Sí, el proper dijous, a 2/4 de 8 del vespre, la Plataforma per la Llengua, presenta el manifest (i el video) "El català, llengua comuna" (vegeu-ne detalls). L'interessant d'aquesta inciativa és que compta emb el suport de 23 entitats i associacions de persones immigrades, entre d'altres l'Associació de Dones Amazigues Tamettut, Els Altres Andalusos, Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la Solidaridad y la Cooperación), la Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APBB), l'Associació de Treballadors Pakistanesos, l'Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA) o el Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau.

A poc que la feina m'ho permeti i m'ho pugui arranjar, jo m'hi acostaré... i vosaltres?

El terme ha fet fortuna i s'ha posat de moda arran del darrer congrés d'ERC a partir del qual en Puigcercós li va explicar les seves línies vermelles  a Montilla i aquest li va respondre dient-li que n'hi ha una que mai no creuarà, com és fer caure el govern amic de l'estat veí. Ara, doncs, tothom en parla, de línies vermelles, però el que ningú acostuma a explicar és com són. Perquè de línies n'hi ha de moltes menes: n'hi ha de primes, com a la pel·lícula, i n'hi ha de gruixudes, n'hi ha de punts, n'hi ha de contínues i n'hi ha de discontínues, n'hi ha de paral·leles, n'hi ha de corbes i n'hi ha de rectes...

Ara, a Sant Boi, hi ha una línia vermella. Una de les gruixudes, em sembla a mi: la Riera de Can Soler (vegeu-me informes de Grup Benviure [aquí]), que està en perill com a corredor ecològic i biològic a causa del ciment que podria venir arran de l'aprovació d'una ARE (Àrea Residencial Estratègica) per part de la Generalitat. Segons podeu veure a VilaWeb Sant Boi [notícia], el tema ha estat portada al darrer full informatiu d'ERC [aquí] i ha estat també denunciat en un comunicat conjunt de l'AV de Molí Nou-Cooperativa amb diversos grups ecologistes que anuncien que s'hi oposaran amb fermesa.

El cert és que, si això anés endavant, sumat a la construcción de centenars d'habitatges a Sta. Coloma de Cervelló, just per sobre de la Colònia Güell i ja tocant a la Riera de Can Soler, a banda d'afectar-ne la seva viabilitat i continuïtat com a corredor bioecològic, afectaria també greument altres aspectes: trencant la discontinuïtat de la trama urbana de la nostra banda del riu i provocant un augment de mobilitat altament insostenible (ara que diu que ens donat un premi justament per la sostenibilitat...), per citar només un parell d'exemples.

Molta gent n'ha fet bandera de la Riera de Can Soler i, quan tot fent camí ja n'has anat perdent algunes de banderes, les últimes que et van quedant esdevenen sovint estendards de resistència. Línia vermella, doncs, i ben gruixuda, que volen traspassar en contra de la que sembla ser la voluntat i el desig del veïnat. Si finalment es creua aquesta línia vermella.... qui sap què pot arribar a passar.

Doncs sí, els amics signants del "Manifiesto" aquest de la "lengua común" tenen raó en afirmar que el castellà està en perill a Catalunya.

Com a mostra, com a prova i com a confirmació aquí teniu aquesta imatge presa de fa una estona: és un plafó de senyalització d'unes obres (un dels molts que han posat aquests dies pel meu barri) on es pot observar que, efectivament, el castellà està en perill.

Si més no a Sant Boi, el meu poble, sí que ho està, oi que sí?


Editat el dia 10/07 a les 18:20h:

No sé per quina raó però, en arribar a casa de la feina, he vist que aquests cartells ja no hi són...

Aquests dies que he estat fora m'han permès rumiar sobre la tanda de notes per a reflexionar que vaig penjar després de la II Trobada de Blocaires Santboians. En un dels apunts [aquí], feia esment al tema de l'ús de pseudònims i anònims a la xarxa en general i, en particular, als comentaris que ens deixen als nostres blocs. En tornar de viatge, tot posant-me al dia, trobo aquest post del mestre blocaire Saül Gordillo, que titula "Condemna pel comentaris" i que podeu veure [aquí], on hi plasma tota una sèrie d'opinions bastant en la línia del que escrivia jo en el post que us dic més amunt i on, a més, es fa ressò d'una notícia [aquí] impactant: la condemna d'un blocaire a causa dels comentaris que li havien deixat al seu bloc.

Us deia, doncs, que aquests dies fora m'ha permès de rumiar-hi. I de prendre una determinació, també: descartades les possibilitats, que em semblen de caràcter censor, de moderar els comentaris abans no siguin publicats o, més encara, d'esborrar aquells que no em semblin respectuosos o bé que no facin referència a la temàtica del bloc o del post, he tret la possibilitat de deixar comentaris en aquest bloc. Algú pot pensar que això és censura? Potser sí, tot i que jo no crec que ho sigui: al cap i a la fi, no tots els mitjans de comunicació (ni tots els blocs...) admeten comentaris, oi? Com que, també, tinc molt clar que el meu bloc no és un mitjà de comunicació, sinó un espai on jo em dedico a pensar en veu alta... doncs ja està, fins aquí, que jo, a casa meva, hi convido (i hi deixo entrar) a qui a mi em ve de gust.

Aquells que utilitzàveu aquest bloc (i d'altres més, suposo) per desfogar-vos podeu obrir-ne un de propi (ja sabeu que Xarxa Santboiana fa tallers per aprendre'n, només cal que ens envieu un correu-e i us direm quan hi haurà els propers). Ara, si del que es tractava és d'una altra cosa, vull dir que si el que preteneu no és tant expressar les vostres opinions com tocar els nassos, doncs haureu de buscar una altra via alternativa. Perquè, ja veureu, jo mateix, si no vull veure Tele 5 o no vull sentir la COPE, posem per cas, ho faig ben fàcil: no les sintonitzo i santes pasqües, oi? De manera que també ho podeu fer fàcil: si no us agrada el que escric, doncs no em llegiu i ja està, no?

Per acabar, faré servir unes paraules que ha escrit en Saül Gordillo al post que citava més amunt: "Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil.   I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament."

L'altre dia, l'Àngel Colom i Colom [wiki] publicava un article d'opinió a l'Avui on signava com a "EXSECRETARI GENERAL D'ERC I ACTUAL MILITANT DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA". L'escrit el podeu veure [aquí] si és que us n'interessa el contingut, tot i que no és a això que em penso referir, si no al fet que el signés com a "exsecretari general d'ERC".

Quines penques, Àngel, quines penques! Sí, sí, esclar que vas ser Secretari General d'ERC, però també vas ser delegat del govern al Marroc, posem per cas, i no signes pas així els articles d'opinió, oi que no? A més, recordaràs, tu millor que jo, suposo, que si vas deixar de ser Secretari General d'ERC fou perquè no vas tenir els nassos suficients de retre comptes a la militància i, ben poc abans d'un congrés, vas picar sola acompanyat d'un petit seguici per tal de muntar-te la teva particular guingueta de platja. El PI es deia? Sí, oi?

I ara, després dels anys, véns a dir-nos... a dir-nos què, exactament? Que potser et fa l'efecte que recordar contínuament que ets l'EX-no-sé-què d'ERC fa que ens siguis més simpàtic? Au, ves, home, ves! Tu segueix opinant que per això les paraules i les idees són lliures, però deixa'ns estar, de debò: que sones una mica a ranci, com ara quan recuperes un disc que t'agradava quan eres adolescent i et preguntes, en tornar-lo a sentir, com pot ser que aquella música t'hagués agradat. De debò, deixa'ns estar!

Ui, per cert! No té res a veure amb el de més amunt, però em descuidava de dir-vos que la setmana entrant seré fora, de viatge per coses de la feina i, segurament, us deixaré una mica abandonats. Més que res, no fos cas que algú d'aquells que veuen fantasmes allí on no n'hi ha (o potser és que tot lo dia es miren al mirall), ara no pensessin segons què...

Causes diferents, però coincidents en el temps,  tant a nivell professional com a nivell personal m'obligaran a mantenir una baixada important d'activitat durant uns mesos: posem que fins a finals d'any, pel cap baix. Vaja, abans que m'ho digueu vosaltres, reconec que tampoc no és, certament, que durant els darrers temps hagi tingut una activitat pública exagerada o notable... però és que ni això!

Ja he comunicat aquesta circumstància, per exemple, als companys de Xarxa Santboiana, aprofitant l'avinentesa que un cop acabada la migració a la nova weblog 2.0 (el principal mèrit d'això és del Josep M. Comas, que quedi clar), doncs això, que ens podem prendre una temporada de més relax tots plegats.

En fi, i perquè us explico tot això? Doncs perquè tampoc us estrany que continuï o bé augmenti la irregularitat que ha estat present els darrers temps en la publicació de posts. I és que una cosa porta a l'altra i, quan falta temps per fer les coses ben fetes, falta temps per tot... Ara, que quedi clar, eh?: potser seguiré sent irregular, però penso seguir escrivint!

Haureu vist ja que fa uns dies que he canviat la plantilla del bloc. Ho he fet, en principi, perquè aquesta em permet de fer públiques les estadístiques del bloc (les trobareu al final dels enllaços) mentre que l'altra plantilla no m'ho permetia. Les estadístiques, esclar, recullen només les visites des que tinc el bloc aquí però, vaja, ja és alguna cosa, oi?

Aprofitant doncs l'inici de l'estiu, del qual avui, vigília de Sant Joan, en celebrem el solstici, anem posant en marxa els diversos canvis. Millor moment no serà possible... o això diuen, no? Que gaudiu d'una bona celebració del solstici!!!

La setmana, laboralment parlant, no comença pas millor que la passada, així que, de moment, segueixo fent apunts ràpids que, segurament, estaran un pèl mancats de profunditat i de matisos (com ja us deia [aquí]). Les coses, però, van com van. Aquí teniu, doncs, unes reflexions ràpides sobre la segona tanda del Congrés d'ERC:

- Ho reconeix tothom: tancat en fals. Cal donar un marge de confiança a la nova direcció però, tal com va anar tot plegat, l'espera no serà eterna i desconfio que arribi a l'any que demanaren. Caldrà estar atents a moviments futurs (o no...), en especial per part de Reagrupament.

- Importants les tres esmenes d'Esquerra Independentista aprovades pel plenari que avancen cap a la separació de càrrecs, aprofundeixen en l'assemblearisme i marquen l'actuació en el cas previsible de sentència del TC espanyol contrària a l'estatutet.

- Potser no és just com va saltar (repeteixo: com) en Xavier Vendrell de la direcció però, al meu parer, la culpa és dels qui, en veure l'ambient que es respirava al plenari, el van fer pujar al cadafal, exposant-lo a la votació.

- Pèrdua de respecte: la que van sofrir, de part meva, per les seves diferents actuacions, tant els oficialistes (Puigcercós), com el continuïstes (Carod), com els d'EI (Bertran). Així no anirem gaire lluny.

- Guany de respecte: el que va tenir, per a mi, el capteniment de Carretero, tant pel que fa al seu discurs davant del plenari, com pel fet d'haver retirat l'esmena a la totalitat que havia presentat Reagrupament.

Ah, sí, per cert... el desert aquell del Fòrum no em va agradar gens ni mica!

Una d'aquelles coincidències que hi ha de tant en tant ha fet que el post aquest que estic escrivint avui sigui el post número 151 des que sóc a VilaWeb i que, a més, avui faci 2 anys de la meva primera anotació. Com ja sabeu, vaig començar a escriure a blogger, després vaig traslladar el bloc a bloc.cat i, descontent amb el servei que ambdós m'oferien en aquell moment, vaig arribar finalment aquí a VilaWeb ja fa més d'un any. Així és que avui celebro un post capicua i el segon aniversari del bloc. Com que el bloc no seria res de res sense els que el llegiu, a tots vosaltres moltes gràcies per anar passant, de tant en tant, per aquí. Per molts anys, bloc!

Setmana molt complicada a la feina, de manera que el que vagi escrivint, quan pugui, serà gairebé telegràfic i potser poc eleborat, així que vagin per endavant les meves disculpes.

D'antuvi, un parell de coses: primerament, l'orgull que m'ha fet sentir com van anar les votacions de dissabte que, diria jo, han estat un exemple de participació i de democràcia interna. Segonament, no podia ser d'una altra manera, felicitar en Joan Puigcercós i en Joan Ridao, i a la gent que els ha donat suport, pels resultats obtinguts: nois, se us gira feina i espero que la sapigueu i us la deixin fer.

Unes primeres reflexions de pressa i corrents:

- Fa l'efecte que la militància d'ERC ha optat per un canvi relatiu: canvi de generació, sí, però no un canvi substancial de política: ja veurem però què passa dissabte entrant amb les votacions que resten (executiva nacional, ponència,...).

- Fa l'efecte també que la militància hagi votat més pensant en el partit que no pas en el projecte i en l'objectiu d'assolir un Estat propi.

- Que Carretero hagi guanyat, a Barcelona, a Sants-Montjuïc i a l'Eixample potser hauria de fer pensar a més d'un (i aquí m'hi incloc) que li havíem penjat l'etiqueta de carlí atramuntanat.

- Que Carretero hagi guanyat, per exemple, a Berga i a Vilafranca de Penedès també hauria de fer rumiar a més d'un: Rcat ha agafat embranzida allí on les CUP estan apretant de valent? Caldrà mirar-s'ho amb calma.

El diari Avui recull un altre dels rumors que ressonen amb més insistència capa cop: el de les parelles creuades a ERC [vegeu-ho aquí]. En aquesta notícia s'explica que "ara Bertran planta cara a Puigcercós amb una candidatura, però són moltes les veus dins del partit que sospiten que la doble urna obre la porta al vot creuat i que el tàndem Puigcercós-Bertran, potenciat o no des de les dues candidatures, és un escenari plausible." Us he de dir que aquest rumor, de dilluns ençà, m'ha arribat des de 3 llocs diferents del territori i que, fins avui, no acabava de donar-li massa crèdit, però potser el fet que ho reculli la premsa me'l fa ja del tot versemblant.

Però a mi l'informació m'ha arribat matisada: em diuen que no és només un rumor i que la proposta ha sortit (i ha arribat al territori) des dels respectius entorns de Puigcercós i de Bertran. El perquè d'aquests suposats moviments o instruccions rauria en les intencions de vot que s'estarien detectant entre la militància: m'expliquen que, d'una banda, l'elecció a President presentaria un claríssim frec a frec entre Carretero i Puigcercós i, de l'altra banda, l'elecció a Secretari General estaria encapçalada per Bertran i Niubò, reduïnt-se la tria amb possiblitats a ells dos i quedant la resta de candidats pràcticament sense cap opció de ser elegits. Coneixent com funciona alguna de la gent que papalloneja al voltant de Puigcercós i Bertran, he de dir que m'ho crec bastant per no dir del tot.

D'acord amb la meva limitada experiència, votar aquest tàndem seria com votar una mena de Politburó: marginació de la discrepància, control absolut de l'organització, pressió sobre el territori, oportunitats per als grimpadors... Poc que m'agradaria tot això a mi! Per tant, he de dir que amb aquestes perspectives gairebé ja m'han fet decidir. Vagi per endavant la meva recança, que ni Carretero ni Niubò, cadascun per causes diferents, no em convencen gaire i que així ho he dit manta vegades, tant de paraula com per escrit. Tanmateix, si l'única combinació que té possiblitats reals d'evitar l'altre tàndem és aquesta, faré el cor fort i els votaré... i que la santa i pacient militància d'ERC, pel bé del partit i del país, tingui els ulls ben oberts i la ment prou clara!

Comencen a sentir-se rumors, intencionats o no, d'escissió (com a exemple, vegeu aquest post d'avui mateix del Manel Bargalló). La que ens faltava, canalla, fins a aquí podíem arribar!

De debò, no m'ho vull creure, no em vull creure que ningú, a aquestes alçades es pugui plantejar seriosament una tal cosa. Per descomptat, cal esperar (i respectar!) que alguns o algunes militants, segons com acabi la cosa el dia 14, no se sentin individualment representats per la direcció o la línia política que decideixin els 4000 militants inscrits al congrés i es pensin seriosament si toquen el dos o no. Ara, d'això a que algú estigui realment planejant,  de manera organitzada, picar sola en grup... n'hi ha un bon tros, no?

Els que portem molts anys a les trinxeres tot això ja ho hem viscut vàries vegades i mai, però mai, cap escissió ha servit per a que l'independentisme d'esquerres avanci. És cert, i ho penso i ho he dit sovint, que partits i organitzacions polítiques són irrellevants per ells mateixos, que la seva única utilitat és la de ser l'eina adient per tal de fer anar endavant els projectes, que sí que són rellevants. Ara bé, pensem-nos-ho bé: quina utilitat tindria avui fragmentar encara més l'espai? Jo penso que cap ni una, si més no ara per ara: qui sap què pot arribar a passar d'aquí a un temps? 

De debò que no, no m'ho vull creure: que ni el partit, ni l'independentisme d'esquerres, ni el país es mereixerien això. I que, què voleu que us digui, que ja n'hi ha prou de fer bestieses!

Aquest mot, posat de moda darrerament, segons el Diccionari de la Llengua Catalana significa "manca d'afecció" i, al seu torn, si hi busquem "afecció", en la seva tercera accepció ens indica: "3 1 f. [LC] Inclinació tendra, zelosa." De manera que, lingüísticament parlant, podem concloure que "desafecció" vol dir "manca d'inclinació tendra, zelosa".

A mi, la veritat, cada cop que sento aquesta paraula, usada últimament de manera eufemística per referir-se a l'augment, ni que sigui pel cansament que ens provoca l'estat amb les contínues marranades que ens fa, de l'independentisme (socialment si més no),  cada cop que la sento, doncs, em fa venir memòria dels temps del franquisme: recordeu allò dels desafectos al régimen? D'una altra banda, com que jo mai he sentit cap inclinació tendra o zelosa cap al bonic país veí que ens ocupa des de fa 301 anys, tampoc m'hi he sentit reflectit quan aquest mot ha estat usat pel president Montilla i altres.

A què ve tot això?, us deveu preguntar... i no m'estranya, perquè me n'adono que si, em descuido, m'hi faig un embolic de ca l'ample! Doncs tot això ve a tomb de les eleccions a President i Secretari General d'ERC que tindran lloc el dissabte entrant, dia 7 de juny. Hi he donat voltes i més voltes, i més voltes encara i no hi ha manera: que no hi ha ningú a qui pugui votar!? És que els que no em sembleu continuïstes, em sembleu retrògrads i, si no, de poca confiança. Totes aquestes setmanes que us sento i llegeixo als mitjans m'heu produït més cansament i basarda que mai. El vostre capteniment públic m'ha semblat tan poc respectuós amb els i les militants que porten anys i panys fent feina als barris, viles i ciutats del país que finalment sóc jo qui us he perdut el respecte a vosaltes, estimats candidats i candidata. A uns més que a uns altres, certament, però a tots plegats.

No ho sé, potser és que a alguns us conec massa i a d'altres massa poc, potser és que tots teniu raó i, a l'hora,  cap de vosaltres la té, però aquesta vegada no penso donar allò que en diuen un vot de confiança a ningú. És per això, benvolguts i benvolguda, que, avui i aquí, declaro la meva desafecció a vosaltres: a tots 8, sense excepcions. I és que em teniu ben bé fins el gorro, redéu!

P.D.: de tota manera, no perdeu l'esperança, eh?, que us queda fins dissabte per convèncer-me a mi i, em fa l'efecte, a uns quants més que estan com jo si fa no fa...

P.P.D.: o, potser, alguns es podrien (ens podríem...) decantar per votar aquells qui més poden tocar allò que no sona ja sigui en clau interna... o externa!

La següent reflexió ve a tomb d’un altre comentari que féu el Jaume Puig durant la tertúlia posterior a les intervencions dels ponents de la II Trobada de Blocaires Santboians. No recordo exactament les paraules, però venia a dir que ja fa dies que li ronda pel cap (digueu-me paranoic!, exclamava) què passaria amb tota la informació que uns i altres anem penjant a la xarxa dia a dia si algú que en tingui les claus tanqués la xarxa i ens deixés a les fosques, virtualment parlant, esclar.

Si us he de ser sincer, no és una cosa en la qual, abans de sentir-lo enraonar a ell, hi hagués pensat: què passaria si algun dia internet, intencionadament o accidental, se’n va a can pistraus? Ostres, doncs, no ho sé... De fet, ni tan sols estic segur (reconec els meus limitats coneixements en aquesta matèria) que això que tant preocupa en Jaume Puig sigui una cosa que pugui succeir en algun moment: algú té les claus de la xarxa i podria tancar-la? Ja me n’imagino el daltabaix... Home, reconec també que, de primeres, és una cosa que em provoca una certa hilaritat i em fa venir un somriure però, si hi penses només una mica... Carai, jo no sóc tan disciplinat com l’amic Eloi, que té el costum de guardar-se una còpia de tot el que penja a internet! Què se’n faria de tot el que escrit? I les fotos que ja no guardo ni en CD perquè les penjo totes al picasa? Què se’n faria de... En fi, em sembla que no vull ni pensar-hi, no fos cas que m’ataqués també aquesta paranoia.

A rebuf d’aquesta intervenció, però, es suscità un viu debat amb opinions diverses i per a tots els gustos i colors. Especialment interessant fou un comentari d’algú (perdoneu, però ara no recordo qui) que, donant-li una mica la volta a l’argumentació, ens deia que la seva preocupació era una altra: la gran quantitat d’informació que hi ha a internet, la dificultat cada cop més gran per tal de destriar el gra de la palla. Em deia també que l’amoïnava relativament que, tots plegats, acabem morint d’èxit i ho reblava amb la següent afirmació: quan vaig obrir el meu bloc l’any passat, tenia el doble de visites que no pas ara que n’hi ha tants a Xarxa Santboiana. Bé, a mi això em sembla que no ens ha de preocupar ni poc ni massa: la novetat és sempre interessant, oi?, però amb el temps la gent va fent la seva selecció natural (com ara les audiències televisives) i, a la fi, entres només allí on t’agrada com escriuen, o com opinen, o perquè és conegut o coneguda teva, o per la raó que sigui.

Bé, hi ha més coses i reflexions que tinc a fer sobre totes aquestes qüestions, però em permetreu que, ara, en faci una pausa: ja portem massa dies parlant del mateix i, com sabeu, mai m’ha agradat que el bloc esdevingui monotemàtic. Us prometo que les pròximes setmanes enraonarem d’altres temes.

Mencionava la Lourdes Escardívol durant la seva intervenció a la II Trobada de Blocaires Santboians una qüestió que, ben segur, ens ha fet pensat a tots els blocaires en algun moment: és el tema dels comentaris que ens deixen als nostres blocs la gent que utilitza pseudònims o bé directament s’amaga en l’anonimat. D’això, de l’anonimat a la xarxa se n’ha parlat ja abastament en altres moments i altres fòrums però no deixa de ser una qüestió interessant de debatre.

Vagi per endavant que una de les coses que més m’ha agradat sempre d’internet és la llibertat (o, si més no, la sensació de tenir-la) per a fer el que vulguis i que, aquest fer el que vulguis, estigui completament a les teves mans, sense més limitació que les teves capacitats tècniques, el que t’ofereixi el servidor que uses o el temps que tinguis per a dedicar-t’hi, posem per cas. Ep!, que amb això tampoc vull dir que tot s’hi valgui, eh? Violència, pornografia infantil... tot això ha de ser bandejat d’internet i, faltaria més, de tota la societat. Vaja, que suposo que ja ens entenem amb el que volia dir més amunt.

Quan algú endega un bloc personal ho fa, en el fons, per tal de respondre a una necessitat personal de comunicar els seus pensaments, opinions, sentiments i tot, o bé per fer conèixer la seva faceta professional o artística, les seves inquietuds socials o polítiques, fins i tot hi ha gent que ha obert un bloc com a forma de teràpia... les raons poden arribar a ser innumerables. Però, en respondre a aquesta necessitat i posar en marxa un bloc, també fas una altra cosa: t’exposes en públic. I la gent que vulgui pot deixar-te comentaris: opinions, demandes, agraïments, desacords, a vegades t’afalaguen, a vegades et maltracten, sovint són educats, d’altres cops són uns maleducats que poden arribar a l’insult...

És un risc que assumeixes en la mesura que tu vols perquè, certament, i en funció del que t’ofereixi el servidor que allotja el teu bloc, tens opcions per triar. Pots permetre que la gent et deixi comentaris o no permetre-ho. Si ho permets, pots tenir l’opció que no siguin anònims, que no es publiquin fins que tu no els hagis vist i els validis com a administrador del bloc, sempre tens la possiblitat d’esborrar un comentari... Cadascú fa el que li sembla més convenient però els que ho tenim tot ben obert som, per descomptat, els que estem més exposats. Personalment, si bé és cert que no tinc per costum de respondre els comentaris que em deixen (de fet, també comento ben poc a altres blocs), mai m’ha passat pel cap d’esborrar-ne cap, tot i que recordo que, un parell de cops, veient com anaven pujant de to alguns “comentaristes” que aprofitaven el meu bloc com a fòrum de debat (i quasi d’insult), sí que vaig amenaçar de fer-ho.

Ara bé, si tothom sap que jo (i com jo, la immensa majoria de blocaires) sóc l’autor del bloc perquè mai me n’he amagat i no cap a la meva manera de pensar per què la gent s’amaga darrera de l’anonimat o de pseudònims per deixar comentaris als nostres posts. Imagino que no hi deu haver una única raó: el alguns casos pot ser vergonya o fins i tot pudor, en d’altres simple covardia (ep!, i que n’hi ha un fum, de covards), en algun cas pot arribar a ser directament ganes de fer mal. Em consta que hi ha qui opina que aquestes opcions, especialment l’anonimat, no haurien de ser permeses a internet: no hi estic gens d’acord, jo. I, per això, seguiré admetent, si no ho fan amb un llenguatge barroer o insultant, comentaris de vergonyosos, pudorosos, i, sobretot, malintencionats i covards que s’amaguen darrere la pantalla del seu ordinador: malgrat tot, seguireu sent benvinguts a ca meva. Que, si volem llibertat, n’hem d’assumir els riscos.