Muriel Casals

Hui fa precisament un any que ens va deixar, unes setmanes després que una bicicleta l’atropellara a un carrer de Barcelona, Muriel Casals. Sempre que pense en la Muriel (ara, però també abans, quan vivia), em ve al cap aquella idea que cal incorporar més dones a la política i als llocs de decisió. Pensant en ella, em pareix molt encertada.

No vull dir que les altres dones que ocupen càrrecs, les que utilitzen unes estratègies tan masculinitzades com les dels seus homòlegs masculins, no tinguen el mateix dret a ocupar-los. El tenen, i em mereixen el mateix respecte. Admiració, no, però sí respecte. Tenen tant de dret a conspirar, tramar, dominar i imposar-se als altres, com qualsevol altra persona, d’un sexe o de l’altre. L’admiració me la suscita la capacitat de guiar una organització, és a dir, un grup de persones, amb la mà de seda que feia servir ella.

La vaig conéixer com a presidenta d’Òmnium Cultural, on Muriel exercia les seues funcions amb una intel·ligència suau i mancada de qualsevol pretensiositat. No es feia respectar; senzillament acollia el respecte que, en estar al seu costat, tendia a brollar espontàniament de tu. Atenia, escoltava, mirava, preguntava, i d’alguna manera semblava capaç de traure el millor de cadascú.

No érem amics íntims. Només vaig compartir amb ella uns quants actes i reunions, algunes converses i un parell de dinars. L’últim va ser pocs mesos abans del seu traspàs. Ella anava amb una crossa i dinarem a un restaurant a prop d’on ens havíem reunit. Ens acompanyava una amiga seua i l’Isidor Marí. Com cada vegada, la conversa era fluida, sense esforç. No recorde de què parlarem aquell dia. Sí que recorde la seua mirada atenta, fixada sempre en l’interlocutor, com si volguera extraure’n el màxim.

I recorde, sobretot, els postefectes d’estar amb ella. Aquell dia me’n vaig haver d’anar el primer, per l’hora d’eixida del meu tren a València. Ella digué que em convidava al dinar i acordarem que seria a canvi d’un altre dinar a què convidaria jo. Al taxi em vaig trobar d’un bon humor especial, i vaig recordar que no era la primera vegada. Que això m’havia passat sempre que havia estat conversant amb Muriel. La ciutat, el cel, i fins i tot el taxista, em semblaven més amables que d’habitud. No sé si ho eren; sé, en canvi, que això era un regal de Muriel. Un regal que encara puc conservar i gaudir. Només cal que tanque els ulls i pense en ella.

Diria que tothom que l’ha coneguda podria explicar una història molt pareguda a la meua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*