Feliu Ventura

música i lletra

6 d'agost de 2015
0 comentaris

On estan els cantautors?

M’agradaria comentar un article de Jorge Salas a CulturPlaza.com ¿Adónde han ido los cantautores? De la canción protesta al neorromanticismo

Benvingut l’article al debat que els periodistes obren cada estiu, quan baixa el volum de notícies i a les redaccions (si encara les hi ha) se sent el solitari tecleig de pocs ordinadors en precari.

M’agradaria assenyalar unes qüestions no aclarides a l’article i obrir l’enfoc.

La primera és que el gènere Cançó naix abans de l’edat mitjana en la cruïlla entre Occitània i el nord de les penínsules itàlica i ibèrica. Que aquest gènere , que significa paraula cantada, ve des de l’inici associada a l’ofici de trobador, uns segles abans de Franco. I que entre els temes que tracten els trobadors hi ha temes polítics, religiosos, al voltant de l’amor, etc…

La definició de cantautor de la RAE em sembla tendenciosa. Igual de tendenciosa com ho era la definició de “gitano” [https://www.gitanos.org/actualidad/dossieres/108716.html.es]

Si atenem a les definicions del DIEC i el DNV cantautor és “Cantant que escriu i compon les cançons que interpreta.” (i punt)

En eixe punt trobe que hi ha una confusió entre gènere, temàtica del gènere i ofici quan s’afirma que el concepte de cantautor es transforma a través dels temes les seues cançons.

Després hi ha una segona confusió del gènere amb l’etapa del gènere: associant el perfil dels cantautors d’una etapa del gènere, la Nova Cançó, amb el gènere Cançó. Joan Baptista Humet (Navarrés) i Ovidi Montllor (Alcoi) estan ja fora d’aquella etapa del gènere, per exemple.

Veig que l’article, a través de fonts estupendes com les de l’amic Lucini, parteix de l’any 1956, per tant crec que falta un període llarg, important i fundacional per tractar.

També trobe que l’anàlisi del període dels anys 1980 i les dificultats de difusió del gènere és esbiaixat perquè s’obvia que va haver una acció política per a desallotjar als cantautors dels escenaris amb dos objectius: apaivagar la veu crítica -en qualsevol llengua- amb el poder (el vell i el nou) i espanyolitzar l’escena valenciana. I allà van caure els cantautors més socials i els més galàctics, amb totes les llengües: tots.

També s’obvia tota l’escena posterior des de Joan Amèric fins a Pau Alabajos incloent la represa dels circuits als anys 1990. I Remigi Palmero, Julio Bustamante…

Finalment l’article insinua la preferència de l’autor per un determinat estil de Cançó, jo en compartisc algunes de les seues preferències. Però no puc/sé fer l’exercici de convertir les meues preferències en el camí virtuós que tots haurien de prendre i compartir.

La Cançó i els cantautors poden parlar del que els done la gana, fer-ho amb l’estil que vulguen i renegar de qui vulguen.

Els cantautors i les cantautores fa anys que hem superat aquest argument ranci, com de caducitat acomplerta, de la dicotomia entre allò polític i allò que no ho pretén. De Pete Seeger a Nick Cave, de Víctor Jara a Chinoy, etc.

Gràcies pel debat Jorge. Si em permets et respondre a la pregunta que fas al títol amb un vídeo de Luís Pastor: ¿Qué fue de los cantautores? https://www.youtube.com/watch?v=fEUAUYPoJY4

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!