha fet ressó de la buidor de la cambra en el moment en què va intervenir, davant un centenar escàs de diputats, la majoria espanyols. Zapatero no té crèdit, ni gràcia. Ho lamento, sincerament. Em sap greu que Espanya tingui un president que s'ha demostrat, que demostra cada dia, que no pot portar les regnes del seu país. Ja sé que el pitjor és a l'altra banda, però això no treu raons al fet que a l'Estat hi ha un govern que no va, que nega la realitat, i que passa dies enlloc d'empényer.

No es creien la crisi, i no es creuen ara l'FMI, que els diu que seran els darrers a sortir del forat. No sembla que s'atabalin quan els experts assenyalen que cal intervenir l'economia espanyola o, directament, quan es diu que potser hauria de quedar fora de la Unió. 

Ara ens proposen jubilacions als 67 anys, enlloc de prohibir les pre-jubilacions escandaloses. Fan propostes en un marc que no existeix, perquè les empreses no volen gent de tanta edat. La jubilació ha d'estar regulada, en topalls mínims i màxims d'edat, i ha de ser universal en tota la població activa. Si enlloc de voler augmentar dos anys la cotització, limitessin les pre-jubilacions, ja ho tindrien resolt. I sobretot, el que els hauria d'importar, no és quan ens jubilarem, sinó si podrem jubilar-nos en estar ocupats.

Crear ocupació, doncs, esdevé o hauria d'esdevenir la única prioritat d'un govern perdut que no dóna confiança.

Quants immigrants sense papers hem operat de cataractes? Ho deu saber en Xavier Garcia Albiol? O parla perquè té boca?

Ja li he sentit a dir que si ell és alcalde, un immigrant sense papers no passarà per davant d'un espanyol encara que sigui tant indocumentat com tants n'hi ha que parlen sense conèixer la realitat.

En la línia de quan va afirmar que hi havia gent de Badalona que es quedava sense beca menjador per culpa dels de fora...quan la realitat és que s'han donat més de tres mil beques a tothom qui les ha demanat i complia els requisits.

El discurs del PP és fàcil, senzill, calculat. És una mentida agradable de sentir. És una resposta bàsica a una qüestió complexa.

Tenim tants immigrants perquè el boom immobiliari els va portar cap aquí. Perquè l'Estat va fer la màniga ampla. Perquè l'Estat no aplica la llei d'estrangeria. Perquè l'Estat els va fer venir perquè volia mà d'obra, i ara no els pot fer marxar.

L'Ajuntament de Vic ha alçat la veu dels qui reben les conseqüències d'aquesta deixadesa calculada. No volent empadronar, ha pretès fer veure que hi havia un problema greu en temps de crisi. Jo en comparteixo el fons, però no la mesura. No empadronar, ja ho vaig dir, no és la solució.

I no operar de cataractes, és una tonteria. Potser es pretén que un immigrant amb la grip A o la tuberculosi no sigui atès amb immediatesa. Algú se n'imagina les conseqüències?

A Itàlia, Berlusconi va mirar d'enfortir la seva política. No té menys estrangers, però molts viuen mig amagats a les ciutats, sense escolaritzar els fills i sense portar-los al metege. És això el que volem?

L'Estat espanyol s'ha demostrat ineficaç i estúpid. El govern català no té la competència en matèria d'immigració. No s'aplica la llei perquè no es vol, i en el nostre cas, perquè no tenim Policía Nacional suficient per fer-ho, que és qui podria. Els ajuntaments rebem i fem tot el que podem. I el nostre deure, i el deure dels qui vénen, és l'acollida i acollir-se. És mostrar voluntat d'integració real a la nostra ciutat. Molts ho volen. Molts d'altres no ho entenen.

El nostre país no l'hem fet sols. L'hem fet entre tots. A això no hi podem renunciar. Però sí que hem de ser, ja era hora que d'altres ho vegin, més exigents amb els qui són aquí. Donar i rebre. Ens posarem d'acord en la mesura justa? Aquest és el debat i fa massa temps que dura.

Més enllà, en el fons, hi ha cada vegada més la imperiosa necessitat de construir un Estat propi, de decidir nosaltres quina exigència ens fem i els fem. Perquè nosaltres, també en matèria d'immigració, tenim necessitats i una realitat diferent a la d'Espanya.

Què diu aquest senyor? De què va, dient que li delectava veure els corruptes emmanillats per escarni públic i de la seva família? Quina mena de president s'han triat, aquella gent de Cantàbria? I quin perill, tenir un populista i showman dels programes nocturns fent de guia de la pròpia comunitat. Francament, m'ha semblat absolutament delirant haver-lo d'escoltar, com qui crida "que els pengin!!" a la plaça pública, probablement sense conèixer ni un borrall del que hagi pogut passar.

I quina pena, i quina desproporció veure'ls a tots recollint bosses amb les manilles i patint la pena de ser condemnats sense haver estat jutjats. Ho ha dit la presidenta del TSJC, la consellera Tura, l'associació Jutges per la Democràcia, i altres associacions de magistrats. I com és possible que passi tot això i no tinguem un president de Catalunya capaç de dir, sense llegir i amb veu alta, "nois, recordem-nos de la presumpció d'innocència, i respectem la Justícia".

Del cas Pretòria en sabem poca cosa....i la que ens apunta l'escrit judicial és només una primera aproximació al que podria haver passat. Però ni ho sabem, ni hem escoltat la defensa, ni sabem si això era una associació de malfactors, o una munió de pescadors en aigües tèrboles. Ni tant sols sabem, de veritat, si tant sols són gent que volia fer diners, a una banda, i gent que volia fer projectes ambiciosos, a l'altra. No ho sabem, i al ritme que anem, probablement no ho sabrem mai. Perquè ja hi ha indocumentats de Cantàbria per jutjar-los, i una munió d'hipòcrites picant-se el pit però creuant els dits.

Jo no sé què hi ha, de tot plegat, i tenim dret a saber-ho, però m'ha dolgut molt la condemna prèvia que s'exemplifica amb les paraules d'algú a qui caldria presumir més intel·ligència. O com a mínim un pèl més de prudència.

Som en un país sense líders, amb uns partits que no fan els deures i una política de vol ras. Un escenari perfecte pel populisme i l'anorreament de la democràcia tal com l'hem somniada. O reaccionem, o s'haurà fet tard.

I de Badalona, què? Doncs que s'arribi al fons, que el conseller delegat compleixi el que se li ha demanat de part de l'alcalde i deixi els seus poders plenipotenciaris a la societat, que pugui explicar-se i que sapiguem esperar el treball d'una Justícia que voldríem eficaç i menys sorollosa. I que no sigui veritat que l'Ajuntament ha perdut 14 milions d'euros pel camí, perquè hi hagi alguna explicació raonable, provable, i provada de tot el que s'apunta respecte del paper que Badalona Building Waterfront i el senyor Juan Felipe Ruiz poden haver protagonitzat.   

Ahir vàrem fer el debat de Televisió de Badalona. PP i PSC, Albiol i Serrano, varen ser protagonistes de dos minuts agres de discussió al voltant de les finances municipals. S'assenyalaven amb el dit, es barraven la paraula, s'acusaven de saber o no saber.

En un moment, vaig demanar al moderador que n'exercís. Els ànims es refredaren. Però em quedà la percepció que els ciutadans havien pensat que no calia aquella discussió, sinó un diàleg serè d'idees, expressades amb convicció, amb ironia si cal, amb força, però sense caure en l'edició local d'un d'aquells debats televisius a on per parlar de banyes o operacions d'estètica se les acaben fotent a tort i a dret per fer pujar l'audiència.

No sé fins a quin punt la discussió era sincera, o teatralitzada. Cadascú pot creure el que vulgui. Podria ser que realment el tema fos per encendre's, o bé podria ser que ja els anés bé que la gent pogués creure que eren molt i molt diferents i que defensaven amb passió uns ideals....

A mi, però, em sembla que quan els polítics ens barallem agrament, o perdem els estreps, o ens acusem sense proves, o ens insultem, la gent.....la gent normal, la gent que ens veu i ens hauria de votar....la gent de qui ens n'hauríem de guanyar la confiança...., tots ells, pensen: que els moqui la iaia!

I amb raó.

He vist la televisió i ens ensenyava com s'estava desenvolupant la consulta d'Arenys de Munt. I veient baixar els senyors amb banderes espanyoles i toros dels dos autocars, o la senyora arenyenca de 97 anys votant i dient que "això no servirà de res però jo ja he fet el que he pogut", un ja té clar de quin bàndol està.

En aquest país, d'un pet en fem set esquerdes, i la fractura entre la realitat i el que s'ensenya als mitjans de comunicació cada vegada és més gran. Hem vist la intervenció de l'Estat i els seus advocats, les paraules de la vicepresidenta del govern o dels líders del PP, els micròfons amagats per no se sap qui a la seu de l'Ajuntament, les planes de diaris i minuts de televisió que s'han consumit en aquesta notícia. La por infosa per les televisions nacionalistes espanyoles en els seus programes diaris. I la crida a l'actuació de l'ordre públic per impedir, al cap i a la fi, que una venerable senyora de 97 anys anés a votar conscient que tot allò no serviria de res, fet que ensenya fins a quin punt d'exageració s'ha arribat en aquesta qüestió.

La política - des de Puigcercós apoderant-se partidistament de la consulta, fins a González Pons reaccionant com si la consulta d'Arenys fos allò més transcendent i colpidor contra  la unitat d'Espanya- ha de fer una reflexió. Potser els convindria anar a a veure la venerable senyora d'Arenys, que de la gent gran sempre se n'aprèn.

 

 

 

 

Altra vegada per reblar encara més l'admiració que li tinc. Altra vegada per explicar què fa que un home sigui excepcional. Què fa que la gent l'estimi, el consideri i estigui disposat a seguir-lo.

Jordi Pujol va ser divendres a Badalona, i ahir també. Divendres, convidat per l'associació de veïns del front marítim, una entitat jove nascuda a l'entorn del nou barri que abraça el port. I també per ser al barri de La Pau, convidat per l'associació de veïns més antiga de la ciutat. El més nou i el més vell, interessats a rebre el President Pujol i a saludar-lo. A la Pau, des de la discrepància ideològica, però amb el respecte i la consideració que es té a qui se sap que, per sobre de tot, tenia el país al cor i al cap.

Al Front Marítim, des de la independència política d'una entitat que vol prestigiar-se i exercir d'entitat de la ciutat més enllà de la defensa del propi entorn.

En ambdós llocs, Pujol estigué atent, distès, curiós de tot i de tothom. El President, encara avui, pregunta. I pregunta, i pregunta. I lliga caps, i explica anècdotes, i sap conduir una conversa, i transmet passió, i humilitat. I parla de valors, i no jutja.

Pujol va ser en aquests dos barris, simplement, perquè li vàrem demanar que hi anés. No ens va preguntar si hi trobaria molta o poca gent, o si serien o no de la seva corda. El President va dir que sí perquè li agrada la gent, els barris, el país. I té 79 anys, i no se'n cansa mai. I va ser content de ser a un barri que no havia trepitjat mai, i d'escoltar tot allò que li deien els qui mai no el votaren. I fou feliç visitant l'Anís del Mono, i aprenent del que li explicava el seu gerent a qui, més tard, visibilitzà davant l'auditori tot dient : "Saben per què aquesta empresa ha durat cent anys? Per la passió que hi posen persones com el seu gerent? Saben per què el país ha anat endavant? Pel mateix". Pujol en estat pur.

Com diumenge, que l'hem vist al comiat que s'ha fet a l'Elisa Reverter a Can Butinyà, en un acte modest de record que aplegava els qui més l'estimaren. Allà, barrejat entre nosaltres, ha dit que mai no es perdi l'esperit de les persones com l'Elisa. L'optimisme, la rebel·lia, la capacitat d'arriscar i de lluitar per alguna cosa transcendent. I l'amor pel país i la seva gent.

Pujol, que divendres va saludar tothom a qui va trobar, amb la mateixa deferència i la mateixa actitud, se'n va anar capficat perquè havia hagut de dir que no a la noia de la Televisió que volia preguntar-li per l'acte. Arribava tard, massa tard. Després em va dir que li digués que li havia sabut greu no atendre-la. Ho faig ara, per reblar el que explico amb la certesa d'una actitud que traspassa el comú de la política, tal i com avui la coneixem.

Rebo una informació del diputat de Convergència a Madrid Pere Macias, i quedo una vegada més impressionat per com les gasten a la "capital del Reino". El passat 8 d'abril de 2008, ara fa més d'un any, aquest diputat de Convergència va adreçar al govern central una pregunta sobre l'estat d'execució, a 31 de desembre de 2007, del projecte 2007 17 40 0720, amb nom "Pla de millores d'accessibilitat de l'estació de Badalona", inclòs en l'annex d'inversions regionalitzades per Catalunya dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2007.

Fa uns dies, el 19 de febrer de 2009, la resposta del govern de Zapatero ha estat un exemple més de com a Madrid són experts en marejar la perdiu i faltar als compromisos pressupostaris adquirits amb la gent de Catalunya.

La resposta, un any després de la pregunta, diu, textualment: "El Ministerio de Fomento está ultimando un Plan de Cercanías de Barcelona, en el que se analiza la situación actual de las estaciones y las necesidades de actuación en cuanto a rehabilitación y accesibilidad, etc. Una vez aprovado este Plan, se acometerán las actuaciones de accesibilidad y, en concreto, las correspondientes a la estación de Badalona". (adjunto al peu d'aquesta entrada un PDF amb la pregunta i la resposta)

Com pot ser que un compromís plasmat en els pressupostos de l'any 2007 passi a formar part del nou pla del govern Zapatero sobre Rodalies a Barcelona? Com pot ser que el que ja hauria d'estar fet d'acord amb el pressupost de l'Estat de fa dos anys, amb projecte i partida assignada, es vulgui ara incloure en el pla de Rodalies que tant s'ha venut des del govern de Madrid i des de la Generalitat?

Només pot haver-hi una raó. El suposat Pla no és res més que la suma dels nombrosos compromisos pressupostaris adquirits en anys anteriors, i reiteradament incomplerts, al voltant de la xarxa de Rodalies del país. No és un Pla. És la unificació d'incompliments en un sol document que, amb el pompós nom de "Pla de Rodalies a Barcelona", agrupa projectes de pressupostos estatals anteriors que, per les raons que sigui, no es van executar. Tot, però, amb el silenci i la complicitat de les forces polítiques i els diputats catalans que han aprovat els pressupostos generals de l'Estat des de l'any 2004, i que han vist com, any rere any, partides aprovades per actuacions que anaven a Catalunya saltaven d'un pressupost a un altre.

Hi ha qui diu que ara s'obre un nou escenari polític, per les raons que tots sabem. Però mentre a Madrid pensin que poden continuar marejant la perdiu amb Catalunya, l'escenari serà, en realitat, el mateix dels darrers anys. Qui estigui cridat a tenir un paper protagonista en aquest nou escenari, i vulgui ajudar Catalunya per damunt de tot, haurà de deixar clar als qui manen a Madrid que aquest mètode de funcionament no pot continuar, i que si els cal ajut per sortir d'aquest forat, qualsevol compromís adquirit amb la gent de ciutats com Badalona no pot ni esfumar-se ni disfressar-se com s'ha esfumat i s'ha disfressat en els darrers temps.

La capacitat de segons quins "polítics" per deixar-me bocabadat és inmensa. Jo, pobre de mi, pensava que ja havia vist de tot en aquest món. Però no. He quedat desautoritzat pels fets. He vist com, sense complexes, l'Alícia Sánchez-Camacho s'ha posat davant la foto de Barack Obama i ha decidit, ella sola, que s'hi assembla. (només cal veure aquest vídeo de la nova campanya popular...)

Deu haver estat pel consell de no sé pas quins assessors, o de la "junta directiva regional" o ves a saber de qui, però ara resulta que ella s'apropia de la imatge d'Obama, com d'altres ho fan de la del Che, l'Elvis, o de la de John Lennon. I compareix, i diu que ella és l'esperança, com Obama.

Per cert, com es deia "la niña de Rajoy"? ah! sí, es deia Esperanza....ben mirat, això del PP és ben repetitiu. I si abans va sonar cursi, ara és exactament ridícul.

Sobretot perquè l'Alícia no va sortir diputada quan es va presentar per Girona, quedant sense escó. En això, hi trobem la primera diferència objectiva amb l'Obama...però encara n'hi hauria una altra, potser encara més gran, i és que ella va ser triada a dit pel partit a Madrid a fi de posar pau entre els sectors del PP a Catalunya...i Obama es va guanyar el lloc lluitant pel suport de les bases demòcrates durant mesos i mesos en la competició per ser l'escollit a representar el partit en la comtesa electoral presidencial.

Qui deia que es podia fer tot, menys el ridícul? doncs això.

En un moment crític, absolutament transcendent, ens agradaria veure menys sigles, campanyes i política d'aparador. Jo no sé si de veritat es creuen el que diuen, però sí que puc assegurar que res del que diuen, amb campanyes com aquesta, s'ho poden realment creure.

En Carles Campuzano, diputat convergent a Madrid, enllaça al seu bloc uns documents (els trobareu en format PDF al peu d'aquest post) dels quals n'extrec un de lectura ràpida que m'ha suggerit escriure sobre la distància que hi ha entre les organitzacions clàssiques de la societat civil i la societat d'avui. I també, sobre la feina que haurien de fer per escurçar-la.

Partits, associacions de veïns, sindicats i patronal, comparteixen -així ho crec- els reptes que Holm - Detlev Khöler descriu en un text sobre els sindicats espanyols penjat al laboratori de la web de la Fundación Alternativas
(" Los sindicatos en España frente a los retos de la globalización y el cambio tecnológico").

I és que tots ells, en major o menor mesura, i malgrat ser consagrats a la legislació com a pilars del sistema democràtic, aquí i a Europa, pateixen en molts casos d'escleròsi, d'anemia, o de fossilització.

És clar que els adjectius són grossos. I que no és tant així. Però 30 anys de democràcia han de servir per passar pel sedàs aquestes organitzacions, escrutar-ne els resultats i saber si continuen essent eines útils a la societat.

I els reptes que tenen al davant, molts d'ells, són els del treball transversal no dogmàtic ni sectari (que practiquen a cops tots ells); el foment de xarxes relacionals d'abast internacional; la capacitat de generar discurs i una nova política de comunicació; el foment de think tanks; la participació en l'activitat d'altres organitzacions socials i solidàries; el fer més transparent el seu finançament; i deixar la subvenció directa i promoure els incentius a la cooperació entre organitzacions i als projectes concertats.

Hi ha més coses a apuntar com a deures, però lluny del que és políticament correcte, no només les han de fer els partits. Sindicats, patronal i moviment veïnal fa temps que també han iniciat la discussió sobre el seu paper. És evident que el sindicalisme de "fàbrica i patró", ha deixat de ser leit motiv en una societat consagrada al terciari en un país d'àmplia classe mitjana. I ho és també que la patronal que pregona llibertat només quan les coses van bé, i protecció i flexibilitat quan van magres, ha de redefinir també el seu paper. Finalment, el moviment veïnal, té el repte d'aconseguir ser un fidel reflex del barri que pretén representar, i ha de resoldre la relació assistencialista i depenent que té, gairebé sempre, de l'administració.

Tots tenim deures, i n'hi ha un altre que no hem resolt, i és el del foment de la participació real dels ciutadans en la cosa pública. Perquè no hi ha prou canals oberts, ni organitzacions preparades, ni administració resolta a canviar el que podia funcionar els primers anys de democràcia, i que ara se'ns imposa manifestament insuficient.

Com fer-ho sense caure en el parany de preguntar-ho tot fins a l'absurd, en el temor de perdre la consulta, o en la temptació de manipular-la?

Una primera impressió sobre els resultats electorals als Estats Units em fan destacar-ne 5 aspectes:

1. Els nord-americans han escollit el canvi, però en el fons no han canviat tant. Aquest és un canvi que cal mesurar en clau electoral, marcat per la gran influència de tres factors: la crisi econòmica, les guerres a Irak i Afganistan, i el llast per als republicans d'un president Bush amb només un 20% d'acceptació, un dels nivells més baixos de la història. Però aquest canvi electoral no implica que els Estats Units hagin canviat en termes sociològics i ideològics. Continua essent una societat conservadora, més situada en el centre-dreta que en el centre-esquerra que emana del discurs i les propostes d'Obama. Serà interessant veure com el nou president dels Estats Units gestiona aquesta diferència entre els resultats electorals i la realitat social i ideològica del seu país. Com, en definitiva, modula el seu discurs i enfoca les seves accions amb l'objectiu de sumar consensos i esdevenir el president de tots els nord-americans.

2. La qüestió racial no ha marcat definitivament el vot. En estats com Mississipí, el més pobre de la Unió i amb un 30% de població afroamericana, els republicans han mantingut la seva hegemonia. La clau del suport a Obama no només cal buscar-la en la població afroamericana (que suposa un 12-14% del total) o en la llatina, sinó també en els joves, la classe mitjana treballadora i blanca, i les elits intel•lectuals del país. Sense aquests, Obama s'hauria quedat curt. En aquest sentit, la campanya, amb internet com a eina de comunicació fonamental, una extensa xarxa de voluntaris que han anat casa per casa, i un ús intel•ligent dels anuncis televisius, ha estat pensada per cercar aquest vot jove, blanc i treballador, que ha acabat decantant la balança cap al costat demòcrata.

3. Estats Units és un país d'oportunitats. És un país on tot és possible. No podem oblidar que fa 50 anys la població afroamericana vivia oficialment segregada, i ni tan sols podia votar. Des d'una perspectiva històrica ha passat molt poc temps, i en canvi hi haurà un president dels Estats Units de raça negra, fill d'un immigrant negre de Kènia i una dona blanca de Kansas. Obama ha sabut lligar el somni americà a la seva pròpia biografia, i això l'ha reforçat com a icona. Als Estats Units, on el mite del somni americà té encara un gran atractiu, Obama és la prova que aquest és un país d'oportunitats. Europa, en aquest sentit, hauria d'aprendre del model nord-americà d'escala social, en el qual, malgrat els prejudicis racials i socials, hi ha oportunitats per als immigrants, per a les minories racials.

4. El món busca en Obama un referent per a l'optimisme. Enmig d'una situació crítica com la que pateix, el món -i especialment Europa- busca en aquests resultats l'inici d'una nova era. Obama té el repte d'ordenar el seu país, de millorar-hi la situació econòmica i social. Però també afronta el repte de recuperar per als Estats Units el lideratge moral del món. Si el primer és complicat, el segon també ho és. Veurem com se'n surten el nou president i la seva administració.

5. El futur és ple d'interrogants. Quins marges de confiança i temps donaran els nord-americans al nou president perquè hi hagi canvis positius en la situació econòmica? Com es gestionarà la retirada de les tropes d'Irak? Hi haurà un canvi real en política internacional, sobretot respecte Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia i Rússia? Es reforçarà l'eix de cooperació amb Europa? S'atrevirà Obama a prendre decisions concretes sobre temes espinosos al seu país, com la possessió d'armes, la pena de mort, la immigració il•legal, o el medi ambient?

D'aquesta nit electoral en surten algunes conclusions i molts interrogants. El punt de partida per al camí que vé és el discurs d'Obama d'aquesta nit a Chicago. Us en deixo un enllaç del Youtube i la transcripció en castellà que n'ha fet el diari La Vanguardia.