DNI bilingüe: Això, pa què?

L’última idea brillant a favor del multilingüisme, d’un conegut partit en la semi-oposició (si el concepte no existeix, l’hauríem d’encunyar), és oferir un DNI bilingüe. Passarem per alt el fet que l’actual DNI ja és bilingüe. S’entén que les ments preclares que s’ocupen dels temes menors als grans partits, tenen coses més importants a fer que mirar amb atenció els seus DNIs.

Tot i que és ben curiós, si pensem com d’afeccionats solen ser a demanar-te a tu, que el mires. No us han dit mai allò de “què diu el teu DNI?”. M’ho va dir una vegada, per Twitter, l’inefable Albert Rivera, en resposta a algun comentari meu, poc abans de blocar-me. Li vaig respondre (cite de memòria): “No diu res. És de plàstic. Te’l puc presentar. Tindreu conversa molt interessant”. No sé si em blocà per no haver-li fet la resposta en bilingüe.

Crec que l’anàlisi més profunda de la novedosa-proposta-que-ja-funciona-fa-anys ens la pot proporcionar la coneguda frase de l’actor Xavi Castillo: “Això, pa què?”. De què serveix un DNI bilingüe, si quan vas a renovar-lo ho fas amb por, perquè has llegit coses que passen a la gent que s’adreça en valencià a un policia. I si, ja a les dependències policials, un funcionari et mira amb cara d’haver vist un extraterrestre, quan li dius ‘bon dia’, i expliques a què vens, com si estigueres en el teu propi país, i no en una colònia. “Això, pa què?”.

Sovint, les autoritats del Regne d’Espanya estan disposades a fer gestos magnànims, sempre que no tinguen cap efecte real. “Primer apellido/Primer cognom” podrà semblar, a segons quins ofrenadors impenitents de glòries que no tenim, un gran què. Exactament de la grandària del ‘què’ en “Això, pa què?”.

No són eixos gestos, els que ens calen. El que necessitem és que ens respecten. Que ens respecten com si fórem ciutadans de primera, atés que a l’hora de pagar, no sols som de primera, sinó de la secció especial. Caldria que, en lloc de ridiculitzar les llengües que no són la castellana, elevada a la categoria de santedat per la sacrosanta constitució espanyola, les presentaren amb la mateixa dignitat. Podrien, fins i tot, destacar com són de semblants tots els idiomes romànics parlats a la península, en comptes de declarar-se desesperadament incompetents per a entendre què vol dir ‘carrer’ o ‘direcció prohibida’.

Caldria un canvi, no de les xorrades formalistes, sinó de les actituds profundes de molts i molts ciutadans espanyols, que haurien de deixar de considerar-se superiors pel fet que només estan capacitats per a expressar-se en un idioma. Haurien de passar a considerar que els nostres drets són tan vàlids com els seus. Haurien d’abandonar el supremacisme banal amb què es vesteixen cada dia abans d’eixir al carrer. Es pot fer això? Com poder, es pot. Com sempre diu algú, a Suïssa es respecten per igual tots els idiomes. Però clar, Si el Regne d’Espanya fóra Suïssa, no seria el Regne d’Espanya!

Com diu l’insigne sociolingüista Bernat Joan, comptar quants estats han passat de monolingües a multilingües en els darrers segles, és molt fàcil: cap ni un. Si volem un estat que use els nostres diners per a treballar a favor dels nostres interessos (això inclou la llengua, sí, però també moltes altres coses com ara línies ferroviàries econòmicament rendibles, per posar un cas), haurà de ser un estat nostre. Canviar el dels altres no sembla una possibilitat viable. Mentrestant, amb el DNI ja poden fer el que els done la gana. Al remat, “Això, pa què?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*