Dir adéu, de vegades, fa mal.  De vegades dir adéu és en paraules i és en gestos. És encendre i apagar intermitentment els llums del bar perquè marxen els clients a l’hora de tancar. Dir adéu és una nota i una telefonada. És deixar el camí lliure.

De vegades dir adéu és fins ara o fins demà. Ve amb llàgrimes i rialles, ve de dia i ve de nit. De vegades dir adéu és un llarg bes en silenci o una fortíssima abraçada. De vegades dius adéu i de vegades et diuen adéu.

De vegades dir adéu és una condemna i un alliberament. Són els bisos i el silenci.

Dir adéu ens deixa en companyia de la soledat. Diem adéu als amics, a la família, a les èpoques, als anys i a les coses.

De vegades dir adéu obre un parèntesi fins el proper adéu. Dosifica la companyia i ens deixa fer altres coses. De vegades el triem i de vegades no.

Dir adéu és fitxar, és fer el tancament, desconnectar. Aprovar les galerades, enviar el màster a fàbrica. Dir adéu és demanar el compte, recollir l’abric. Dir adéu és recordar per megafonia l’horari del museu.

Dir adéu és la maleta a l’estació. L’apostasia i l’excomunicació. Dir adéu és deixar de pagar la quota. Canviar de forn i de perruqueria. Dir adéu és dimitir i acomiadar-se.

Dir adéu és badallar, tancar els ulls. Dir que tens pressa.

El millor adéu és sentit, siga alegre o siga trist. És quotidià com el pa i útil com la sal.

 

Però de vegades dir adéu no és dir adéu del tot; per això, convé no invocar-lo ni pronunciar-lo massa fort.

 

Gràcies als qui han participat i els que participaran de “Música i lletra”

 

Avui pensava publicar el darrer post sobre el contingut de "música i lletra". Parlava dels adéus, l'acompanyava amb unes imatges de la gravació i m'acomiadava dels músics fins la propera.
No ho faré avui.

Vull dedicar el meu post i el meu record a qui sempre ens va dedicar un somriure. 

★

 

Amb el pas dels segles, les ocupacions i les persecucions, aquest país -amb una enorme cicatriu en forma d’AP7- s’ha convertit en el país del món amb més creients i practicants de l’esteganografia.

La paraula esteganografia ve del grec (στεγανός) que vol dir encobert i (γράφη) que vol dir escriptura. Per tant, és l’art d’amagar en les paraules.

 

Però la majoria de vegades no hem estat practicants de l’esteganografia per caprici o divertiment, sinó amb una clara intenció de supervivència.

És impressionant la quantitat d’acròstics, palíndroms, figures i metàfores que hem estat capaços de desenvolupar en el nostre idioma. Ni els millors censors amb estudis d’hermenèutica han aconseguit encara desxifrar-ne alguns.

Així la nostra època daurada de l’esteganografia fou durant el franquisme amb la poesia i la Cançó d’autor.

 

Entre totes i tots van crear un codi nou:

 

“la nit” era “la dictadura”, “La fera ferotge” era “la consciència política”, “verda” era “merda”, “l’estaca” era “l’opressió”, “el burro” era “Franco” i “l’àguila reial” el rei.

 

El problema per a la dictadura és que la població era desxifradora natural de codis i només nosaltres entendríem frases com:

 

“S’acabarà la nit quan la fera ferotge tombe l’estaca i el burro i l’àguila reial se'n vagen a la verda!”

 

Però també hem sabut fer el contrari, buscar la claredat del codi. 

Treballar amb un codi obert, que diríem ara, sovint amb la interculturalitat.
Això ha tingut repercussió en els jocs de paraules i les traduccions encobertes, milers de variants i ramificacions que han afectat a la vida quotidiana de les persones.

Recordem una època en què els títols dels llibres eren equilíngües: perquè no es podia titular en català es buscaven paraules amb la mateixa forma en castellà. Això també va passar en els noms de les persones. I encara tenim molts problemes administratius hereus de l’”estupidisme” del franquisme oficial.

 

Ja abans, amb la dictadura de Primo de Rivera trobem exemples com el dels rètols que la pastisseria de J.V. Foix va saber mantenir: “bomboneria selecta”, “postres del país”, “pasta seca superior”,  “especieria moderna”. (llegit a Verbalia 2.0 de Màrius Serra)

 

Al país amb més filòlegs per metre quadrat ens convertim en experts en enginyeria lingüística des del primer “háblame en cristiano”.

 

Des de la marca Gallina Blanca fins el “Vuelo audaz, glorioso portento” de F. Velasco. No oblidem que ja jugàvem amb paraules amb Joan Timoneda.

 

Ho continuarem fent perquè és divertit, perquè ens agrada i perquè és útil quan vivim temps difícils.

 

Que després no diguen que no ens entenen, no serà perquè no hem fet l’esforç.

 

Codis compartits a “Música i lletra”

 

 

Ens havien amagat moltes paraules, ens van dir que eren lletges, passades de moda. Que era maniqueu dividir el món entre “ells” i “nosaltres”. Ens deien que no tot era blanc o negre, per això “ells” anaven amb “els grisos”, a cop de porra, darrere de “nosaltres”. Ara manen.

El passat fou lluita, ho sabem, tenim memòria història. Ens ho han contat les nostres àvies, els nostres pares. Com es van deixar les ungles gratant les parets de les presons de l’ànima i del cos. En la lluita per la llibertat es van empassar males paraules, oli de ricí i més d’una hòstia, consagrada per una jerarquia eclesiàstica còmplice. Corrien als refugis en meitat d’un bombardeig protegint amb la mà el cabet d’un xiquet de pocs mesos. Afusellats en vida per les mirades beates del feixisme, enfonsaven les ungles als palmells amb els punys de la ràbia en trobar-se pel carrer amb assassins.

 

Van decidir alimentar aquell xiquet amb l’esperança. I Aquell xiquet va créixer entre prohibicions i silenci. La consciència li va pujar amb fúria a la universitat, “al taller a casa i al camp”. I va fer volar mil somnis clandestins perseguits pels Guerrilleros de Cristo Rey. Fins que el cap de la dictadura va morir al llit deixant la dictadura per herència.

Vam nàixer d’uns pares decebuts que ens van alimentar amb l’esperança. I al galop d’un Seat 600 carregat fins la baca, ens van fer passar alguns dels millors estius de la nostra vida.

 

Amb un diploma d’estudis signat per un rei de la família dels qui arrasaren Xàtiva el 1707,  a poc a poc anàrem prenent consciència i vam anar aprenent aquestes paraules “passades de moda”. Just quan ens enviaven els gossos del neofeixisme com a dic de contenció del nostre desig de llibertat i justícia social.

 

Ara alguns han decidit alimentar amb l’esperança una altra generació. Els veig i pense en els meus avis, en els meus pares i els desitge el que vull per a mi: un present de lluita perquè el futur siga dels qui vénen de “nosaltres”.

 

Un raconet amniòtic pel futur en “Música i lletra”.

 

 

 

L’entrada referent a la paraula SOROLL al Diccionari de l’IEC diu:

 

“1 1 m. [LC] So que no és la veu humana o d’un animal ni el so d’un instrument músic, so no musical degut a impulsions irregulars i confuses.”

Sabem que els límits de les definicions són, de vegades, difusos. Està clar que també podem usar els sorolls per convertir-los en música a través d’unes regles, per exemple.

Malgrat això fa mal veure com des de moltes institucions públiques, a través de desenes d’ordenances, s’inclou la música dins de la carta de sorolls.

[segueix>>]

 

És màgia quan les mescles funcionen. És màgia quan el que aporta cada element a la unitat la fa possible. Aleshores parlem d’una cosa nova, creada per obtenir un benefici en felicitat.

La primera vegada que vaig preguntar com es feia l’arròs al forn (això, homes i dones, és el que es fa per aprendre a cuinar) em van dir que el truc –un altre cop la màgia- és un bon caldo.

La primera classe de teoria i pràctica de la unitat fou triar els elements per fer un bon caldo. Primer la carn, els ossos que aporten al caldo un sabor de profunditat, un esclat proteínic. Després els vegetals que aporten la fibra, el color i la frescor que fa pujar de nou el sabor de la profunditat a la superfície.  

Tot això submergit en aigua primer en silenci i després, a poc a poc, amb la música de les reaccions químiques naturals de l’aigua i la sal amb els elements quan se’ls aplica calor.

Aleshores, molt lentament i a foc lent, comencen les negociacions entre els vegetals i la carn. Són negociacions lentes, de vegades las discussions són tan fortes que fan ballar la tapa de l’olla. Però, finalment, s’estén una perfumada fumata bianca que desborda els confins de la cuina i baixa escales avall fent salivar els veïns.

Aquesta és la base, l’origen i la identitat del plat: la unitat.
Però ara vindran elements nous,  arribats d’altres mons, expectants i esperant per fer la seua aportació: la mescla.

Aleshores necessitem una cassola de fang cuit extret de la terra, on s’enceta un nou diàleg.

L’element que lligarà els destins dels antics i els nous elements és la cabeça d’alls que elevarà els sabors de la boca a l’olfacte.

Arriba l’aliment més important dels humans: l’arròs. La població d’arròs s’escampa sobre la terra regat amb oli, la quantitat d’arròs és la quantitat de població. I afegim els elements nous.

Una pluja de caldo inunda la terra. La suficient per alimentar tota la població d’arròs sense arribar a empatxar-la.

Tot això al forn, un clima propici, i un vers d’Ausiàs March: “bullirà el mar com la cassola en forn”.

Amb el temps just, ni més ni menys, la població està llesta. Ha configurat un plat nou basat en la tradició i l’origen. Aleshores s’obté –finalment- el benefici de la felicitat.

"... ho farem tot", també, en “Música i lletra”.

 

 

“No s'atendrà els mitjans”, “no hi haurà torn de preguntes”, “sense comentaris”, “no respondré a les seues preguntes”, “no hi ha preguntes”, “no s’admetrà preguntes”...

 

Són algunes de les frases que més escoltem des del 15 de juny de 1977. Alguns s’han acostumat i ja ni pregunten per què no poden fer preguntes. La diferència amb la situació d’abans de 1977 és que supose que abans no es responia perquè estava prohibit preguntar, i ara es nega la resposta.

 

Vaja, doncs és un mecanisme de control democràtic. Aleshores si no hi ha mecanisme de control no hi ha democràcia, no? ah, val, ara ho entén!

La pregunta és la porta per on passa la resposta. Han decidit tancar les portes però no prohibir-les. Però això és fer trampes igualment... Com és de complicat tot!

 

Això és només una de les menudes perversions d’un sistema que no respon mai i només fa una pregunta cada quatre anys.

Alguns parlen de regeneració democràtica, jo parlaria de generació democràtica. És una qüestió de llenguatge que perquè puga haver un renaixement ha d’haver un naixement abans, no?

 

“A tantes històries / tantes preguntes” que deia Bertolt Brecht.

Manuel de Pedrolo va dir que “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”. Jo crec que cal preguntar fins i tot quan la resposta és la pregunta.

 

Portes amb la clau al pany en “Música i lletra”

 

 

Recorde un disc-llibre de Víctor Jara titulat “Habla y canta Víctor Jara” editat per la  Casa de las Américas de Cuba i que els meus germans em van portar de La Habana.

Jara parla de la Cançó, sense metàfora. Al llibre hi ha una definició del gènere preclara i arrelada a la cultura popular. Llegint-lo vaig acabar de saber perquè m’estime tant Víctor Jara. Tan senzill i didàctic, popular i pròxim...

 

El llibre comença així: _{“De lo que dijo y cantó, de lo que expuso con palabras y música, trata el presente libro.”} Conté, a més, un disc amb les cançons: Canción del minero, Las casitas del barrio alto, Plegaria a un labrador, i Te recuerdo Amanda.

 

Víctor Jara, per la seua profunditat intel·lectual, pel seu origen humil, pel seu coneixement de gèneres artístics diversos i per la seua proximitat amb el fet popular, esdevé un excel·lent teòric de la Cançó internacional.

[segueix>>]

 

Abans de conèixer-lo, si hagués hagut d’associar-li un paisatge segurament hagués triat el mar.

Les dues primeres converses amb ell van ser a un camerino, la tercera al Priorat i la quarta a un barco.

A Porrera vaig saber que no tot era mar. Recorde un viatge en un dos cavalls groc de camí a Siurana. És una de les converses de la meua vida que tinc gravades com a grans aprenentatges, com a colpidores revelacions, almenys des del meu punt de vista.

Parlàrem de moltes coses, em va resumir el que necessitava saber d’ell i vaig fer molt poques preguntes: Sempre s’obté més informació escoltant que preguntant.

Arribàrem a Siurana i davant del poema de Carner encetarem una conversa sobre Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. Parlàrem d’un tipus de poesia bandejada i proscrita des de les llargues barbes de la polsosa poètica de corcats diccionaris i des de les catacumbes d’oficines de saliva pastosa i de rima funesta.

Parlàrem d’exilis. De joguines a les golfes i pianos de pega. De cellers i d’amics. De cultura, dictadura i acupuntura. D’un raconet a Parlavà i de la dansa de la mort. De l’Empordà bategant i de la Tramuntana furiosa.

Parlàrem de cançons i de cantants de cançons, de la Cançó i dels cantants de la Cançó (la Nova, la Novíssima, i d’aquella a la qual ja no li queden més superlatius per definir-se).

També, aquell any, parlarem de Norah Jones i de Césarea Évora. De Verdi i de Rossini.

 

Preparàvem una gira. I tan sols la idea de parlar encara d’un plural que ens incloga tots dos em causa un infinit vertigen.

Vaig aprendre i vaig aprendre a aprendre que s’aprèn sempre i de tots. Que quan algú ens explica coses que ha vist o viscut ens convertim en passatgers sense passatge. Anem gratis als llocs més llunyans i als temps més remots en els ulls d’altra gent.

Ell, un dia va obrir la maleta i va treure les coses que més pesaven per poder viatjar d’una altra manera, i ara va lluny per poder estar més a prop d’ell mateix. El meu agraïment vol tancar un cercle, també a “Música i lletra”

 

 

“Crec que Antoni Miró és la seua pròpia pintura”. Això va escriure un dia Isabel-Clara Simó del seu amic i paisà. Estic d’acord.

 

Així és que si Antoni és pintura, jo el conec des que el vaig vore penjat (exposat) al museu de l’Almodi. Va ser, però, en llegir el llibre l’Ovidi de Núria Cadenas el 2002 que el vaig començar a conèixer una mica més, just quan uns quants, amb accions inconnexes encara, ens convertíem en activistes per la memòria de l’Ovidi Montllor.

 

Aleshores vaig veure que Antoni Miró havia estat dins de ma casa des que jo era menut. Al trofeu dels “premis set i mig” de 1977 que teníem al menjador de casa, a la portada d’un 45 revolucions d’Al tall que contenia La Muixeranga i a un parell de discs de l’Ovidi i, entre ells, “A Alcoi” el meu vinil preferit per les cançons i per la carpeta que les presenta.

 

Van passar uns anys -i un emotiu disc d’Inadaptats- i el 2005 encetarem l’any Ovidi que havia d’acabar amb un homenatge a Alcoi, però que va tindre una dolcíssima rèplica el 16 de maig de 2006 en un espectacle que vaig tindre el plaer de coordinar organitzat per Propaganda pel fet! i l’Ateneu La Torna al Palau de la Música de Barcelona.

 

A l’Homenatge a Ovidi al teatre Salesians d’Alcoi el novembre de 2005, organitzat per l’ACIC i el CCOM, Antoni Miró se’ns va acostar a Roger Mas, Verdcel, Miquel Gil, Inadaptats, Quico Pi de la Serra,... i ens va convidar a fer un Sopalmo.

 

El Mas Sopalmo és la casa i el taller d’Antoni Miró. He tingut l’oportunitat de tornar unes quantes vegades amb amics alcoians i sol. I en una d’aquestes visites, i després de pensar molt les paraules en el trajecte de Xàtiva al Sopalmo, li vaig demanar si m’ajudaria amb la portada del meu nou disc. Em va dir que sí, sense dubtar.

 

Marc Granell va escriure que “quan pinta Miró/ pinta/ una mà que és un sol/ de justícia”. Ara estic molt content de saber que Antoni Miró serà el primer que es veurà de “Música i lletra”.